La primera gran simfonia de la temporada

Ahir a la nit vaig anar al tercer concert de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), de la sèrie de 8 als quals estic abonat, a l'Auditori. Amb el títol "La passió romàntica" el programa constava de dues peces: el concert per a piano i orquestra número 3, de Beethoven i la simfonia número 2 de Rakhmàninov, sota la batuta del japonès Eiji Oue, el director titular de l'orquestra.

El pianista Paul Lewis va interpretar l'obra de Beethoven fent gala de la seva tècnica, executant escales rapidíssimes i refilets inacabables amb una facilitat només a l'abast dels grans. El concert durà uns 35 minuts i, com és habitual, va tenir 3 moviments: el primer, ràpid i més llarg que els altres dos, el segon, més lent, i el tercer, més ràpid. Lewis va completar la seva primera actuació a l'Auditori amb un bis, amb el qual va agrair l'ovació que li va dedicar el públic, que ahir gairebé omplia la sala.

Els que em coneixeu, sabeu que tinc nocions bàsiques de música i piano, i que habitualment "destrosso" alguns temes clàssics i moderns amb el meu piano digital Roland, que cada cop toco menys. Per això quan escolto un concert de piano clàssic em meravella que hi hagi persones amb la capacitat de tocar peces d'aquesta complexitat. Per no parlar de Beethoven, que va composar i tocar ell mateix aquest concert el dia que es va estrenar a Viena, l'any 1803.

Després del descans, més de 100 músics van ocupar l'escenari per interpretar la simfonia número 2 de Serguei Rakhmàninov, el plat fort de la nit. Si Beethoven està entre el classicisme i el romanticisme, el músic rus és clarament romàntic i això es posa de manifest en aquesta simfonia d'una hora de durada i 4 moviments, especialment en el tercer moviment, en el qual la secció de corda desenvolupa una melodia preciosa, que queda gravada en la memòria de l'oient per sempre més. El darrer moviment també és espectacular per la seva rapidesa, brillantor i pel final apoteòsic, després del qual el públic esclatà amb sorollosos aplaudiments i "bravos" per una orquestra i un director que, malgrat les seves cares i gestos potser un punt exagerats, té la simpatia de la majoria del públic de l'Auditori.

Igual com Txaikovski, del qual n'era admirador, Rakhmàninov treu el màxim partit de totes les seccions de l'orquestra amb un paper destacat del metall (5 trompes, 4 trombons, 4 trompetes i 1 tuba) i la percussió (5 músics). A mi se'm posa la pell de gallina quan sona el metall i m'agraden els compositors que usen el màxim nombre d'instruments, i en això els russos del segle XIX i principis del XX són els mestres.

Diu el programa de mà, que aquesta simfonia s'estrenà a Sant Petersburg l'any 1908, pocs anys abans de la revolució russa, que va significar la fi del sistema polític autoritari encapçalat pel tsar Nicolau II i l'establiment del règim comunista soviètic. Entre les causes de la revolució d'Octubre de 1917 cal destacar la pobra situació en que es trobaven els treballadors de la classe baixa russa (majoritàriament camperols), obligats a treballar 11 hores diàries en unes minses condicions de seguretat i salut, i amb uns salaris cada cop més baixos.

Cent anys més tard de l'estrena d'aquesta simfonia els treballadors del bar de l'Auditori s'han declarat en vaga indefinida, perquè l'empresa que gestiona el servei de bar, Catering Paradís, els sotmet a unes condicions de treball deplorables. Des de fa unes setmanes estan repartint fulls informatius als espectadors per tal de donar a conèixer la seva precària situació laboral i els demanen signatures de suport. Sembla mentida que en l'anomenada "societat del benestar" encara es donin aquests abusos i que una entitat pública subcontracti una empresa privada que explota els seus treballadors, igual que en temps de Nicolau II.

Tant de bo els responsables de l'Auditori posin fi a aquesta situació que lesiona els drets d'un col·lectiu de treballadors i perjudica la imatge d'aquesta entitat. Mentrestant, jo seguiré no consumint al bar de l'Auditori, en solidaritat amb els treballadors en vaga.

Una hora més per dormir?

El darrer diumenge d'Octubre és el dia escollit per endarrerir els rellotges 1 hora i establir l'horari d'hivern en tots els països de la Unió Europea, segons una directiva de l'any 2.001, que també fixa l'últim diumenge de Març per canviar a l'horari d'estiu.


Tal i com es veu en la imatge superior, que avui apareix en tots els diaris, quan les agulles dels rellotges marquin les 3 de la matinada, seran les 2. Per tant, els qui demà hagin d'anar a treballar a les 9, podran disfrutar d'una hora més de son. I els que surtin de la discoteca a les 6 podran ballar, beure i lligar durant una hora més, sense que la Guardia Urbana ho pugui evitar.

Llegeixo al diari que el canvi d'horari es va generalitzar a partir del 1.974, després de la primera crisi del petroli, malgrat que els seus orígens es remunten a principis del segle passat, quan William Willet va proposar per primer cop l'horari d'estiu, i a Espanya s'aplica des del 1.918. Com tots sabem, i ens recorden cada any 2 vegades, la idea de la mesura és intentar sincronitzar el nostre horari amb la del període diürn, per tal d'aprofitar millor la llum solar i estalviar energia en il·luminació. Suposo que si després de gairebé 100 anys encara s'aplica deu ser perquè funciona, tot i que a vegades se'm fa difícil d'entendre, tenint en compte la durada de la jornada laboral real a Catalunya.

Darrera el canvi d'horari hi ha el concepte de sincronització, aquesta obsessió humana per aconseguir que 2 o més esdeveniments (en aquest cas l'hora de llevar-nos i la sortida del sol) passin al mateix temps. Qui no ha sincronitzat mai el seu rellotge amb un altre? La nostra vida està regida per la sincronia i quan no hi ha sincronia ens sembla que les coses no funcionen bé, com quan el so de la televisió no està sincronitzat amb la imatge, per exemple. La sincronia iguala el temps en que passen les coses i per tant les fa menys espontànies, és a dir, menys lliures.

Però per tal de sincronitzar 2 fets, necessitem tenir una referència comuna, que és el temps. Fins l'any 1905 la ciència pensava que el temps era aquesta referència, perquè era igual per a qualsevol observador. Però aquell any, Albert Einstein va publicar una teoria cièntifica revolucionària que tirava per terra aquesta idea: la relativitat. Segons el Principi de Relativitat: "les lleis de la natura s'han d'expressar de manera que siguin les mateixes per a qualsevol observador, sigui quin sigui l'estat de moviment d'aquest" i com que la velocitat de llum és invariable (299.792.458 metres per segon, en el buit), per ser una "llei de la natura", una conseqüència és que el temps ja no ho és, i per tant canvia segons la velocitat de l'observador. Concretament, el temps mesurat per un observador en moviment serà sempre més petit que el que mesuraria un observador en repòs i aquesta diferència es fa més gran, quan més propera a la velocitat de la llum sigui la velocitat a la que viatja l'observador que es mou.

Ara per ara no és possible experimentar els efectes d'aquesta genial teoria en persona, perquè no disposem de la tecnologia per viatjar a velocitats properes a la de la llum, però fins i tot en el cas que això fos possible, la mateixa teoria estableix que la nostra massa augmentaria amb la velocitat, per tant necessitaríem cada cop més energia per moure'ns, segons la famosa equació E=mc2, on c és la velocitat de la llum. En el cas que arribéssim a aquesta velocitat, la nostra massa seria infinita. Conclusió: només un cos sense massa es pot moure a la velocitat de la llum. És el cas dels fotons, que són les partícules de llum.

Experiments fets amb partícules atòmiques en sincrotons han validat les teories d'Einstein, per tant, seria bo que adaptéssim el Principi de Relativitat a les nostres vides i deixéssim d'obsessionar-nos amb el temps, perquè per molt que canviem l'hora 2 vegades cada any, el dia seguirà començant quan surt el sol i la nit quan es pon, perquè això és una llei de la natura.

Tenia pensat acabar l'article amb el paràgraf anterior, però m'acabo d'adonar que ja són les 3, millor dit, les 2, per tant aquest article es publicarà 1 hora abans d'haver-se acabat. Increible? No, només relatiu. Disfruteu d'aquesta "hora de més"!

Isona: excepcional!

L'estiu s'acaba i m'adono que no he escrit gaires cròniques de festes majors, malgrat que ja en porto unes quantes (La Pobla, Sort, Salàs, Rialp, La Pobleta i Isona) i encara tinc previst anar a Altron, Palau, Guàrdia i Tremp, abans de tancar la temporada amb la festa petita de Salàs. Si no ho he fet, en part és perquè en cap d'aquestes festes he descobert cap grup nou que m'hagi cridat l'atenció especialment, exceptuant els Autoput (Rialp), que ja coneixia, però que no havia sentit mai en directe.

En temps de crisi, els ajuntaments s'han d'apretar el cinturó i el pressupost no arriba per contractar segons quines bandes i he notat una baixada important de la qualitat, fins i tot en les festes majors dels pobles més grans, que normalment hi dediquen més diners, com La Pobla i Tremp. Però, com diu el tòpic, sempre hi ha l'excepció que ens confirma la regla i aquest estiu l'excepció va tocar ahir a Isona i es diu Qumran.



Quan vaig llegir el nom Qumran al programa de la festa major, el primer que vaig fer és buscar-ho al google i vaig descobrir que Qumran és una vall del desert de Judea (Israel) on s'hi trobaren unes ruïnes de gran valor arqueològic i bíblic. Una mica més avall vaig trobar la web del grup i de seguida vaig escoltar els temes que hi tenen penjats en format mp3: Van Halen, Bon Jovi, U2, Police, Maná i Héroes del Silencio. La cosa prometia, així que ahir vàrem fer cap a Isona. Quan vam arribar estaven fent les proves de so amb "Living on a Prayer" (Bon Jovi) i de seguida vaig copsar la qualitat del grup i de la sonorització, en un poliesportiu encara buit, però que petava molt bé.

El seu representant ens va comentar que els Qumran van començar fent heavy, però que ràpidament varen afegir al seu repertori altres temes de rock i pop, convertint-se així en un grup de versions, poc conegut encara. Són 5 paios damunt l'escenari: bateria (doble bombo), baix, guitarra, teclats i un cantant que es disfressa de Rocky, Van Halen i Freddie Mercury i que arriba als registres més alts del heavy.



La primera cançó sempre és important, i els Qumran ens varen tocar una versió heavy instrumental dels Segadors, que, a part de tocar-me la fibra, gairebé em fa caure d'esquena. Tot seguit van anar repassant el repertori, clarament rocker, on el guitarra és el protagonista indiscutible, molt ben acompanyat pels teclats i amb un bateria i un baixista que van com un rellotge: AC/DC, Bon Jovi, Foreigner, Europe, Brian Adams, Queen, Deep Purple, Survivor, U2, Tina Turner, Anastacia, Ska-P, Barricada, Héroes del Silencio, Maná, Medina Azahara, Mago de Oz, Sopa de Cabra, Lax'n'Busto, etc. Fins i tot van tocar una versió rock del tema "Hot Stuff" de la Donna Summer, un clàssic de la música disco, que la pel·lícula "Full Monty" va utilitzar en la famosa escena dels aturats fent cua a l'oficina d'ocupació.



En total, més de 3 hores de bolo (amb un descans de mitja hora per recuperar forces) durant les quals no vam parar de saltar i cridar fins a esgargamellar-nos. A part de l'evident qualitat musical de tots i cadascun dels membres del grup, també vull destacar la química que estableixen amb el públic, la qual cosa els converteix en una aposta segura per una nit de rock. Paraula de Stone!

Hem fet el cim!

"Hem fet el cim!" van cridar Òscar Cadiach, Antoni Sors i Carles Vallès quan van coronar la muntanya més alta del món, el 28 d'Agost de 1985. Ells van ser els primers catalans a arribar al cim de l'Everest i des d'aleshores molts catalans diem aquesta frase quan assolim el punt més alt d'una muntanya, per petita que sigui.

Dijous passat jo també vaig cridar "Hem fet el cim!" i ho vaig deixar escrit al llibre de signatures que hi ha a la petita ermita situada al cim de la muntanya de Sant Corneli (1.350 metres), que s'aixeca imponent des de la riba est del Pantà de Sant Antoni i que és visible des de tots els pobles dels voltants.

Muntanya de Sant Corneli, vista des del Piolet (la platja de Salàs de Pallars)

La muntanya de Sant Corneli, a la dreta de les serralades del Boumort i de Carreu és un dels paisatges que tinc gravat a la memòria des dels 3 anys, quan vaig començar a passar els estius a Salàs de Pallars. Han hagut de passar 35 anys fins que m'he decidit a pujar-hi amb una colla d'amics de Salàs, però ha valgut la pena.

L'equip, a punt d'iniciar l'ascens. Objectiu: baixar de les 2 hores

Un dels camins que menen a Sant Corneli arrenca prop de la Font de la O, a tocar d'Aramunt, un poble de la riba est del pantà de Sant Antoni. El camí surt de la carretera que recorre el perímetre del pantà i s'endinsa en un bosc de pi blanc, que ens acompanyarà gairebé fins al cim. Les primeres rampes són dures, de manera que ràpidament anem guanyant alçada i el pantà es va fent cada cop més petit, així com els pobles que l'envolten.

Vista de Salàs de Pallars, tot pujant

El camí no té pèrdua, però és força dur, degut a les pedres i a la moderada inclinació. De fet, Poques vegades caminareu a peu pla i només baixareu lleugerament una vegada, tot just abans d'arribar al cim. Quan hagueu recorregut unes 2/3 parts del trajecte sortireu del bosc i veureu el cim per primer cop. Sembla que el tingueu a tocar, però encara falta la part més dura. Salàs ens observa l'esquena i el sol, que ja és damunt del Boumort, comença a picar.

Vista de Salàs de Pallars, poc abans d'arribar al cim

La part final del camí transcorre entre restes de trinxeres de la guerra civil, que van ser l'escenari de durs combats entre republicans i nacionals a l'anomenat Front del Pallars. Després d'una lleu baixada i pujada arribem a l'ermita de Sant Corneli, que corona la muntanya: "Hem fet el cim!". 800 metres de desnivell en 1 hora i 25 minuts. Com diria en Joan Laporta "No estamos tan mal!". Al costat de l'ermita hi ha una enorme creu caiguda, que els franquistes van aixecar l'any 1939. A la creu encara s'hi pot intuir la inscripció "A los caídos por Diós y por España". Un clàssic de l'època, que homenatjava els caiguts del bàndol nacional, com si els republicans no haguessin defensat Espanya i tots fossin ateus. Diuen que una ventada o un llamp va abatre la creu. Justícia divina o meterologia republicana? Ves a saber.

Ermita de Sant Corneli i restes de la creu aixecada el 1939

És el moment d'hidratar-se, esmorzar i gaudir del paisatge. Tenim el Pallars Jussà als nostres peus:

Al Sud la Conca de Tremp i la Serralada del Montsec, tallada pels rius Noguera Pallaresa i Noguera Ribargorzana, que formen els congostos de Terradets i del Mont Rebei.
Al Nord, la Pobla de Segur, les muntanyes de Capdella, les serralades del Boumort, Carreu i el Pic de l'Orri al fons.
A l'Est la Conca Dellà, Isona, Figuerola d'Orcau i el Coll de Comiols.
A l'Oest Salàs de Pallars, Rivert, el Pic de Lleràs i la Serra de Sant Gervàs.

Les càmeres digitals treuen fum.

Vista de la Conca de Tremp amb la Serralada del Montsec al fons

Descansem una horeta i iniciem el descens pel mateix camí. El sol ja pica de valent i la gorra es fa imprescindible. El fort pendent i les pedres castiguen els meus turmells i genolls fins al punt que m'he d'aturar més d'una vegada per descansar. Llavors me'n recordo de la frase d'en Laporta i penso: "No estamos tan bien!". Al cap d'una hora i mitja tornem a ser a la Font de la O, on submergim els peus en l'aigua gelada que baixa pel rierol del costat de la font. La baixada ha estat més dura del que em pensava i el meu genoll esquerre em comença a fer mal de veritat. M'havia d'haver calçat botes de muntanya enlloc de bambes.

Tot just són les 12 del migidia i tornem a Salàs. El matí s'acaba amb un bany al piolet i un dinar espectacular al Restaurant Salasse. Després de la migdiada gairebé no podia baixar les escales i vaig començar a prendre antiinflamatoris pel genoll. Avui estic força recuperat i, malgrat que tinc agulletes, no em penedeixo d'haver pujat a Sant Corneli. L'any que ve hi tornarem!

Sóc fill del Noguera...

Així comença la "Cancó del Raier", el poema que Jacint Verdaguer va dedicar a aquests homes que es jugaven la vida per baixar la fusta pels rius Noguera Pallaresa, Segre i Ebre, desde la Vall d'Aran fins a Amposta, passant per La Pobla de Segur, Tremp, Balaguer, Lleida i Tortosa. Quan arribaven al seu destí venien la fusta i tornaven a casa a peu (espardenyant) o en ruc. Aquest vell ofici, ja documentat el segle XVIII, es va perdre a principis del XX, quan el transport de fusta per carretera i les preses que es van anar construint al llarg d'aquests 3 rius van fer inviable el transport fluvial de la fusta.

Els Raiers a punt de sortir del Vernedot

A La Pobla de Segur van veure néixer (i també morir) molts Raiers i n'estan orgullosos d'aquest passat. Per això desde fa 31 anys rememoren l'ofici baixant un tram del riu Noguera Pallaresa, vestits com fa 150 anys i conduint els rais a força de braços en la Diada dels Raiers, festa declarada "festa tradicional d'interès nacional". Com podeu veure a les fotos i videos que acompayen aquest escrit, els rais són les balses fetes amb troncs de fusta lligats amb escorça de bedoll (les redortes). Cada balsa té 3 rais, que es governen amb dues pales de fusta situades als rais anterior i posterior.

Els Raiers baixant pel riu Noguera Pallaresa

Gràcies a l'Associació Cultural dels Raiers de la Noguera Pallaresa, el que va començar amb una baixada de Raiers un dia a l'any, s'ha convertit en una festa que dura 4 dies, en la qual es celebren nombroses activitats culturals (teatre, dansa, poesia, música tradicional, blues i rock), esportives (espardenyada i cursa de rucs) i gastronòmiques (girellada, sopar a la fresca i dinar popular). Com podeu veure, n'hi ha per triar i remenar i és gairebé impossible assistir a totes, però jo ho vaig intentar.

Divendres vaig anar al concert dels poblatans "3 Kantan, 2 Skupen", amb el Manel del Prudens al capdavant, un autèntic "showman" al més pur estil Javier Gurruchaga. Només fa 1 any que toquen, però cada cop sonen més conjuntats i està clar que ells disfruten tocant i fent ballar a la gent amb el seu rock dur i les seves lletres transgressores, com "Salve Picoleto", un record a la odiada "Guardia Civil de Tráfico", que ha estat substituida pels encara més odiats "Mossos d'Esquadra". Després va tocar un altre grup de versions que es diu "Flying Circus". Força bons, malgrat que pel meu gust hi havia massa ska en el seu repertori.

Dissabte va ser un dia carregat de bona música i d'emocions. Al migdia tocaven els On Time (blues) liderats per l'espectacular guitarrista Agustí Mas i la cantant Marian Barahona, que jo tinc el gust de conèixer, perquè també canta amb els "Disco Inferno" cada Dimecres a la sala Luz de Gas de Barcelona. Va ser una sorpresa trobar-me la Marian a La Pobla, perquè ni jo sabia que ella cantava en aquest grup, ni ella que jo soc mig Pallarès. Em va dir que li havia encantat el Pallars i ens vam despedir amb un "Fins Dimecres". A mitja tarda vaig assitir a la presentació del llibre "Al batec de la terra", de la Salassera Maria Dolors Millat. Un recull de poemes ambientats al Pallars, on l'ofici de raier també hi apareix. L'acte va consistir en una lectura de poemes, entre els quals s'intercalaven peces musicals tocades per un combo de 4 músics, i l'exposició de les fotografies del German Esteban Millat, que il·lustren un llibre molt recomanable. I per acabar de passar la tarda vaig sentir el concert del conegut grup de música tradicional del Pirineu "El Pont d'Arcalís".

I per si no n'hi havia prou, a la nit, després del sopar dels Raiers, que enguany va aplegar més de 600 persones, més música: Orquestra Quartz (música de Festa Major) i Grup Virus (versions de Rock). Aquests darrers tocaven molt bé i feien participar el públic, fent pujar a l'escenari voluntaris i voluntàries a cantar algunes cançons. Normalment, quan algú no professional canta en directe el resultat és bastant desastrós, però entre totes les que van pujar, va destacar una mossa de La Pobla, que va deixar el cantant al·lucinat quan va cantar i ballar "Miami Beach" dels Lax'n'Busto. Em consta que a casa practica amb el Singstar, però estareu d'acord amb mi que no és el mateix. Us asseguro que ho va fer molt bé. Qui sap, potser ha nascut una estrella!

I arribem a Diumenge. Malgrat haver dormit només 4 hores em vaig plantar primer a la Font de l'Us i després al Vernedot a veure la baixada dels Raiers. Van sortir 4 rais de la presa de Llania, però només en van arribar 3 sencers al Pont de Claverol, perquè un es va trencar en quedar-se encallat en un ràpid. Sortosament ningú va prendre mal i la Diada va ser tot un èxit de públic, com és habitual. Vermut a la Gemma i a dormir. Cap a les 6 de la tarda vaig tornar a les carpes, on estaven tocant els Trankil's Boys, un grup de veterans de La Pobla que toquen les cançons de Festa Major que ballaven els nostres avis. Quan van acabar, el DJ Dalmau va seguir la festa punxant salsa, mentre els Raiers i les Raieres paien el dinar ballant i feien passar la calor ruixant-se amb aigua els uns als altres. A mi també em van remullar, però ja em va anar bé per refrescar-me i disminuir així els efectes de la ressaca.

I això és tot el que jo he viscut durant aquest llarg cap de setmana. Segur que em deixo de comentar coses interessants, però encara no tinc el do de l'omnipresència. Per acabar, només em resta fel·licitar a tots els que han fet possible la XXXI Diada dels Raiers i molt especialment a l'Associació Cultural dels Raiers de la Noguera Pallaresa, de la qual ja en soc soci. Per l'any que ve m'he fet el propòsit de col·laborar en la preparació de les activitats de la festa, per tal de sentir-me una mica més fill (adoptiu) del Noguera, aquest riu que dóna vida a les comarques del Pallars Jussà i Sobirà, pel qual hi podeu veure baixar els Raiers de La Pobla de Segur el primer Diumenge de Juliol.

Video dels Raiers de La Pobla de Segur

Fins l'any que ve Raiers!

Thank You Mr. Hodgson!

Soc un dels que no va anar al concert de U2 al Camp Nou. No és que no m'agradin els U2, però no soc gaire amic dels macroconcerts i a més ahir tenia un bon motiu per no anar-hi: Roger Hodgson tocava al Luz de Gas en la festa de celebració del 14è aniversari de la sala.

Roger Hodgson

Pels qui no coneixeu Roger Hodgson, abans que ho busqueu al google us diré que va ser un dels 2 líders de Supertramp, la banda britànica de "rock progressiu" (una etiqueta com qualsevol altra) que va arrasar durant la segona meitat de la dècada dels 70 i principis dels 80. Ell va composar algunes de les cançons més conegudes de la banda, juntament amb Rick Davies: School, Dreamer, Crime of the century, Breakfast in America, The logical song, Take the long way home, Another man's woman, Two of us, Give a little bit, Fool's overture, My kind of lady, It's raining again i moltíssimes més.

Supertramp (d'esquerra a dreta): Dougie Thomson (Baix), Roger Hodgson (Teclats, Guitarra i Veu), John A. Helliwell (Saxo i Vents), Rick Davies (Teclats i Veu), Bob Siebenberg (Bateria i Percussió)

El binomi Hodgson-Davies va donar 5 LPs excepcionals: "Crime of the century" (1974), "Crisis? What crisis?" (1975), "Even in the quietest moments" (1977), "Breakfast in America" (1979) i "Famous last words" (1982). 44 cançons en total on els teclats i la veu són els protagonistes, juntament amb el saxo, una mica de guitarra, a més dels imprescindibles bateria i baix. Si em pregunteu quina és la meva cançó preferida doncs no la tinc, perquè totes les trobo boníssimes i si em dieu que només tinc espai per un CD a la maleta, us contestaria que m'emporto tota la discografia al reproductor MP3, que ocupa menys espai. De totes maneres penso que el "Breakfast in America" és el millor disc per iniciar-se i, de fet és el més venut del grup.

Els 5 millors LPs de Supertramp

Malgrat que totes les partitures d'aquests 5 LPs les signen Hodgson i Davies, la realitat és que cadascú composava i cantava les seves cançons, que eren força diferents, la qual cosa els va anar distanciant, fins que Hodgson va abandonar el grup el 1982 i va començar una discreta carrera en solitari. Supertramp va continuar amb Davies al capdavant i va produir 4 discos més fins el 2002, però ja no va tornar a ser el mateix. Normalment les bandes de rock tenen un o una vocalista que les lidera, però Supertramp en tenía 2 i n'havia de tenir 2, sinó ja no era Supertramp.

Cadascuna de les 44 cançons és un món i totes semblen d'entrada diferents. De fet, les has d'escoltar vàries vegades per anar descobrint les semblances entre elles, que evidentment hi són. Les lletres també estan molt bé, però el que a mi em va enganxar a Supertramp és la música. Melodies alegres, tristes, romàntiques o melancòliques, fins i tot reivindicatives i a vegades transgressores, construides amb progressions d'acords perfectes i interpretades impecablement per 5 músics que tocaven varis instruments alhora en un espectacle, que jo mai vaig poder veure en directe, perquè era petit quan la banda estava en el seu millor moment, a finals dels 70.

Per això quan vaig rebre una invitació per anar a veure Roger Hodgson al Luz de Gas em va fer moltíssima il·lusió. Tornar a sentir algunes d'aquelles cançons en directe cantades per aquella veu una mica trencada i ploranera (que el primer cop que la sents et penses que és d'una dona, però resulta que és d'un home, que malgrat els seus 59 anys continua arribant a les notes més altes sense problemes i tocant els teclats i la guitarra amb la mateixa energia que fa 30 anys) és un autèntic plaer per l'oïda i la vista.

Ahir Hodgson va repassar les millors cançons de Supertramp i un parell de les dels seus discos en solitari, acompanyat d'un saxofonista que també tocava l'harmònica, els teclats i el piano en algunes cançons, com en el magnífic solo de Child of vision. No es va notar l'absència de la percussió en un concert més acústic que elèctric, que va començar amb "Take the long way home" i va acabar amb la grandiosa "Fool's overture" (amb les campanades del Big Ben i el "We will never surrender" de Winston Churchill incloses), que va precedir 3 bisos: "Two of us", "School" i "It's raining again".

I tot això va passar ahir a la millor sala de concerts de Barcelona, Luz de Gas, que des de fa 14 anys ens ofereix música en viu tots els dies de la setmana. Felicitats per l'aniversari i moltes gràcies per portar-nos al senyor Roger Hodgson.

Avui fa un mes

Avui fa un mes que el Barça va guanyar la Copa d'Europa (Champions League), culminant així una temporada excepcional en la qual els de Pep Guardiola han guanyat també la Lliga Espanyola i la Copa del Rei. L'anomenat "triplet", que fins ara només havíen aconseguit 4 equips a Europa: Celtic de Glasgow, AJAX d'Amsterdam, PSV Eindhoven i Manchester United.

El triplet, d'esquerra a dreta: Copa, Champions i Lliga

Per això, avui m'he posat la samarreta del triplet, que porta estampats els noms de les 3 competicions i dels jugadors i tècnics que les han guanyades, sota el lema SOM UN.

Convé recordar aquesta fita històrica, perquè els culers tenim una tendència natural al pessimisme i a comparar-nos amb un altre equip, que té més lligues i copes d'Europa (la majoria guanyades en una època i circumstàncies polítiques que tots coneixem), però que mai no ha aconseguit el triplet, i que ara està acaparant tota l'atenció dels mitjans de comunicació fitxant cracks a cop de talonari.

El llistó està molt alt, però sens dubte hi ha equip per aconseguir més títols i per uns quants anys. Guardiola ha aconseguit recuperar un equip que només fa un any estava inmers en una crisi de joc provocada per 2 futbolistes que, després d'haver-ho guanyat tot es van dedicar a viure la nit barcelonina, oblidant les seves obligacions com a jugadors i contagiant la seva actitud a la resta de la plantilla. Ni els tècnics ni la directiva ho van saber aturar a temps i el resultat tots el coneixem: 2 lligues regalades a l'etern rival i cap títol aconseguit en 2 anys, després d'haver guanyat el doblet (Lliga i Champions) el 2006.

Pep Guardiola mantejat pels jugadors

Quina és la clau de l'èxit de Guardiola? Com ha pogut girar la truita en tant poc temps, i en la seva primera temporada com a entrenador de primera divisió? Per mi tot es redueix a una paraula: LIDERATGE.

Guardiola és un líder. Ja ho era com a jugador i ara ho ha demostrat també fent una pinya al vestidor, inculcant mentalitat guanyadora i motivació a un grup de jugadors que ja eren tècnicament els millors, però no ho demostraven al camp. Els fitxatges d'Alves i Keita, la recuperació d'Eto'o i Henry i els descobriments de Piqué i Busquets, combinats amb l'explosió de Messi i Iniesta han fet del Barça el millor equip del moment. Un Barça basat en jugadors del planter, que ha fet el rècord de punts a la lliga (87) i 105 gols (2 menys que el rècord) i que ens ha obsequiat amb un futbol d'atac i golejades espectaulars tant a casa: 6-1 a l'At. Madrid, 5-0 a l'Almería, 6-0 al Valladolid, 4-0 al València, 5-0 al Deportivo, 4-1 al Numancia, 6-0 al Málaga i 4-0 al Sevilla, com a fora: 1-6 al Sporting, 1-4 al Málaga, 0-3 al Sevilla i l'històric 2-6 al Real Madrid, que va sentenciar la lliga.

Classificació Lliga 2008-09

La sort també ens ha acompanyat aquest any. Jo no oblidaré mai el gol d'Iniesta al camp del Chelsea, en temps de descompte i amb un jugador menys, que va significar la classificació per la final de Roma. Aquell empat aconseguit "in extremis" contra un equip que mai va voler jugar a l'atac ni quan va tenir superioritat numèrica, feia justícia a una manera d'entendre el futbol basada en tenir la pilota més temps i marcar més gols que el rival. Així ha jugat el Barça aquesta temporada i així hem guanyat el triplet.

El gol d'Iniesta Stamford Bridge

Ningú no sap a hores d'ara què passarà la temporada que ve, però tothom ha de tenir clara una cosa: El Barça és l'equip a batre, i és lògic que la resta d'equips grans espanyols i europeus es reforcin per tal d'aconseguir-ho. Això, lluny d'espantar-nos ens ha de donar ànims per intentar repetir els èxits d'aquesta temporada, guanyant algun dels 3 títols del triplet i qui sap si la Copa Intercontinental (que no hem guanyat mai), la Supercopa d'Europa o la Supercopa d'Espanya.

FORÇA BARÇA!

Pandilleros: Live in Sanjatan

Ahir vaig anar al primer concert de l'estiu a l'aire lliure. La Fundación Tony Manero (FTM) presentava el seu darrer disc ("Pandilleros") al barri barceloní on van créixer 2 dels seus membres: Sant Genís dels Agudells, popularment conegut com Sanjatan, on está ambientada la "pel·lícula", que ha musicat la FTM. He escrit pel·lícula entre cometes, perquè "Pandilleros" no és una pel·lícula real. No s'ha rodat mai, però té un bon argument i una banda sonora excepcional.

Si us compreu el CD, veureu que ve amb un petit còmic, que explica la història dels germans Ray i Beto Manero. Contràriament al que us podríeu pensar, jo us recomano que primer escolteu el disc i després llegiu el còmic. Descobrireu que la música encaixa perfectament en la trama i us trasllada al Sanjatan dels 80, on es desenvolupa l'acció, que us recordarà les pel·lícules de "quinquis" de l'època, com "Perros Callejeros", "El Vaquilla" o "Navajeros".

Portada del "Pandilleros"

No soc gaire amic de posar etiquetes als estils musicals, perquè gairebé mai els defineixen completament. La FTM va començar fa més de 10 anys versionant temes disco-funky dels 70/80. El 2001 van treure el seu primer disc amb temes propis ("Looking for la fiesta"), entre els quals hi havia el famós "Supersexy Girl", que molts vàreu conèixer per un spot televisiu (veure video). L'any següent van treure un altre disc ("Sweet Movimiento"), que seguia la línia discotequera de l'anterior. Finalment, el 2004 treuen el "Click", el primer disc de la FTM on el disco-funky deixa de ser l'estil predominant i dóna pas als sons llatins, el house o el hip-hop, entre d'altres.

Fundación Tony Manero, any 1999

"Pandilleros" segueix la línia del "Click". És un disc de fusió on hi trobareu funk, rumba, hip-hop, rap, electrònica i algunes pinzellades de jazz. És el primer disc de la FTM on no hi ha ni un tema disco, però tampoc li cal. Els arranjaments de vents són brutals, la percussió molt potent i la guitarra excepcional, sense oblildar els teclats, que van des del piano clàssic, passant pel Hammond i el Clavinet funky, fins als sons del sintetizador ARP. La primera vegada que vaig escoltar el disc, vaig pensar: "Quina currada!". Penso que aquesta és la millor definició del disc, perquè hi ha molta feina feta darrera d'aquest CD.

Fundación Tony Manero, any 2009

I si escoltar el CD és una delícia, veure la FTM tocar-lo en directe és espectacular. Durant el concert es projecten imatges de la "pel·lícula" perquè l'espectador no perdi el fil de la trama i s'intercalen talls de veu per situar l'acció. Això requereix als músics una sincronització perfecta entre el que toquen en viu i el que està pre-gravat, durant l'hora i quart que dura el concert. A més, ahir varen tocar un bis que no sentia des de l'època de Bikini, el "move on up", de Curtis Mayfield. La cirereta funk a un concert per la gent de Sanjatan i per tots els FTM addictes.

Eleccions a Galícia i dol a Catalunya

Aquest matí ha mort Pepe Rubianes, l'actor galaico-catalán:

Galaico porque nací en Galicia aunque casi nunca he vivido allí y catalán porque siempre he vivido en Cataluña aunque nunca he nacido aquí.

Precisament el dia en que a la seva terra natal escullen entre seguir amb el canvi polític iniciat fa 4 anys, o tornar a la caverna PPera, que tant odiava el genial actor.


No recordo exactament quan vaig veure Rubianes per primer cop, però era bastant jove i em va impactar. El seu accent xava i les seves paraules gruixudes trencaven amb tot el que havíem sentit fins aleshores. Crec que va ser el primer monòleg que vaig veure i vaig pensar que s'havia de ser un geni per passar-se 2 hores xerrant sense parar i a sobre fer riure als espectadors. I en Pepe ho era. Ningú més ha aconseguit mantenir un monòleg durant tants anys en cartell i amb el mateix títol. Un títol que ho deia tot: Rubianes Solamente.

A banda del seu gran talent pel teatre, que també va demostrar com a director amb l'obra Lorca eran todos, el que més em seduia d'ell era la filosofia de vida que projectava en les seves nombroses aparicions als mitjans de comunicació: la d'un home que sempre havia fet el que volia, amb total llibertat, que se'n fotia de tot (començant per ell mateix) i que no tenia pèls a la llengua. Recordo especialment una actuació que va fer juntament amb el seus amics Carles Flavià i Joan-Lluís Bozzo en una festa a la Sala Bikini de Barcelona. La combinació perfecta entre el cinisme de Bozzo, la fina ironia de Flavià i l'humor gruixut d'en Rubianes. Va ser memorable!

Una altra cosa que m'encantava d'en Rubianes era el seu riure, que sempre acompanyava els acudits que feia. Quan ell reia era impossible no riure. Tenia una rialla que s'encomanava, com quan als programes d'humor et posen rialles de fons per provocar el riure, però amb una sola riallada. Moltes vegades no sabia si jo reia de l'animalada que acaba de dir o simplement m'havia contagiat del seu riure. I és que en Pepe tenia una capacitat infinita per fer riure l'audiència, i per això era sovint entrevistat a molts programes de Televisió.

Si cliqueu a l'enllaç següent podreu veure un recull dels millors moments d'en Rubianes a TV3, com per exemple l'entrevista del mil·leni, l'entrevista més llarga que s'ha fet mai a TV3 (9 hores), i crec que a cap altra televisió (exceptuant els discursos de Fidel Castro el dia de la revolució), que en Toni Soler li va fer al programa "Malalts de Tele". Quan veig aquestes imatges, no puc evitar el somriure, malgrat que avui estic trist.

Barcelona s'ha llevat amb un cel gris i un dia plujós, després d'una setmana de sol i ambient gairebé primaveral. És com si el cel també estigués trist per la mort d'en Rubianes. No tinc clar si en Pepe s'ha guanyat el cel o l'infern i no em pertoca a mi jutjar-lo, però sí s'ha guanyat el respecte i l'admiració de moltíssima gent, als quals ha fet passar molts bons moments. Normalment quan algú es mor, se li desitja que "descansi en pau". Permeteu-me que jo li desitgi al Pepe que no descansi, que segueixi fotent canya i que no deixi descansar ningú, allà on vagi.

Sense música la vida seria un error

Aquest any la "cuesta de Enero" se m'està fent eterna. Sembla que el primer més del 2009 no es vulgui acabar mai, i encara falta una setmana de patiment fins que entrem al mes més curt de l'any. Ja gairebé no recordo el sopar de Cap d'Any amb els amics de Salàs ni la festa posterior fins les 7 del matí al Poliesportiu de La Pobla de Segur. Tot això ha quedat eclipsat per l'allau de feina que m'ha caigut a sobre des que vaig tornar de vacances, el dia 7 de Gener. No he tingut temps per fer res més que treballar, treballar i treballar (caps de setmana inclosos) i el que menys he fet és tocar el piano i escriure al blog. L'única cosa que no he perdonat ha estat la meva cita setmanal amb els "Disco Inferno" al Luz de Gas. A part d'això, m'he passat 3 setmanes tancat a casa i al despatx, fins ahir.

Ahir al vespre vaig anar a un concert de música clàssica a l'Auditori. Estic abonat amb els meus pares a una sèrie de concerts de l'OBC (Orquestra simfònica de Barcelona i nacional de Catalunya) des que era petit. Al principi anàvem al Palau de la Música Catalana, però fa 10 anys van traslladar la seu de l'orquestra al nou Auditori, un edifici més modern, amb millor acústica i visibilitat, però sense la bellesa modernista del Palau. En total són 8 concerts, d'Octubre a Maig, és a dir, 1 concert al mes.

El repertori prometia: Beethoven (concert per a violí i orquestra) i Haydn (simfonia Londres). El solista, un siberià de 37 anys (Vadim Repin), es va posar al públic a la butxaca amb una actuació sensacional i un bis en el qual que va convertir una senzilla cançó popular de taverna en una lliçó de virtuosisme i improvització increible. Els músics i el director es feien creus de com feia anar els dits i l'arquet el rus, i van acabar picant de peus a terra. A més, el director titular de l'orquestra, el japonès Eiji Oue, va contribuir a la festa amb les seves cares, gestos i moviments habituals, potser un punt exagerats i poc acadèmics, però que sempre arrenquen el somriure de la gent. Oue no es limita a dirigir l'orquestra, sinó que literalment "agafa" la música amb les mans i l'envia a tots els oients. Crec que dirigir una orquestra simfònica davant d'un auditori a vessar ha de ser una de les coses més apassionants d'aquest món. Sens dubte un plaer i un privilegi reservat a uns pocs.

I quan el nom de Beethoven està al repertori, és impossible avorrir-se. No he sentit ni una sola obra del geni alemany que no m'hagi agradat. Les trobo senzillament perfectes. Totes les notes encaixen i sempre acabo recordant fragments de l'obra. A tots els que pensin que la música clàssica és un pal, els recomano que vagin a escoltar qualsevol simfonia de Beethoven, Txaikovski o Mahler, en directe evidentment, i canviaran d'opinió. També és veritat que a vegades programen peces que m'avorreixen, però, és que heu escoltat alguna vegada un disc de qualsevol cantant o grup de música moderna i us han agradat totes les cançons?

Al hall de l'Auditori han penjat unes pancartes amb cites relacionades amb la música. Una d'elles deia: "Sense música la vida seria un error", de Friedrich Nietzsche. Doncs això!