Rebobineu!

Actualment el botó de rebobinar no es fa servir quan s'escolta música, però els que vam néixer als 70 encara recordem els reproductors de cinta de cassette on els botons RWD (rebobinar) i FWD (avançar) eren imprescindibles.

Avui us demano que rebobineu. Tireu enrere en el temps fins als anys 80, quan el Barça era un equip mediocre, però a les discoteques sonaven temes com I'm so excited (The pointer sisters, 1982) o Hot stuff (Donna Summer, 1979). Avanceu una mica cap als 90 i escolteu The power of love (Huey Lewis, 1985) o Maniac (Michael Sembello, 1983) i tindreu bona part del repertori del grup Rewind (Rebobinar, en Anglès), un grup de recent creació, liderat per en Marc Guàrdia, de La Pobla de Segur, que abans cantava amb els Smoking Dogs. Continueu rebobinant en el temps i descobrireu Ride like a wind (Christopher Cross, 1979), Easy lover (Phil Collins, 1984) i The head is on (Glenn Frey, 1985), un gran tema que estava inclòs en la Banda Sonora Original de la pel·lícula "Beverly Hills Cop" (Superdetectiu a Hollywood). Tot això i molt més ens van tocar ahir a Palau de Noguera els Rewind durant gairebé 1 hora i mitja.

Rewind és una banda de 7 membres (Bateria, Baix, Guitarra, Teclat, Veu Principal i 2 Coristes) que fa poc més de 3 mesos que toquen junts i francament sonen molt bé i tenen un repertori molt original, diferent a tot el que estem acostumats. Difícilment escoltareu versions de les cançons que he citat més amunt, no perquè no siguin conegudes, sinó perquè no són les més versionades. Un exemple: si pensem en la pel·lícula "Flashdance", la primera cançó que ens ve a la memòria és What a Feeling i no pas Maniac, malgrat que quan escoltem "Maniac" sabem que és de "Flashdance". Per mi, "Maniac" li dona 1.000 voltes a "What a Feeling", però ja se sap que per gustos, els colors (el meu és el blau).

Aquest estiu no he escrit cap article al blog sobre Festes Majors per 2 motius: primer perquè no he sortit tant com altres anys i segon perquè el que he sentit no valia gaire la pena, a excepció dels Autoput, que van fer tremolar la plaça de Rialp per tercer any consecutiu. Les retallades també han arribat a les festes majors i cada cop costa més veure bones bandes de versions.

Però sempre hi ha l'excepció que ens confima la regla i aquest estiu els Rewind són el grup revelació, no perquè siguin boníssims, ni perquè portin un superequip de llum i so, sinó per les cançons que toquen i les ganes que hi posen. No vaig poder ser al Kastri, ni al Luz de Gas, ni a Llimiana, però ahir no vaig fallar a Palau de Noguera i he de dir que té molt de mèrit atrevir-se a tocar aquestes cançons i fer-ho tant bé amb només 4 bolos en 3 mesos. També trobo molt original la idea d'incorporar 2 coristes (Sònia i Rosa), que canten dues cançons en solitari ("I'm so excited" i "Hot Stuff") i donen el toc femení a la banda, que és absolutament necessari en la versió de Jamiroquai del tema Bad Girls (Donna Summer, 1979), que tanca el concert.

"Bad Girls" és la cirereta d'un pastís de fa 30 anys, que encara conserva la dolçor del primer dia. Tant de bo el poguem seguir tastant durant molts anys!

Fa 75 anys...

¡Españoles! A cuantos sentís el santo nombre de España, a los que en las filas del Ejército y la Armada habéis hecho profesión de fe en el servicio de la patria, a cuantos jurasteis defenderla de sus enemigos hasta perder la vida, la nación os llama a su defensa.

Així començava el discurs radiat del General Franco el 17 de Juliol del 1936 que cridava l'exèrcit espanyol a aixecar-se en contra del Govern de la Segona República, proclamada 5 anys abans (llegiu Tal dia com avui). El dia següent, els militars lleials a Franco es revoltaven contra l'ordre constitucional a tot el territori. És el que es va anomenar durant 40 anys el Glorioso Alzamiento Nacional, del qual avui es compleixen 75 anys.

El cop d'estat va fracassar a les ciutats més importants, i Espanya va quedar ràpidament dividida en 2 bàndols. Començava així la Guerra Civil Espanyola. El que havia de durar 3 dies, es va allargar durant gairebé 3 anys, fins l'1 d'Abril de 1939, quan les tropes franquistes completaven l'ocupació de tot el territori. Mig milió de persones d'un i altre bàndol van morir i més de 400.000 es van exilar per por a les represàlies dels vencedors. Es calcula que la meitat no van tornar a Espanya.

Franco es va oblidar ràpidament del que proclamava en el discurs que he citat al principi:

Justicia, igualdad ante las leyes, ofrecemos. Paz y amor entre los españoles; libertad y fraternidad, exenta de libertinajes y tiranías. Trabajo para todos, justicia social, llevada a cabo sin encono ni violencia y una equitativa y progresiva distribución de riqueza.

I va instaurar una dictadura totalitària, feixista i repressora, que va durar fins a la seva mort natural, el 20 de Novembre de 1975. Dos anys més tard, el 1977 es celebraven les primeres eleccions generals des del 1936. Durant 40 anys la democràcia es va aturar a Espanya, amb el consentiment i el suport de la primera potència mundial, que va alliberar Europa del feixisme, però va preferir una Espanya feixista sotmesa a una possible república socialista al sud del teló d'acer. Europa també va quedar dividida en 2 blocs el 1945 i a nosaltres ens va tocar la zona de la "llibertat", enfront de la "igualtat".

La realitat és que ni una cosa ni l'altra. Només la "fraternitat" va romandre, aconseguida per la força de les armes, o Por la Gracia de Diós, tal com deien les monedes espanyoles anteriors a l'euro i ens recorda la creu cristiana de 150 metres d'alçada sota la qual "reposen" les restes mortals del salvador d'Espanya, al Valle de Los Caídos:


Els que em coneixeu sabeu que no em sento Espanyol ni Cristià, malgrat que això és el que posa al meu Document Nacional d'Identitat i a la meva Fe de Baptisme. Contemplar com aquest monument funerari feixista, únic al món, segueix dempeus després de 33 anys de Monarquía Parlamentària, reforça el meu rebuig a Espanya i a l'Església Catòlica i m'avergonyeix de ser Espanyol i Cristià.

La setmana dels 3 concerts

La saviesa popular deixa per a la setmana dels tres dijous totes aquelles coses que se suposa que mai han de passar, ja que és impossible que es trobin tres dijous en una sola setmana. A mi també em semblava impossible que pogués anar a 3 concerts de música Funk a Barcelona durant la mateixa setmana, però això ha passat.

Aquesta Funkyssima Trinitat va començar dimecres 29 de Juny a la discoteca Luz de Gas de Barcelona, on els Disco Inferno ens van oferir el seu repertori de versions de música Disco-Funk dels anys 70 i 80. Aquesta banda de 10 músics, 6 dels quals també formen part de la Fundación Tony Manero, fa uns quants anys que posa ritme a les ensopides nits de dimecres a Barcelona. Jo els vaig descobrir el 2008 i els vaig dedicar l'article Avui toca "Good times"? El meu segon post d'aquest blog, que aviat complirà 3 anys.

Escoltar els Disco Inferno és fer un salt de 30 a 40 anys en el temps, quan la música Disco es feia amb instruments de veritat. Així ho feien els CHIC, KC & The Sunshine Band, Earth, Wind & Fire, Kool & The Gang, Bee Gees, The Tramps, Tavares, Jackson Five, etc. Darrerament han incorporat al repertori temes més discotequers com Voulez Vous (ABBA), Daddy Cool (Boney M) o Can't Take My Eyes Off You (Gloria Gaynor) i també algunes cançons molt ensucrades com My First, My Last, My Everything (Barry White) o Love Is In The Air (John Paul Young), que a mi no m'agraden gaire, però reconec que provoquen el deliri del públic.

El segon concert va ser dijous 30 de Juny, a la discoteca BiKiNi de Barcelona, que ha recuperat els concerts de grups de versions dels dijous a la matinada, com fa 10 anys. BiKiNi va ser durant molts anys la meva segona casa, fins que vaig canviar-la pel Luz de Gas, no perquè m'agradés més, sinó perquè el públic que anava a BiKiNi ja no m'agradava. Vaig escriure un article molt crític al respecte (llegiu El Final d'un cicle) en el qual vaig explicar les causes del meu divorci amb la millor discoteca de Barcelona. Aquell article acabava desitjant que tornessin els bons temps a BiKiNi. Espero que aquesta aposta pels grups de versions sigui el primer pas. Al final tot dependrà del públic, però us asseguro que per mi no quedarà.

A BiKiNi vaig veure per primer cop a la Fundación Tony Manero i em vaig començar a introduir en la música Funk. Aleshores, els Manero es vestien amb pantalons de campana apretats i camises estampades amb colls llarguíssims, seguint l'estètica dels 70. Eren gamberros damunt l'escenari, però feien ballar al personal d'allò més. 1o anys més tard, un grup anomenat Se Atormenta Una Vecina fa més o menys el mateix i amb un repertori similar. Vaig escriure un article sobre aquest grup fa 3 anys (llegiu Tempesta de "funk" sobre La Pobla) en ocasió de l'actuació de SAUV a la festa major de La Pobla de Segur. Per tant, dijous va ser el segon dia que escoltava aquest grup i he de dir que un cop més vaig tenir un deja vu, mentre ballava Shake Your Booty (KC & The Sunshine Band), Ladies Night (Kool & The Gang) i Bad Girls (Donna Summer). SAUV tornaran a tocar a BiKiNi els dijous 21 de Juliol, 1 de Setembre i 6 d'Octubre. Jo hi seré!

Després de 2 concerts de matinada en dia laborable, força son acumulada i alguna copa de més, res feia pensar que divendres hi tornaria. De fet, havia planificat pujar a Salàs de Pallars per descansar una mica i gaudir de la 33a festa dels Raiers, que se celebra a La Pobla de Segur i El Pont de Claverol aquest cap de setmana. Fa 2 anys vaig escriure sobre aquesta festa (llegiu Soc fill del Noguera), que combina música, esport, gastronomia i tradició. Una opció molt recomanable per passar un cap de setmana al Pirineu. Només una cosa podia impedir que em desplacés al Pallars com cada primer diumenge de Juliol: Un concert de La Fundación Tony Manero.

Efectivament, ja tenia la bossa feta i el cotxe a punt quan em va contactar el meu cosí Oriol, de Sant Cugat del Vallès, per dir-me que ahir tocava FTM a la Festa Major del seu poble. Feia 2 anys que no escoltava FTM en directe (llegiu Pandilleros: Live in Sanjatan) i ho vaig tenir clar: "Aquesta nit la liem!", li vaig dir al meu cosí. Dit i fet, em vaig posar la meva samarreta commemorativa dels 10 anys de FTM i em vaig plantar a Sant Cugat. Vam sopar i a la 1 vam fer cap al concert.

El bolo va començar amb una selecció de versions, entre les quals destaco I'm Your Boogie Man (KC & The Sunshine Band) que no havia sentit mai versionada per FTM. Després van continuar amb els temes més coneguts dels discs Looking For La Fiesta, Sweet Movimiento i CLIC, alternats amb algunes versions inèdites per mi com Working Day & Night (Michael Jackson) i Spank (Jimmy Bo Horne). M'agrada que combinin temes propis amb versions dels clàssics del Funk. És un tribut als pares d'aquesta música, que fa ballar absolutament a tothom. Ahir hi havia gent de menys de 20 anys davant mateix de l'escenari saltant com bojos, però també de 40 (saltant menys) i més grans (asseguts a les grades). 3 generacions unides pel Funk. I com que de Funk estem parlant, el concert va acabar amb una versió de We Want The Funk (George Clinton), que vaig gravar amb el meu mòbil i que podeu veure a secció Videos destacats. Va ser la millor manera de posar fi a 2 hores de bona música i d'acomiadar l'Ernest "Wilson" Santamaria, el percussionista de FTM i de Disco Inferno, que deixa FTM després de 15 anys. Moltes gràcies i bona sort Ernest!

He llegit al blog de FTM que estan preparant un nou disc, que podria sortir a l'Octubre. Serà el 7è, i segur que serà la bomba!

Que el Funk sigui amb vosaltres!

Fa vint anys que tinc vint anys

Fa vint anys que tinc vint anys
vint anys i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang...

Això cantava el noi del poble sec quan va complir 40 anys, aprofitant la lletra que havia composat 20 anys abans, quan cantava ara que tinc vint anys. Malgrat que Serrat no és un dels meus cantants favorits, penso que aquesta manera de dir que tenim 40 anys és molt original, perquè d'alguna manera ens diu que encara ens sentim com si en tinguéssim 20, com si el temps s'hagués aturat als 20 anys, durant 20 anys.


La realitat és que el temps ha passat. Fa 20 anys era un estudiant universitari, vivia a casa dels pares i estava solter. Ara treballo, pago una hipoteca i segueixo solter. Fa 20 anys escrivia cartes, mirava fotografies i llegia el diari en paper. Ara escric emails, miro imatges jpg i llegeixo documents pdf. Fa 20 anys el Barça tot just començava a guanyar lligues i no tenia cap Copa d'Europa. Ara guanyem 3 lligues seguides i tenim 3 Champions.

El que no ha canviat és que fa 20 anys tenia molt bons amics i ara també. Alguns els conec des de petit, altres de l'escola, de l'institut, de la universitat, de la feina, de Salàs, etc. En 20 anys han entrat i sortit moltes persones a la meva vida, i segur que d'aquí a 20 anys n'entraran i en sortiran moltes més. Per mi no és tant important tenir molts amics durant molts anys, com que els amics que t'acompanyen en cada moment de la vida ho siguin de veritat. I després de les festes sorpresa que em van organitzar la setmana passada a Barcelona i Salàs per celebrar els 40, puc afirmar que tinc amics de veritat, que m'aprecien i m'estimen tal com soc. Per les meves virtuts i malgrat els meus defectes. L'amistat està per sobre de tot.

Adrian, Jaume, Hugo, Albert O, Alfonso, Sergio, Lourdes, Sandra, Carlos F, Ruth, Ricard, Natxo C, Natxo D, Roberto, Emili, Àlex, Àngel, Miquel, Albert M, Núria, Pablo, Marga, Albert T, Marta, Carlos S, Idoia, Francesc, Eva, Blanca, Gemma, Victor, Carole, Cristina, Joan, Joan Lluís, Raul, Roger, Glòria, Anna, David, Judit, Mireia, Heiko, Guillem, Miki, Javi, Isabel, Jordi i Marga:

Se que heu estat mesos organitzant les festes i que heu col·laborat en els 2 fantàstics regals que m'heu fet. Us ho agraeixo de tot cor. Alguna cosa m'esperava, però ni de bon tros el que em vau fer i tan segur com que no tornaré a complir 40 anys és que no oblidaré mai aquestes 2 celebracions. No se si arribaré a poder dir que fa 40 anys que tinc 40 anys, però si hi arribo m'agradaria que fos amb tots vosaltres.

Per molts anys d'amistat!

Tal dia com avui...

Catalans: Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació Ibèrica [...] Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.

Aquestes són les paraules de Francesc Macià, pronunciades des del balcó del Palau de la Generalitat el 14 d'Abril de 1931. Han passat 80 anys des que l'avi va proclamar la República Catalana, just després que els partits republicans guanyessin clarament les eleccions municipals espanyoles i el Rei Alfons XIII abandonés el país. Al cap de 3 dies, el diari ABC publicava el següent manifest:

Las elecciones celebradas el domingo me revelan claramente que no tengo hoy el amor de mi pueblo. [...] Soy el rey de todos los españoles, y también un español. Hallaría medios sobrados para mantener mis regias prerrogativas, en eficaz forcejeo con quienes las combaten. Pero, resueltamente, quiero apartarme de cuanto sea lanzar a un compatriota contra otro en fratricida guerra civil. [...] Espero a conocer la auténtica y adecuada expresión de la conciencia colectiva, y mientras habla la nación suspendo deliberadamente el ejercicio del Poder Real y me aparto de España, reconociéndola así como única señora de sus destinos.

Començava així la Segona República Espanyola, que ràpidament va rebaixar les pretensions de Macià, el qual va haver de renunciar a la República Catalana, a canvi de la restauració de la Generalitat com a institució d'autogovern de Catalunya, que havia estat abolida el 1714 per Felip V. El primer que va fer la Generalitat va ser redactar l'Estatut de Núria, que fou refrendat pel 99% dels Catalans, amb una participació del 75%, el 1932. El primer Estatut de Catalunya propugnava una estructura federal per a Espanya, la creació d'un govern comú per als Països Catalans al si de la Federació Espanyola i el reconeixement de la llengua catalana com a única oficial a Catalunya. Posteriorment l'Estatut de Núria va ser retallat a les Corts Espanyoles i Catalunya va quedar definida com a regió autònoma i biligüe dins l'Estat Espanyol.

Després de 80 anys, una guerra civil, una dictadura de gairebe 40 anys i 2 estatuts més retallats constitucionalment, Catalunya continua sent una regió autònoma dins d'una Espanya, que ja no és republicana ni federal i que no la reconeix com a nació, malgrat que accepta que se l'anomeni nacionalitat. L'Estat Català integrat en la Federació Ibèrica que proclamava Macià, interpretant el sentiment del poble que havia votat massívament el seu partit (ERC va obtenir el 70% dels regidors de Catalunya) és avui una utopia. Aleshores, quin és avui el sentiment majoritari del poble Català?

Si ens atenem als resultats electorals de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, hem de concloure que a la majoria dels qui opten per expressar el seu desig mitjançant el vot, ja els està bé la situació actual, malgrat que voldrien més autonomia financera. Però també hi ha molta gent que no es considera representada pels partits polítics de Catalunya i s'absté (un 41% dels electors). Per altra banda aviat farà 1 any que es van aplegar més d'un milió de persones en una manifestació sota el lema Som una nació. Nosaltres decidim i un percentatge significatiu de la població ha votat SI en les consultes sobre la independència organitzades per la societat civil arreu de Catalunya, totalment al marge dels partits polítics i sense cap suport de les administracions. Què volem doncs els catalans?

Ahir mateix el Parlament de Catalunya va tombar la tramitació del projecte de llei de declaració d'independència, que preveia una declaració unilateral en aquesta legislatura, per 49 vots en contra (PSC i PPC: 36%), 14 a favor (ERC, Solidaritat i Laporta: 10%) i 72 abstencions (CiU i Iniciativa: 54%). El President de la Generalitat, Artur Mas i alguns consellers ni tan sols van assitir al debat i només van entrar a l'hora de la votació. Sembla clar doncs que Artur Mas no serà el Macià del segle XXI, almenys en aquesta legislatura. Interpreta correctament Artur Mas el sentiment del poble català?

Només hi ha una manera de saber-ho: anant a votar. Estem a les portes d'unes eleccions municipals, com fa 80 anys. Aleshores el debat polític a Espanya era entre Monarquia o República. Avui, aquest debat està superat i a Catalunya s'ha instal·lat el debat sobre la independència: Autonomia Espanyola o Estat Europeu? Aquesta és la qüestió que els catalans hem de respondre cada cop que se'ns convoqui a les urnes. No faré campanya per una opció o per una altra en aquest article, perquè m'allargaria molt, però si vull acabar recordant les darreres paraules del discurs de Macià: Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!