diumenge, 6 de juny del 2010

Oue! Oue! Oue!

Ho heu llegit bé: he escrit "Oue", enlloc de "Oe" deliberadament, perquè així ha acomiadat el públic de l'Auditori al fins avui director titular de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), el japonès Eiji Oue. La sala de concerts barcelonina s'ha convertit per uns instants en un camp de futbol, on l'eufòria s'ha desfermat quan un Oue emocionat s'ha tret una senyera de la faixa i l'ha mostrada al públic, el qual li ha dedicat 15 minuts d'aplaudiments en el seu darrer concert al capdavant de l'OBC. En els més de 20 anys que porto assistint a concerts de l'OBC no recordo haver vist mai una cosa igual, i això que he vist passar 5 directors diferents.

Així ha acabat un concert que només programava una obra: La Segona Simfonia de Mahler, també anomenada "Resurrecció", de gairebe 90 minuts de durada. Una peça immensa pel volum de músics, cor i cantants (soprano i contralt) que s'apleguen a l'escenari. No tinc el número exacte, però calculo que unes 200 persones en total. Les seccions de percussió i metall, que normalment tenen poc protagonisme, avui estaven sobredimensionades: 9 trompetes, 9 trompes, 5 trombons, 1 tuba, 2 timbales, bombo, campanes, gong, etc. També hi havia 2 arpes i un orgue.

Amb tota aquesta "artilleria" instrumental i vocal ja us podeu imaginar que el nivell de decibels al qual s'arriba en alguns passatges de l'obra és considerable. Ja des del primer moviment, que comença només amb contrabaixos i violoncels s'intueix la força de la tempesta que domina l'obra i que literalment "explota" en un atípic cinquè moviment (normalment les simfonies en tenen 4) amb la breu però intensa aparició del cor, avui representat per l'Orfeó Català. Evidentment també hi ha lloc per a la delicadesa i la dansa del segon i tercer moviments, així com la poesia, que la contralt ens canta en el quart.

No se prou música per valorar el treball del director, però intueixo que en aquesta simfonia és especialment complicat, perquè d'una banda ha d'aconseguir que totes les seccions de l'orquestra sonin al volum adequat perquè no es tapin les unes a les altres i l'oient les pugui distingir clarament, però a la vegada l'orquestra ha de sonar com un sol instrument. És com quan et prens un cocktail: si està ben fet, no ha destacar cap ingredient sobre els altres, però els has de poder identificar.

Aquesta és la sensació que m'ha donat avui l'orquestra, i això sens dubte és mèrit d'aquest petit i histriònic japonès d'Hiroshima, que va arribar a l'OBC fa 4 anys i que, malgrat tenir el suport dels músics i del públic, no ha estat renovat com a director titular perquè, segons la gerència de l'OBC, no complia amb part dels compromisos als quals l'obliga el càrrec, pel que fa a programació musical. Siqui com sigui, és evident que Oue no deixa ningú indiferent i ha deixat la seva emprempta en l'OBC, que ara serà dirigida per un jove asturià de menys de 40 anys, Pablo Gonzàlez, al qual li desitjo molts èxits amb la nostra orquestra.

Ha acabat la temporada de concerts clàssics a l'Auditori i en poc menys d'un mes començarà la temporada de concerts de versions a les festes majors pallareses: estigueu atents al blog!