diumenge, 1 de març del 2009

Eleccions a Galícia i dol a Catalunya

Aquest matí ha mort Pepe Rubianes, l'actor galaico-catalán:

Galaico porque nací en Galicia aunque casi nunca he vivido allí y catalán porque siempre he vivido en Cataluña aunque nunca he nacido aquí.

Precisament el dia en que a la seva terra natal escullen entre seguir amb el canvi polític iniciat fa 4 anys, o tornar a la caverna PPera, que tant odiava el genial actor.


No recordo exactament quan vaig veure Rubianes per primer cop, però era bastant jove i em va impactar. El seu accent xava i les seves paraules gruixudes trencaven amb tot el que havíem sentit fins aleshores. Crec que va ser el primer monòleg que vaig veure i vaig pensar que s'havia de ser un geni per passar-se 2 hores xerrant sense parar i a sobre fer riure als espectadors. I en Pepe ho era. Ningú més ha aconseguit mantenir un monòleg durant tants anys en cartell i amb el mateix títol. Un títol que ho deia tot: Rubianes Solamente.

A banda del seu gran talent pel teatre, que també va demostrar com a director amb l'obra Lorca eran todos, el que més em seduia d'ell era la filosofia de vida que projectava en les seves nombroses aparicions als mitjans de comunicació: la d'un home que sempre havia fet el que volia, amb total llibertat, que se'n fotia de tot (començant per ell mateix) i que no tenia pèls a la llengua. Recordo especialment una actuació que va fer juntament amb el seus amics Carles Flavià i Joan-Lluís Bozzo en una festa a la Sala Bikini de Barcelona. La combinació perfecta entre el cinisme de Bozzo, la fina ironia de Flavià i l'humor gruixut d'en Rubianes. Va ser memorable!

Una altra cosa que m'encantava d'en Rubianes era el seu riure, que sempre acompanyava els acudits que feia. Quan ell reia era impossible no riure. Tenia una rialla que s'encomanava, com quan als programes d'humor et posen rialles de fons per provocar el riure, però amb una sola riallada. Moltes vegades no sabia si jo reia de l'animalada que acaba de dir o simplement m'havia contagiat del seu riure. I és que en Pepe tenia una capacitat infinita per fer riure l'audiència, i per això era sovint entrevistat a molts programes de Televisió.

Si cliqueu a l'enllaç següent podreu veure un recull dels millors moments d'en Rubianes a TV3,
com per exemple l'entrevista del mil·leni, l'entrevista més llarga que s'ha fet mai a TV3 (9 hores), i crec que a cap altra televisió (exceptuant els discursos de Fidel Castro el dia de la revolució), que en Toni Soler li va fer al programa "Malalts de Tele". Quan veig aquestes imatges, no puc evitar el somriure, malgrat que avui estic trist.

Barcelona s'ha llevat amb un cel gris i un dia plujós, després d'una setmana de sol i ambient gairebé primaveral. És com si el cel també estigués trist per la mort d'en Rubianes. No tinc clar si en Pepe s'ha guanyat el cel o l'infern i no em pertoca a mi jutjar-lo, però sí s'ha guanyat el respecte i l'admiració de moltíssima gent, als quals ha fet passar molts bons moments. Normalment quan algú es mor, se li desitja que "descansi en pau". Permeteu-me que jo li desitgi al Pepe que no descansi, que segueixi fotent canya i que no deixi descansar ningú, allà on vagi.

2 comentaris:

Unknown ha dit...

Coincideixo plenament amb les teves paraules tant emotives!!
També el vaig veure actuar i, a part de riure i marxar del teatre content, se’m va caure la bava.

El seguia a les seves col·laboracions de catradio, és una gran pèrdua.

eva ha dit...

Jo el vaig anar a veure en varies ocasions, una d'elles amb les meves germanes i ma mare. Des de primera fila gairebé ens vam pixar a la butaca (perdó per l'expressió pero és que va ser tal qual), i totes quatre reiem tant que en un moment de pausa entre anècdota i anècdota el Pepe va dir: "a ver si os vais a mear 'llocas'"... imagina't, aleshores si que no podiem parar, i tu ens has sentit riure a les sister's i a la lloca mare...

Una llàstima que ens hagi deixat tant aviat, era GENIAL.