En Xavi va ser durant un bon grapat d'anys company de classe, primer a l'EGB, a l'Escola Lavínia, i després al BUP i COU, a l'Escola Proa. No recordo exactament en quin curs de l'EGB va arribar a Lavínia, però crec que va ser més aviat cap al final (potser a 6è). I ja se sap, quan arribes a una classe on tothom es coneix des de petit, sempre ets "el nou" i això sovint dificulta la integració. Malgrat tot, jo crec que vaig ser un bon company de classe i, tot i que no vaig formar part del seu cercle més íntim d'amics, tinc un molt bon record d'ell, especialment del darrer any de l'EGB, en el qual el grup es trencava necessàriament, perquè a l'Escola Lavínia no s'hi feia el BUP. Aleshores cadascú havia d'escollir un institut o escola, en funció del barri on vivia o de les preferències dels seus pares, i en Xavi i jo vàrem anar a parar a l'Escola Proa, al barri de Sants, seguint amb el model educatiu d'escola catalana concertada, que tant d'èxit va tenir (i encara té) al nostre país, en una època on la immersió lingüística als instituts públics estava a les beceroles.
 |
| Classe de Primer de BUP "A" |
En Xavi i jo vàrem estudiar a l'Escola Proa des de primer de BUP fins a COU, però mai no vam anar a la mateixa classe, perquè a Proa hi havia 2 línies i a ell li va tocar el grup "A", mentre que jo vaig anar al "B". Després, ell va triar lletres i jo ciències. Malgrat això, penso que la nostra amistat es va enfortir a Proa, perquè teníem moltes coses en comú, que tot just havíem començat a descobrir a 8è d'EGB: la devoció pels Dire Straits, un sentit de l'humor que ens permetia riure'ns de tot (començant per nosaltres mateixos) o les menjades de coco respecte les noies més guapes de la classe, que no ens feien gaire cas.
Suposo que una de les coses que m'identificaven més amb el Xavi d'aquells primers anys d'adolescència era la seva imatge de l'anti-heroi o no-triomfador i la seva bonhomia. Jo me l'apreciava i penso que aquest sentiment era recíproc. Per això avui he anat al seu homenatge i se m'ha fet un nus a la gola en sentir com en parlaven els seus amics i familiars més íntims, que l'han acompanyat fins al darrer moment, o escoltant un cop més el tema Going Home de la pel·lícula Local Hero amb BSO de Mark Knopfler. Feia anys que no escoltava els Dire Straits, però us asseguro que he cantat una per una totes les notes del solo de guitarra del Tunnel of Love, com si no hagués passat el temps des que vaig comprar el meu primer CD, que justament va ser el "Brothers in Arms".
 |
| El primer CD que vaig tenir |
Acabat el BUP i el COU en Xavi i jo vàrem fer carreres diferents i vam perdre el contacte durant més de 20 anys, fins que gràcies a aquesta fantàstica xarxa social que molta gent critica i usa incorrectament, però que jo trobo absolutament genial, si se'n fa un bon ús, vam recuperar el contacte. Potser no xerràvem gaire sovint, però a través del Facebook jo sabia d'ell i ell de mi. Així vaig saber que se'n va anar a viure a Dinamarca, que va tenir 2 fills amb la Kristina i que va morir el passat 30 d'Agost, víctima d'aquesta horrible malaltia que tant ens costa anomenar, perquè només sentir-ne el nom se'ns glaça la sang i l'associem directament amb la mort, tot i que gràcies a la investigació i als avenços en medicina cada vegada hi ha més persones que se'n surten. Malauradament per ell i per tots el qui amb major o menor intensitat el vam estimar, no va ser el cas d'en Xavi.
I després del que hem viscut avui al Centre Cívic de la Casa Groga del barri de Sant Genís dels Agudells, on ell va treballar, és evident que érem molts els qui li volíem retre un homenatge, des de la tristor de saber que no el tornarem a tenir físicament amb nosaltres, però també des de l'alegria de pensar que el que hem fet avui és una manera molt bonica de recordar-lo i de retrobar-nos amb amics, coneguts i saludats. Tal i com ha dit son germà Albert, en Xavi no volia que l'oblidéssim. Aquest era el seu desig i en això també coincideixo amb ell i afegeixo que per mi també és important ser recordat com una bona persona. I justament això és el que sempre he pensat d'en Xavi: que era un bon tio.
Acabaré amb una petita història de la primera vegada que vaig veure la signatura del Xavi. Va ser durant la festa de final de curs de 8è d'EGB, a l'Escola Lavínia. Els professors ens van regalar a tots el llibre De mica en mica s'omple la pica, de Jaume Fuster, i de forma espontània els companys ens vam anar escrivint dedicatòries, missatges de comiat i d'ànim els uns als altres a les planes del llibre. No he trobat el llibre a casa, ni recordo les paraules que em va dedicar en Xavi (penseu que en aquell moment no sabíem que ens retrobaríem a l'Escola Proa), però sí recordo perfectament la seva signatura, que tot i tenir només 3 lletres (igual que la meva), és molt original i té una gran personalitat, com ell.
Per això avui deixo que siguis tu Xavi qui signi aquestes paraules, que no m'he atrevit a dir davant de tanta gent, però que quedaran aquí escrites, perquè sàpigues que seguiràs viu en el meu record.
