El vot útil

Aquests dies de pre-campanya electoral es parla molt del "vot útil". Però què significa "vot útil"? És que hi ha algún vot inútil? Per mi no, però que tots els vots siguin útils no vol dir que serveixin, ja que la llei electoral, estableix que perquè un partit obtingui representació al Parlament de Catalunya cal tenir un mínim del 3% dels vots vàlids. Per tant, segons això tots els vots que vagin a partits que finalment no arribin al 3% serien vots inútils, o no útils, si entenem la utilitat del vot com la obtenció de representació parlamentària, que al cap i a la fi és l'objectiu de tot partit polític que es presenta a unes eleccions, a excepció del partit Escons en Blanc, que prometen no ocupar els escons que obtinguin.

Assumim doncs que perquè un vot sigui útil ha de servir perquè el partit votat obtingui representació al parlament i vegem els resultats dels 10 partits més votats en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, del Novembre de 2010:

 
Com podeu veure els 3 darrers partits no obtenen diputats, perquè el seu percentatge de vots és inferior al 3%.  Vist així, els vots a Plataforma per Catalunya, Reagrupament Independentista i Escons en Blanc-Ciudadanos en Blanco (i a la resta de partits que van quedar per sota del 10è) van ser inútils.

Ara bé, quan es parla de "vot útil" hom es sol referir a una altra cosa. Posem un exemple: Què hagués passat si tots els vots de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i Reagrupament (2 partits formats per membres escindits d'Esquerra Republicana de Catalunya) haguessin anat a ERC? Doncs que el partit independentista hagués tret uns 362.000 vots, lluny del seu sostre de 544.000 vots obtinguts el 2003, però proper al Partit Popular, que va obtenir 18 diputats, el millor resultat de la seva història a Catalunya. Podríem dir que els prop de 40.000 vots que va treure Reagrupament no van servir per res, perquè no aquest partit no va obtenir diputats, però li va restar diputats a ERC i SI. A la vista dels resultats i de la ideologia d'aquests 3 partits polítics, podríem dir que el vot útil independentista al 2010 havia de ser per ERC, o bé que el vot de càstig a ERC per haver fet el segon tripartit (la qual cosa va provocar les escissions i la creació de Reagrupament i SI) havia de ser per SI, perquè Reagrupament no va treure cap diputat. Per tant, el vot útil tendeix a concentrar els vots en els partits majoritaris, que milloren els seus resultats, però redueix la pluralitat del Parlament, encara que sovint és una pluralitat fictícia, com en el cas d'aquests 3 partits, que tenen com a objectiu comú la independència de Catalunya.

Feta aquesta introducció numèrica: quin és el "vot útil" per les properes eleccions al Parlament de Catalunya? Depèn. Fins ara l'espai polític de Catalunya estava dividit en 4 zones per dos eixos: el social (Esquerra-Dreta) i el nacional (Catalunya-Espanya). Teníem partits de dreta catalanistes (CiU), d'esquerra catalanistes (ERC, PSC, ICV), de dreta espanyolistes (PP) i d'esquerra espanyolistes (Ciutadans) amb tots els matisos que vulgueu (m'he deixat SI a consciència perquè a part de voler proclamar la independència demà mateix, no he tingut mai clar si són de dretes o d'esquerres). Ara però la situació ha canviat: després de l'11 de Setembre, el Parlament de Catalunya va aprovar una proposició en la qual "constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col·lectiu i insta el govern fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura". Aquesta proposició va ser presentada pels grups de CiU i ERC i aprovada amb els vots d'aquests 2 grups més ICV, SI, el diputat no adscrit Joan Laporta i Ernest Maragall, que va trencar la disciplina de vot del PSC. En total, un 64% dels diputats del Parlament van manifestar la voluntat de que Catalunya exerceixi el dret a l'autodeterminació en la propera legislatura. El PP i Ciutadans hi van votar en contra i el PSC es va abstenir.

Què significa això? Doncs que l'eix Esquerra-Dreta ha passat a un segon pla i ara els partits s'han posicionat en l'eix Catalunya-Espanya. A la banda catalana hi tenim 4 partits: CiU, ERC, ICV i SI. A la banda espanyola 2 o 3 partits: PP, Ciutadans i gran part del PSC, que amb la seva abstenció ha perdut una altra oportunitat per situar-se en l'eix nacional Català, que ara ja no és només patrimoni de CiU i ERC. Els partits catalans que han votat aquesta proposta han entès l'esperit de la gran manifestació de l'11 de Setembre, que en el fons expressava un cop més el descontentament d'una part molt important dels ciutadans de Catalunya amb l'encaix d'aquesta dintre de l'Estat Espanyol i el desig de poder decidir lliurement el seu futur, expressat de forma majoritària a favor de la independència. Estic segur que entre del milió i mig de ciutadans que es varen manifestar hi havia independentistes, federalistes i fins i tot algún autonomista desencantat de totes les edats, condició social i color polític. Jo mateix vaig cridar  IN, INDE, INDEPENDÈNCIA, però acceptaria un referèndum on es pogués triar entre 3 opcions (per exemple: autonomía, estat federal o estat propi), perquè això voldria dir que, per primera vegada en 300 anys, es reconeixeria la sobirania del poble de Catalunya per decidir el seu futur, que no és poc, tenint en compte d'on venim.

Veurem què passarà, però tornant al tema del "vot útil" aquesta vegada ens ho han posat una mica més fàcil: qui estigui d'acord a que es celebri un referèndum d'autodeterminació en els propers 4 anys pot votar a CiU, ERC, ICV o SI. Qui no ho vulgui pot votar al PP, Ciutadans o PSC. Aquestes són les opcions, però si us esperàveu que us digués que el "vot útil" és per un o altre partit, doncs us quedareu amb les ganes, perquè no em pertoca a mi dir-vos a qui heu de votar i ja tindrem 15 dies de campanya electoral per escoltar totes les propostes i veure com es tiren els plats pel cap els uns als altres. De totes maneres sí us diré que aquest cop més que mai, el "vot útil" és anar a votar i fer-ho en l'eix Catalunya-Espanya. Només així sabrem si la composició del nou Parlament reflexa la realitat dels que vam sortir al carrer l'11 de Setembre o una altra realitat, aparentment minoritària, que existeix, però que fins ara només s'ha manifestat quan la "roja" ha guanyat l'Eurocopa o el Mundial.

Per acabar citaré una frase d'en Joan Fuster: "Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres". Doncs això!

El dia després

Quantes vegades heu fet servir l'expressió "el dia després"?

Doncs avui és el dia després, el dia després que el President de Catalunya hagi convocat unes eleccions anticipades, que podrien ser les darreres eleccions autonòmiques, perquè per primera vegada es plantegen uns comicis en els quals els catalans haurem de triar entre un Govern que mantingui Catalunya dintre d'Espanya o comenci el procés perquè Catalunya sigui un nou estat d'Europa.

Vaig començar a escriure aquest article el 12 de Setembre, el dia després de l'històrica manifestació de l'11 de Setembre, que va aplegar 1,5 milions de persones sota el lema "Catalunya, nou estat d'Europa". Des d'aleshores ha passat el següent:

- 12S : Compareixença del President Mas al Palau de la Generalitat per valorar la manifestació de la Diada.
- 13S : Esmorzar informatiu de Mas al Fòrum Europa, a Madrid.
- 20S : Reunió Mas-Rajoy per tractar la proposta de pacte fiscal aprovada pel Parlament de Catalunya.
- 20S : Roda de premsa posterior a la Delegació de la Generalitat per explicar la negativa de Rajoy.
- 20S : Concentració de 4.000 persones a la plaça de Sant Jaume demanant la independència al President.
- 25S : Convocatòria d'eleccions anticipades pel 25 de Novembre amb el dret a decidir com a eix central.

Hauria volgut escriure un post el dia després de cadascún d'aquests esdeveniments, però no he tingut temps per fer-ho, perquè l'actualitat anava deixant enrera els meus comentaris, previsions o observacions d'una realitat que canviava més depressa del que mai ho havia fet des que tinc ús de raó.

Però avui, 26 de Setembre s'obre un parèntesi de 2 mesos justos, fins que se celebrin les eleccions i crec que és él moment de resumir tot el que ha passat i anticipar què pot passar, des de la meva òptica particular, que és la d'un independentista convers i cansat. Dic convers, perquè no he estat educat en l'odi a Espanya, ni en el nacionalisme excloent, ni en l'independentisme radical. Més aviat en el respecte a la diferència i en la integració de Catalunya en un gran Estat Ibèric, Europeu i democràtic (el que l'any 1.931 seria un Republicà). I dic cansat, perquè m'he cansat d'Espanya, d'aquesta Espanya Castellana, que no entén, ni vol entendre la diversitat, la diferència, la plurinacionalitat dels pobles que la integren i que fa gairebé 400 anys que intenta uniformitzar-los. Recordem les paraules del Conde Duque de Olivares, que ja el 1.624 li aconsellava al rei Felip IV de Castella el següent: "Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su Monarquía el hacerse Rey de España; quiero decir que no se contente con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia, que si Vuestra Majestad lo alcanza será el príncipe más poderoso del mundo".

És important situar aquesta cita en la història, perquè tampoc és del tot cert que tots els mals de Catalunya arrenquin després de l'11 de Setembre de 1.714, sinó que ja havien començat 100 anys abans i tenen l'origen en la voluntat uniformitzadora de Castella respecte la resta de regnes i comtats ibèrics, units amb Castella per matrimonis reials o reconquesta dels territoris ocupats pels musulmans. La conseqüència de la voluntat d'Olivares va ser la revolta dels segadors a Catalunya el 1.640 i la independència de Portugal, que va aprofitar justament que l'exèrcit Castellà estava debilitat per l'ocupació de Catalunya i la guerra amb França, per independitzar-se. Amb això no pretenc minimitzar les conseqüències de la derrota dels partidaris de Carles d'Àustria en la Guerra de Successió, que va suposar l'arribada de Felip V de Borbó al tron de la Monarquía Hispànica i l'aplicació dels Decrets de Nova Planta, pels quals es suprimiren les institucions pròpies i els furs dels territoris de la Corona d'Aragó (Catalunya, Aragó, València i Mallorca) i es prohibiren les llengües Catalana i Aragonesa, sinó constatar que el 1.714 va culminar un procés que havia començat molt abans: la conversió d'un "estat federal Ibèric" en un "estat uniforme Castellà".

Amb aquesta introducció històrica no pretenc justificar ni legitimar el dret de Catalunya a ser un estat independent, ni res de tot això. De fet, Catalunya com a tal, no ha estat mai "independent", o si ho ha estat és durant el periode que va des del 988 (quan Borrell II es nega a renovar el pacte de vassallatge amb el nou rei francès i instaura la independència de fet del comte de Barcelona respecte del rei de França) fins el 1.137 (quan Ramon Berenguer IV es casa amb Peronella d'Aragó, filla del rei d'Aragó Ramir II, cosa que comportarà la unió dinàstica amb el regne d'Aragó i la creació de la Corona d'Aragó). I fins i tot durant aquests 150 anys no seria correcte parlar de Catalunya, sinó dels Comtats Catalans, que estaven sota el domini del Comte de Barcelona, mitjançant pactes feudals o fent ús de la força.

Per tant, deixem enrera el passat llunyà i parlem del que va passar l'11 de Setembre de 2012. Com ja sabeu 1,5 milions de persones van marxar sobre Barcelona demanant la independència de Catalunya. Més de 1.000 autocars van portar gent d'arreu del país en una mobilització ciutadana i pacífica mai vista fins aleshores. Els prededents de la manifestació de 1.977 (en la qual es demanava Estatut d'Autonomia, després de 40 anys de dictadura) i 2.010 (en la qual es rebutjava la sentència del Tribunal Constitucional Espanyol contra el nou Estatut, aprovat al Parlament de Catalunya, a les Corts de Madrid i refrendat pel poble de Catalunya) havien quedat enrera, tant per nombre de manifestants com pel que s'hi reivindicava. Per primera vegada una part significativa del poble de Catalunya demanava la independència: ni Estatut, ni Pacte Fiscal, ni Estat Federal: IN. INDE. IN-DE-PEN-DÈN-CI-A! Clar i Català.

A partir d'aquí els esdeveniments s'han precipitat i el President Mas, ja sigui per convicció personal o estratègia política ha agafat el testimoni d'aquest clam i l'ha explicat clarament als Catalans i als Espanyols en les seves 4 compareixences posteriors a Barcelona (Generalitat), Madrid (Fòrum Europa), Madrid (Delegació del Govern) i Barcelona (Parlament). Crec que aquestes paraules, pronunciades després de la negativa de Rajoy a negociar el Pacte Fiscal ho resumeixen tot: "Les constitucions s'adapten, i si no, no anul·len la voluntat dels pobles". És a dir, si la "Constitución Española" no es vol modificar perquè Espanya sigui un estat Federal en el qual Catalunya hi estigui reconeguda com a nació i millor tractada fiscalment, això no anul·larà la voluntat del poble de Catalunya.

Ara bé, quina és la voluntat del poble de Catalunya? La del milió i mig de persones que van sortir al carrer l'11S? La dels que no van sortir? La del 51% que segons les darreres enquestes està a favor de la independència, front al 18% que hi està en contra? O la del 31% que no contesta aquesta pregunta? És tant fals equiparar la voluntat del poble Català a la dels manifestants del passat 11S, com dir que la totalitat dels que no es van manifestar no volen la independència. Ara per ara no ho sabem i només hi ha una manera de saber-ho: Preguntar-ho als catalans. I com es fa això? En els països normals mitjançant un referèndum. Així s'ha fet a la regió francòfona del Quebec, que ha votat en 2 ocasions seguir formant part de l'Estat Federal Canadenc. I així es farà a Escòcia, on el poble escocès votarà en referèndum si vol seguir formar part del Regne Unit o no. Malauradament, Espanya dista molt de ser un país normal, per tant l'única manera de saber quina és la voluntat del poble de Catalunya és celebrar unes eleccions autonòmiques en les quals quedi ben clar quins partits volen que Catalunya segueixi dintre d'Espanya i quins volen un Estat propi.

Ara cal que els partits que estan a favor del dret a l'autodeterminació i que volen que el poble de Catalunya l'exerceixi en la propera legislatura ho posin al seu programa electoral i expliquin molt bé al seu electorat dues coses. La primera, com serà la Catalunya independent: Quina llengua o llengües oficial(s) tindrà? Quina nacionalitat tindran els espanyols residents a Catalunya? Quina moneda es farà servir? Quins impostos s'aplicaran? Tindràn més poder adquisitiu els pensionistes? Quin salari mínim interprofessional hi haurà? Quant temps es tindrà dret a la prestació d'atur? Etc. I la segona, com s'arribarà a la independència: Es farà un referèndum o una declaració unilateral? Es negociarà amb Espanya i la UE les condicions de la secessió? Quines seran aquestes condicions? Quant ens costarà als catalans la independència? Etc.

Soc conscient que avui per avui no hi resposta a totes aquestes preguntes. De fet, a mi no em calen respostes per estar convençut de que la independència serà bona per Catalunya i per Espanya a mig termini, o en qualsevol cas, no serà pitjor que seguir dintre de l'Espanya uniforme. Però segur que hi ha molta gent que per decidir-se necessita respostes a aquestes preguntes. Tant de bo els partidaris de la independència les puguin respondre el més aviat possible. També soc conscient que perquè Catalunya sigui el proper estat d'Europa ens caldrà el suport de la comunitat internacional i això no serà un procés ràpid, ni fàcil, perquè Espanya posarà totes les traves possibles (només cal veure com es va moure la maquinària de l'Estat Espanyol per evitar el reconeixement internacional de la Federació Catalana d'Hoquei) i fins i tot dintre de Catalunya, els espanyolistes sumaran esforços perquè la seva veu esdevingui majoritària a les urnes.

Per això cal anar pas a pas. Oblidem-nos de el que ens recorden dia sí, dia també els nostres veïns i els botiflers sobre les suposades desgràcies que ens cauran al damunt si ens declarem independents. Ni cas! Nosaltres tenim un full de ruta que passava primer per demostrar a tot el món que hi ha una voluntat popular de secessió i que continua amb unes eleccions on aquesta voluntat s'ha de traslladar en forma d'una majoria de diputats independentistes al Parlament de Catalunya. Sense això no cal plantejar-se el següent pas. Per això demano a tots els independentistes que s'oblidin de les velles rivalitats entre els partits catalans i votin als partits que proposin aconseguir l'estat propi en la propera legislatura. Fins ara, només ERC-RCAT i SI s'havien manifestat en aquesta línia. Ara sembla que CiU i ICV s'hi podrien afegir. PP i Ciutadans estaran al bàndol espanyolista i el PSC seguirà plantejant la via federalista, que ni el PSOE es creu. S'ha acabat votar en clau Esquerra-Dreta, perquè en la situació econòmica actual, mani qui mani les passarem magres. Ara toca votar en clau Catalunya-Espanya i fer-ho massívament, perquè si nosaltres no ho fem, uns altres ho faran per nosaltres. Nosaltres decidim!

El 26 de Novembre serà un altre "dia després" i espero poder dir que els que ens vam manifestar l'11S representàvem la voluntat del poble de Catalunya. Només depèn de nosaltres.

Funk TuMARTA!

El títol d'aquest post havia de ser Funk Tumaka, la banda de disco-funk de la qual us parlaré tot seguit, però com que avui és Santa Marta i un dels pilars del grup es diu Marta, he decidit fer el joc de paraules.

Abans de parlar del concert d'ahir us vull explicar com vaig conèixer els Funk Tumaka, ara fa poc més de 2 mesos. El divendres 18 de Maig vaig començar la meva marató particular de concerts a la sala Marula, on vaig veure el primer dels 5 concerts que la Fundación Tony Manero va fer entre Maig i Juny, en la minigira que ells van anomenar "Retorno a la grandeza". Mentre cantava i ballava se'm va acostar una noia jove i guapa (la qual cosa ja és un fet excepcional en sí mateix) i em va preguntar si tocava la bateria (ja sabeu que tinc el costum d'imitar els músics tocant tots els instruments). Li vaig dir que no, que "lo meu" era el piano. Em va dir que ella tocava el baix en un grup de disco-funk, que li encantava el baix i que ho havia deixat tot per tocar. Aquesta noia és la Marta, la baixista dels Funk Tumaka.

Ens vam intercanviar els noms respectius del Facebook (això del mòbil ja no es porta ara) i vam seguir en contacte. També vam coincidir en el concert dels Se Atormenta Una Vecina al Marula i dels Manero a la Salamandra, on em va presentar al teclista (Sebas) i al guitarrista (César) del grup. També vam coincidir un dimecres al Luz de Gas, en un dels habituals exorcismes funk dels Disco Inferno. En aquests concerts vaig poder veure que la Marta és una persona amb una energia bestial (pròpia de la gent de la seva edat), que està enamorada de la música, del funk i del baix. Mentre ballava al Marula demanava a crits que li donessin un baix per tocar. A mi em passa quelcom similar amb el piano, però amb uns quants anys més i més lligams per trencar. Posteriorment hem tingut llargues converses sobre música i em continua sorprenent que, malgrat la diferència d'edat tinguem tantes coses en comú.

La Marta tocant el baix amb els Funk Tumaka al Underground

I va arribar el moment de veure els Funk Tumaka en directe. Això va passar per primera vegada dissabte 16 de Juny al bar "El Coleccionista" de Gràcia. No va ser un bolo gaire brillant, perquè el local és molt petit i no portaven amplificadors grans, ni tenien monitors, la qual cosa complica la coordinació de tot el grup, però el repertori disco-funk-dance em va agradar des del primer moment. El següent divendres van fer un altre concert al bar "3 Gardenias" i vaig repetir. La cosa va anar millor, però el bolo va ser una mica accidentat, perquè un borratxo va caure sobre els teclats d'en Sebas i gairebé hi ha una desgràcia. A més, van encendre unes bengales que van omplir el local de fum, fent l'ambient irrespirable. A aquest concert hi va anar la Kena Toledo, una cantant que coordina les Jam Sessions de funk dels dimecres al Marula i substitueix a la Marian Barahona, quan ella no pot actuar amb els Disco Inferno. Recordo que li vaig preguntar a la Kena què opinava de com tocava la Marta i em va respondre: EXCEPCIONAL. També recordo el solo de baix amb slap que es va marcar, que em va deixar KO, com si m'haugués begut 8 cubates en una sola nit. I no m'oblido del "momento pandereta" que un servidor va tenir, demostrant al públic que aquest instrument el domino bastant.

Després d'aquest concert, el grup va sofrir una crisi i 3 membres van marxar. Es van quedar només el Sebas, el César i la Marta. Depressa i corrents van haver de buscar un bateria (Mikele) i 2 cantants (Sandra i Suan), perquè tenien 2 bolos compromesos a finals de Juliol i a l'Agost (el dia 15, a les festes de Gràcia, carrer Joan Blanques de baix) i ja se sap que en música hi ha una màxima: "the show must go on". I així va ser, ahir van tornar a tocar a la sala Underground de Barcelona, on van compartir concert amb els Funk'on Crest. Va ser BRUTAL! I ho escric en majúscules, perquè malgrat no tractar-se de músics professionals, els va sortir un bolo rodó i van fer ballar al públic d'allò més. I això és el més important que ha de fer una banda de funk: fer que la gent balli, balli i balli sense parar. Ells ho van aconseguir. I a més, van demostrar tenir molt de "feeling" amb el públic, la qual cosa és una de les claus de l'èxit de qualsevol grup de música. He vist molts grups de versions de tot tipus de música i nivell professional i us puc assegurar que no tots tenen aquest "feeling", per molt bons músics que siguin, perquè això no s'ensenya a les escoles de música.

Els Funk Tumaka tocant al Underground

Però a més de "feeling" els Funk Tumaka tenen un repertori molt bo, que combina el disco-funk més classic de "ladies night", "september", "you got the power" o "good times" amb versions de temes dance com "sing it back", "jealousy", "moves like jagger" i "lady", sense oblidar els 2 medleys de Michael Jackson ("rock with you", "billie jean", "don't stop till you get enough", "thriller") i Jamiroquai ("little l", "cosmic girl", "canned heat", "love foolosophy") que ahir van clavar. Per mi i per les meves amigues devotes del funk, que ahir em van acompanyar, aquests 2 medleys van ser el millor del concert. En primer lloc perquè el nou cantant, Suan, podría presentar-se tranquilament a un concurs d'imitadors de Michael Jackson. I en segon lloc, perquè versionar Jamiroquai amb aquest nivell de fidelitat en els teclats, guitarra i baix no és trivial. Us deixo dos enllaços al soundcloud i un video gravat ahir mateix, perquè ho comproveu vosaltres mateixos:

• Dance Disco Medley: http://soundcloud.com/funk-tumaka/dance-disco-medley
• Jamiroquai Medley: http://soundcloud.com/funk-tumaka/jamiroquaimedley
• Michael Jackson Medley: http://www.youtube.com/watch?v=-1xLAUR2aRQ

El bolo va acabar amb la cançó "bad girls" de la recentment desapareguda Donna Summer, amb totes les dones dolentes ballant a la pista. I dic totes les dones dolentes, perquè ja se sap que "les dones bones van al cel i les dolentes a tot arreu". Com diu la dita: "a la tercera va la vençuda" i ahir els Funk Tumaka em van convèncer que mereixen una entrada al meu blog, perquè són bons i tenen un gran futur.

Que així sigui!

I ja en són 4

Començo a escriure aquest post a les 4 de la matinada tocades, mentre m'acabo un cubalibre de Rom Matusalem. I ja que estic en la quarta hora d'un nou dissabte post concert de FTM, faré una reflexió sobre el número quatre. El primer que s'ha m'ha acudit han estat els 4 punts cardinals (nord, sud, est, oest). Després he pensat en els 4 elements (terra, aigua, aire, foc), les 4 estacions (primavera, estiu, tardor, hivern), les 4 parts d'un dia (matí, migdia, tarda, nit), els 4 pals de les cartes (oros, copes, espases, bastos) i les 4 operacions matemàtiques (sumar, restar, multiplicar, dividir). Buscant una mica per internet he trobat més grups de quatre: els 4 grups sanguinis (A, B, AB, O), les 4 proteïnes de l'ADN (adenina, guanina, citosina, timina), els 4 evangelistes (Mateu, Marc, Lluc, Joan) i els 4 genets de l'apocalipsi (guerra, fam, pesta, mort), entre d'altres. Per tant, el quatre no és un número qualsevol. Quatre són els costats d'un quadrat o d'un rectangle, una figura geomètrica bàsica que podem veure en multitud d'objectes i 4 són les copes d'Europa que té el Barça, de moment.

Però si avui us parlo del quatre, és perquè la nit passada vaig anar al 4rt concert de la Fundación Tony Manero, a la sala Faktoria d'Arts de Terrassa. Després de passar pel Marula (llegiu Funky de prop), la Salamandra (llegiu Funk! Funk! Funk!) i el Clap (Llegiu I més i més i més! Funk!), divendres els Manero tancaven la seva minigira al Vallès i jo no he faltat a la cita. Per tant, he fet el quartet i només m'he perdut el bolo de Manresa, perquè estava un pèl lluny i em coincidia amb un altre concert.

Com que ja he escrit 3 posts sobre aquests bolos, no tornaré a repetir el que ja vaig dir sobre el repertori o la qualitat de la banda en el quart, i em centraré amb les 4 coses que han fet diferent aquest darrer concert dels altres. La primera cosa és que avui han tocat el tema "lo haces tan bien" (mireu el video a partir del minut 14:40), que van presentar dilluns passat en exclusiva als matins de TV3. Un tema molt discotequer, per ballar, ballar i ballar. Fins ara ens han presentat 3 temes del nou disc (delicious, tus piernas i lo haces tan bien) i, a falta de sentir la resta de temes, ja us puc avançar que sembla que FTM torna als orígens més disco-funky dels àlbums "Looking for la fiesta" i "Sweet movimiento", la qual cosa m'agrada molt. Valoro molt positivament les incursions en els ritmes llatins i el rap del disc "Click" i la supercurrada del "Pandilleros", però per mi FTM vol dir disco-funky i, ja sigui fent versions (per exemple: "Can't nobody love me like you do") o amb temes propis (per exemple: "Sunday disco down"), aquest és el registre on FTM arrasa sense discussió. I és que aquest tipus de música, tot i ser minoritària, no conec a ningú que quan la tasta no li agradi.

La segona cosa diferent, o que jo he vist més avui que en els altres concerts és com han disfrutat els músics tocant. Parlaven entre ells, feien bromes, es miraven, reien. No dic que no ho hagin fet en els altres bolos, però avui m'ha semblat que s'ho passaven més bé tocant i això s'encomana al públic. I quan t'ho passes bé a la feina, aquesta sempre surt millor, i avui ha sortit molt i molt bé. La tercera cosa que ha fet aquest concert especial és que, un cop s'ha acabat, he pogut parlar amb alguns dels músics, principalment de la secció de vent (Tom, Genís, Marçal), bateria (Marc) i teclat (Paco). Hem parlat de música i del que costa viure de la música actualment, en un país on hi ha poca afició a la música en viu, la qual cosa és una pena.

I ja que estic parlant del quatre, la quarta cosa diferent és que avui he entrat com a convidat al concert. Després d'haver pagat la meva entrada en els 3 altres bolos, el Paquito Sex Machine em va apuntar a la llista de convidats pel quart. Per mi l'important no són els 10 euros que m'he estalviat, sinó el fet que m'hagis convidat, la qual cosa vol dir que soc una mica com de la família. Moltes gràcies Francesc!

Abans d'acabar, m'agradaria fer una crida a tots els disco-funky addictes que puguin llegir aquest modest post: no deixeu de consultar la web de Fundación Tony Manero i apunteu-vos al grup del Facebook, si voleu saber més sobre la música disco-funky i on faran els propers concerts. Segur que aquesta minigira ha fet que els Manero tornin a tenir bolos i tant de bo els puguem veure a l'estiu en moltes festes majors arreu de Catalunya.

Acabaré citant un part de la lletra del tema "sube el tocadiscos": venga DJ no seas así. Solo son las 5 y no me quiero ir a dormir. Doncs això, que al final han caigut 2 cubates de Matusalem, són gairebé les 6 del matí, el sol comença a sortir i no me'n vull anar a dormir :-)

I més i més i més! Funk!

Els aficionats del Barça i seguidors de les retransmissions radiofòniques del mestre Puyal saben que quan marca un gol en Messi ell sempre el canta dient "I més i més i més!" fent un simple joc de paraules amb el seu nom. Jo he utilitzat aquesta frase per descriure la segona setmana dels 3 concerts de l'any. Aquest cop he disfrutat amb Cardova Funk, The Funkcovers i Fundación Tony Manero.

La trilogia va començar dijous 7 de Juny amb la segona Marula Block Party, organitzada per Cardova Funk, el grup format per Lalo López (guitarrista de Fundación Tony Manero), Héctor Casperbass (baix), Manu Davobe (teclista excepcional, vocalista i autèntic showman de la banda) i Dani Sibilius (bateria), amb la colaboració de Toni Palike a la percussió. Les Block Party fusionen música ball i art, és a dir, funk, soul, rap, break dance i graffiti (durant el concert, 2 graffiters dibuixen uns esboços que després es sortegen entre el públic), en un espectacle sense precedents a Barcelona, a excepció de la primera Marula Block Party.

Cardova al Marula

Durant gairebé 2 hores Cardova va tocar el seu repertori amb convidats de luxe: Paco "Mantecao" Manzanares (teclista de Fundación Tony Manero), que va fer posar la pell de gallina al personal interpretant un tema llarguíssim a l'orgue Hammond. Els Matador Rockers, que van rapejar un parell de temes i una secció de vents (Jordi Santanach al saxo i Gregori a la trompeta), que va donar la nota de color a 2 temes del gran James Brown. El bolo es va tancar amb un homenatge al desparegut Donald "Duck" Dunn (baixista d'Otis Redding, Blues Brothers i d'altres) amb un cor de Gospel interpretant el tema "Amén". Absolutament BRUTAL!

Acabat el concert vaig córrer a agafar l'últim metro i vaig fer cap al BiKiNi, fent una visita primer al bar Musgo, que fa molts anys que porta un bon amic i que resisteix a la crisi, al nefast canvi de l'entrada de BiKiNi (abans pel carrer Déu i Mata i ara per la Diagonal, a través d'un túnel metàlic afegit a la façana de l'edifici. Un autèntic nyap) i a la davallada de clients de la que havia estat la millor discoteca de Barcelona. Malgrat tot, BiKiNi sempre serà especial per mi i quan hi programen música en directe els dijous m'hi deixo caure. I això és el que faran tots els dijous de Juny i Juliol amb 2 propostes: Funk i House, amb 2 grups que s'alternaran cada setmana. Ahir s'estrenaven els "The Funkcovers", una banda que desconeixia, en la qual toca el baixista Charlie Moreno, més un guitarrista, bateria, 2 cantants i un darrer músic a l'ordinador Mac, que reprodueix els teclats i els vents. Ja sabeu que a mi m'agraden més les bandes amb teclats i vents reals, però The Funkovers va sonar molt bé i les veus de les 2 cantants em van agradar molt. La setmana que ve toca House i també hi aniré. Animeu-vos! Hem d'omplir la sala gran de BiKiNi! Si us apunteu a la llista entrareu gratis!

The Funkcovers al BiKiNi

I la trilogia va acabar divendres 8 de Juny al Clap Mataró, on la Fundación Tony Manero va fer el seu quart concert de la minigira que està fent durant els mesos de Maig i Juny per Barcelona i rodalies, que acabarà divendres vinent a la Faktoria d'arts de Terrassa. Un cop més els Manero van demostrar que estan en forma i que els 16 anys que porten tocant els han fet encara millors del que ja eren. I malgrat els canvis que hi ha hagut en tots aquests anys, sobretot l'any passat, en el qual van plegar bateria i trompeta (que han estat substituits per Beni i Marçal, 2 nois amb tant talent com joventut) i percussió (que de moment no té substitut), la banda segueix sonant super compacta i amb una precisió suïssa pel que fa al tempo, els solos i els clàssics "subidons" que provoquen l'èxtasi del públic. L'acústica no tant bona com dissabte passat a la Salamandra, però correcta. El repertori el mateix, que he recollit en aquesta taula, per veure si així s'anima més gent pel proper concert. Vinga va! Que només són 10 euros!

Tema	Disc
You're a star	VERSIÓ (Aquarian Dream)
Can't nobody love me like you do	VERSIÓ (Storm)
Delicious	TEMA NOU
The groove line	VERSIÓ (Heatwave)
Sunday disco down	Sweet movimiento
Sube el tocadiscos	Clic
Sweet movimiento	Sweet movimiento
Do it nada	Clic
What por todos los santos is this	Clic
Tus piernas	TEMA NOU
Get down saturday night	VERSIÓ (Oliver Cheatham)
Funky macarron	Sweet movimiento
Paquito's way	Looking for la fiesta
Supersexy girl	Looking for la fiesta
Looking for la fiesta	Looking for la fiesta
La noche de la ganga	Pandilleros
Chungo de quitar	Clic
United soul	Sweet movimiento
Your mum's a beach	Looking for la fiesta
Working day and night	VERSIÓ (Michael Jackson)

Com podeu veure hi ha de tot, temes clàssics de FTM, 2 temes del nou disc que sortirà l'any vinent (Delicious i Tus Piernas) i les ja clàssiques versions que amb els Manero sempre milloren el tema original.

Del concert d'ahir em quedo amb 2 moments: un còmic i l'altre emotiu. El primer, una reflexió en veu alta de Lalo i Paquito sobre la lletra de la cançó "Looking for la fiesta" i la influència de substàncies prohibides en la seva creació: entra en un caleidoscopio de cristal y la realidad empieza a girar... I el segon moment, la dedicatòria final al mestre Wilson Santamaria, que es trobava entre el públic i va pujar a tocar les esquelles en els temes finals. Va ser molt bonic tornar a veure l'Ernest dalt de l'escenari amb els que sempre seran els seus companys, després del seu comiat l'estiu passat a la festa major de Sant Cugat del Vallès. Els qui el vulgueu seguir veient davant les congas i els bongos, sapigueu que és el percussionsta dels Disco Inferno, que com sabeu toquen els dimecres al Luz de Gas.

FTM al Clap

I per acabar bé la nit, quan vaig arribar a casa em vaig preparar un Cuba Libre amb Rom Matusalem i Coca-Coca, per celebrar que he sobreviscut a una altra setmana amb 3 concerts. La propera 3 més :-)

Funk! Funk! Funk!

Diu la cançó que el 25 de Desembre Fum! Fum! Fum! Doncs el 30 de Maig, l'1 i el 2 de Juny Funk! Funk! Funk! Un any després he reviscut la setmana dels 3 concerts, curiosament amb les mateixes bandes que l'any passat.

Dimecres 30 de Maig vaig anar a veure els Disco Inferno al Luz de Gas. Com gairebé cada dimecres i fins que el meu cos aguanti, o la crisi acabi definitivament amb la música en directe de qualitat a Barcelona, no vaig fallar al meu "exorcisme funky" setmanal. Tal com diu el cantant Paquito Sex Machine, els disco-addictes tenim en aquestes sessions l'oportunitat de redimir-nos dels nostres pecats, i en el meu cas desconnectar durant 1 hora de l'avorrida vida d'un treballador assalariat i connectar amb el que realment m'agrada: la música disco-funky. Els seguidors d'aquest blog ja coneixeu els Disco Inferno, dels quals sempre he destacat la gran qualitat i fidelitat de les versions que fan. Després de 4 anys seguint-los em se el repertori de memòria i disfruto anticipant les entrades dels instruments, com si fos el director de la banda o picant de mans un cop en el segon i quart temps de cada compàs i 2 vegades en el quart temps cada 4 compassos. Ja se que soc un freakie, però m'ho passo d'allò més bé i ells també.

Divendres 1 de Juny, al Marula Cafe van tocar els Se Atormenta Una Vecina, una altra banda de versions de disco-funk que vaig descobrir fa 4 anys a la festa major de la Pobla de Segur i que l'any passat van tocar al Bikini varies vegades entre Juny i Octubre. El repertori de Se Atormenta Una Vecina és similar al dels Disco Inferno. Potser no fan unes versions tant fidels als temes originals i toquen temes més funky-soul que disco-funky (per exemple el "what is hip" de Tower of Power) però la qualitat del que fan és indubtable i a més són molt gamberros i interaccionen molt amb el públic, com quan fan la linia "Soul Train". Algún dia em fotré una perruca afro i m'animaré amb el free-style també :-)

I ahir, a la Salamandra de l'Hospitalet, la Fundación Tony Manero va fer el seu tercer concert de la minigira que estan fent entre Maig i Juny per Barcelona, Manresa, Hospitalet, Mataró i Terrassa. Ja vaig fer la crònica del primer concert, ara fa 2 setmanes al Marula Café (llegiu "Funky de prop") i ahir el repertori va ser el mateix, però si en aquella ocasió vaig destacar la proximitat que s'establia entre els músics i el públic en detriment de l'acústica, ahir el més destacable va ser justament l'acústica. La Salamandra 1 és una sala rectangular i amb el sostre molt alt. La clàssica "capsa de sabates" que sempre dóna bona sonoritat. I quan a una banda excel·lent li sumes un bon equip de so i una bona acústica el resultat és excepcional, com va ser el bolo d'ahir: 20 temes, 5 versions i 15 temes propis, 2 d'ells del nou disc (D-Licious i Tus Piernas), que promet emocions fortes. De les versions vull destacar "The Groove Line" de Heatwave i "Working Day & Night" de Michael Jackson, que en Paco "Mantecao" Manzaneres (teclista) em va dedicar. Gràcies Paco!!! Dels 13 temes propis ja coneguts: 4 del disc "Looking For La Fiesta", 4 del "Sweet Movimiento", 4 del "Clic" i 1 del "Pandilleros". Un repertori molt equilibrat, on no hi van faltar els "United Soul" i "Supersexy Girl", 2 autèntics himnes de la Fundación Tony Manero.

FTM a la Salamandra

I ja que parlem de "Supersexy Girl", vull destacar la presència, no a l'escenari, com ens té acostumats, però si entre el públic, i concretament ballant sense parar al meu costat de la Marian Barahona, cantant dels Disco Inferno, La Vella Dixieland, On Time, etc. Conec a "Lady Marian", (així l'anomena en Francesc, àlias "Paquito Sex Machine") pels concerts de Disco Inferno al Luz de Gas i amb ella, el Francesc i altres membres del grup hem compartit converses, cubates, riures i ballaruques moltes vegades, però mai havíem coincidit els 2 de públic en un concert de FTM i va ser genial. A part de ser una excel·lent cantant de jazz, blues i funk, la Marian és guapa, simpàtica i li encanta ballar, com a mi. En Paquito ens va veure i li va dedicar la canço "Supersexy Girl", com no podia ser d'una altra manera. La Marian va ser una de les moltes amigues que em van acompanyar ahir, entre elles les "Funky Punkies" (Montse, Anna, Vanessa, Silvia, Sandra, Myriam, Anna, etc.), que vaig conèixer a través de la pàgina de FTM del Facebook fa uns mesos i des d'aleshores hem coincidit en uns quants bolos. Amb elles comparteixo la devoció pel disco-funk i per la Fundación. En definitiva, la companyia perfecta per un "Superfreakie Boy" com jo. I no m'oblido de les germanes Laura i Aida i d'una jove promesa del baix, molt més guapa que Deliciosa Smith :-)

Les Funky Punkies i jo

Abans d'acabar voldria parlar de les 2 noves incorporacions a FTM: el trompeta Marçal i el bateria Beni. Seré molt breu: PUTOS CRACKS! Tant de bo estigueu molts anys a FTM i poguem gaudir del vostre talent, tant com vam gaudir amb Dani i Ramon. També m'agradaria que cobríssiu la baixa de l'Ernest amb un nou percussionista, més que res per tornar a ser una banda de 10 músics, perquè una banda de 10 ja fa molt de temps que ho sou.

Ens veiem a Mataró!

El millor final?

Fa dies que li dono voltes a aquest post. Concretament des que Pep Guardiola, Sandro Rosell i Andoni Zubizarreta van comparèixer el passat 27 d'Abril en roda de premsa per anunciar la marxa d'en Pep i que Tito Vilanova seria el nou entrenador del Barça la temporada vinent. Ha passat un mes, i just després que el Barça hagi guanyat el 14è títol de l'era Guardiola de forma brillant m'he decidit a escriure sobre el que, ens agradi o no, és un final de cicle. O millor dit, sobre el cicle de Guardiola com a entrenador del Barça, que ara sí s'ha acabat.

No m'extendré lloant les virtuds i l'excel·lència del Barça que Pep i Tito han forjat al llarg d'aquestes 4 temporades, perquè els números canten: 14 títols de 19 possibles, la qual cosa suposa un 74% d'efectivitat i una mitja de més de 3 títols per temporada (3+4+3+4). 8 finals a partit únic guanyades de 9 jugades. Rècord de punts i de gols del Barça en un campionat de lliga. 3 pilotes d'or seguides per a Leo Messi, que ja és el màxim golejador de la història del Barça amb només 24 anys, i el guanyador del trofeu Pichichi amb el màxim nombre de gols de la història (50). I el més important de tot: l'any 2009 el Barça va guanyar els 6 títols possibles en 1 any natural, l'any perfecte. El Barça de les 5 copes de Kubala havia estat superat pel Barça de les 6 copes de Guardiola. Cap altre club ha assolit mai aquesta fita.

Ara fa 3 anys vaig escriure sobre la brillant temporada del Barça, la primera d'en Pep, en la qual va guanyar Copa, Lliga i Champions ("Avui fa un mes"). Fa 2 anys hi vaig tornar, per opinar sobre la segona temporada del cicle, en la qual se'ns van escapar Copa i Champions, però vam guanyar la Lliga, les Supercopes d'Espanya i d'Europa i el Mundialet de Clubs ("Un equip de futbol va ser el centre del món"). L'any passat no vaig escriure res, malgrat que vaig poder viure en directe la final de Wembley, una experiència increible que no oblidaré mai i el Barça va guanyar 3 títols: Supercopa d'Espanya, Lliga i Champions. Enguany hi torno, però no per parlar dels 4 títols que hem guanyat (Supercopes d'Espanya i d'Europa, Mundialet de Clubs i Copa del Rei), sinó de l'adéu d'en Pep en la temporada que hagués pogut ser perfecta, sinó haguéssim perdut Lliga i Champions.

El Barça 2011-2012 amb les 4 copes

Abans d'entrar a valorar la decisió d'en Pep, m'agradaria opinar sobre per què la temporada 2011-2012 no ha estat perfecta, ja que penso que en la resposta a aquesta pregunta hi ha algunes de les claus que han portat a en Pep a deixar el Barça. Com és possible que el Barça més golejador de la història no guanyi Lliga i Champions? Respecte la Lliga està molt clar: un altre equip ha fet més gols i més punts, per tant és el campió. A la Lliga, especialment fora de casa, el Barça no ha guanyat amb la solvència d'altres temporades i s'ha deixat molts punts (6 empats i 2 derrotes). I quan semblava que la remuntada era possible, vàrem fallar al partit clau. A les semifinals de la Champions, el Barça va ser incapaç de marcar 1 gol a camp contrari, ni d'aguantar un resultat favorable a casa durant 3 minuts, ni de marcar 1 gol en 45 minuts a un equip ultradefenssiu, que per desgràcia del futbol ha acabat sent el campió d'Europa. També podríem parlar de les lesions i de les ajudes arbitrals a l'etern rival, però això semblarien excuses i la realitat és la que és: aquest any no hem excel·lit, per això la temporada ha estat bona, però no perfecta.

La mateixa setmana que s'escapaven els 2 títols més importants, Sandro Rosell anunciava el que molts ja ens pensàvem i en Pep ens explicava que s'havia buidat i necessitava descansar després d'haver estat sotmès a una gran pressió durant 4 anys. Respecto profundament la decisió d'en Pep i l'entenc, però no la comparteixo, ni tampoc crec que fos anunciada en el moment adequat, més encara si des de l'Octubre de l'any passat ja ho tenia pensat, com va dir. Una de les virtuts que sempre he elogiat de Guardiola és la seva capacitat de lideratge i en la meva opinió un líder no abandona quan apareixen els primers símptomes de que alguna cosa falla. Tampoc em sembla correcte anunciar-ho quan encara s'havia de jugar la final de la Copa del Rei, perquè va semblar com si la temporada ja s'hagués acabat i guanyar el 14è títol no fos tant important. I esclar que ho era!

Com que no puc entendre que l'entrenador més brillant de la història del Barça ho deixi el primer any que no guanya cap dels 2 títols més importants (Lliga i Champions), començo a pensar que darrera del "m'he buidat i necessito descansar" hi ha altres motius, que ara potser no convé explicar, però que han pesat més alhora de prendre aquesta decisió. Ras i curt: en Pep no s'entén amb la directiva de Sandro Rosell. Una directiva que s'omple la boca parlant de valors, mentre gairebé elimina la publicitat d'Unicef a la samarreta i la substitueix per la d'una fundació de dubtosa solvència. Una directiva que porta als tribunals a la junta directiva anterior (la que va confiar en Pep Guardiola per aixecar un equip que estava en crisi) per mala gestió econòmica, però és incapaç de trencar relacions amb el Reial Madrid, quan van acusar al Barça de dopatge a través de la Cadena COPE. Una directiva que tampoc va denunciar al Madrid a la UEFA, quan ells van denunciar a la UEFA alguns jugadors del Barça per fer comèdia i proferir insults racistes, amb l'únic objectiu que no juguessin la final de Wembley, després de quedar eliminats a semifinals. Una directiva que ha estat incapaç de denunciar el joc brut que José Mourinho ha estat fent des que va arribar al Madrid i de fer front al "Villarato", que la caverna mediàtica ha alimentat durant 4 anys. En definitiva, una directiva tova, que no li ha donat suport quan més el necessitava i més pressió rebia. Recordem la famosa roda de premsa prèvia al partit d'anada de les semifinals de la Champions de l'any passat al Bernabeu, en la qual Guardiola explota. Això és el que l'ha cremat i per això ha plegat.

I és una llàstima, perquè penso que el model d'equip no està ni molt menys acabat. Potser cal fer alguns retocs, però l'essència segueix sent vàlida i no penso que s'hagi acabat cap cicle esportiu per no guanyar 2 títols. No oblidem que el Barça segueix sent la base de la "Roja", que tant agrada als cavernícoles de la "meseta" (els mateixos que diuen que s'ha acabat un cicle i que l'estil de joc del Barça està en crisi) i que és favorita per guanyar l'Eurocopa, si la meva Alemanya no ho impedeix. Ara bé, quan Pep diu que marxa, és evident que s'ha acabat el seu cicle com a entrenador i ara caldrà veure com respòn l'equip a en Tito Vilanova, que té davant seu el difícil repte de mantenir el nivell del Barça de Guardiola, perquè superar-lo és impossible.

El temps dirà si la decisió va ser encertada. Ara toca mirar endavant i recordar amb orgull aquests 4 anys, que han fet canviar la mentalitat del culé pessimista. Molta sort Tito! Moltes gràcies Pep, i a reveure!

Un gran viatge

Com sabeu no faig massa viatges. Tot i que m'agrada molt conèixer països, ciutats, pobles, paisatges i cultures diferents, tinc un problema amb el mitjà de transport més ràpid per viatjar lluny: l'avió. No és que em faci por volar, malgrat que no em fa molta gràcia el tema. De fet ho trobo antinatural en els humans, que som éssers terrestres. El meu problema amb l'avió és que estic operat de les 2 oïdes i ho passo malament degut als canvis de pressió, fins al punt que he arribat a quedar-me gairebé sord més d'un dia després d'un aterratge, amb el conseqüent risc que això comporta per les pròtesis que porto. Tot plegat ha fet que cada cop m'agradi menys volar i per tant viatgi poc i la majoria de vegades per motius de feina.

Us explico això perquè avui he fet un viatge, un gran viatge sense sortir de Barcelona. Avui he viatjat a la República del Tadjikistan, una ex-república soviètica de l'Àsia Central, que fa frontera amb l'Afganistan. Efectivament, he anat a una xerrada d'un home aficionat a la fotografia i als viatges sobre el viatge que va fer ara fa 1 any al Tadjikistan, una part del qual el va recòrrer en bicicleta tot terreny, amb l'única companyia d'una amiga i una tenda de campanya. En Paco ens ha explicat amb un video i unes fotografies increibles el seu recorregut per aquest país desconegut, on no hi ha pràcticament turisme (recordo la fotografia d'un llibre de registre d'un alberg on no hi havia anat ningú des del 2005). Vull destacar també l'encertada tria de la música que acompanyava el video, en el qual he identificat el tema "The long road", que Mark Knopfler va composar per la pel·lícula Cal (1984).

En poc més d'una hora ens ha donat a conèixer aquesta terra inhòspita i àrida, però amb l'encant dels llocs on gairebé ningú hi posa els peus, on el silenci només el trenca el vent, quan bufa amb força. Hem compartit els bons i mals moments del viatge, com el recorregut en bicicleta per un terreny desèrtic a 45 graus de temperatura i 4.000 metres d'alçada, amb poca aigua i sense una font de calor potent per escalfar el menjar. Muntanyes imponents de més de 7.000 metres amb neus perpètues s'alcen verticals sobre els rius, formant congostos profunds que serpentejen al llarg de centenars de kilòmetres i amb llacs d'aigua gelada provinent de les glaceres més llargues del planeta.

Paisatge de Tadjikistan

Hem pogut veure el contrast entre la capital Dushanbe, una ciutat moderna, construida a l'època de la Unió Soviètica i els pobles de la perifèria, on les cases es construeixen amb restes de contenidors o qualsevol altre residu aprofitable, sense aigua corrent ni gairebé electricitat, i els cotxes que ja no es fan servir són totalment desballestats, a excepció de la carrosseria, que resta abandonada al carrer, perquè ningú la vol. Hem vist la pobresa d'un país majoritariament musulmà, amb una gent increiblement hospitalària, que no dubten a oferir al viatger tot el que tenen, que és molt poc. També ens han explicat el mal que va fer la colonització soviètica en època de Stalin i l'actual situació política i econòmica d'un país on pagant 5.000 dòlars pots ser policia sense passar cap prova, o si en pagues 100.000 president d'una empresa.

Em venen a la memòria moltes anècdotes que el Paco i la seva amiga ens han explicat aquesta tarda sobre aquest país, del qual fa 4 hores amb prou feines en coneixia el nom, però m'allargaria molt i les 3 hores dormides la nit passada comencen a fer-me efecte. Per tant ho deixaré aquí, agraint a la persona que m'ha convidat a aquesta xerrada, que ho hagi volgut compartir amb mi. Avui he fet un gran viatge sense sortir de Barcelona i el més bonic és que l'he fet amb tu. Fins el proper!

Funky de prop

Els aficionats a la màgia sabreu que hi ha una disciplina que es diu "màgia de prop" en la qual l'il·lusionista es troba a molt poca distància dels espectadors i realitza jocs de mans, normalment amb cartes davant d'un públic reduït amb el qual el màgic interacciona. Els que ja tingueu una edat recordareu al gran Juan Tamariz, com a referent de la màgia de prop a Espanya. Resumint, màgia de prop implica proximitat i interactivitat.

Proximitat i interactivitat és el que vam poder gaudir els que vam anar ahir al concert de la Fundación Tony Manero al Marula Café de Barcelona. El Marula és un local petit i acollidor situat en ple centre de Barcelona, al carrer Escudellers 49, prop de la Plaça Real, que està especialitzat en funk. Certament no és el millor local per encabir-hi una banda de 10 músics, perquè no té ni tarima, però això el fa especial, perquè tens els músics molt aprop. Tu els veus a ells, i ells a tu. Gairebé els pots tocar i per tant interacciones amb ells, com en la màgia de prop.

FTM al Marula

La diferència és que ells no fan màgia (que per molt màgica que ens sembli, sabem que ens estan enganyant perquè sempre hi ha una trampa), sinó música. MÚSICA escrita en majúscules i sense trampes. En directe i amb tots els instruments, com es feia fa 40 anys. I a més fan la música que a mi m'agrada, música disco-funky per ballar, ballar i ballar, i no pensar en res més que no sigui en ballar. Però jo, com que soc una mica músic i bastant freakie, em dedico a cantar-ho tot mentre ballo. És a dir, no només canto la melodia o la lletra de la cançó, sinó els vents, la guitarra, el baix i els teclats. No ho canto tot a la vegada, però ho tinc tot al cap i se en quin moment entra cada instrument i què tocarà, com si fos el director de l'orquestra.

Mentre cantava i ballava se'm va acostar una persona molt jove i em va preguntar si era bateria (a vegades també faig com si la toqués). Li vaig dir que no, que lo meu era el piano. Em va dir que tocava el baix en un grup de funky, que li encantava el baix i que ho havia deixat tot per tocar. A mi m'agraden gairebé tots els instruments i el baix és fonamental, perquè és la base rítmica juntament amb la bateria, però també melòdica, ja que marca les notes principals dels acords. Aquesta persona tenia una energia bestial. Demanava a crits que li donessin un baix per tocar. A mi em passa quelcom similar amb el piano, però amb uns quants anys més i més lligams per trencar, però tal com vaig escriure fa uns dies: mai és tard. I precísament ahir mateix el teclista de la FTM em va dir que tenia places a l'escola de Música de Badalona on dóna classes, i que si volia me'n guardava una (Paco, si estás leyendo esto, a ver si cuadramos horarios de cara a Septiembre).

Tornant al concert, el repertori va començar amb una versió del tema "you are a star", dels Aquarian Dream (els braços que apareixen entre els segons 30 i 50 són els meus :D) i va combinar temes propis de la FTM (pel meu gust una mica massa de l'àlbum "Click", que no és el més disco-funky) amb alguna versió i un parell de temes del nou disc, que em van agradar molt. Això és una altra cosa que m'agrada d'aquesta banda i que després comentava amb en Lalo (guitarra): la combinació entre versions i temes propis. La FTM van començar, com la majoria de grups versionant temes, però poc a poc van anar creant-ne de propis, seguint l'estil disco-funky dels 70-80, amb alguna incursió als temes més raperos i llatins (àlbum "Click") i a les bandes sonores (àlbum "Pandilleros"). Tot és música, i ben tocada sempre és un regal per l'oïda, però sempre hi ha qui prefereix les versions, els clàssics de sempre. De tot el que va sonar ahir, jo em quedo amb la versió de "get down, saturday night", d'Oliver Cheatham. Per mi va ser el tema de la nit.

Pels qui us ho vau perdre, us deixo un video promocional de la FTM on surten les dates i els locals on tocaran pròximament, a Manresa, L'Hospitalet, Mataro i Terrassa. A veure si em localitzeu al video, perquè també hi surto jo, com no podia ser d'altra manera.

Acabaré amb les paraules que vaig escriure al Facebook just arribar a casa després del concert: "Gràcies! Gràcies! Gràcies! i mil vegades gràcies pel bolaco d'aquesta nit i la posterior sessió disco-funky a càrrec de Miguelito i Lalo. No deixeu mai de crear, però tampoc no deixeu de versionar, perquè sou uns putos cracks!"

Ens veiem a la Salamandra el dissabte 2 de Juny!

El millor regal

Què és un regal? Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, un regal és una "cosa plaent que hom ofereix a algú, especialment en ocasió d’una festa, d’un esdeveniment feliç". Penso que és una bona definició del concepte regal, com a objecte, relacionat amb la felicitat. Un regal és una cosa que ens fa feliços en un dia assenyalat, per exemple el dia del nostre aniversari.

Però un regal pot ser també quelcom immaterial: passar una estona amb algú, una mirada, un somriure, una abraçada, un petó. Coses intangibles que ens fan sentir bé mentre duren, ni que sigui un instant fugaç, únic i irrepetible. Fins i tot una cosa quotidiana, com un paisatge, una posta de sol, o una lluna plena com la del 6 de Maig passat, pot ser un regal. I un regal és també una mostra de gratitud, d'afecte, d'estimació o d'amor cap algú que forma part de la nostra vida: els companys de feina, els amics, la família o la parella.Totes aquestes coses són regals, i potser més coses que em deixo.

Quin és el millor regal? Malauradament això no ho diu el diccionari, però intentaré explicar-ho, segons el meu punt de vista. D'entrada us diré que he fet molts regals a moltes persones a la meva vida, com la majoria de vosaltres suposo, i per cadascún d'ells ha estat diferent el motiu pel qual he fet el regal i la persona a qui li he fet. Per tant, no hi ha 2 regals iguals, perquè no hi ha 2 persones iguals. Fins i tot encara que regalem el mateix objecte (un llibre, un disc, un perfum, una flor) a 2 persones diferents, el regal serà diferent, perquè el motiu que ens impulsa a fer el regal cap a aquestes persones és diferent i possiblement, la sensació de benestar que tindran aquestes persones també serà diferent.

És molt important conèixer la persona alhora d'escollir un bon regal, però això no sempre passa i llavors entren en joc 2 factors que per mi són determinants i que estan relacionats amb el concepte de regal: la sorpresa i l'originalitat. Un regal original, que no s'espera o d'algú que no t'esperes, ens acostuma a fer sentir millor, que el clàssic binomi rosa-llibre per Sant Jordi o el convencional perfum per Nadal. Conclusió: Sigueu originals i sorpreneu a la persona a qui li feu el regal, si la voleu veure feliç.

Avui li he fet un regal d'aniversari a una persona important per mi. Estava convençut que l'encertaria, no perquè la conegui gaire, sinó perquè el regal era original i inesperat. I així ha estat. Durant uns moments aquesta persona s'ha sentit bé amb mi, i aquest és el millor regal que em podia fer. L'any que ve un altre!

Un any més gran

Avui fa 41 anys i 1 setmana que vaig venir al món i 1 any i 7 dies que en vaig complir 40 i els meus amics em van fer 2 festes sorpresa, a Barcelona i Salàs per celebrar-ho, tal com ja vaig escriure en aquest mateix bloc al post fa vint anys que tinc vint anys. Aleshores deia que "per mi no és tant important tenir molts amics durant molts anys, com que els amics que t'acompanyen en cada moment de la vida ho siguin de veritat". Potser si hagués especificat millor què significa tenir un amic de veritat, ara no estaria escrivint aquest post, que justament és el número 41 que publico.

Sigui com sigui, també vaig dir que "en 20 anys han entrat i sortit moltes persones a la meva vida, i segur que d'aquí a 20 anys n'entraran i en sortiran moltes més". Potser ha arribat aquest moment, que alguns surtin i d'altres entrin. No ho se. Ja es veurà amb el temps, però ara mateix tinc sensació de final d'etapa i a la vegada por de començar-ne una altra. No se si a GSI Commerce o a una altra empresa, a Barcelona o a Salàs, a Catalunya o a l'estranger. No ho tinc del tot clar, però alguna cosa s'ha trencat i he de seguir endavant amb les persones que m'aprecien de veritat i amb les que em pugui trobar a partir d'ara.

Un dels regals que els meus amics em van fer fa 1 any és un fantàstic equip de música i dvd que fins avui no he estrenat (sí, ja se que té collons el tema). No tenia clar on posar-lo, si a l'habitació del piano, o al menjador. A l'habitació del piano hi ha massa trastos i al menjador no m'anava bé on endollar-lo i ho vaig deixar per més endavant. Fins avui.

Aquest equip de música s'ha passat 1 any dins la caixa, com jo. Però avui l'he tret de la caixa, l'he muntat (al menjador) i he escoltat 2 discos de Fundación Tony Manero: primer "Pandilleros", però no he pogut passar de la 4a cançó, "Linda Lula", sense posar-me tou. Per tant he decidit passar a l'acció i posar-me el disc "Que no pare el beat!", el directe que FTM van grabar a la Paloma per celebrar els 10 anys de la banda i que jo vaig veure in situ. He repassat un a un tots els temes, cantant tots i cada un dels instruments i preparant el concert del proper divendres 18 al Marula Cafe de Barcelona, que serà brutal, com el darrer que van fer, fa mig any.

Aquesta tarda provaré com sona la música clàssica i el piano a l'equip de música, tot escoltant Mahler i Gershwin. Avui la cadena musical ha sortit de la caixa i jo també, que no de l'armari!

Trencament

Hi ha molts tipus de trencaments, materials, immaterials, de relació i d'amistat. Se'ns pot trencar un objecte o se'ns pot trencar el cor. Podem trencar amb la parella o amb un amic. El trencament a vegades és temporal i d'altres definitiu, però el que per mi defineix millor un trencament és que res torna a ser igual després de produir-se. Es pot reparar un objecte trencat? Depèn de la fragilitat de l'objecte i de la magnitud del trencament, però encara que s'arregli, no queda mai com abans del trencament, perquè una part del material s'ha perdut i no es pot recuperar, ni substituir. Malgrat tot, si un objecte es trenca i no es pot reparar, sovint es pot substituir per un de nou. Quan una relació es trenca, no la pot substituir cap altra, perquè cada relació és única i diferent. I això és el que fa que els trencaments sentimentals siguin molt més difícils de superar.

Què provoca un trencament? Si és material normalment un error mecànic, com quan un objecte ens rellisca de les mans i es trenca en caure a terra. Però si és immaterial acostuma a ser un sentiment. Aleshores, és un error sentir? NO! Però a vegades els sentiments ens fan actuar de manera errònia, provocant el trencament. En alguns casos ens adonem de l'error i intentem arreglar-ho, però normalment reaccionem massa tard, perquè el sentiment ens té segrestats i el trencament és inevitable.

En aquests 41 anys de vida he trencat (i m'han trencat) moltes coses, materials i immaterials. Els infants ploren pels trencaments materials: aquella joguina  preferida, que un dia es trenca i amb la qual no pots tornar a jugar. Els adults en canvi tendim a plorar més pels trencaments immaterials: la parella que deixem o ens deixa, l'amic en el qual deixem de confiar, el cap que deixa de confiar en nosaltres, etc.

Són justos els trencaments? Per mi gairebé mai, perquè quan decideixes trencar o decideixen trencar amb tu, es dóna més importància els aspectes negatius que als positius. El nostre cervell és incapaç de compensar racionalment la major quantitat de coses positives d'una relació, davant d'un fet negatiu, que per causa del fort sentiment de rebuig que genera, passa per sobre de tot. Això em va escriure una persona que va trencar amb mi, fa 10 anys: "se rompió algo. Y solo creo que somos incompatibles en cosas que aquello en lo que somos compatibles no puede bastar". Conclusió: els sentiments positius i negatius no es compensen.

Trencar significa que quelcom s'acaba, però també tornar a començar. A vegades amb el mateix objecte o persona, a vegades amb d'altres. Fa uns dies us comentava que per mi no hi ha res etern i això implica que la vida és plena de trencaments, per tant, de finals i nous començaments, de persones que entren i surten. Sovint em pregunto què és més difícil, trencar o tornar a començar? Suposo que depèn de com s'ho agafi cadascú i de si el seu entorn és favorable al canvi o no. En el meu cas, sempre ha estat més difícil tornar a començar i també ho serà aquesta vegada.

Mai no és tard!

Segur que alguna vegada algú us ha dit la frase "mai no és tard!". Ens l'acostumen a dir quan li expliquem a algú quelcom que sempre havíem volgut fer, o que vàrem començar i vam deixar córrer, o que tenim pendent de fer, però que sovint no fem per manca de temps, motivació, o simplement perquè donem més prioritat a altres coses. Un gran viatge, aprendre un idioma, escriure un llibre, fer més esport, aprendre a tocar un instrument, etc.

Però de totes les causes que ens impedeixen fer el que desitjaríem, n'hi una que es diu molt sovint, la clàssica "ja no tinc edat per això". Hom la diu no només per referir-se a coses materials o immaterials que voldríem fer o tenir, sinó a etapes de la vida, per exemple, enamorar-se, tenir parella, casar-se, tenir fills, etc. I quan li expliques això a algú que sí està en una d'aquestes etapes, sempre et diuen: "mai no és tard", com si el temps no passés. Però el temps passa, i és evident que per algunes coses sí que és tard, però per moltes d'altres (penso que per la majoria) no ho és.

Per exemple, fa 2 anys vaig decidir estudiar Alemany. Per què? Doncs perquè sempre m'han agradat les llengües (si pogués les parlaria totes) i l'Alemany és una de les que m'atreu més, per la seva potent gramàtica, que és complicada per algú que té com a llengua mare una llengua llatina. L'Alemany conserva el que moltes altres llengües han perdut per l'evolució cap a formes gramaticals més simples. És una llengua menys senzilla, però més pura, i això la fa molt atractiva (almenys per mi) i com més l'aprenc més m'agrada.

Un altre exemple més recent, ahir vaig quedar amb una persona i mentre preníem un refresc li vaig explicar els conceptes bàsics de la teoria musical, aplicada al piano. Vaig començar amb el pentagrama, les notes de l'escala natural, els tons i semitons, la durada de les notes, els compassos, etc. Mentre li explicava tot això en un quart de full Din A4 i sense haver-ho preparat prèviament, m'envaia una sensació de seguretat total i de motivació absoluta, no només per la química que hi ha entre el professor i l'alumna, sinó pel fet d'estar fent una de les coses que més m'agrada: ensenyar.

En un moment de la meva classe improvisada, l'alumna em va dir: "expliques molt bé!". Jo li vaig contestar: "Sí, això diu la gent". Allò va ser bestial. Els qui hagueu fet classes alguna vegada o sigueu professors entendreu la sensació que vaig tenir, perquè no la puc descriure en paraules. I és que, per mi ensenyar és una de les professions més díficils, però alhora més gratificants (no econòmicament per desgràcia) que hi ha. Recordo que quan encara era un nen li ensenyava tot el que aprenia a la meva germana 3 anys més petita que jo. A vegades intentava explicar-li matèries que, per la seva edat ella encara no podia entendre, però jo m'esforçava per aconseguir-ho. També vaig fer classes particulars en una escola de batxillerat mentre estudiava la carrera i estic molt content de l'experiència.

Després d'aquesta classe de música improvisada vaig anar a classe d'Alemany i vaig tenir la sensació que la meva alumna havia tingut amb mi, perquè el professor és molt bo i explica molt bé. De camí cap a casa em preguntava quin és el secret per ensenyar bé, per ser un bon mestre. Perquè hi ha gent molt intel·ligent i preparada que no explica bé les coses. Aleshores, què converteix a algú en un bon mestre? Després de donar-hi algunes voltes vaig arribar a una senzilla conclusió: els bons mestres són els que disfruten ensenyant, transmetent els coneixements als seus alumnes d'una manera natural, com qui t'explica un conte. Quan això passa, els alumnes estan atents i la classe passa volant per tots, i quan s'acaba tots en volen més. Així s'ensenya i així s'aprèn.

I em vaig adormir pensant: "mai no és tard per ensenyar i mai no és tard per aprendre!".

L'amic etern

Avui us explicaré la història del meu amic etern. Potser us extranyarà que jo, que penso que no hi ha res etern, perquè tot té un principi i un final, utilitzi aquest adjectiu tant contundent. Dic "etern", no perquè aquest amic sigui per sempre, sinó perquè té una particularitat que el fa únic: és algú del qual només es pot ser amic, i res més que això. En altres paraules, és algú que està eternament condemnat a que les seves relacions amb les persones que l'envolten i que es va trobant al llarg de la seva vida siguin només d'amistat.

L'amic etern veu sovint com els seus amics, que jo anomeno "no eterns" comencen relacions afectives amb altres persones, a vegades basades només en sexe esporàdic, a vegades relacions de parella estables. Alguns es casen i tenen fills, altres tenen fills i no es casen, altres es separen. En fi, totes les combinacions que us pugueu imaginar, que van més enllà de l'amistat. Però ell no ha vingut a aquest món per això.

De tant en tant l'amic etern coneix algú interessant i comença una relació: un dia fem un cafè, un altre dia anem a dinar, a sopar, al cine, de festa, a esquiar, a la platja, etc. En fi, res que no es consideri normal quan estàs coneixent a una persona. Tot va bé, fins que l'amic etern s'adona que desitja anar més lluny: una abraçada, una carícia, un petó. Arribats a aquest punt a l'amic etern li diuen frases com: "jo només vull ser amic teu", "ara només necessito un amic", "millor que siguem només amics". Frases que sovint amaguen la cruel realitat: aquestes persones ja tenen, o han tingut o tindran una tercera persona amb qui anar més lluny. Fins i tot alguna vegada aquesta tercera persona també és amic de l'amic "etern", però ell no ho sabrà mai, perquè els amics "no eterns" mai li explicaran, no fos cas que deixessin de ser amics. Però com diu la dita: "al final tot s'acaba sabent" i ja sigui per intuició o deducció, l'amic etern (que és inexpert, però no tonto) també ho descobreix.

L'amic etern fa molts anys que té assumida aquesta realitat i per això cada vegada li interessa menys conèixer gent nova i es tanca més en ell mateix. Però sempre hi ha alguna excepció, aquella persona especial, aquella amiga d'un amic "no etern" que li presenten una nit, aquella companya de feina que el convida a un cafè o aquella amiga de tota la vida, que un bon dia sembla que desitja alguna cosa més. Quan això passa, l'amic etern s'il·lusiona i torna a tenir ganes de trencar la seva rutina, de fer coses diferents, d'estimar més enllà de l'amistat, fins que s'esdevé el de sempre. Llavors l'amic etern és torna a preguntar per què ell no pot anar més enllà. Que li falta? Què li sobra? Quin és el problema i què pot fer per solucionar-ho? Les preguntes de sempre, que mai pot respondre, tot i que la resposta és evident: Ell és l'amic etern. Aquest és el seu destí i no té sentit malgastar temps, energia i sentiments en canviar-lo.

M'agradaria poder ajudar l'amic etern, aconsellar-lo, animar-lo cada cop que té una nova decepció i explicar-li el secret de la "no eternitat", però no puc, perquè jo encara no l'he descobert.