Quan es tanca una porta...

Ara fa 4 mesos els partits catalans favorables al dret a decidir (CiU, ERC, ICV i CUP) acordaven data i pregunta per consultar el poble de Catalunya sobre el seu futur polític. D'aquesta manera es donava resposta a la voluntat expressada per la majoria del poble de Catalunya en les darreres eleccions autonòmiques. Poc temps després, CiU, ERC i ICV es posaven d'acord per demanar al parlament espanyol la transferència de la competència per convocar consultes a la Generalitat de Catalunya. Ahir es va debatre la iniciativa parlamentària catalana al congrés de Madrid i, com estava previst, la majoria dels diputats espanyols van rebutjar la inciativa. Només 47 diputats de 350 van donar suport a la celebració de la consulta.

És important tenir clar que ahir no es votava la consulta en sí, sinó la transferència de la competència per convocar-la. I per ser més exactes, l'admissió a tràmit de la proposta de transferència de la competència, que després s'hagués pogut esmenar amb les aportacions de cadascun dels partits polítics amb representació al congrés, i finalment aprovar o rebutjar. Per tant, el no d'ahir no és un no a la independència, ni a la consulta, és un no al debat. Ras i curt: "d'això, ni parlar-ne!". De res varen servir les apel·lacions al diàleg d'alguns diputats no independentistes defensors de terceres vies impossibles. Emparats en una interpretació restrictiva de la Constitució Espanyola, els partidaris de la nació única, imposada el 1978 sota el soroll de sabres, es van posar d'acord per negar-se a debatre sobre el dret a decidir d'un poble que mai no han reconegut, des que va ser vençut militarment fa 300 anys.

No vull fer una valoració exhaustiva del debat d'ahir perquè em vaig perdre la part més important, però sí voldria fer un parell d'agraïments: En primer lloc, als representants del parlament de Catalunya, que van defensar la proposta: Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV). Ahir van aparcar les seves diferències ideològiques sobre quin model de país volen i van prioritzar el dret a decidir en quin país volem viure. En segon lloc, als 47 diputats espanyols de CiU, Izquierda Plural, PNV, Amaiur, BNG, ERC, Geroa Bai, Nueva Canarias i Compromís, que van votar afirmativament. Pel que fa als 299 diputats de PP, PSOE, UPyD, UPN i Foro Asturias, tot i discrepar dels arguments que van aportar per justificar el seu vot contrari a la proposta, també els vull agraïr el seu vot, perquè han confirmat que el 16% dels espanyols, que aporten un 20% del PIB de l'estat no tenen el dret a ser consultats en l'actual marc constitucional que va ratificar el poble espanyol fa 35 anys. Caldrà buscar doncs un nou marc legal en el qual la nostra opinió pugui ser escoltada.  

En clau estríctament catalana el resultat de la votació d'ahir no és pas el final del procés sobiranista, sinó la fi del diàleg amb Madrid i la fi del demanar permís per decidir quelcom a algú que fa segles que no vol que decideixis res. Els partits favorables al dret a decidir han de seguir buscant la manera de convocar la consulta, perquè el 80% de la societat catalana així ho vol, segons totes les enquestes publicades, que confirmen la voluntat expressada en les movilitzacions al carrer des del Juliol del 2010. A l'altra banda de l'Ebre seguiran utilitzant tota la força de la seva llei per negar-nos el dret a votar i espantar als indecisos amb arguments tant sòlids com el de que una Catalunya independent seria el més semblant a l'illa de Robinson Crusoe (Rajoy dixit). I no ens oblidem dels unionistes catalans (antígament anomenats botiflers), que faran seguidisme de les tesis apocalíptiques i continuaran dient dia sí, dia també que estan oprimits a Catalunya, fent ús del victimisme i la demagògia per guanyar vots a la resta d'Espanya.

Res no canviarà doncs, perquè ja és tard. Fent un símil aeronàutic, podríem dir que hem arribat al "punt de no retorn", que es defineix com aquell moment en un vol en què, a causa del consum de combustible, l'avió ja no és capaç de tornar al punt d'origen i no té cap altra opció que buscar un nou destí on aterrar. I això és el que farem i estic segur que trobarem el nostre destí a Europa i al món. No serà un viatge fàcil, perquè anem molt justos de combustible i els pilots hauran de saber aprofitar els vents favorables per guiar la nau per un camí ple de trampes, però si el poble es continua movilitzant com fins ara ho aconseguirem. En aquest sentit l'ANC ja ha llançat un nou repte: omplir de gent la Diagonal i la Gran Via de Barcelona, formant una gran "V" amb el vèrtex a la Plaça de les Glòries el proper 11 de Setembre. La "V" de Via, de Voluntat, de Votar i de Victòria, però també de Vida i de Valentia, perquè els catalans encara estem vius i hem recuperat la valentia perduda fa 300 anys.

Abans que arribi el tricentenari, tenim una cita amb les urnes el proper 25 de Maig, per escollir els 54 diputats espanyols del parlament europeu. Aquestes eleccions tenen tradicionalment una participació baixa (45% el 2009), perquè el parlament europeu encara es veu com una institució molt llunyana, mancada de poder real en una Europa dirigida pels grans estats, amb Alemanya al capdavant. A més, la circumscripció electoral única a nivell espanyol fa que el nombre de diputats catalans sigui molt petit i els diputats s'han d'inscriure dintre dels partits europeus amb representació parlamentària, la qual cosa dilueix molt la seva força real. Malgrat tot, penso que una alta participació a Catalunya seria un senyal inequívoc de la nostra voluntat de ser europeus. Per això demano a tots els partidaris del dret a decidir que votin en aquestes eleccions europees als partits que ahir van donar suport a la proposta del parlament de Catalunya. Ahir Espanya ens va tancar la porta, però és a les nostres mans obrir la finestra europea.