Qui vol, pot

Bon dia!

L'article d'avui no l'he escrit jo. És la transcripció literal de la salutació als oients que va fer en Joaquim Maria Puyal ahir, abans de la transmissió del partit Vila-real Barça:

Aquesta setmana va succeir un fet a Madrid que em ve de gust comentar en aquesta salutació de la TDP.

Dimecres passat a la roda de premsa prèvia al partit Madrid – Bayern el nostre company Francesc Garriga va fer una pregunta en català a Guardiola i, conscient que la UEFA no tenia allí cap intèrpret de català, ell mateix la va traduir al castellà. Guardiola va contestar en català i, igual que havia fet el periodista, ell mateix es va traduir al castellà. Als pocs segons, durant la traducció de la mateixa resposta a l’alemany, el senyor Jorge Baptista, “press officer” de la UEFA, visiblement contrariat, amonestà públicament el nostre company, amb gestos i alçant el to de veu davant tothom i al mig de la sala li digué: “esto no, así no, no puedes”. L’endemà, a la roda de premsa posterior al partit que va perdre el Bayern per 1-0, Garriga va dir-li a Guardiola que la UEFA l’havia renyat per haver-li fet el dia abans una pregunta en català i que per tant, la pregunta que aleshores havia de fer-li la faria en castellà. Guadiola l’interrompé tot dient-li: “t’equivoques, pots fer-ho en català”. Amb l’aval de Guardiola, Francesc Garriga va fer servir el català i ell mateix es va traduir al castellà, com havia fet el dia abans.

Fins aquí l’asèptica descripció dels fets. Però l’episodi donà com a mínim per a 3 reflexions, 1 observació i 1 una conclusió.

Primera reflexió: vivim en un món on hi ha molts personatges mediocres, que justament per la seva poca entitat i gran disposició per la disciplina, són utilíssimes corretges de transmissió dels que manen. D’això nosaltres en tenim exemples abundants a la feina, a l’administració i a la política. El senyor Jorge Baptista, funcionari portuguès de la UEFA a qui no conec, es va comportar com un mesquí, a l’actuar com un repressor lingüístic sense que res l’obligués a fer-ho. És allò de fer mèrits, de ser un mestretites, o de ser més papista que el papa.

Segona reflexió: vivim en un món on els mediocres, quan se senten investits amb el poder que ofereix la gorra de plat o els galons de la bocamàniga, poden esdevenir autèntics policies d’un ordre, sovint capriciós, que imposen sobre el pobre ciutadà, moltes vegades indefens i atemorit. Aquestes persones són víctimes de la violència simbòlica. En aquest cas del que estic parlant, el ciutada és un periodista que, com ha de seguir fent la seva feina, està disposat a complir les ordres, però té la intel•ligència i l’habilitat d’aprofitar l’ocasió per recordar allò que li ha passat i que l’obliga a modificar el seu comportament natural. I això és el que vull destacar, tot i obeir, Garriga aprofita el mitjà i la repercussió d’una roda de premsa internacional per divulgar la repressió que ha sofert. Francesc Garriga segueix la pauta que li prescriuen, sí, però posa en evidència el succés. És hàbil fer-ho així. Enhorabona Garriga!

Tercera reflexió: vivim en un món, on a la gent li fa por o mandra el compromís. Quan es produeix l’excepció i algú que té una certa autoritat es compromet, el resultat és extremadament encoratjador. En l’episodi que estic comentant, Guardiola diu una sentència que sembla gairebé bíblica: “t’equivoques, pots fer-ho”. I l’altre, com l’apòstol que el creu, ho fa. Això demostra 2 coses: que el gris funcionari quan deia “así no puedes”, no volia dir “no puedes”, volia dir: “así no debes”, perquè poder podia, i pot. I demostra també que Guardiola, davant tota la premsa internacional, segurament de no gaire bon humor, després d’haver perdut un partit molt important, quan devia tenir el cap bullint en 1000 idees i en situació de tensió emocional per haver de respondre els periodistes després d’un mal resultat, té en canvi el reflex ràpid que la sòlida consciència lingüística li facilita. No li cal ni un segon per interrompre el periodista: “t’equivoques, pots fer-ho”. La seva reacció ràpida és fruit de la convicció. És un automatisme. No ha de pensar allò que farà o dirà, perquè ho té interioritzat, s’ho creu i es compromet. Déixin-me amics subratllar doncs el valor de la força del compromís.

Ara vull fer una observació: si l’episodi hagués passat a Barcelona enlloc de Madrid i hagués passat amb el castellà enlloc del català, l’assumpte hauria fet naturalment córrer rius de tinta, centenars de ciutadans agreujats haurien palesat la seva indignació i el cas hauria pogut arribar a plantejar alguna pregunta parlamentària. En canvi, el fet que ens ocupa, més enllà d’algunes reaccions valuoses, clares i contundents, en general, ha passat sense provocar la reacció que seria pròpia d’un poble que s’ha de sentir agredit per un episodi menor en el fons, però de gran significació simbòlica. Potser la majoria de nosaltres considerem que ja vam cobrir la nostra quota de catalanitat comprant llibres i roses, amb una veta amb les 4 barres això sí, el dia de Sant Jordi. Potser, no ho se. Però jo em permeto recordar que els patrimonis col•lectius, i la llengua és un dels més importants patrimonis col•lectius del nostre grup, només es poden mantenir si la gent, Guardiola, Garriga, el veí de baix, vostè, jo... si la gent en té cura, els aprecia i els defensa. Si els parlants d’una llengua no la defensen, és a dir, no l’usen i no la respecten, el patrimoni col•lectiu de la llengua el perdran. El perdrem. Dit això, hem de dir que d’això se n’ha de ser conscient i dit avui, des del País Valencià, on sóc, és especialment significatiu i per mi emocionant.

Per acabar la conclusió: aquest apartat final serà ras i curt, perquè per explicar la conclusió que jo extrec de l’episodi que van protagonitzar Garriga i Guardiola, només calen 3 paraules: QUI VOL, POT.

Moltes gràcies Quim!

Cliqueu aquí per veure el video amb la resposta de Josep Guardiola a Francesc Garriga.
Cliqueu aquí per sentir la salutació de Joquim Maria Puyal (a partir del minut 6:10).