dissabte, 21 de novembre del 2015

Ta But!

Sovint els pares ens expliquen coses que fèiem o dèiem quan érem molt petits. Que si no menjàvem, que si ploràvem molt, quan vàrem començar a caminar, quan vam parlar per primera vegada, etc. Els meus pares m'expliquen que quan jo vaig començar a xerrar, parlava molt, però no se m'entenia res. De fet, em diuen que vaig començar a cantar les melodies dels discs de l'orquestra de Ray Coniff que posava mon pare, abans de dir les primeres paraules. Eren els principis dels 70 i no hi havia discos compactes, ni mp3, ni Spotify i mon pare sempre feia el mateix ritual alhora de posar un disc de vinil al giradiscos: primer el treia de la funda, després li passava un rodet per treure-li la pols, perquè no s'enganxés a l'agulla i fes sorolls, i finalment el posava a girar al plat Garrard. L'amplificador Vieta de vàlvules i els altaveus KEF donaven una qualitat de so excepcional i mentre ell escoltava la música, jo anava memoritzant la melodia i el ritual previ a la reproducció del disc.

Un dels primers regals que recordo és un tocadiscos que no funcionava i que em va regalar el meu tiet, junt amb discos vells de 45 rpm perquè jugués. La majoria dels vinils varen acabar trencats, però a alguns els feia passar pel mateix ritual que feia mon pare: els treia de la funda, els netejava amb el rodet i finalment els posava al tocadiscos, però com que no sonaven, la música la cantava jo. Diuen els meus pares que mentre netejava el disc jo sempre deia "Ta But!" (està brut). Suposo que m'ho havia dit mon pare alguna vegada quan jo li preguntava per què sempre feia allò tant curiós abans de posar un disc i jo l'imitava, com fan tots els nens petits.

Jo amb el meu cinexín i el tocadisc envoltat de discos

He escollit "Ta But!" com a títol d'aquest article, no només perquè era la meva particular manera de dir "està brut" mentre netejava un disc, sinó perquè aquest ritual també el feia un amic de mon pare, el Jaume, quan m'imitava. I pel que diuen ho feia molt bé. Malauradament ja no podrem gaudir de les seves imitacions, ni sentir com deia "Ta But!", perquè el Jaume va morir ahir, 5 mesos després que li diagnostiquessin un càncer, que no ha pogut vèncer. El Jaume era un dels millors amics de la colla de mon pare, i amb qui més relació he tingut. Ell i la seva dona, la Maria Teresa, també han format part de la meva vida des de ben petit. Ells no tenien fills i eren com la parella "diferent" del grup d'amics, els que podien fer coses que les altres parelles no podien, perquè tenien fills petits. Recordo que sempre ens explicaven els viatges que feien, en cotxe, per tot Europa i moltes vegades pensava que serien uns pares molt "guais" per qualsevol nen. També hem compartit unes quantes acampades i excursions a la muntanya amb ells i altres parelles del cercle d'amics dels meus pares, que afectuosament nosaltres, anomenàvem "els 40 locos". Eren un grup d'amics, com qualsevol altre, que es trobaven sovint i xerraven sobre la vida, els fills, la política, etc. Sempre es reunien per celebrar la nit de Cap d'Any, la Revetlla de Sant Joan i el Carnaval, que era espectacular, perquè es disfressaven tots i feien un festival, que enregistraven en vídeo. A vegades quan penso en el meu cercle d'amics de la carrera amb els quals ens trobem sovint, hi veig reflectits alguns dels amics dels meus pares i cada cop que ens veiem també xerrem sobre la vida, els fills, la política, com feien "els 40 locos".

Podria destacar moltes qualitats del Jaume i la Maria Teresa, però la principal és l'afecte que sempre han tingut per mi i per la meva germana. Eren com uns altres pares que vèiem de tant en tant i ens ho passàvem molt bé amb ells. Del Jaume en destacaria el seu sentit de l'humor càustic i un punt poca-solta, que és també el meu estil. Potser l'he heretat d'ell, en part. Una sobretaula amb ell era garantia de riure, però un riure intel·ligent. A més, el Jaume no tenia pèls a la llengua i deia les coses pel seu nom, fins i tot en situacions on altres persones serien més "políticament correctes", ell la deixava anar i això el feia únic. Recordo un dia en un restaurant on ens varen donar uns canelons que estaven una mica passats i quan el cambrer li va preguntar si li havien agradat, li va respondre que sí, que a ell li agradaven els canelons "agrosos". La cara del cambrer va ser un poema. La Maria Teresa sovint li recriminava que fos tant sarcàstic en públic, però en el fons li encantava, igual que a tots. Quan jo ja no era tant petit, sempre veia al Jaume i la Maria Teresa com una parella d'enamorats i pensava que si alguna vegada tenia una relació de parella, voldria que fos així. Per mi eren la parella ideal.

Ara la parella s'ha trencat, però em consta que la Maria Teresa l'ha acompanyat i l'ha estimat fins al darrer alè. Ahir em vaig acomiadar d'ell i avui no he pogut anar al funeral, perquè m'he hagut de quedar amb la meva àvia, que als seus gairebé 98 anys té un Alzheimer avançat, però una salut de ferro. Així és la vida, fins que s'acaba, i quan s'acaba és una putada pel que se'n va i un tràngol pels que ens quedem, que haurem de superar, recordant els bons moments que vam passar amb el Jaume i ajudant la Maria Teresa a continuar endavant. Ahir, quan em vaig acomiadar d'ella a la sala de vetlla li vaig dir "Ta But!" a cau d'orella, mentre l'abraçava. Va ser la meva manera personal d'acomiadar-me del Jaume, però com que avui no he estat al funeral i no he pogut expressar el meu condol per escrit al llibre de dedicatòries, he escrit aquest article, que espero que qui el llegeixi i hagi conegut al Jaume s'emocioni, com jo he fet mentre l'escrivia.

Des d'ahir, el 20 de novembre ja no serà per mi un dia per recordar amb alegria el dia que va morir un dictador sanguinari, sinó amb tristesa el dia que el Jaume va deixar de patir. Descansa en pau, Jaume.

diumenge, 20 de setembre del 2015

Dia de reflexió

Encara que pel títol ho pugui semblar, no m'he confós de dia. Ja sé que la jornada de reflexió és dissabte que ve, però ara que ens trobem a una setmana de les eleccions més decisives de totes les que he participat, crec que és el moment de compartir unes reflexions al voltant de les properes eleccions autonòmiques i dels partits polítics que s'hi presenten.

I dic eleccions autonòmiques perquè m'entrebanco cada cop que intento pronunciar el mot plebiscitàries. Que cadascú les anomeni com li sembli, però per si algú encara no se n'ha assabentat, el que els catalans escollirem el proper diumenge és el Parlament de Catalunya format per 135 diputats, que representen la sobirania dels 5,5 milions d'electors estan cridats a votar. Fins aquí res de nou respecte les altres vegades que hem escollit els nostres representants polítics. El veritablement nou i revolucionari és que per primera vegada en la història de Catalunya, hi ha 2 partits (Junts pel Sí i la CUP) que es presenten amb el compromís d'iniciar un procés polític per tal que Catalunya esdevingui un estat independent i deixi de ser una comunitat autònoma de l'estat espanyol. És nou, perquè mai abans uns partits que ara mateix tenen aproximadament el 55% de la representació parlamentària (74 diputats) s'havien presentat amb l'objectiu d'aconseguir la independència. I és revolucionari, perquè un d'aquests partits (Junts pel Sí) presenta una llista de candidats sorgida de la confluència d'un dels 2 partits del darrer govern autonòmic (CDC), el principal partit de l'oposició (ERC), 3 entitats socials que han impulsat la independència des de la societat civil (ANC, Omnium Cultural i Súmate), antics membres de partits no independentistes com el PSC, Iniciativa per Catalunya i UDC i un bon grapat de personalitats del món de la cultura catalana, que sempre s'han posicionat a favor del dret a l'autodeterminació del poble de Catalunya. Una llista transversal, on hi cap tothom i que ja compta amb el suport de gairebé 103.000 persones que s'hi han apuntat voluntàriament, com un servidor. Per mi, Junts pel Sí i la CUP representen l'esperança dels milions de ciutadans (entre 1,5 i 2 milions) que hem sortit al carrer en les 4 darreres diades i que vàrem votar SÍ+SÍ en la consulta del passat 9 de Novembre.

I a l'altra banda qui tenim? Doncs un conjunt de partits (nous i vells) que es podrien agrupar en 2 blocs. En primer lloc tenim el PP i C's, que capitalitzen el vot de l'odi a tot el que faci olor de nacionalisme (català evidentment). L'objectiu d'aquests partits és la minorització de la llengua i la cultura catalanes en favor del castellà i la reducció de les competències del govern autonòmic. Representen la interpretació més restrictiva de la Constitució Espanyola, que consagra la indissoluble unitat de la nació espanyola. En l'altre grup hi ha UDC, PSC i Catalunya sí que es pot, que per mi representen el vot de la por. Són partidaris en menor o major mesura de reformar la Constitució Espanyola i que aquesta reconegui la nació catalana dintre d'una Espanya federal o confederal, i fins i tot el dret d'autodeterminació, però en cap cas favorables a la independència. Volen canvis, malgrat que saben que no són possibles amb l'actual composició del parlament espanyol, però tenen por al trencament. Aquests 5 partits tenen ara mateix el 45% dels escons del parlament (61 diputats), però fins ara mai s'han posat tots d'acord per defensar cap iniciativa parlamentària i caldrà veure com utilitzaran els diputats que treguin el dia 27, tenint en compte que 4 d'aquests 5 partits (PP, C's, PSC i Catalunya sí que es pot) s'enfrontaran a les properes eleccions generals del 20 de desembre.

I vet aquí que el que havien de ser unes eleccions autonòmiques s'han convertit en un plebiscit sobre la independència de Catalunya, en el referèndum legal i acordat amb l'estat que el parlament espanyol ens va negar fa un any i mig (llegir el post "Quan es tanca una porta..."). Cal dir que fins fa ben poc, els partits contraris a la independència o unionistes negaven el caràcter plebiscitari d'aquests comicis, però un cop es va confirmar l'acord entre CDC i ERC per presentar-se en coalició com a Junts pel Sí i sobretot des del començament de la campanya, els partits unionistes han acabat acceptant el plebiscit, i a hores d'ara tothom és ben conscient de què votarem diumenge. Per tant, la primera batalla ja l'hem guanyada. Més encara quan destacats líders polítics internacionals (Obama, Cameron i Merkel) s'han posicionat amb més o menys concreció sobre l'eventual independència de Catalunya, a petició del govern d'Espanya. Ningú ha fet més per internacionalitzar el procés que els ambaixadors espanyols, perfectament coordinats pel ministre García-Margallo. Algún dia sabrem per què un polític com David Cameron, que va permetre un referèndum per la independència d'Escòcia i que en vol fer un perquè el Regne Unit surti de la Unió Europea, ens explica que Catalunya sortirà de la UE si esdevé un nou estat. O per què Barak Obama es mostra partidari d'una Espanya forta i unida, sense aclarir si Catalunya hi ha d'estar inclosa o no, o per què Angela Merkel ens defensa la integritat territorial dels estats de la UE. En qualsevol cas la possible exclusió de Catalunya de la UE és un dels principals arguments de l'unionisme i no seré jo qui contradigui a totes aquestes eminències. En tot cas, sí que faré una reflexió: veient en què s'ha convertit la UE, no tinc clar si hi vull pertànyer i no em fa cap por sortir-ne, ja sigui de manera temporal o per sempre. Com tampoc em fa por que Espanya es negui a pagar les pensions i els subsidis d'atur, que baixin les vendes a Espanya de productes fets per empreses catalanes, que algunes empreses marxin de Catalunya, que els bancs espanyols no vulguin operar a Catalunya, que el Tribunal Constitucional impugni qualsevol llei catalana, que ens suspenguin l'autonomia, inhabilitin el President, o que l'exèrcit espanyol es desplegui al territori català per fer complir la llei espanyola. Res de tot això em fa por, perquè estic convençut que res de tot això passarà. I no passarà perquè, o bé els independentistes perdrem el plebiscit o bé el guanyarem clarament, de manera que els qui ara ens amenacen s'hauran d'asseure a la taula de negociació per parlar de quan i com marxem.

A una setmana de les eleccions, gairebé totes les enquestes publicades pels mitjans de comunicació donen per feta la victòria de l'independentisme (Junts pel Sí + la CUP) amb una forquilla que va dels 68 als 78 diputats. Algunes fins i tot donen la majoria absoluta a Junts pel Sí i també la majoria independentista en nombre de vots. A més, a mesura que avança la campanya, Junts pel Sí s'acosta a la majoria absoluta. L'esperança sembla que s'imposa sobre l'odi i la por. Malgrat tot, cal no oblidar que les enquestes marquen tendències, però es poden equivocar, com ja va passar el 2012, quan CiU va perdre 12 diputats, passant de 62 a 50, malgrat que les enquestes li vaticinaven fins a 70 diputats. També és possible que aquesta tendència a l'alça de l'independentisme, que mostren les enquestes publicades fins ara, hagi estat "cuinada" per tal de mobilitzar els abstencionistes, que tradicionalment s'han considerat unionistes, tot i que això està per veure. Amb una participació elevada, per exemple del 70% del cens, el 50% dels votants serien 1.925.000 persones. Si s'arribés a un 75% de participació, aquesta xifra augmentaria fins a 2.062.500 persones. És a dir, que l'independentisme o l'unionisme necessitarien al voltant de 2 milions de vots per guanyar el plebiscit. Si prenem com a referència les eleccions al Parlament de Catalunya de l'any 2012, amb una participació del 68% i aproximadament 3,6 milions de votants, CiU, ERC i la CUP varen obtenir 1,7 milions de vots, un 47% del total i 74 diputats. Aquesta diferència entre el percentatge de vots i d'escons s'explica per la llei electoral espanyola, que fa que a les províncies amb menys població es necessitin menys vots per obtenir un escó i és un altre argument dels partits unionistes, que consideren il·legítim iniciar un proces d'independència amb el suport de menys de la meitat dels sufragis. Certament no és l'escenari ideal, però hem de recordar que el parlament espanyol va rebutjar fer un referèndum sobre la independència de Catalunya, i que ara estem escollint un parlament format per 135 escons, la qual cosa vol dir que la majoria absoluta se situa en 68 diputats. Aquestes són les regles del joc i no s'hi val a canviar-les quan la partida ja ha començat.

Fins fa 2 dies jo em mirava totes aquestes enquestes amb una barreja d'il·lusió i incredulitat, però divendres, la patronal de la banca espanyola va publicar una declaració institucional que diu: "La exclusión de Cataluña de la zona euro, como consecuencia de la ruptura unilateral del marco constitucional vigente, comportaría que todas las entidades bancarias con presencia en Cataluña afrontarían graves problemas de inseguridad jurídica. Estas dificultades obligarían a las entidades a reconsiderar su estrategia de implantación, con el consiguiente riesgo de reducción de la oferta bancaria y, con ello, de exclusión financiera y encarecimiento y escasez del crédito". Algun mitjà de comunicació ha explicat que aquesta declaració és la reacció a una enquesta interna, que donaria a la victòria a l'independentisme en diputats i en vots. I la veritat és que si els principals bancs espanyols, entre els quals hi ha Caixabank i el Banc de Sabadell s'han afegit a l'estratègia de la por deu ser per alguna cosa. Però fent això, els 2 grans bancs catalans han traspassat l'equidistància que sempre els havia caracteritzat i ja se sap que tota acció té una reacció. De moment les xarxes socials ja han reaccionat i ja conec 4 persones que han enviat emails a Caixabank i al Banc de Sabadell demanant-los que aclareixin el seu posicionament sobre la declaració esmentada anteriorment. No cal dir que els banquers tenen tot el dret a expressar la seva opinió sobre el procés. El mateix dret que tenim els clients a escollir a quin banc confiem els nostres estalvis.

Passi el que passi el 27 de setembre, jo penso que una part molt important de la ciutadania de Catalunya ja ha desconnectat d'Espanya. De fet ja vàrem desconnectar el 9 de novembre del 2014 (llegir el post "Un diumenge més") i l'únic que ens falta és comptar quants desconnectats tenim i si som suficients per iniciar el projecte més ambiciós de la nostra història: fer un nou país. El repte és immens, però la il·lusió i l'esperança encara ho són més. Com va dir Barak Obama, "la por no pot ser mai un argument en unes eleccions". Cameron ho va veure a temps i va reaccionar amb una oferta d'una tercera via per Escòcia, que finalment va decantar la victòria del NO al referèndum de fa 1 any. Aquí, vàrem començar la pre-campanya amb l'espectacle mediàtic de la Guàrdia Civil entrant a la seu de CDC, de la Fundació Catdem i d'alguns ajuntaments convergents, buscant la documentació que provés el famós 3% que va dir Pasqual Maragall i hem acabat amb la Junta Electoral Central obligant TV3 a retransmetre actes electorals dels partits unionistes com a compensació per haver transmés la manifestació de l'11 de setembre en directe. Tot s'hi val per embrutar i erosionar la candidatura de Junts pel Sí i atreure els indecisos i abstencionistes cap a l'unionisme.

A tots ells només els faré una reflexió final: estigueu o no a favor de la independència de Catalunya, penseu si ja us està bé la situació política, econòmica i social actual, i si la resposta és NO, penseu que l'única manera de canviar el "statu quo" és dir-li a l'estat espanyol, a Europa i a tot el món, que n'estem tips i que marxem.

dissabte, 2 de maig del 2015

Cita a cegues

Us heu citat mai amb algú a qui no coneixeu de res i de qui només en sabeu el nom i un telèfon, o un àlies d'un xat? Us han organitzat mai una cita amb un amic o amiga d'un amic o amiga, a qui mai heu vist ni sentit? Si heu contestat afirmativament a alguna de les dues preguntes anteriors, llavors ja sabeu què és una "cita a cegues".

Però malgrat que el títol d'aquest post, no us penso explicar cap de les cites d'aquesta mena que he tingut, perquè la "cita a cegues" de la que tracta aquest post és una mica diferent. D'entrada no és una cita amb una persona, sinó amb dues. Pels malpensats, tampoc estic parlant d'un trio, ni res que se li assembli. Tampoc és una cita amb persones desconegudes, ni organitzada per cap amic o amiga meva. Llavors, per què he titulat el post així? Molt senzill, "cita a cegues" o "cita a ciegas" en castellà és el nom d'un duo de músics (Jonathan Herrero i Enric Gómez) que toquen de tant en tant a Barcelona. Concretament, ahir ho van fer a La Sonora de Gràcia, on hi ha música en directe gairebé tots els dies de la setmana.

Ja fa uns quants anys que en Jonathan (guitarra i veu) i l'Enric (guitarra i baix) van decidir versionar temes d'Stevie Wonder a duo i el nom de "Cita a Ciegas" va sorgir de forma natural, pel fet de ser dos músics que es citen per tocar temes d'un altre músic, que com tots sabeu és cec. Amb el temps, el repertori es va anar ampliant a temes d'altres músics com Marvin Gaye, Michael Jackson, Bill Withers, els Beatles i fins i tot Jamiroquai, però el nom del duo s'ha mantingut igual.

Vaig descobrir aquests dos músics com a integrants de la banda "Se Atormenta Una Vecina" el Juliol del 2008, a la Festa Major de la Pobla de Segur i vaig deixar constància d'aquest descobriment en un dels primers posts d'aquest bloc: Tempesta de "funk" sobre la Pobla. A "Se Atormenta Una Vecina" l'Enric hi tocava el baix i en Jonathan era un dels dos cantants. A banda d'això, l'Enric i el Jonathan toquen en altres formacions: l'Enric el podeu veure al trio The Flat Pack i en Jonathan posa veu i guitarra a la banda A Contra Blues, un grup que participa habitualment en festivals nacionals i internacionals de blues i que ha guanyat diversos premis.

Però tornem als "Cita a Ciegas". Ja us he explicat què fan, però no com ho fan. I com ho fan? Doncs ho fan tant bé que han aconseguit que un amant de les bandes de més de 4 músics amb teclats i vents a dojo, hagi quedat enganxat a aquest duo, que amb només dues guitarres o una guitarra i un baix i una veu revisiten temes cabdals de la música negra, bàsicament del soul i del funk. No em vull extendre en detalls tècnics de com toquen els tres instruments que he esmentat, perquè no sóc un expert en cap dels tres, però us diré que veure i sentir l'Enric tocar la guitarra o el baix és descobrir tot el que es pot fer amb 6 o 5 cordes, i com pot arribar a sonar un instrument com el baix, que cada vegada m'agrada més. Per la seva banda, en Jonathan toca l'instrument més complicat de tots: la veu. Potser us sorprendrà que afirmi que la veu és l'instrument més difícil de tocar i segur que algú opinarà que n'hi ha de més complicats, o que en el fons qualsevol instrument és difícil de tocar, si es vol fer bé. Cantar, cantar, tothom canta. Ara bé, afinar ja és una altra cosa i afinar i que se't senti una altra. Dos pianos de la mateixa marca i model poden sonar igual per la majoria d'oïdes, però no hi ha dues veus iguals, i la d'en Jonathan no et deixa indiferent. Ho podeu comprovar en aquesta col·lecció de videos dels "Cita a Ciegas". No cal afegir res més.

El concert d'ahir va tenir dues parts: en la primera ambdós músics toquen la guitarra i en la segona l'Enric toca el baix. Gairebé 2 hores de música amb una petita pausa per fer una copeta, xerrar una mica i fer alguna petició als músics. Per variar, jo els vaig demanar la versió del tema for once in my life, una cançó de la Motown Records que han versionat diversos cantants, entre ells Stevie Wonder i que jo vaig descobrir en un medley que feien els "Se Atormenta Una Vecina". És un tema que respira optimisme i que l'Stevie canta en Fa Major i després fa un solo d'harmònica mig to més amunt, és a dir, en Fa Sostingut Major, o Sol Bemoll Major, que és el mateix. Si mireu els vídeos que he enllaçat a cadascuna de les dues escales anteriors veureu que aquesta pujada de mig to fa que un pianista passi d'estar una escala, en la qual només toca 1 tecla negra del piano a una altra en la qual les toca totes 5. Per un pianista cec és més fàcil tocar escales amb moltes tecles negres, perquè estan més separades que les blanques. Per això la majoria de temes de l'Stevie Wonder estan composats en tonalitats que tenen molts sostinguts o molts bemolls (és a dir, moltes tecles negres del piano), com per exemple el tema Superstition (fixeu-vos en quines tecles toca). I potser aquest és el motiu pel qual, l'Stevie no toca el piano a "for once in my life". Si un dia me'l trobo en algun concert, li preguntaré ;-)

dilluns, 13 d’abril del 2015

10 anys "infernals"

El títol d'aquest post pot semblar negatiu, però no ho és. De fet, és la meva manera de resumir el que han estat 10 anys de música disco al Luz de Gas, a càrrec del grup Disco Inferno. Els qui seguiu aquest blog ja els coneixeu, perquè els he citat més d'una vegada i els vaig dedicar un dels primer posts, el juliol del 2008: Avui toca "Good Times"?

Jo fa 7 anys que vaig descobrir aquesta banda, que versiona temes de la música disco-funky dels 70s i 80s i ells van complir el seu 10è aniversari de concerts setmanals al Luz de Gas el passat divendres.

Els Disco Inferno, celebrant els 10 anys al Luz de Gas

En altres posts he destacat la qualitat musical d'aquesta formació de 10 músics i l'elevada fidelitat que tenen les seves versions als temes originals. Actualment, els grups de versions i tribut estan de moda i, malgrat que hom podria pensar que versionar és copiar, i per tant senzill, jo penso que no ho és. De la mateixa manera que és molt difícil copiar un Van Gogh, també és difícil reproduir segons quins temes musicals. I no em refereixo només a la veu, sinó a la música, o millor dit, a les músiques, perquè dintre d'una cançó sempre hi ha altres melodies i ritmes, que reprodueixen les diferents seccions de l'orquestra: baix, guitarra, teclats, vents i percussió. I els Inferno les toquen totes.

Una de les dificultats de fer versions de temes de música moderna és que, al contrari del que passa amb la música clàssica, no hi ha gairebé partitures amb la transcripció de totes les seccions de la banda. Per aquest motiu, quan un grup vol tocar un tema, el més important és escoltar-lo moltes vegades, identificar els ritmes i les melodies de cada instrument i transcriure-les al llenguatge musical. Això requereix bona oïda i formació musical. Després arriba el moment de conjuntar totes les seccions als assajos i fer que tot soni alhora, però que cada instrument es pugui reconèixer per separat, com al tema original. Aquesta és la clau per versionar bé. És una feina que sovint els qui no són músics no valoren, perquè desconeixen. Però és molta feina, moltes hores practicant individualment i en grup, per a tocar només 1 hora a la setmana davant del públic.

En general els músics només cobren per l'actuació, però no per tota la feina prèvia que han fet. Per aquest motiu sovint toquen en vàries bandes i també es dediquen a l'ensenyament en escoles de música o cant. Aquest és el cas dels Disco Inferno, ja que la majoria dels seus membres toquen en altres formacions com Fundación Tony Manero, Los Fulanos i d'altres, o fan classes a l'Escola de Musica Moderna de Badalona i Mataró, per posar un parell d'exemples. És a dir, són músics professionals, però han de diversificar la seva feina per poder arribar a final de mes. Així és la vida dels músics en un país governat per uns polítics que no aposten per la cultura i en una ciutat que s'omple la boca d'organitzar grans festivals de música, però que té un dèficit d'oferta de música en viu, perquè "no és negoci".

Afortunadament sempre hi ha quin neda contra corrent. És el cas de la Sala Luz de Gas, que ja molts anys que aposta per la música en directe de qualitat. Malgrat que també hi han arribat les retallades, els Inferno encara hi toquen després de 10 anys i això és motiu d'agraïment i de celebració. Per això divendres van fer el bis habitual amb un pastís damunt l'escenari. El pastís era de cartró, però ho vam celebrar igualment. I la celebració va continuar dissabte amb un bolo de gairebé 2 hores a la discoteca Sarau 08911 de Badalona, on varen tocar 32 temes dels 50 que formen el seu repertori, dividits en 7 blocs:

Bloc 1: Manhattan skyline, Blame it on the boogie, We are family, Once you get started.
Bloc 2: That's the way I like it, Good times, Do you think I'm sexy, Thriller, Funky town, Ring my bell, You should be dancing.
Bloc 3: Rock the boat, I wish, Ladies night, Bad girls, Video killed the radio star, Born to be alive, Shake your body down to the ground.
Bloc 4: Last dance, Boogie wonderland, It's raining men.
Bloc 5: Rocky, Copacabana, Sunny, Voulez-vous, Fame.
Bloc 6: Don't leave me this way, Never can say goodbye, Disco inferno.
Bisos: Love is in the air, My first, my last, my everything, Can't take my eyes off you.

Disco Inferno al Sarau 08911 de Badalona

Com podeu veure, els blocs són de 4, 7, 7, 3, 5, 3 i 3 cançons. Una característica dels Disco Inferno es que encadenen els temes de cada bloc, de manera que es poden estar fins a 20 minuts seguits tocant sense parar, la qual cosa suposa un esforç important pels músics. A més, per tal de lligar els temes afegeixen arranjaments i finals en cadascun dels blocs, de manera que els qui volen ballar no tenen gairebé cap pausa. L'actuació d'ahir va ser una oportunitat per veure els Inferno en un altre escenari i un públic diferents del Luz de Gas. Al principi se'ns va fer una mica estrany, però Badalona va respondre omplint una sala que programa molta música en directe amb bandes de versions i tributs, com les que porten la productora BeBa33. Gràcies Raquel i Quim per fer-ho possible. Estic segur que repetirem l'experiència.

Quan es va acabar el concert, vaig saludar els músics, alguns dels quals es varen quedar una estona més, compartint copes i ball amb els seus fans i amics. Aquest és un altre fet diferencial dels Inferno: la seva proximitat amb el públic. Gràcies a això, ells no només són la meva banda preferida de versions, sinó que també són els meus amics. Per això quan entro al Luz de Gas els divendres, sempre dic als porters: "Bona nit, vinc a veure els meus amics".

Divendres em comentava un membre del grup que havien fet uns 250 concerts al Luz de Gas, dels quals jo n'hauré vist uns 200. I, malgrat que em sé de memòria el repertori, les lletres i els arranjaments de tots els temes, continuo gaudint d'aquests músics excepcionals, com el primer dia que els vaig veure. Tant de bo el bolo d'ahir al Sarau tingui continuïtat i que segueixin tocant al Luz de Gas molts anys més.

Marian, Cesc, Paco, Juan Carlos, Andreu, Tom, Ivó, David, Ernest i Ramon: FELICITATS!

I fins divendres que ve ;-)