Sóc fill del Noguera...

Així comença la "Cancó del Raier", el poema que Jacint Verdaguer va dedicar a aquests homes que es jugaven la vida per baixar la fusta pels rius Noguera Pallaresa, Segre i Ebre, desde la Vall d'Aran fins a Amposta, passant per La Pobla de Segur, Tremp, Balaguer, Lleida i Tortosa. Quan arribaven al seu destí venien la fusta i tornaven a casa a peu (espardenyant) o en ruc. Aquest vell ofici, ja documentat el segle XVIII, es va perdre a principis del XX, quan el transport de fusta per carretera i les preses que es van anar construint al llarg d'aquests 3 rius van fer inviable el transport fluvial de la fusta.

Els Raiers a punt de sortir del Vernedot

A La Pobla de Segur van veure néixer (i també morir) molts Raiers i n'estan orgullosos d'aquest passat. Per això desde fa 31 anys rememoren l'ofici baixant un tram del riu Noguera Pallaresa, vestits com fa 150 anys i conduint els rais a força de braços en la Diada dels Raiers, festa declarada "festa tradicional d'interès nacional". Com podeu veure a les fotos i videos que acompayen aquest escrit, els rais són les balses fetes amb troncs de fusta lligats amb escorça de bedoll (les redortes). Cada balsa té 3 rais, que es governen amb dues pales de fusta situades als rais anterior i posterior.

Els Raiers baixant pel riu Noguera Pallaresa

Gràcies a l'Associació Cultural dels Raiers de la Noguera Pallaresa, el que va començar amb una baixada de Raiers un dia a l'any, s'ha convertit en una festa que dura 4 dies, en la qual es celebren nombroses activitats culturals (teatre, dansa, poesia, música tradicional, blues i rock), esportives (espardenyada i cursa de rucs) i gastronòmiques (girellada, sopar a la fresca i dinar popular). Com podeu veure, n'hi ha per triar i remenar i és gairebé impossible assistir a totes, però jo ho vaig intentar.

Divendres vaig anar al concert dels poblatans "3 Kantan, 2 Skupen", amb el Manel del Prudens al capdavant, un autèntic "showman" al més pur estil Javier Gurruchaga. Només fa 1 any que toquen, però cada cop sonen més conjuntats i està clar que ells disfruten tocant i fent ballar a la gent amb el seu rock dur i les seves lletres transgressores, com "Salve Picoleto", un record a la odiada "Guardia Civil de Tráfico", que ha estat substituida pels encara més odiats "Mossos d'Esquadra". Després va tocar un altre grup de versions que es diu "Flying Circus". Força bons, malgrat que pel meu gust hi havia massa ska en el seu repertori.

Dissabte va ser un dia carregat de bona música i d'emocions. Al migdia tocaven els On Time (blues) liderats per l'espectacular guitarrista Agustí Mas i la cantant Marian Barahona, que jo tinc el gust de conèixer, perquè també canta amb els "Disco Inferno" cada Dimecres a la sala Luz de Gas de Barcelona. Va ser una sorpresa trobar-me la Marian a La Pobla, perquè ni jo sabia que ella cantava en aquest grup, ni ella que jo soc mig Pallarès. Em va dir que li havia encantat el Pallars i ens vam despedir amb un "Fins Dimecres". A mitja tarda vaig assitir a la presentació del llibre "Al batec de la terra", de la Salassera Maria Dolors Millat. Un recull de poemes ambientats al Pallars, on l'ofici de raier també hi apareix. L'acte va consistir en una lectura de poemes, entre els quals s'intercalaven peces musicals tocades per un combo de 4 músics, i l'exposició de les fotografies del German Esteban Millat, que il·lustren un llibre molt recomanable. I per acabar de passar la tarda vaig sentir el concert del conegut grup de música tradicional del Pirineu "El Pont d'Arcalís".

I per si no n'hi havia prou, a la nit, després del sopar dels Raiers, que enguany va aplegar més de 600 persones, més música: Orquestra Quartz (música de Festa Major) i Grup Virus (versions de Rock). Aquests darrers tocaven molt bé i feien participar el públic, fent pujar a l'escenari voluntaris i voluntàries a cantar algunes cançons. Normalment, quan algú no professional canta en directe el resultat és bastant desastrós, però entre totes les que van pujar, va destacar una mossa de La Pobla, que va deixar el cantant al·lucinat quan va cantar i ballar "Miami Beach" dels Lax'n'Busto. Em consta que a casa practica amb el Singstar, però estareu d'acord amb mi que no és el mateix. Us asseguro que ho va fer molt bé. Qui sap, potser ha nascut una estrella!

I arribem a Diumenge. Malgrat haver dormit només 4 hores em vaig plantar primer a la Font de l'Us i després al Vernedot a veure la baixada dels Raiers. Van sortir 4 rais de la presa de Llania, però només en van arribar 3 sencers al Pont de Claverol, perquè un es va trencar en quedar-se encallat en un ràpid. Sortosament ningú va prendre mal i la Diada va ser tot un èxit de públic, com és habitual. Vermut a la Gemma i a dormir. Cap a les 6 de la tarda vaig tornar a les carpes, on estaven tocant els Trankil's Boys, un grup de veterans de La Pobla que toquen les cançons de Festa Major que ballaven els nostres avis. Quan van acabar, el DJ Dalmau va seguir la festa punxant salsa, mentre els Raiers i les Raieres paien el dinar ballant i feien passar la calor ruixant-se amb aigua els uns als altres. A mi també em van remullar, però ja em va anar bé per refrescar-me i disminuir així els efectes de la ressaca.

I això és tot el que jo he viscut durant aquest llarg cap de setmana. Segur que em deixo de comentar coses interessants, però encara no tinc el do de l'omnipresència. Per acabar, només em resta fel·licitar a tots els que han fet possible la XXXI Diada dels Raiers i molt especialment a l'Associació Cultural dels Raiers de la Noguera Pallaresa, de la qual ja en soc soci. Per l'any que ve m'he fet el propòsit de col·laborar en la preparació de les activitats de la festa, per tal de sentir-me una mica més fill (adoptiu) del Noguera, aquest riu que dóna vida a les comarques del Pallars Jussà i Sobirà, pel qual hi podeu veure baixar els Raiers de La Pobla de Segur el primer Diumenge de Juliol.

Video dels Raiers de La Pobla de Segur

Fins l'any que ve Raiers!

Thank You Mr. Hodgson!

Soc un dels que no va anar al concert de U2 al Camp Nou. No és que no m'agradin els U2, però no soc gaire amic dels macroconcerts i a més ahir tenia un bon motiu per no anar-hi: Roger Hodgson tocava al Luz de Gas en la festa de celebració del 14è aniversari de la sala.

Roger Hodgson

Pels qui no coneixeu Roger Hodgson, abans que ho busqueu al google us diré que va ser un dels 2 líders de Supertramp, la banda britànica de "rock progressiu" (una etiqueta com qualsevol altra) que va arrasar durant la segona meitat de la dècada dels 70 i principis dels 80. Ell va composar algunes de les cançons més conegudes de la banda, juntament amb Rick Davies: School, Dreamer, Crime of the century, Breakfast in America, The logical song, Take the long way home, Another man's woman, Two of us, Give a little bit, Fool's overture, My kind of lady, It's raining again i moltíssimes més.

Supertramp (d'esquerra a dreta): Dougie Thomson (Baix), Roger Hodgson (Teclats, Guitarra i Veu), John A. Helliwell (Saxo i Vents), Rick Davies (Teclats i Veu), Bob Siebenberg (Bateria i Percussió)

El binomi Hodgson-Davies va donar 5 LPs excepcionals: "Crime of the century" (1974), "Crisis? What crisis?" (1975), "Even in the quietest moments" (1977), "Breakfast in America" (1979) i "Famous last words" (1982). 44 cançons en total on els teclats i la veu són els protagonistes, juntament amb el saxo, una mica de guitarra, a més dels imprescindibles bateria i baix. Si em pregunteu quina és la meva cançó preferida doncs no la tinc, perquè totes les trobo boníssimes i si em dieu que només tinc espai per un CD a la maleta, us contestaria que m'emporto tota la discografia al reproductor MP3, que ocupa menys espai. De totes maneres penso que el "Breakfast in America" és el millor disc per iniciar-se i, de fet és el més venut del grup.

Els 5 millors LPs de Supertramp

Malgrat que totes les partitures d'aquests 5 LPs les signen Hodgson i Davies, la realitat és que cadascú composava i cantava les seves cançons, que eren força diferents, la qual cosa els va anar distanciant, fins que Hodgson va abandonar el grup el 1982 i va començar una discreta carrera en solitari. Supertramp va continuar amb Davies al capdavant i va produir 4 discos més fins el 2002, però ja no va tornar a ser el mateix. Normalment les bandes de rock tenen un o una vocalista que les lidera, però Supertramp en tenía 2 i n'havia de tenir 2, sinó ja no era Supertramp.

Cadascuna de les 44 cançons és un món i totes semblen d'entrada diferents. De fet, les has d'escoltar vàries vegades per anar descobrint les semblances entre elles, que evidentment hi són. Les lletres també estan molt bé, però el que a mi em va enganxar a Supertramp és la música. Melodies alegres, tristes, romàntiques o melancòliques, fins i tot reivindicatives i a vegades transgressores, construides amb progressions d'acords perfectes i interpretades impecablement per 5 músics que tocaven varis instruments alhora en un espectacle, que jo mai vaig poder veure en directe, perquè era petit quan la banda estava en el seu millor moment, a finals dels 70.

Per això quan vaig rebre una invitació per anar a veure Roger Hodgson al Luz de Gas em va fer moltíssima il·lusió. Tornar a sentir algunes d'aquelles cançons en directe cantades per aquella veu una mica trencada i ploranera (que el primer cop que la sents et penses que és d'una dona, però resulta que és d'un home, que malgrat els seus 59 anys continua arribant a les notes més altes sense problemes i tocant els teclats i la guitarra amb la mateixa energia que fa 30 anys) és un autèntic plaer per l'oïda i la vista.

Ahir Hodgson va repassar les millors cançons de Supertramp i un parell de les dels seus discos en solitari, acompanyat d'un saxofonista que també tocava l'harmònica, els teclats i el piano en algunes cançons, com en el magnífic solo de Child of vision. No es va notar l'absència de la percussió en un concert més acústic que elèctric, que va començar amb "Take the long way home" i va acabar amb la grandiosa "Fool's overture" (amb les campanades del Big Ben i el "We will never surrender" de Winston Churchill incloses), que va precedir 3 bisos: "Two of us", "School" i "It's raining again".

I tot això va passar ahir a la millor sala de concerts de Barcelona, Luz de Gas, que des de fa 14 anys ens ofereix música en viu tots els dies de la setmana. Felicitats per l'aniversari i moltes gràcies per portar-nos al senyor Roger Hodgson.