dilluns, 28 d’abril del 2014

Qui vol, pot

Bon dia!

L'article d'avui no l'he escrit jo. És la transcripció literal de la salutació als oients que va fer en Joaquim Maria Puyal ahir, abans de la transmissió del partit Vila-real Barça:

Aquesta setmana va succeir un fet a Madrid que em ve de gust comentar en aquesta salutació de la TDP.

Dimecres passat a la roda de premsa prèvia al partit Madrid – Bayern el nostre company Francesc Garriga va fer una pregunta en català a Guardiola i, conscient que la UEFA no tenia allí cap intèrpret de català, ell mateix la va traduir al castellà. Guardiola va contestar en català i, igual que havia fet el periodista, ell mateix es va traduir al castellà. Als pocs segons, durant la traducció de la mateixa resposta a l’alemany, el senyor Jorge Baptista, “press officer” de la UEFA, visiblement contrariat, amonestà públicament el nostre company, amb gestos i alçant el to de veu davant tothom i al mig de la sala li digué: “esto no, así no, no puedes”. L’endemà, a la roda de premsa posterior al partit que va perdre el Bayern per 1-0, Garriga va dir-li a Guardiola que la UEFA l’havia renyat per haver-li fet el dia abans una pregunta en català i que per tant, la pregunta que aleshores havia de fer-li la faria en castellà. Guadiola l’interrompé tot dient-li: “t’equivoques, pots fer-ho en català”. Amb l’aval de Guardiola, Francesc Garriga va fer servir el català i ell mateix es va traduir al castellà, com havia fet el dia abans.

Fins aquí l’asèptica descripció dels fets. Però l’episodi donà com a mínim per a 3 reflexions, 1 observació i 1 una conclusió.

Primera reflexió: vivim en un món on hi ha molts personatges mediocres, que justament per la seva poca entitat i gran disposició per la disciplina, són utilíssimes corretges de transmissió dels que manen. D’això nosaltres en tenim exemples abundants a la feina, a l’administració i a la política. El senyor Jorge Baptista, funcionari portuguès de la UEFA a qui no conec, es va comportar com un mesquí, a l’actuar com un repressor lingüístic sense que res l’obligués a fer-ho. És allò de fer mèrits, de ser un mestretites, o de ser més papista que el papa.

Segona reflexió: vivim en un món on els mediocres, quan se senten investits amb el poder que ofereix la gorra de plat o els galons de la bocamàniga, poden esdevenir autèntics policies d’un ordre, sovint capriciós, que imposen sobre el pobre ciutadà, moltes vegades indefens i atemorit. Aquestes persones són víctimes de la violència simbòlica. En aquest cas del que estic parlant, el ciutada és un periodista que, com ha de seguir fent la seva feina, està disposat a complir les ordres, però té la intel•ligència i l’habilitat d’aprofitar l’ocasió per recordar allò que li ha passat i que l’obliga a modificar el seu comportament natural. I això és el que vull destacar, tot i obeir, Garriga aprofita el mitjà i la repercussió d’una roda de premsa internacional per divulgar la repressió que ha sofert. Francesc Garriga segueix la pauta que li prescriuen, sí, però posa en evidència el succés. És hàbil fer-ho així. Enhorabona Garriga!

Tercera reflexió: vivim en un món, on a la gent li fa por o mandra el compromís. Quan es produeix l’excepció i algú que té una certa autoritat es compromet, el resultat és extremadament encoratjador. En l’episodi que estic comentant, Guardiola diu una sentència que sembla gairebé bíblica: “t’equivoques, pots fer-ho”. I l’altre, com l’apòstol que el creu, ho fa. Això demostra 2 coses: que el gris funcionari quan deia “así no puedes”, no volia dir “no puedes”, volia dir: “así no debes”, perquè poder podia, i pot. I demostra també que Guardiola, davant tota la premsa internacional, segurament de no gaire bon humor, després d’haver perdut un partit molt important, quan devia tenir el cap bullint en 1000 idees i en situació de tensió emocional per haver de respondre els periodistes després d’un mal resultat, té en canvi el reflex ràpid que la sòlida consciència lingüística li facilita. No li cal ni un segon per interrompre el periodista: “t’equivoques, pots fer-ho”. La seva reacció ràpida és fruit de la convicció. És un automatisme. No ha de pensar allò que farà o dirà, perquè ho té interioritzat, s’ho creu i es compromet. Déixin-me amics subratllar doncs el valor de la força del compromís.


Ara vull fer una observació: si l’episodi hagués passat a Barcelona enlloc de Madrid i hagués passat amb el castellà enlloc del català, l’assumpte hauria fet naturalment córrer rius de tinta, centenars de ciutadans agreujats haurien palesat la seva indignació i el cas hauria pogut arribar a plantejar alguna pregunta parlamentària. En canvi, el fet que ens ocupa, més enllà d’algunes reaccions valuoses, clares i contundents, en general, ha passat sense provocar la reacció que seria pròpia d’un poble que s’ha de sentir agredit per un episodi menor en el fons, però de gran significació simbòlica. Potser la majoria de nosaltres considerem que ja vam cobrir la nostra quota de catalanitat comprant llibres i roses, amb una veta amb les 4 barres això sí, el dia de Sant Jordi. Potser, no ho se. Però jo em permeto recordar que els patrimonis col•lectius, i la llengua és un dels més importants patrimonis col•lectius del nostre grup, només es poden mantenir si la gent, Guardiola, Garriga, el veí de baix, vostè, jo... si la gent en té cura, els aprecia i els defensa. Si els parlants d’una llengua no la defensen, és a dir, no l’usen i no la respecten, el patrimoni col•lectiu de la llengua el perdran. El perdrem. Dit això, hem de dir que d’això se n’ha de ser conscient i dit avui, des del País Valencià, on sóc, és especialment significatiu i per mi emocionant.

Per acabar la conclusió: aquest apartat final serà ras i curt, perquè per explicar la conclusió que jo extrec de l’episodi que van protagonitzar Garriga i Guardiola, només calen 3 paraules: QUI VOL, POT.


Moltes gràcies Quim!

Cliqueu aquí per veure el video amb la resposta de Josep Guardiola a Francesc Garriga.
Cliqueu aquí per sentir la salutació de Joquim Maria Puyal (a partir del minut 6:10).

divendres, 18 d’abril del 2014

Esquiar al Pallars

Falten 4 dies perquè s'acabi la temporada d'esquí 2013-2014, que va començar fa gairebé 5 mesos. La d'enguany ha tornat a ser una molt bona temporada, perquè la neu va arribar puntualment pel Pont de la Puríssima i s'ha mantingut fins la Setmana Santa, gràcies a les nevades que van caure durant l'hivern a tot el Pirineu. Aquesta és la segona temporada que compro el forfait 5.0 del Grup FGC (Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya), que gestiona les estacions de La Molina, Vall de Núria, Vallter 2000, Espot Esquí i Port Ainé. Per 360 € pots esquiar tota la temporada a les estacions de Port Ainé, Espot Esquí, Tavascan, Vall de Núria i Vallter 2000 i tens el 50% de descompte a La Molina. A més, amb la compra del forfait et donen forfaits de dia d'altres estacions (enguany de Masella i Candanchú) i descomptes en un bon nombre de botigues, hotels, restaurants, etc. Els forfaits 5.0 o 6.0 (que també inclou l'estació de La Molina) són un bon exemple de l'esforç que fa la Generalitat per promocionar l'esquí, un esport que malgrat no estar a l'abast de tothom, cada vegada és més popular.

Actualment FGC és propietària de la meitat de les estacions d'esquí alpí de Catalunya, que en el seu moment varen fer fallida. Sóc conscient que el finançament públic d'aquestes instal·lacions deficitàries genera controvèrsia, especialment en temps de crisi, però també és veritat que aquestes inversions permeten mantenir un servei que té un gran impacte econòmic en les comarques de muntanya, on el sector del turisme és la principal font d'ingressos, llocs de treball i recaptació d'impostos. Aquest és el cas del Pallars Sobirà, on les petites estacions de Port Ainé i Espot Esquí, que fan un total de 50 km esquiables, intenten competir amb Baqueira (Val d'Aran), una de les poques estacions d'esquí rentables en tot Espanya. I no ho tenen pas fàcil, perquè mentre Baqueira ha anat ampliant el seu domini esquiable cap a Beret i Bonaigua fins arribar al 120 km de pistes, les 2 estacions del Pallars no han pogut fer el mateix, degut a la proximitat a zones protegides (Parc Nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici i Parc Natural de l'Alt Pirineu), la qual cosa impedeix la seva ampliació i les condemna a ser unes estacions més locals, d'àmbit familiar, com va ser l'antiga estació de Llessui, pionera de l'esquí al Pallars, la qual va tancar la temporada 1986-87, la mateixa temporada que va obrir Port Ainé.

Espot (a dalt), Llessui (a l'esquerra) i Port Ainé (a la dreta)

El mapa cartogràfic mostra la situació de les 3 estacions: Llessui (tancada), Espot Esquí i Port Ainé. Les 3 es troben a menys de mitja hora de Sort, la capital del Pallars Sobirà, i Espot Esquí està a poc més de 15 minuts d'Esterri d'Àneu, el segon nucli de població de la comarca. Si hi voleu arribar desde Barcelona haureu de tenir una mica més de paciència, perquè trigareu unes 3 hores.

Alguns us preguntareu per què esquio en unes estacions petites i allunyades de Barcelona, quan en poc més d'una hora i mitja et pots plantar a Masella, que té més del doble d'extensió que Port Ainé o Espot Esquí? O, tenint en compte que jo hi pujo desde Salàs de Pallars, per què no conduïr 15 minuts més i esquiar a Baqueira? Per 3 motius: el preu, la gent i la neu. Anem a pams, en primer lloc el preu del forfait diari de Baqueira és de 47 €, mentre que el d'Espot Esquí o Port Ainé val 32 €. Tenint en compte que el forfait 5.0 s'amortitza en 12 dies, l'estalvi mínim és de 204 €. En segon lloc, el tamany i la bona fama de Baqueira, o la proximitat a Barcelona de Masella, fan que aquestes estacions estiguin molt massificades durant el cap de setmana, la qual cosa no passa a Port Ainé o Espot Esquí. Finalment l'orientació Nord-Est d'Espot Esquí o Nord de Port Ainé garanteix una qualitat de neu excepcional durant bona part de la temporada, sempre i quan les nevades siguin abundants i arribin puntualment al desembre, o bé faci prou fred per produïr neu artificial, si no cau del cel. A més, el fet que passin menys esquiadors per les pistes, fa que aquestes aguantin ben planxades i sense banyeres més temps. Mentre que a Baqueira, a partir de les 13h la majoria de pistes estan impracticables, a Port Ainé pots esquiar fins les 15h sense patir les acumulacions de neu degudes al pas dels esquiadors i surfers.

Plànol de pistes de Port Ainé

Aclarit per què prefereixo esquiar al Pallars enlloc de la Val d'Aran o la Cerdanya, permeteu-me que expressi la meva preferència per Port Ainé, bàsicament perquè la seva orientació purament Nord la converteixen en una autèntica nevera, que manté la neu pols sense transformar molt més temps. A més, la situació del telecadira Jet Cim fa que les baixades desde la cota màxima (2440 m) fins a la cota mitja (1950) tinguin un major desnivell i varietat de pistes que a Espot Esquí (per cert, la cota màxima d'Espot Esquí no és 2500 m, com diu el plànol, sinó 2300 m). Per als debutants, Port Ainé és l'única estació de les que conec que té una pista verda de més de 5 km, que et porta des del Pic de l'Orri fins a l'hotel Port Ainé 2000, on hi ha el nucli principal de serveis i el parc lúdic infantil. Allà conflueixen totes les pistes i s'hi pot arribar en cotxe, mentre que a Espot Esquí cal agafar un telecadira per accedir a la cafeteria i a la zona de debutants. Pel que fa a la baixada a la cota mínima, prefereixo la pista d'Espot Esquí, que és més ampla i més llarga que la de Port Ainé, però també pateix més la falta de neu perquè baixa fins a 1500 m, mentre que a Port Ainé la cota mínima és de 1650 m. Per altra banda, Espot Esquí disposa de 3 pistes de competició homologades amb un fort pendent i Port Ainé té un snow park molt apreciat pels amants del free-style. Ambdues estacions tenen itineraris fora pista molt interessants pels riders més atrevits, amb molt de bosc a Port Ainé i fortes pendents a Espot Esquí (compte amb el risc d'allaus, que a Espot Esquí acostuma a ser més elevat que a Port Ainé). Preferències a part, si us plantegeu esquiar un cap de setmana al Pallars jo us recomanaria que visitessiu les 2 estacions. I si preferiu l'esquí nòrdic o el de travessa també us podeu arribar a Tavascan, perquè el forfait serveix per les 3 estacions.

Plànol de pistes d'Espot Esquí

Abans d'acabar amb aquest post, que reivindica l'esquí familiar del Pallars en comparació amb la massificació de la Val d'Aran, Andorra o la Cerdanya voldria fer una crida als responsables de FGC per tal que destinin més recursos a les estacions d'esquí pallareses, concretament al manteniment de les instal·lacions i millora dels accessos a l'estació de Port Ainé, que aquesta temporada s'ha hagut de tancar 2 vegades degut a les esllavissades de la carretera. De fet, la segona esllavissada va comportar el tancament prematur de l'estació el dia 4 d'Abril, 2 setmanes abans de les vacances de Setmana Santa, durant la qual no s'hi ha pogut esquiar, malgrat la gran quantitat de neu que encara hi ha, com podeu observar a la darrera imatge de la càmera de TV3:

Port Ainé aquesta mateixa tarda

Tant de bo aquests problemes es solucionin aviat i la neu torni a caure amb força d'aquí a 7 mesos. Ens retrobem el proper dissabte 6 de desembre, a Ski Pallars evidentment!

dimecres, 9 d’abril del 2014

Quan es tanca una porta...

Ara fa 4 mesos els partits catalans favorables al dret a decidir (CiU, ERC, ICV i CUP) acordaven data i pregunta per consultar el poble de Catalunya sobre el seu futur polític. D'aquesta manera es donava resposta a la voluntat expressada per la majoria del poble de Catalunya en les darreres eleccions autonòmiques. Poc temps després, CiU, ERC i ICV es posaven d'acord per demanar al parlament espanyol la transferència de la competència per convocar consultes a la Generalitat de Catalunya. Ahir es va debatre la iniciativa parlamentària catalana al congrés de Madrid i, com estava previst, la majoria dels diputats espanyols van rebutjar la inciativa. Només 47 diputats de 350 van donar suport a la celebració de la consulta.

És important tenir clar que ahir no es votava la consulta en sí, sinó la transferència de la competència per convocar-la. I per ser més exactes, l'admissió a tràmit de la proposta de transferència de la competència, que després s'hagués pogut esmenar amb les aportacions de cadascun dels partits polítics amb representació al congrés, i finalment aprovar o rebutjar. Per tant, el no d'ahir no és un no a la independència, ni a la consulta, és un no al debat. Ras i curt: "d'això, ni parlar-ne!". De res varen servir les apel·lacions al diàleg d'alguns diputats no independentistes defensors de terceres vies impossibles. Emparats en una interpretació restrictiva de la Constitució Espanyola, els partidaris de la nació única, imposada el 1978 sota el soroll de sabres, es van posar d'acord per negar-se a debatre sobre el dret a decidir d'un poble que mai no han reconegut, des que va ser vençut militarment fa 300 anys.

No vull fer una valoració exhaustiva del debat d'ahir perquè em vaig perdre la part més important, però sí voldria fer un parell d'agraïments: En primer lloc, als representants del parlament de Catalunya, que van defensar la proposta: Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV). Ahir van aparcar les seves diferències ideològiques sobre quin model de país volen i van prioritzar el dret a decidir en quin país volem viure. En segon lloc, als 47 diputats espanyols de CiU, Izquierda Plural, PNV, Amaiur, BNG, ERC, Geroa Bai, Nueva Canarias i Compromís, que van votar afirmativament. Pel que fa als 299 diputats de PP, PSOE, UPyD, UPN i Foro Asturias, tot i discrepar dels arguments que van aportar per justificar el seu vot contrari a la proposta, també els vull agraïr el seu vot, perquè han confirmat que el 16% dels espanyols, que aporten un 20% del PIB de l'estat no tenen el dret a ser consultats en l'actual marc constitucional que va ratificar el poble espanyol fa 35 anys. Caldrà buscar doncs un nou marc legal en el qual la nostra opinió pugui ser escoltada.  

En clau estríctament catalana el resultat de la votació d'ahir no és pas el final del procés sobiranista, sinó la fi del diàleg amb Madrid i la fi del demanar permís per decidir quelcom a algú que fa segles que no vol que decideixis res. Els partits favorables al dret a decidir han de seguir buscant la manera de convocar la consulta, perquè el 80% de la societat catalana així ho vol, segons totes les enquestes publicades, que confirmen la voluntat expressada en les movilitzacions al carrer des del Juliol del 2010. A l'altra banda de l'Ebre seguiran utilitzant tota la força de la seva llei per negar-nos el dret a votar i espantar als indecisos amb arguments tant sòlids com el de que una Catalunya independent seria el més semblant a l'illa de Robinson Crusoe (Rajoy dixit). I no ens oblidem dels unionistes catalans (antígament anomenats botiflers), que faran seguidisme de les tesis apocalíptiques i continuaran dient dia sí, dia també que estan oprimits a Catalunya, fent ús del victimisme i la demagògia per guanyar vots a la resta d'Espanya.

Res no canviarà doncs, perquè ja és tard. Fent un símil aeronàutic, podríem dir que hem arribat al "punt de no retorn", que es defineix com aquell moment en un vol en què, a causa del consum de combustible, l'avió ja no és capaç de tornar al punt d'origen i no té cap altra opció que buscar un nou destí on aterrar. I això és el que farem i estic segur que trobarem el nostre destí a Europa i al món. No serà un viatge fàcil, perquè anem molt justos de combustible i els pilots hauran de saber aprofitar els vents favorables per guiar la nau per un camí ple de trampes, però si el poble es continua movilitzant com fins ara ho aconseguirem. En aquest sentit l'ANC ja ha llançat un nou repte: omplir de gent la Diagonal i la Gran Via de Barcelona, formant una gran "V" amb el vèrtex a la Plaça de les Glòries el proper 11 de Setembre. La "V" de Via, de Voluntat, de Votar i de Victòria, però també de Vida i de Valentia, perquè els catalans encara estem vius i hem recuperat la valentia perduda fa 300 anys.

Abans que arribi el tricentenari, tenim una cita amb les urnes el proper 25 de Maig, per escollir els 54 diputats espanyols del parlament europeu. Aquestes eleccions tenen tradicionalment una participació baixa (45% el 2009), perquè el parlament europeu encara es veu com una institució molt llunyana, mancada de poder real en una Europa dirigida pels grans estats, amb Alemanya al capdavant. A més, la circumscripció electoral única a nivell espanyol fa que el nombre de diputats catalans sigui molt petit i els diputats s'han d'inscriure dintre dels partits europeus amb representació parlamentària, la qual cosa dilueix molt la seva força real. Malgrat tot, penso que una alta participació a Catalunya seria un senyal inequívoc de la nostra voluntat de ser europeus. Per això demano a tots els partidaris del dret a decidir que votin en aquestes eleccions europees als partits que ahir van donar suport a la proposta del parlament de Catalunya. Ahir Espanya ens va tancar la porta, però és a les nostres mans obrir la finestra europea.