Un gran viatge

Com sabeu no faig massa viatges. Tot i que m'agrada molt conèixer països, ciutats, pobles, paisatges i cultures diferents, tinc un problema amb el mitjà de transport més ràpid per viatjar lluny: l'avió. No és que em faci por volar, malgrat que no em fa molta gràcia el tema. De fet ho trobo antinatural en els humans, que som éssers terrestres. El meu problema amb l'avió és que estic operat de les 2 oïdes i ho passo malament degut als canvis de pressió, fins al punt que he arribat a quedar-me gairebé sord més d'un dia després d'un aterratge, amb el conseqüent risc que això comporta per les pròtesis que porto. Tot plegat ha fet que cada cop m'agradi menys volar i per tant viatgi poc i la majoria de vegades per motius de feina.

Us explico això perquè avui he fet un viatge, un gran viatge sense sortir de Barcelona. Avui he viatjat a la República del Tadjikistan, una ex-república soviètica de l'Àsia Central, que fa frontera amb l'Afganistan. Efectivament, he anat a una xerrada d'un home aficionat a la fotografia i als viatges sobre el viatge que va fer ara fa 1 any al Tadjikistan, una part del qual el va recòrrer en bicicleta tot terreny, amb l'única companyia d'una amiga i una tenda de campanya. En Paco ens ha explicat amb un video i unes fotografies increibles el seu recorregut per aquest país desconegut, on no hi ha pràcticament turisme (recordo la fotografia d'un llibre de registre d'un alberg on no hi havia anat ningú des del 2005). Vull destacar també l'encertada tria de la música que acompanyava el video, en el qual he identificat el tema "The long road", que Mark Knopfler va composar per la pel·lícula Cal (1984).

En poc més d'una hora ens ha donat a conèixer aquesta terra inhòspita i àrida, però amb l'encant dels llocs on gairebé ningú hi posa els peus, on el silenci només el trenca el vent, quan bufa amb força. Hem compartit els bons i mals moments del viatge, com el recorregut en bicicleta per un terreny desèrtic a 45 graus de temperatura i 4.000 metres d'alçada, amb poca aigua i sense una font de calor potent per escalfar el menjar. Muntanyes imponents de més de 7.000 metres amb neus perpètues s'alcen verticals sobre els rius, formant congostos profunds que serpentejen al llarg de centenars de kilòmetres i amb llacs d'aigua gelada provinent de les glaceres més llargues del planeta.

Paisatge de Tadjikistan

Hem pogut veure el contrast entre la capital Dushanbe, una ciutat moderna, construida a l'època de la Unió Soviètica i els pobles de la perifèria, on les cases es construeixen amb restes de contenidors o qualsevol altre residu aprofitable, sense aigua corrent ni gairebé electricitat, i els cotxes que ja no es fan servir són totalment desballestats, a excepció de la carrosseria, que resta abandonada al carrer, perquè ningú la vol. Hem vist la pobresa d'un país majoritariament musulmà, amb una gent increiblement hospitalària, que no dubten a oferir al viatger tot el que tenen, que és molt poc. També ens han explicat el mal que va fer la colonització soviètica en època de Stalin i l'actual situació política i econòmica d'un país on pagant 5.000 dòlars pots ser policia sense passar cap prova, o si en pagues 100.000 president d'una empresa.

Em venen a la memòria moltes anècdotes que el Paco i la seva amiga ens han explicat aquesta tarda sobre aquest país, del qual fa 4 hores amb prou feines en coneixia el nom, però m'allargaria molt i les 3 hores dormides la nit passada comencen a fer-me efecte. Per tant ho deixaré aquí, agraint a la persona que m'ha convidat a aquesta xerrada, que ho hagi volgut compartir amb mi. Avui he fet un gran viatge sense sortir de Barcelona i el més bonic és que l'he fet amb tu. Fins el proper!