L'amic etern

Avui us explicaré la història del meu amic etern. Potser us extranyarà que jo, que penso que no hi ha res etern, perquè tot té un principi i un final, utilitzi aquest adjectiu tant contundent. Dic "etern", no perquè aquest amic sigui per sempre, sinó perquè té una particularitat que el fa únic: és algú del qual només es pot ser amic, i res més que això. En altres paraules, és algú que està eternament condemnat a que les seves relacions amb les persones que l'envolten i que es va trobant al llarg de la seva vida siguin només d'amistat.

L'amic etern veu sovint com els seus amics, que jo anomeno "no eterns" comencen relacions afectives amb altres persones, a vegades basades només en sexe esporàdic, a vegades relacions de parella estables. Alguns es casen i tenen fills, altres tenen fills i no es casen, altres es separen. En fi, totes les combinacions que us pugueu imaginar, que van més enllà de l'amistat. Però ell no ha vingut a aquest món per això.

De tant en tant l'amic etern coneix algú interessant i comença una relació: un dia fem un cafè, un altre dia anem a dinar, a sopar, al cine, de festa, a esquiar, a la platja, etc. En fi, res que no es consideri normal quan estàs coneixent a una persona. Tot va bé, fins que l'amic etern s'adona que desitja anar més lluny: una abraçada, una carícia, un petó. Arribats a aquest punt a l'amic etern li diuen frases com: "jo només vull ser amic teu", "ara només necessito un amic", "millor que siguem només amics". Frases que sovint amaguen la cruel realitat: aquestes persones ja tenen, o han tingut o tindran una tercera persona amb qui anar més lluny. Fins i tot alguna vegada aquesta tercera persona també és amic de l'amic "etern", però ell no ho sabrà mai, perquè els amics "no eterns" mai li explicaran, no fos cas que deixessin de ser amics. Però com diu la dita: "al final tot s'acaba sabent" i ja sigui per intuició o deducció, l'amic etern (que és inexpert, però no tonto) també ho descobreix.

L'amic etern fa molts anys que té assumida aquesta realitat i per això cada vegada li interessa menys conèixer gent nova i es tanca més en ell mateix. Però sempre hi ha alguna excepció, aquella persona especial, aquella amiga d'un amic "no etern" que li presenten una nit, aquella companya de feina que el convida a un cafè o aquella amiga de tota la vida, que un bon dia sembla que desitja alguna cosa més. Quan això passa, l'amic etern s'il·lusiona i torna a tenir ganes de trencar la seva rutina, de fer coses diferents, d'estimar més enllà de l'amistat, fins que s'esdevé el de sempre. Llavors l'amic etern és torna a preguntar per què ell no pot anar més enllà. Que li falta? Què li sobra? Quin és el problema i què pot fer per solucionar-ho? Les preguntes de sempre, que mai pot respondre, tot i que la resposta és evident: Ell és l'amic etern. Aquest és el seu destí i no té sentit malgastar temps, energia i sentiments en canviar-lo.

M'agradaria poder ajudar l'amic etern, aconsellar-lo, animar-lo cada cop que té una nova decepció i explicar-li el secret de la "no eternitat", però no puc, perquè jo encara no l'he descobert.