dimecres, 1 de juliol del 2009

Thank You Mr. Hodgson!

Soc un dels que no va anar al concert de U2 al Camp Nou. No és que no m'agradin els U2, però no soc gaire amic dels macroconcerts i a més ahir tenia un bon motiu per no anar-hi: Roger Hodgson tocava al Luz de Gas en la festa de celebració del 14è aniversari de la sala.

Roger Hodgson

Pels qui no coneixeu Roger Hodgson, abans que ho busqueu al google us diré que va ser un dels 2 líders de Supertramp, la banda britànica de "rock progressiu" (una etiqueta com qualsevol altra) que va arrasar durant la segona meitat de la dècada dels 70 i principis dels 80. Ell va composar algunes de les cançons més conegudes de la banda, juntament amb Rick Davies: School, Dreamer, Crime of the century, Breakfast in America, The logical song, Take the long way home, Another man's woman, Two of us, Give a little bit, Fool's overture, My kind of lady, It's raining again i moltíssimes més.

Supertramp (d'esquerra a dreta): Dougie Thomson (Baix), Roger Hodgson (Teclats, Guitarra i Veu), John A. Helliwell (Saxo i Vents), Rick Davies (Teclats i Veu), Bob Siebenberg (Bateria i Percussió)

El binomi Hodgson-Davies va donar 5 LPs excepcionals: "Crime of the century" (1974), "Crisis? What crisis?" (1975), "Even in the quietest moments" (1977), "Breakfast in America" (1979) i "Famous last words" (1982). 44 cançons en total on els teclats i la veu són els protagonistes, juntament amb el saxo, una mica de guitarra, a més dels imprescindibles bateria i baix.
Si em pregunteu quina és la meva cançó preferida doncs no la tinc, perquè totes les trobo boníssimes i si em dieu que només tinc espai per un CD a la maleta, us contestaria que m'emporto tota la discografia al reproductor MP3, que ocupa menys espai. De totes maneres penso que el "Breakfast in America" és el millor disc per iniciar-se i, de fet és el més venut del grup.

Els 5 millors LPs de Supertramp

Malgrat que totes les partitures d'aquests 5 LPs les signen Hodgson i Davies, la realitat és que cadascú composava i cantava les seves cançons, que eren força diferents, la qual cosa els va anar distanciant, fins que Hodgson va abandonar el grup el 1982 i va començar una discreta carrera en solitari. Supertramp va continuar amb Davies al capdavant i va produir 4 discos més fins el 2002, però ja no va tornar a ser el mateix. Normalment les bandes de rock tenen un o una vocalista que les lidera, però Supertramp en tenía 2 i n'havia de tenir 2, sinó ja no era Supertramp.

Cadascuna de les 44 cançons és un món i totes semblen d'entrada diferents. De fet, les has d'escoltar vàries vegades per anar descobrint les semblances entre elles, que evidentment hi són. Les lletres també estan molt bé, però el que a mi em va enganxar a Supertramp és la música. Melodies alegres, tristes, romàntiques o melancòliques, fins i tot reivindicatives i a vegades transgressores, construides amb progressions d'acords perfectes i interpretades impecablement per 5 músics que tocaven varis instruments alhora en un espectacle, que jo mai vaig poder veure en directe, perquè era petit quan la banda estava en el seu millor moment, a finals dels 70.

Per això quan vaig rebre una invitació per anar a veure Roger Hodgson al Luz de Gas em va fer moltíssima il·lusió. Tornar a sentir algunes d'aquelles cançons en directe cantades per aquella veu una mica trencada i ploranera (que el primer cop que la sents et penses que és d'una dona, però resulta que és d'un home, que malgrat els seus 59 anys continua arribant a les notes més altes sense problemes i tocant els teclats i la guitarra amb la mateixa energia que fa 30 anys) és un autèntic plaer per l'oïda i la vista.

Ahir Hodgson va repassar les millors cançons de Supertramp i un parell de les dels seus discos en solitari, acompanyat d'un saxofonista que també tocava l'harmònica, els teclats i el piano en algunes cançons, com en el magnífic solo de Child of vision. No es va notar l'absència de la percussió en un concert més acústic que elèctric, que va començar amb "Take the long way home" i va acabar amb la grandiosa "Fool's overture" (amb les campanades del Big Ben i el "We will never surrender" de Winston Churchill incloses), que va precedir 3 bisos: "Two of us", "School" i "It's raining again".

I tot això va passar ahir a la millor sala de concerts de Barcelona, Luz de Gas, que des de fa 14 anys ens ofereix música en viu tots els dies de la setmana. Felicitats per l'aniversari i moltes gràcies per portar-nos al senyor Roger Hodgson.

1 comentari:

Jordi ha dit...

Vaig veure els rètols anunciant aquest concert i vaig pensar que segur que hi aniries. El dia 14 vaig a veure a John Fogerty, el líder de la Creedence Clearwater Revival.