El final d'un cicle

En aquests temps de crisi econòmica, quan hom parla del final d'un cicle s'acostuma a referir a l'acabament del cicle alcista que ha presidit l'economia mundial els darrers anys. No és el cas d'aquest article, malgrat que pel títol ho pugui semblar. Efectivament, lluny de parlar del tema estrella del moment, em faig ressó d'una notícia publicada a les webs del Canal 3/24 i El Periódico de Catalunya respectivament:

Canal 3/24:
Dos ferits per arma blanca a la discoteca Bikini de Barcelona

El Periódico:
Dos joves detinguts per apunyalar dos nois a Les Corts

Jo visc al barri de Les Corts de Barcelona, a menys de 15 minuts a peu de la Sala Bikini i he estat client d'aquesta magnífica discoteca durant 7 anys, des del 2000 al 2007. En tots aquests anys hi he viscut nits inoblidables. Vaig començar a anar-hi a finals del 2000, només els dijous, perquè hi tocaven uns paios vestits amb pantalons de campana i camises estampades amb colls inacabables, que es deien "Fundación Tony Manero" i versionaven temes de disco-funk a la perfecció. Després del concert, les "Chanclettes" feien alguns dels seus divertidíssims playbacks i acabaven repartint botifarra catalana als pocs que aguantàvem fins a les 5 del matí, mentre sonava el "Remena Nena" de la Guillermina Mota.

Ja al 2001, vam començar a anar a les sessions de discoteca dels divendres. Recordo que no era fàcil entrar, sobretot si no portaves noies al grup, o si arribaves tard. Per aquest motiu (i també per aprofitar el "2 copes per 1"), intentàvem anar-hi aviat, entre les 12 i la 1 de la matinada. L'ambient era normal. I quan dic normal em refereixo a que no hi havia ni massa pijos, ni gaire quillos. La música evolucionava al llarg de la nit, des del revival dels anys 80-90 fins al dance comercial dels 2000. N'hi havia per a tots els gustos i quan et cansaves de ballar a la Sala Gran, te n'anaves a la Sala de Salsa (on era més fàcil lligar), passant abans per la Cocteleria a posar benzina.

I així van passar 5 anys, durant els quals em vaig convertir en un client habitual del Bikini, fins al punt que coneixia a gairebé tot el personal: porters, guarda-roba, cambrers/res, etc. La meva fidelitat fou premiada amb una targeta VIP, que ens donava accés gratuit a tota la colla i que encara conservo. Per mi varen ser els millors anys del Bikini, que es va convertir en la meva segona casa les nits dels caps de setmana. Recordo especialment la festa dels 50 anys, algun Cap d'Any, així com nombrosos concerts i molts balls en parella a la sala Arutanga (la de salsa) i sol, a la tarima de la Sala Gran. I, evidentment, moltíssims cocktails al Dry, preparats pel Javier, el bàrman més professional que conec, i un dels empleats més veterans de la discoteca.

Fa uns 3 anys la direcció va introduir canvis amb la intenció d'ampliar el nombre i el perfil dels clients. Es van suprimir els concerts dels dijous i es van substituir per un grup de nois i noies Go-Go's anomenat "Dream Team Dancers", que ballaven les nits de dijous i divendres, amb poca roba i poca gràcia la majoria d'elles, a excepció de la Sònia, l'estrella del grup, que ballava sola i ens meravellava amb els seus moviments impossibles de repetir. També van començar a obrir els dimecres i diumenges, que es dedicaven a la música hip-hop i brasilera, respectivament.

A partir d'aquest moment, tot va canviar. No va ser un canvi sobtat, sinó progressiu, però al cap de 2 anys ens vam trobar ballant música máquina al costat d'una gent que mai hauria intentat entrar al Bikini el 2001. Els clients habituals (la gent normal que deia al principi) van deixar d'anar-hi i gairebé tots els treballadors que jo coneixia van plegar. La millor discoteca de Barcelona es convertí en un cau de quillos que començaven la nit amb el botellón i l'acabaven a hòsties davant mateix de la discoteca. Aquell ja no era el meu Bikini i vaig deixar d'anar-hi, a finals del 2007.

Malauradament la notícia amb que començava l'article confirma la tendència que he explicat anteriorment i el final d'un cicle, o millor dit, de l'etapa Bikini en la meva vida nocturna Barcelonina. Diuen que l'economia repeteix cíclicament èpoques de prosperitat i de crisi. No se si es pot aplicar el mateix a les discoteques, però m'agradaria tornar a veure el Bikini d'abans, des del gran ull de bou del MUSGO bar, fent petar la xerrada amb el Jordi i escoltant la música de New Order.

Mentre espero que tornin els bons temps al Bikini, passo les nits de festa al Luz de Gas, en companyia de moltes persones conegudes, que fa uns anys em trobava dijous, divendres i dissabtes a la discoteca que va donar nom al sandvitx de pernil dolç i formatge a Catalunya.

12 d'Octubre: res a celebrar?

Aquests dies he pogut llegir alguns cartells pels carrers de Barcelona amb el lema "12 d'Octubre: res a celebrar". Van signats per grups independentistes radicals, que fan una crida a no celebrar la "Fiesta Nacional Española".

Malgrat que formo part del col·lectiu de catalans que no s'emociona quan veu desfilar les tropes d'un exèrcit que té com a objectiu salvaguardar la unitat d'una pàtria que no és la meva, i penso que el 12 d'Octubre de 1492 va significar l'inici de l'espoli de Sudamèrica i d'un dels genocidis més grans de la història, perpetrat pels avantpassats dels que avui desfilen pel "Paseo de la Castellana", jo no seguiré el lema dels independentistes, perquè el 12 d'Octubre sí que tinc una cosa a celebrar.

Efectivament, tal dia com avui, fa 34 anys va venir al món ma germana. La casualitat va fer que nasqués el dia del Pilar a la clínica "Nuestra Señora del Pilar" de Barcelona i assistida per una comadrona que es deia Pilar. Increible, però cert. Abans de preguntar l'opinió dels pares, les infermeres ja tenien clar que la nena s'havia de dir Pilar i van insistir molt perquè ma germana portés el nom de la "Patrona de la Hispanidad". Tot fou debades i els meus pares ja tenien decidit que la nena es diria Mireia.

Hi ha una certa controvèrsia al voltant de l'origen del nom Mireia. Hi ha qui diu que Mireia és una variant de Maria, com Mariona. Altres defensen que ve de l'Occità "Mirèio". Jo m'inclino més per la segona versió, donat que el nom de "Mireille" és força popular a França. Tampoc està clar el significat, que per uns prové del provençal "admirar" i voldria dir "la admirable, la bella" i per altres significaria mirall.

Segur que la Mireia té admiradors i detractors, com tothom, però em consta que a nivell professional és força admirada entre els seus pacients del CAP de La Pobla de Segur i això em causa una gran satisfacció, perquè la Mireia sempre va tenir clar des de molt petita que volia ser metge, una de les professions que jo més admiro i que considero de les més difícils d'exercir i que sovint no té el reconeixement que es mereix.

El 34è aniversari de ma germana ha coincidit també amb l'estada de mon pare a l'Hospital de Bellvitge, on s'està recuperant d'una operació de pròstata, per tant avui no hem fet el tradicional dinar familiar, ni li hem fet bufar les espelmes del pastís d'aniversari a la Mireia, sinó que ens hem passat el dia l'hospital, fent companyia al pare. Tant de bo li donin l'alta aviat i poguem celebrar tots junts l'aniversari de ma germana i la recuperació de mon pare.

Felicitats Mireia! Ànims pare!