Tempesta de "funk" sobre La Pobla

El Juliol és el mes de la festa a La Pobla de Segur. Tots els caps de setmana menys un hi ha festa a La Pobla: Raiers, Bombers i finalment la Festa Major, que enguany es celebra els dies 24, 25, 26 i 27 de Juliol.

Degut a la meva condició de "Pallarès de cap de setmana, festes i vacances" no vaig poder assistir a la inauguració, però sí que he anat als balls de nit de Divendres i Dissabte i de moment he de dir que serà difícil trobar una Festa Major al Pallars aquest estiu que superi la de La Pobla.

Arribats a aquest punt m'agradaria sumar-me a l'escrit de protesta de la "Komissió" de festes, que enguany ha estat exclosa de l'organització de la festa, per motius que costen de creure. La mostra més evident d'aquesta mesura de l'Ajuntament és l'absència dels joves del poble a la barra i la conseqüent subcontractació d'aquesta a una empresa externa, tal i com es fa en altres pobles de la comarca, per exemple al meu (Salàs de Pallars). Aquestes empreses acostumen a maximitzar beneficis a costa de servir alcohol de baixa qualitat, que a més no compren als establiments del poble que organitza la festa.

Pel que fa al programa, Divendres era la nit dels "Tributs" i varen tocar 2 grups de versions d'aquests que s'anomenen clònics, perquè intenten replicar l'estètica i el repertori de bandes conegudes. En primer lloc els "Abbey Road" (Beatles) i després els "Synchronicity" (The Police). Els primers, genials en la posada en escena, vestits amb trajos blancs impecables, amb perruques i tocant el repertori complet del mític quartet de Liverpool amb instruments dels anys 60. Els segons van demostrar que amb només una bateria, una guitarra i un baix es pot fer música de qualitat, com feien, i encara fan, els Police.

I finalment va arribar la tempesta de "funk" de Dissabte amb els "Se Atormenta Una Vecina" (SAUV). Us he de confessar que quan vaig llegir el nom del grup al programa vaig riure, perquè m'agraden molt els jocs de paraules, però també vaig pensar: "I què coi deuen tocar aquests?". La resposta la vaig trobar ràpid a la seva web i en aquell moment se'm van començar a posar les dents llargues, les cames semiflexionades i el braç dret en posició vertical, al més pur estil Tony Manero (el personatge de John Travolta a "La Febre del Dissabte a la Nit" :-)


L'actuació va superar de llarg les meves expectatives. Gairebé 3 hores de "funk", amb alguna espurna de "reggae" i nombroses picades d'ullet, com la versió de "Bola de Drac", que el públic es sabia de memòria (jo no, perquè soc de la generació de la Heidi i el Marco :-) o la selecció de temes d'algunes series de TV dels 70 i 80 (Dallas, Magnum, Los hombres de Harrelson, Vacaciones en el mar, Los Ángeles de Charlie, etc). Com era d'esperar van sonar els temes més coneguts de gairebé tots els conjunts clàssics del "funk": Earth, Wind & Fire, Kool & The Gang, KC & The Sunshine Band, Bee Gees, Boney M, Stevie Wonder, Michael Jackson i fins i tot el "Canned Heat" de Jamiroquai i la banda sonora dels caçafantasmes!


La posada en escena recorda molt a la dels "Fundación Tony Manero", que també van començar fent versions de disco-funky a la sala BiKiNi de BCN i van tocar a La Pobla l'estiu del 2002, si no em falla la memòria. Igual que els Manero, els SAUV també són 10 músics sobre l'escenari (teclat, bateria, percussió, baix, 2 guitarres, trombó, trompeta, saxo i veu) i entre cançó i cançó fan comentaris sarcàstics i fins i tot una imitació d'un Molt Honorable ja retirat: "voleu fer el favor de callar!" :-)

Vestits amb camises estampades de colls inacabables, malles i pantalons acampanats ens van donar una lliçó magistral de música disco feta amb tots els instruments, com es feia abans, i en directe, que va començar sota una una nit estrellada i va acabar amb les primeres llums del dia i la fresca de la matinada pallaresa acariciant els cossos xops de suor de tant ballar. Sens dubte, una de les millors tempestes d'estiu que he vist mai. Felicitats Pobla!

Divendres que ve arrenca la Festa Major de Salàs de Pallars amb un grup de versions, que els habituals de les festes majors ja coneixeu, perquè fa molts anys que toquen: "De Noche".

Us hi esperem a tots i a totes!

La nit que vaig cantar karaoke

Ahir vam fer un sopar amb els companys de feina per acomiadar-ne un que plega després de 6 anys a l'empresa, un dels nostres: El Pablo.

Potser us sorprendrà que el defineixi com "un dels nostres", però crec que és una bona definició, perquè el Pablo formava part del nucli dur de l'empresa de "eCommerce" que vàrem fundar l'estiu del 2002 quinze persones amb moltes il·lusions i molta incertesa. Aquesta empresa ja no existeix, perquè la vàrem vendre el 2006 a una empresa americana, i en aquests moments només quedem 7 dels antics accionistes. En les empreses grans, les altes i baixes de personal passen més desapercebudes, però en la nostra sempre es noten, especialment quan qui se'n va és un dels nostres. Per això vàrem muntar un gran sopar per acomiadar-lo com es mereixia.

Després del sopar, el Pablo ens va portar a un local a cantar karaoke. El Pablo és un enamorat de la música i ha cantat en varis grups amateurs (entre ells el mític ASEDIO, del qual jo en vaig ser el teclista en 2 assajos). Jo penso que canta prou bé i sens dubte té el registre de veu més semblant a Jon Bon Jovi que jo he sentit mai. El local on ens va portar es diu "Pub Seba*s" (Plaça Maragall, 9). I encara que no ho sembli, ho he escrit bé: "Seba*s" enlloc de "Seba's", com seria d'esperar. El per què de l'asterisc, enlloc de l'apòstrof, és una incògnita sense resoldre.

En Pablo i jo cantant

M'havien parlat d'aquest local, però no hi havia estat, perquè mai m'ha tirat gaire això del karaoke. Pero sempre hi ha una primera vegada, i va ser ahir. Quan entres al Pub et fiques en un túnel del temps i apareixes a l'any 1973 (l'any en què es va inaugurar). Tot just entrar et trobes amb la barra i més endins 2 taules de billar americà, envoltades de sofàs vermells per seure, amb taules de ferro clavades a terra. La paret està decorada amb fotografies antigues del Barça: Kubala, Ramallets, etc. L'impacte és important, però quan baixes l'escala caragolada cap al soterrani, on hi ha el karaoke, sí que tens la sensació de tornar al passat. La barra està tapissada de vermell, però de tanta gent que s'hi ha repenjat, la pell està molt desgastada i és d'un color indefinit, a mig camí entre el grana i el negre. A les parets hi ha cristalls de neu nadalencs, que sembla que estan penjats allà des del Nadal del 73. Entre més sofàs vermells i taules de ferro arribem al karaoke, on 2 micros ens esperen. L'encarregat de posar els discos és el doble de Javier Bardem a "No es país para viejos", però és capaç de localitzar la majoria dels temes del catàleg de memòria (en tenen un munt, i en varis idiomes).

L'Adrià i jo cantant

En aquell moment està cantant un home d'uns 55 anys (en italià, malgrat que és espanyol), que està en un grupet de gent d'aquesta edat. Després prèn el torn un altre, una mica més jove, en alemany. Jo començo a flipar. En una altra banda del local hi ha un grup de joves de poc més de 20 anys, d'estètica "qué pasa neeeng!". Acaba la cançó tradicional alemanya i un dels nengs es fot a cantar David Bisbal i després Estopa. La veritat és que ho fan bé, però jo ja no puc més i li dic al Pablo que demani una cançó. Ell en demana 2: "Angels" de Robbie Williams i "El límite" de La Frontera. Abans que ens toqui encara canten 2 persones més del grup senior: "Gavilán o Paloma" i "El hombre del piano". Sense comentaris.

I arriba el moment més esperat de la nit. En Bardem ens passa els micros i comencem. "Angels" no és una cançó fàcil, però el Pablo se la sap i ens en sortim prou bé. Ovació i aplaudiments per part del respectable (i la meva dignitat al fons del pou). Finalment cantem plegats "El límite" i allò s'ensorra. Fins i tot els nengs es rendeixen a la nostra interpretació i un grup de noies que ha arribat fa poc ens xiula i ens criden "toreros, toreros". A mi se me'n va l'olla i els deixo anar el clàssic: "Gracias por este sueño!" de OT. Cachondeo general :-)

Eber, Fabri, Adrià, Àngel i jo, cantant, per variar

A les 3 tanca el Pub i hem de marxar, però abans parlem amb l'amo: El Sebas. Té 59 anys i en fa 40 que treballa i 35 que serveix copes darrera de la barra tapissada de vermell. Ens explica que el negoci cada cop dóna menys i que aviat el vendrà, perquè es vol jubilar abans dels 65. També ens fa una crítica ferotge a l'Ajuntament de Barcelona (el del "ViscA Barcelona!") que s'està carregant tots els locals nocturns de la ciutat a base de taxes, permisos i impostos abusius. En la Barcelona del disseny no hi ha lloc pels "antros" i sí pels restaurants de la guia Michelin.

Al pub Seba*s li queden 2 anys de vida. Quan tanqui, desapareixerà un dels locals més "freaks" que he conegut, on vaig cantar karaoke per primer cop i vàrem acomiadar a un dels nostres.

Al partir, un beso y una flor...

Avui toca "Good Times" ?

Aquesta tarda m’ha trucat el meu amic Albert i m’ha preguntat: “Avui toca Good Times?”

Abans d’explicar-vos què significa aquesta enigmàtica pregunta per mi, i de respondre-la, us he de dir que l’Albert és un d’aquests amics que coneixes a través d’un amic del teu cercle habitual d’amistats (escola, universitat, feina, etc.), però que acabes veient més que a qui te’l va presentar. És curiós, perquè tenim caràcters i maneres de pensar molt diferents, però hi ha una cosa que ens uneix: el “funk”.

Disco Inferno a Luz de Gas

I què és el “funk” o la música “funky"? Si busqueu a la Wikipedia hi trobareu aquesta definició: “El funk és un estil musical que sorgí als Estats Units durant els anys 70 com a resultat de l'evolució d'alguns elements del soul i del jazz (…) El funk es pot reconèixer amb facilitat pel seu ritme sincopat, les línies del baix molt marcades, una percussió molt destacada i un èmfasi quasi sexual en la interpretació vocal”. Crec que és una bona definició, però si realment voleu saber què és la música “funky”, heu d’escoltar “Good Times”, del grup CHIC:

CHIC - GOOD TIMES

Musicalment no és una cançó molt treballada. De fet és força senzilla i repetitiva, i la lletra no diu res especial, però quan la sento se me’n van els peus, igual que amb altres cançons d’aquest grup (“Le freak”, “Everybody dance”, “I want your love”, “He is the greatest dancer”, etc.), del qual ja només queda el guitarrista en actiu. I és que l’únic objectiu de la música “funky” és fer ballar al personal i res més, tal com es veu en el video (no us perdeu el paio amb les malles fucsia :-)

Disco Inferno a Luz de Gas

Doncs bé, quan l’Albert em pregunta “Avui toca Good Times?” això vol dir que aquesta nit anirem a la discoteca Luz de Gas de Barcelona. Suposo que us preguntareu què foten 2 tios de 37 tacos a Luz de Gas un dimecres a la nit. La resposta és ben senzilla: escoltar el grup “Disco Inferno”, que versiona temes “funky” dels 70, entre ells la mítica “Good Times”, i no parar de ballar. Durant l’hora justa que dura el concert, el temps s’atura i els problemes quotidians desapareixen entre la música i les copes. És aquest petit moment de desconnexió total, en el qual es podria dir que somio despert i m’imagino com seria la meva vida si, enlloc d’estar ballant entre el públic, estigués tocant amb els músics. Seria més feliç? (potser sí) Podria pagar la hipoteca? (potser no). I em torno a dir que d’aquest any no passa que recupero les classes de piano, com els qui es proposen deixar de fumar cada 1er de Gener.

Quan s’acaba el concert, els 10 membres de la banda (8 músics i 2 cantants) s’agafen tots i saluden plegats a un públic normalment reduït, però rendit a la magia de la música en viu. Llavors comença la sessió de Discoteca. S’acaba la ficció i torna la realitat: “Són les 2 de la matinada. M’he fotut 3 cubates i demà he d’anar a treballar”.

Disco Inferno Saludant

Ah! M’oblidava de respondre la pregunta: “Avui toca Good Times?”. La resposta és que no, perquè la van tocar la setmana passada, però avui toca “Le Freak”!

Tot és començar...

Avui, 7 de Juliol, és un dia especial per mi (tot i que no em dic Fermín), perquè he decidit crear el meu blog personal i començar a escriure-hi. No és la primera vegada que se m'havia passat pel cap fer-ho, però mai trobava el moment. Però avui, després de llegir el blog d'una bona amiga (L'Eva) i publicar-hi un comentari, ella m'ha animat a escriure. M'ha donat doncs l'empenta que necessitava per començar-lo i li estic agraït.

El primer que he fet és donar un nom al blog, i com podeu veure he escollit "Veles e Vents", el títol d'un magnífic poema d'Ausiàs March, que va musicar Raimon i que comença així:

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, levant los deuen subvenir
ab lurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
qu'en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

RAIMON - VELES E VENTS

Per què he escollit aquest títol? No soc un fan de Raimon ni conec massa l'obra d'Ausiàs March, més enllà del que em van explicar a Literatura Catalana al batxillerat, però he sentit aquesta cançó un munt de vegades a casa, perquè a la meva mare li encanta i francament la trobo genial. Si busqueu el poema sencer, trobareu que parla de la vida, de l'amor, de la mort, dels amics, etc. I de tot això és del que us intentaré parlar en el meu blog, sempre que trobi el temps i la inspiració per escriure, com ha passat avui, 7 de Juliol del 2008.