Superficial

Si busqueu la paraula "Superficial" al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans hi trobareu un parell de definicions: la primera fa referència a la superfície. Una cosa superficial és quelcom que pertany a la superfície o que és a la superfície. La segona definició diu literalment "que manca de profunditat". La primera definició és neutra, però la segona té un significat negatiu quan s'aplica a les persones, per exemple "un(a) home (dona) superficial". Per aquest motiu l'adjectiu "Superficial" no sembla a priori adequat per donar nom a quelcom que es vol vendre, com per exemple un disc. Però si aquest disc és el darrer treball de la Fundación Tony Manero, llavors hem de canviar totalment el significat de la paraula.

Han passat 5 anys des que la Fundación va llançar el disc Pandilleros, del qual també en vaig parlar en aquest bloc. Són molts anys, massa temps durant el qual els disco-addictes hem estat gairebé orfes de concerts dels Manero. Els seguidors que mantenim contacte amb alguns membres de la banda, que també toquen en altres formacions com Disco Inferno, Los Fulanos, Cardova, Chocadelia i Achilifunk sabíem des de fa 2 anys que el disc estava en procés i n'havíem escoltat alguns temes en els concerts que ens van oferir el Juny de 2012. Aleshores vaig escriure que FTM tornava als seus orígens més discotequers, i en certa manera és veritat, perquè "Superficial" és un disc molt ballable. Però a diferència dels seus 2 primers discs d'estudi ("Looking for la fiesta" i "Sweet movimiento"), que tenien una gran influència de la música disco dels 70, "Superficial" és més "ochentero" en el sentit electrònic del terme. Si l'escolteu hi identificareu sintetitzadors, caixes de ritmes i vocoders, que reflecteixen l'evolució que ha fet la banda, tal com ens expliquen Lalo i Miguelito en aquesta entrevista en un programa de ràdio d'en Miqui Puig.

Pels amants de les etiquetes, us diré que Superficial és un disc amb menys disco-funk i més electro-funk. Però si el terme electro-funk no us diu res, escolteu el tema "you're the one for me" de D-Train i entendreu de quin estil us parlo. Per cert, gràcies a la Montse Guich, una bona amiga molt fan de FTM que em va dir el títol d'aquest tema, quan en un concert dels Manero el teclista va tocar-ne un riff de 8 compasos enmig del tema "Can't nobody love me like you do". La meva oïda va detectar el riff del sintetizador, que comença amb les notes C# F# B A G# F# G# F# G# (si ho voleu provar, toqueu les notes anteriors al teclat virtual i reconeixereu el riff), però jo desconeixia el títol i l'autor del tema, i la Montse, que és una autèntica funkypedia, me'ls va xivar.

Tanco el parèntesi musical amb homenatge inclòs i continuo amb la crítica del "Superficial". Com us he explicat, els Manero ja ens havien avançat el Juny del 2012 uns quants temes d'aquest disc, concretament: "Lo haces tan bien", "Despacio", "Tus piernas" i "Delicious". D'aquests 4 temes, finalment "Delicious" no l'han inclòs al disc. El Febrer d'aquest any ens van avançar 3 temes més en un concert de Carnaval memorable al Marula Café: "Inevitable", "No se oye nada" i "Dance with me forever". Però encara faltaven 4 temes per completar els 10 del disc: "Me enciendes", "Chica B", "Alma 808" i "Un domingo más". Els 3 primers els van tocar al concert de la Mercè al Fòrum de Barcelona, el mateix dia que va sortir el disc al mercat, el 23 de Setembre de 2014. Un disc que va sortir en format vinil i MP3, però no en CD. Això em plantejava un dilema: comprar el disc de vinil o descarregar-me els MP3 de la botiga Amazon. Tenint en compte que no tinc giradiscos i que el preu del vinil era una mica més alt que els MP3 vaig pensar que no tenia sentit comprar un disc, però veient l'obra d'art de la coberta i la funda interior del disc, amb unes fotos dels músics al més pur estil de la revista Super Pop i les lletres de totes les cançons, em va entrar la nostàlgia i el vaig anar a comprar a FNAC. A més, el vinil inclou un codi de descàrrega amb el qual et pots baixar els MP3 sense cost addicional.

Per escoltar el vinil vaig recórrer al giradiscos de mon pare, un plat Garrard connectat a un amplificador Vieta de vàlvules amb altaveus KEF. L'equip té més de 40 anys, però sona de puta mare. Feia tants anys que no escoltava un vinil, que ja havia oblidat la gran qualitat de so que dóna aquest format, amb una reproducció de la música i sobretot de la veu, molt més natural que els formats digitals. El punt feble són els sorollets que fa l'agulla quan troba una partícula de pols, però en aquest tipus de música tampoc es nota tant, perquè el bombo a negres ho tapa. Un cop escoltats tots els temes del disc, que ja havia sentit en directe (excepte "Alma 808") vaig pensar que els Manero s'havien re-inventat, però sense perdre l'estil discotequer que sempre els ha caracteritzat. I això us ho explico, perquè quan algú em pregunta "t'agrada més aquest disc que els primers?", em veig obligat a respondre "són diferents", però no com una evasiva o per no dir que els primers m'agradaven més, sinó perquè realment són diferents i no sóc capaç de dir si "Superficial" és millor o m'agrada més o menys que els "Sweet movimiento" i "Looking for la fiesta".

Com en qualsevol disc, hi ha temes que m'agraden més i altres que no tant, però com a resum he de dir que l'electrònica encaixa perfectament en tots els temes del "Superficial", que també incorporen bons arranjaments de vents i teclats de forma molt equilibrada. Bons exemples d'això són els temes "Inevitable", que per mi és el tema més discotequer i va donar lloc a un fantàstic video promocional gravat al Luz de Gas, "Tus piernas" i "No se oye nada", un tema dedicat als vents i composat sobre un riff de baix pentatònic en el qual el trombó, el saxo i la trompeta toquen junts i també fan un solo cadascú. Els vocoders apareixen al tema "Chica B" i "Dance with me forever" i entre tanta música disco FTM ens ha regalat "Alma 808", un tema més tranquil per ballar "agarrao" (cantat per una noia de nom artístic Ikah i veu maquíssima) i "Me enciendes", que sóc incapaç de classificar, però que és dels més potents del disc, amb uns compassos finals plens d'efectes i un riff de vents molt èpic en Mi Menor: E G A B E G A A G F# E.

Abans d'acabar voldria recuperar el fil del començament del post i explicar per què "Superficial" és un bon títol per aquest disc, que defensa la superficialitat enfront de la profunditat. Tal com diu en Miguelito a Balcony TV : "tot el profund és avorrit i el superficial és superdiverit". Només cal llegir els títols d'alguns temes ("Lo haces tan bien", "Me enciendes", "Chica B", "Tus piernas") per intuir que el disc parla molt de noies, però també de sexe, festa, ball i ressaca. En definitiva, de tot el relacionat amb el món de la discoteca, que és superficial per definició i que es resumeix en la tornada del tema "Inevitable":

Es algo sexual. Es algo natural.

Escapa al control.

No hay nada que podamos hacer.

De nada sirve echar a correr.

Amor y baile es algo inevitable.

Acabaré anomenant i agraint la producció d'aquest nou disc als 9 músics de la Fundación Tony Manero: Paquito Sex Machine (veu), Miguelito Superstar (veu), Marc "Beni de Beni" Benaiges (bateria), Deliciosa Smith (baix), Lalo López (guitarra), Paco "Mantecao" Manzanares (teclats), Tom Johnson (trombó), Genís Brown (saxo) i Marçal "Sweet Lips" (trompeta), i recomanant-vos que escolteu i difongueu aquesta obra d'art, que per molt superficial que es digui us quedarà gravada en la part més profunda de la vostra ment.

Un diumenge més?

El títol d'aquest post té un doble sentit: en primer lloc em vull referir al diumenge 9 de Novembre de 2014, però ho faig utilitzant el títol d'una de les cançons del darrer disc de la Fundación Tony Manero. La cançó es diu "Un domingo más" i la lletra diu: "será un domingo más, que no recordarás..."

Doncs bé, el dia d'ahir serà recordat arreu del món, no només perquè es commemorava el 25è aniversari de la caiguda del mur de Berlín, sinó perquè ahir va ser el dia que un gran nombre de ciutadans de Catalunya van desobeir la prohibició de l'estat espanyol i van anar a depositar en una urna la seva opinió sobre què ha de ser políticament Catalunya en el futur: una autonomia d'Espanya, un estat no independent dintre d'Espanya o un estat independent d'Espanya. Amb el 100% dels vots escrutats a tot el territori català, les dades donen una participació de 2.305.290 persones, de les quals 1.861.753 van votar per l'estat independent, 232.182 per l'estat no independent i 104.772 per l'autonomia. Aquestes són les xifres, que evidentment es poden interpretar de moltes maneres. A primer cop d'ull, la pregunta que sorgeix és quin percentatge de votants hi ha hagut sobre el total del cens, però aquesta és una pregunta trampa, perquè no hi havia cens. I no hi havia cens perquè el govern espanyol no va autoritzar que la consulta es fes d'acord amb la llei espanyola que permet celebrar consultes per la via de referèndum. Per tant, la Generalitat no tenia manera de convocar tots els majors de 16 anys residents a Catalunya a votar. De totes maneres, els unionistes de la "majoria silenciosa" afeccionats als números s'han apressat a calcular el percentatge agafant les dades de població resident major de 16 anys, que segons l'idescat és d'uns 6,3 milions de persones, la qual cosa vol dir que la "participació" seria d'un 36% i els partidaris de la independència un 30%. La conclusió que en treuen és immediata: el poble català no vol la independència. Final del procés.

Sense discutir les xifres, em limitaré a afirmar que la conclusió és incorrecta, perquè com ja he dit abans, la consulta no es va fer amb un cens i per tant, els 6,3 milions de catalans majors de 16 anys no van ser cridats a votar com es fa habitualment, és a dir, per mitjà de la targeta censal que el govern envia al domicili de cadascú. Només va participar qui va voler i per fer-ho havia de consultar el seu lloc de votació i fer força més cua del que seria normal, perquè hi havia menys locals i taules de les que hi ha en unes eleccions organitzades per l'estat. A més, el resultat de la consulta no només no era vinculant, sinó que l'estat espanyol la va portar al Tribunal Constitucional fins a 2 vegades, el qual va decretar la seva suspensió cautelar. És a dir, que jurídicament no tenia cap validesa i no es podia celebrar. Finalment, el fet que cada participant s'hagués d'inscriure al moment de votar i signar el consentiment de la protecció de dades personals, feia força més lent el procés de votació i per tant dificultava que la participació pogués superar els 3 milions de votants. Per tant, després del 9N podríem pensar que seguim sense saber quants catalans volen la independència i quants no i certament la pregunta segueix sense tenir resposta numèrica en un o altre sentit.

El que sí sabem és que després de 3 anys, el nombre de persones que han votat a favor de la independència de Catalunya ha passat dels 800.000 de les consultes populars que es van fer a molts municipis entre el 2009 i el 2011 al 1.800.000 persones d'ahir. Això és més del doble i crec que marca una tendència que la "majoria silenciosa" no pot negar ni ignorar. Des d'aquelles consultes populars, que va iniciar l'ajuntament d'Arenys el 2009, només la Guardia Urbana, el Departament d'Interior o la Delegación del Gobierno ens havia comptat en les 4 manifestacions que vàrem fer els anys 2010 (10 de Juliol - Sentència del TC contra l'Estatut d'Autonomia), 2012 (11 de Setembre), 2013 (11 de Setembre - Via Catalana) i 2014 (11 de Setembre - V). Ahir ens vam tornar a comptar i ara sabem que som molts més que fa 4 anys, mentre que la majoria silenciosa segueix comptant-se no pas per acció, sinó per omissió, és dir, atribuint al NO al 70% que no ha votat, que evidentment és la majoria del cens. Aplicant el mateix raonament, hauríem de dir que la majoria del poble espanyol no volia ser governat pel Partido Popular, perquè en les eleccions de fa 3 anys, només va obtenir un 31% de partidaris respecte el cens electoral (10,8 milions de vots respecte 34,3 milions de ciutadans que podien votar), però com tots sabem el PP governa i té majoria absoluta al Congrés dels Diputats. La democràcia funciona així: qui no vota, no compta i no sembla raonable que els qui han impedit que molts ciutadans hagin pogut votar en la consulta d'ahir ara diguin que s'ha d'escoltar el 70% que no varen votar. Si volien ser escoltats, haurien d'haver donat la seva opinió, com varen fer els 336.954 ciutadans que ahir van votar NO o SÍ-NO, o els 106.583 que van optar per votar en blanc o manifestar la seva opinió d'una altra manera diferent a les opcions disponibles. Tots plegats van demostrar que el que va passar ahir no era només la festa dels independentistes, com molts unionistes encara ens volen fer creure. De fet, els unionistes haurien d'estar satisfets, perquè ni el 12 d'Octubre de l'any passat a Barcelona, ni el passat 11 de Setembre a Tarragona, ni el darrer 12 d'Octubre a Barcelona havien aconseguit congregar tanta gent partidària del NO.

Fins aquí les reflexions sobre els resultats i les xifres, que en la meva opinió conviden a l'optimisme. Però com he dit al començament la importància de la votació d'ahir és justament que vàrem votar malgrat totes les traves que va posar l'estat espanyol, que finalment no es va atrevir a fer ús de la força per impedir que els ciutadans votessin, tot i que fins a darrera hora partits i entitats unionistes van posar denúncies als jutjats de guàrdia perquè identifiquessin els voluntaris de les meses i ordenessin la retirada de les urnes. Fins i tot van  demanar la detenció del President, la Vicepresidenta, la Consellera d'Ensenyament i el Conseller d'Interior i avui mateix han amenaçat als funcionaris que van col·laborar en l'organització de la consulta o que no la varen impedir. Són les darreres envestides d'un govern en crisi, que sap que ha fracassat portant una qüestió política al terreny judicial per tapar els nombrosos escàndols de corrupció en els quals està implicat i intentar salvar els mobles en les properes eleccions generals. De res ha servit l'exemple d'Escòcia ni els consells que una gran quantitat de mitjans internacionals han estat donant a Mariano Rajoy durant els darrers 2 anys sobre com afrontar les reivindicacions sobiranistes de Catalunya. L'estat ha arribat fins al límit i ha perdut, perquè ahir més de 2 milions de catalans vam exercir la nostra sobirania al marge de l'estat espanyol, del qual ja fa temps que n'estem desconnectats per molts motius que ja he explicat en altres ocasions.

La consulta del 9N era la manera com els 6 partits polítics partidaris del dret a decidir donaven compliment al mandat electoral sorgit de les eleccions del 2012, però vull destacar i agrair especialment la feina feta per la Generalitat de Catalunya i el seu President, que va liderar l'organització de la consulta i en va assumir totes les responsabilitats jurídiques que se'n puguin derivar, alliberant així als més de 40.000 voluntaris que ens vam encarregar de dur-la a terme obrint els col·legis, muntant les taules, organitzant les cues dels participants, registrant els vots i comptabilitzant els resultats amb un rigor equiparable al de qualsevol jornada electoral organitzada per l'estat. He de reconèixer que quan Artur Mas va decidir acatar la suspensió de la Llei de Consultes i el Decret de Convocatòria i canviar la consulta pel procés participatiu vaig pensar que tot s'havia acabat, després de veure que la fràgil unitat entre els partidaris del 9N s'havia trencat. Però hi havia tantes ganes de votar que el propi govern i tots els partits polítics que volien celebrar la consulta van treballar de valent per fer que el procés participatiu fos el més semblant possible a la consulta, mantenint la pregunta acordada, incrementant el nombre de taules, convidant observadors internacionals i promovent la recollida de signatures per un manifest de denúncia de l'actitud de l'estat espanyol que s'enviarà a les autoritats europees. Per això vaig anar a la Plaça de Catalunya convocat per l'ANC i Omnium a demanar unitat als polítics catalans i em vaig apuntar a fer de voluntari tan bon punt la Generalitat va obrir la pàgina web del procés participatiu.

I us he de dir que l'experiència va ser fantàstica, emocionant i sobretot molt il·lusionant. A les 8 del matí ens vam trobar tots els voluntaris de l'Escola Barrufet de Sants, vam assignar els rols i vàrem constituir les 12 taules, que es van obrir puntualment a les 9 del matí. A aquella hora ja hi havia una cua important de gent esperant per votar i en alguns moments la cua de votants va arribar a donar la volta a l'illa de cases. Durant la jornada, l'ambient va ser festiu i no hi va haver cap incident. La gent votava amb normalitat. Alguns no sabien ben bé on fer-ho i els voluntaris els assessoraven per trobar la taula o el local. Gent de totes les edats i procedències: nascuts a Catalunya, a la resta d'Espanya i estrangers. Tothom volia votar i alguns ho feien amb llàgrimes als ulls, especialment els més grans. Fins a 4 avis amb cadira de rodes es van acostar al col·legi per votar i un dels que va votar a la meva taula tenia 98 anys. També va votar un noi de 16 anys recent complerts i tots ho feien amb un somriure als llavis. Molts votants es feien fotos, conscients de la transcendència del moment i molts ens agraïen la feina feta. Jo els tornava l'agraïment i els assenyalava l'escut de la Generalitat que hi havia al rètol amb el número de la taula, al mateix temps que els deia que sense l'organització del nostre govern, res no hagués estat possible. A les 8 del vespre va tancar el col·legi, i ens vam aplaudir per la feina feta. Després vam votar tots els voluntaris i vam començar el recompte dels vots, que va ser públic. A la meva taula es van comptabilitzar 463 vots (347 SÍ-SÍ. 74 SÍ-NO. 4 SÍ-BLANC. 23 NO. 7 BLANC. 8 ALTRES), la qual cosa vol dir que vam tenir una velocitat mitjana de 42 votants per hora, és a dir un votant cada minut i mig aproximadament. Realment va ser un no parar i algunes taules van superar la barrera dels 500 votants. Quan vaig arribar a casa i vaig sentir les dades finals de participació vaig respirar tranquil i satisfet. Una vegada més el poble havia respost i la participació havia superat clarament la xifra dels 2 milions de votants, donant un missatge clar i nítid al món: els catalans volem votar i decidir el nostre futur amb independència d'un estat que ja no sentim com a nostre. Així ho van entendre els prop de 800 periodistes de mitjans de tot el món que ahir estaven acreditats per seguir el desenvolupament de la consulta. Més que els que varen seguir el referèndum sobre la independència d'Escòcia, que sí era legal i vinculant. Si algú encara té dubtes de la força que té el gest d'ahir de cara a internacionalitzar la nostra causa, que repassi la cobertura que premsa i televisions de tot el món li han donat. El govern espanyol potser guanyarà la batalla jurídica, però la política fa temps que l'ha perdut. Com diu el tòpic, la jornada d'ahir va ser històrica.

I ara què? Aquesta és la pregunta que ens fem tots. Hem cremat una altra etapa, però encara no hem arribat al final. Com va dir Ghandi: "primer t'ignoren, després se'n riuen, després t'ataquen i, finalment, guanyes". Estem al començament de l'etapa final, però si volem guanyar la independència cal que fem les coses bé. I fer-les bé vol dir fer-les tots a una: partits, sindicats, associacions, entitats i finalment el poble. Cal que tots remem en la mateixa direcció, amb un full de ruta comú i a la mateixa velocitat. I això en una societat tant plural com la catalana, amb 3 partits polítics partidaris de la independència: un de centre-dreta, un de centre-esquerra i un d'esquerra, els quals tenen models de país tant diferents, serà extraordinàriament difícil, tant o més difícil com ha estat arribar fins al 9N. Caldrà estar atents doncs a les accions que es duguin a terme en els propers dies i per això deixo per més endavant un post sobre com i quan penso jo que hauríem d'arribar a la independència.

He començat fent esment d'una cançó del darrer disc de la Fundación Tony Manero, que per cert es diu Superficial i podeu trobar només en format vinil o digital (a itunes o amazon) a un preu molt assequible. I acabaré amb una altra referència a una cançó del disc, el títol de la qual defineix el que jo penso sobre la independència de Catalunya: és INEVITABLE.