Un diumenge més?

El títol d'aquest post té un doble sentit: en primer lloc em vull referir al diumenge 9 de Novembre de 2014, però ho faig utilitzant el títol d'una de les cançons del darrer disc de la Fundación Tony Manero. La cançó es diu "Un domingo más" i la lletra diu: "será un domingo más, que no recordarás..."

Doncs bé, el dia d'ahir serà recordat arreu del món, no només perquè es commemorava el 25è aniversari de la caiguda del mur de Berlín, sinó perquè ahir va ser el dia que un gran nombre de ciutadans de Catalunya van desobeir la prohibició de l'estat espanyol i van anar a depositar en una urna la seva opinió sobre què ha de ser políticament Catalunya en el futur: una autonomia d'Espanya, un estat no independent dintre d'Espanya o un estat independent d'Espanya. Amb el 100% dels vots escrutats a tot el territori català, les dades donen una participació de 2.305.290 persones, de les quals 1.861.753 van votar per l'estat independent, 232.182 per l'estat no independent i 104.772 per l'autonomia. Aquestes són les xifres, que evidentment es poden interpretar de moltes maneres. A primer cop d'ull, la pregunta que sorgeix és quin percentatge de votants hi ha hagut sobre el total del cens, però aquesta és una pregunta trampa, perquè no hi havia cens. I no hi havia cens perquè el govern espanyol no va autoritzar que la consulta es fes d'acord amb la llei espanyola que permet celebrar consultes per la via de referèndum. Per tant, la Generalitat no tenia manera de convocar tots els majors de 16 anys residents a Catalunya a votar. De totes maneres, els unionistes de la "majoria silenciosa" afeccionats als números s'han apressat a calcular el percentatge agafant les dades de població resident major de 16 anys, que segons l'idescat és d'uns 6,3 milions de persones, la qual cosa vol dir que la "participació" seria d'un 36% i els partidaris de la independència un 30%. La conclusió que en treuen és immediata: el poble català no vol la independència. Final del procés.

Sense discutir les xifres, em limitaré a afirmar que la conclusió és incorrecta, perquè com ja he dit abans, la consulta no es va fer amb un cens i per tant, els 6,3 milions de catalans majors de 16 anys no van ser cridats a votar com es fa habitualment, és a dir, per mitjà de la targeta censal que el govern envia al domicili de cadascú. Només va participar qui va voler i per fer-ho havia de consultar el seu lloc de votació i fer força més cua del que seria normal, perquè hi havia menys locals i taules de les que hi ha en unes eleccions organitzades per l'estat. A més, el resultat de la consulta no només no era vinculant, sinó que l'estat espanyol la va portar al Tribunal Constitucional fins a 2 vegades, el qual va decretar la seva suspensió cautelar. És a dir, que jurídicament no tenia cap validesa i no es podia celebrar. Finalment, el fet que cada participant s'hagués d'inscriure al moment de votar i signar el consentiment de la protecció de dades personals, feia força més lent el procés de votació i per tant dificultava que la participació pogués superar els 3 milions de votants. Per tant, després del 9N podríem pensar que seguim sense saber quants catalans volen la independència i quants no i certament la pregunta segueix sense tenir resposta numèrica en un o altre sentit.

El que sí sabem és que després de 3 anys, el nombre de persones que han votat a favor de la independència de Catalunya ha passat dels 800.000 de les consultes populars que es van fer a molts municipis entre el 2009 i el 2011 al 1.800.000 persones d'ahir. Això és més del doble i crec que marca una tendència que la "majoria silenciosa" no pot negar ni ignorar. Des d'aquelles consultes populars, que va iniciar l'ajuntament d'Arenys el 2009, només la Guardia Urbana, el Departament d'Interior o la Delegación del Gobierno ens havia comptat en les 4 manifestacions que vàrem fer els anys 2010 (10 de Juliol - Sentència del TC contra l'Estatut d'Autonomia), 2012 (11 de Setembre), 2013 (11 de Setembre - Via Catalana) i 2014 (11 de Setembre - V). Ahir ens vam tornar a comptar i ara sabem que som molts més que fa 4 anys, mentre que la majoria silenciosa segueix comptant-se no pas per acció, sinó per omissió, és dir, atribuint al NO al 70% que no ha votat, que evidentment és la majoria del cens. Aplicant el mateix raonament, hauríem de dir que la majoria del poble espanyol no volia ser governat pel Partido Popular, perquè en les eleccions de fa 3 anys, només va obtenir un 31% de partidaris respecte el cens electoral (10,8 milions de vots respecte 34,3 milions de ciutadans que podien votar), però com tots sabem el PP governa i té majoria absoluta al Congrés dels Diputats. La democràcia funciona així: qui no vota, no compta i no sembla raonable que els qui han impedit que molts ciutadans hagin pogut votar en la consulta d'ahir ara diguin que s'ha d'escoltar el 70% que no varen votar. Si volien ser escoltats, haurien d'haver donat la seva opinió, com varen fer els 336.954 ciutadans que ahir van votar NO o SÍ-NO, o els 106.583 que van optar per votar en blanc o manifestar la seva opinió d'una altra manera diferent a les opcions disponibles. Tots plegats van demostrar que el que va passar ahir no era només la festa dels independentistes, com molts unionistes encara ens volen fer creure. De fet, els unionistes haurien d'estar satisfets, perquè ni el 12 d'Octubre de l'any passat a Barcelona, ni el passat 11 de Setembre a Tarragona, ni el darrer 12 d'Octubre a Barcelona havien aconseguit congregar tanta gent partidària del NO.

Fins aquí les reflexions sobre els resultats i les xifres, que en la meva opinió conviden a l'optimisme. Però com he dit al començament la importància de la votació d'ahir és justament que vàrem votar malgrat totes les traves que va posar l'estat espanyol, que finalment no es va atrevir a fer ús de la força per impedir que els ciutadans votessin, tot i que fins a darrera hora partits i entitats unionistes van posar denúncies als jutjats de guàrdia perquè identifiquessin els voluntaris de les meses i ordenessin la retirada de les urnes. Fins i tot van  demanar la detenció del President, la Vicepresidenta, la Consellera d'Ensenyament i el Conseller d'Interior i avui mateix han amenaçat als funcionaris que van col·laborar en l'organització de la consulta o que no la varen impedir. Són les darreres envestides d'un govern en crisi, que sap que ha fracassat portant una qüestió política al terreny judicial per tapar els nombrosos escàndols de corrupció en els quals està implicat i intentar salvar els mobles en les properes eleccions generals. De res ha servit l'exemple d'Escòcia ni els consells que una gran quantitat de mitjans internacionals han estat donant a Mariano Rajoy durant els darrers 2 anys sobre com afrontar les reivindicacions sobiranistes de Catalunya. L'estat ha arribat fins al límit i ha perdut, perquè ahir més de 2 milions de catalans vam exercir la nostra sobirania al marge de l'estat espanyol, del qual ja fa temps que n'estem desconnectats per molts motius que ja he explicat en altres ocasions.

La consulta del 9N era la manera com els 6 partits polítics partidaris del dret a decidir donaven compliment al mandat electoral sorgit de les eleccions del 2012, però vull destacar i agrair especialment la feina feta per la Generalitat de Catalunya i el seu President, que va liderar l'organització de la consulta i en va assumir totes les responsabilitats jurídiques que se'n puguin derivar, alliberant així als més de 40.000 voluntaris que ens vam encarregar de dur-la a terme obrint els col·legis, muntant les taules, organitzant les cues dels participants, registrant els vots i comptabilitzant els resultats amb un rigor equiparable al de qualsevol jornada electoral organitzada per l'estat. He de reconèixer que quan Artur Mas va decidir acatar la suspensió de la Llei de Consultes i el Decret de Convocatòria i canviar la consulta pel procés participatiu vaig pensar que tot s'havia acabat, després de veure que la fràgil unitat entre els partidaris del 9N s'havia trencat. Però hi havia tantes ganes de votar que el propi govern i tots els partits polítics que volien celebrar la consulta van treballar de valent per fer que el procés participatiu fos el més semblant possible a la consulta, mantenint la pregunta acordada, incrementant el nombre de taules, convidant observadors internacionals i promovent la recollida de signatures per un manifest de denúncia de l'actitud de l'estat espanyol que s'enviarà a les autoritats europees. Per això vaig anar a la Plaça de Catalunya convocat per l'ANC i Omnium a demanar unitat als polítics catalans i em vaig apuntar a fer de voluntari tan bon punt la Generalitat va obrir la pàgina web del procés participatiu.

I us he de dir que l'experiència va ser fantàstica, emocionant i sobretot molt il·lusionant. A les 8 del matí ens vam trobar tots els voluntaris de l'Escola Barrufet de Sants, vam assignar els rols i vàrem constituir les 12 taules, que es van obrir puntualment a les 9 del matí. A aquella hora ja hi havia una cua important de gent esperant per votar i en alguns moments la cua de votants va arribar a donar la volta a l'illa de cases. Durant la jornada, l'ambient va ser festiu i no hi va haver cap incident. La gent votava amb normalitat. Alguns no sabien ben bé on fer-ho i els voluntaris els assessoraven per trobar la taula o el local. Gent de totes les edats i procedències: nascuts a Catalunya, a la resta d'Espanya i estrangers. Tothom volia votar i alguns ho feien amb llàgrimes als ulls, especialment els més grans. Fins a 4 avis amb cadira de rodes es van acostar al col·legi per votar i un dels que va votar a la meva taula tenia 98 anys. També va votar un noi de 16 anys recent complerts i tots ho feien amb un somriure als llavis. Molts votants es feien fotos, conscients de la transcendència del moment i molts ens agraïen la feina feta. Jo els tornava l'agraïment i els assenyalava l'escut de la Generalitat que hi havia al rètol amb el número de la taula, al mateix temps que els deia que sense l'organització del nostre govern, res no hagués estat possible. A les 8 del vespre va tancar el col·legi, i ens vam aplaudir per la feina feta. Després vam votar tots els voluntaris i vam començar el recompte dels vots, que va ser públic. A la meva taula es van comptabilitzar 463 vots (347 SÍ-SÍ. 74 SÍ-NO. 4 SÍ-BLANC. 23 NO. 7 BLANC. 8 ALTRES), la qual cosa vol dir que vam tenir una velocitat mitjana de 42 votants per hora, és a dir un votant cada minut i mig aproximadament. Realment va ser un no parar i algunes taules van superar la barrera dels 500 votants. Quan vaig arribar a casa i vaig sentir les dades finals de participació vaig respirar tranquil i satisfet. Una vegada més el poble havia respost i la participació havia superat clarament la xifra dels 2 milions de votants, donant un missatge clar i nítid al món: els catalans volem votar i decidir el nostre futur amb independència d'un estat que ja no sentim com a nostre. Així ho van entendre els prop de 800 periodistes de mitjans de tot el món que ahir estaven acreditats per seguir el desenvolupament de la consulta. Més que els que varen seguir el referèndum sobre la independència d'Escòcia, que sí era legal i vinculant. Si algú encara té dubtes de la força que té el gest d'ahir de cara a internacionalitzar la nostra causa, que repassi la cobertura que premsa i televisions de tot el món li han donat. El govern espanyol potser guanyarà la batalla jurídica, però la política fa temps que l'ha perdut. Com diu el tòpic, la jornada d'ahir va ser històrica.

I ara què? Aquesta és la pregunta que ens fem tots. Hem cremat una altra etapa, però encara no hem arribat al final. Com va dir Ghandi: "primer t'ignoren, després se'n riuen, després t'ataquen i, finalment, guanyes". Estem al començament de l'etapa final, però si volem guanyar la independència cal que fem les coses bé. I fer-les bé vol dir fer-les tots a una: partits, sindicats, associacions, entitats i finalment el poble. Cal que tots remem en la mateixa direcció, amb un full de ruta comú i a la mateixa velocitat. I això en una societat tant plural com la catalana, amb 3 partits polítics partidaris de la independència: un de centre-dreta, un de centre-esquerra i un d'esquerra, els quals tenen models de país tant diferents, serà extraordinàriament difícil, tant o més difícil com ha estat arribar fins al 9N. Caldrà estar atents doncs a les accions que es duguin a terme en els propers dies i per això deixo per més endavant un post sobre com i quan penso jo que hauríem d'arribar a la independència.

He començat fent esment d'una cançó del darrer disc de la Fundación Tony Manero, que per cert es diu Superficial i podeu trobar només en format vinil o digital (a itunes o amazon) a un preu molt assequible. I acabaré amb una altra referència a una cançó del disc, el títol de la qual defineix el que jo penso sobre la independència de Catalunya: és INEVITABLE.