Sense música la vida seria un error

Aquest any la "cuesta de Enero" se m'està fent eterna. Sembla que el primer més del 2009 no es vulgui acabar mai, i encara falta una setmana de patiment fins que entrem al mes més curt de l'any. Ja gairebé no recordo el sopar de Cap d'Any amb els amics de Salàs ni la festa posterior fins les 7 del matí al Poliesportiu de La Pobla de Segur. Tot això ha quedat eclipsat per l'allau de feina que m'ha caigut a sobre des que vaig tornar de vacances, el dia 7 de Gener. No he tingut temps per fer res més que treballar, treballar i treballar (caps de setmana inclosos) i el que menys he fet és tocar el piano i escriure al blog. L'única cosa que no he perdonat ha estat la meva cita setmanal amb els "Disco Inferno" al Luz de Gas. A part d'això, m'he passat 3 setmanes tancat a casa i al despatx, fins ahir.

Ahir al vespre vaig anar a un concert de música clàssica a l'Auditori. Estic abonat amb els meus pares a una sèrie de concerts de l'OBC (Orquestra simfònica de Barcelona i nacional de Catalunya) des que era petit. Al principi anàvem al Palau de la Música Catalana, però fa 10 anys van traslladar la seu de l'orquestra al nou Auditori, un edifici més modern, amb millor acústica i visibilitat, però sense la bellesa modernista del Palau. En total són 8 concerts, d'Octubre a Maig, és a dir, 1 concert al mes.

El repertori prometia: Beethoven (concert per a violí i orquestra) i Haydn (simfonia Londres). El solista, un siberià de 37 anys (Vadim Repin), es va posar al públic a la butxaca amb una actuació sensacional i un bis en el qual que va convertir una senzilla cançó popular de taverna en una lliçó de virtuosisme i improvització increible. Els músics i el director es feien creus de com feia anar els dits i l'arquet el rus, i van acabar picant de peus a terra. A més, el director titular de l'orquestra, el japonès Eiji Oue, va contribuir a la festa amb les seves cares, gestos i moviments habituals, potser un punt exagerats i poc acadèmics, però que sempre arrenquen el somriure de la gent. Oue no es limita a dirigir l'orquestra, sinó que literalment "agafa" la música amb les mans i l'envia a tots els oients. Crec que dirigir una orquestra simfònica davant d'un auditori a vessar ha de ser una de les coses més apassionants d'aquest món. Sens dubte un plaer i un privilegi reservat a uns pocs.

I quan el nom de Beethoven està al repertori, és impossible avorrir-se. No he sentit ni una sola obra del geni alemany que no m'hagi agradat. Les trobo senzillament perfectes. Totes les notes encaixen i sempre acabo recordant fragments de l'obra. A tots els que pensin que la música clàssica és un pal, els recomano que vagin a escoltar qualsevol simfonia de Beethoven, Txaikovski o Mahler, en directe evidentment, i canviaran d'opinió. També és veritat que a vegades programen peces que m'avorreixen, però, és que heu escoltat alguna vegada un disc de qualsevol cantant o grup de música moderna i us han agradat totes les cançons?

Al hall de l'Auditori han penjat unes pancartes amb cites relacionades amb la música. Una d'elles deia: "Sense música la vida seria un error", de Friedrich Nietzsche. Doncs això!