Mai no és tard!

Segur que alguna vegada algú us ha dit la frase "mai no és tard!". Ens l'acostumen a dir quan li expliquem a algú quelcom que sempre havíem volgut fer, o que vàrem començar i vam deixar córrer, o que tenim pendent de fer, però que sovint no fem per manca de temps, motivació, o simplement perquè donem més prioritat a altres coses. Un gran viatge, aprendre un idioma, escriure un llibre, fer més esport, aprendre a tocar un instrument, etc.

Però de totes les causes que ens impedeixen fer el que desitjaríem, n'hi una que es diu molt sovint, la clàssica "ja no tinc edat per això". Hom la diu no només per referir-se a coses materials o immaterials que voldríem fer o tenir, sinó a etapes de la vida, per exemple, enamorar-se, tenir parella, casar-se, tenir fills, etc. I quan li expliques això a algú que sí està en una d'aquestes etapes, sempre et diuen: "mai no és tard", com si el temps no passés. Però el temps passa, i és evident que per algunes coses sí que és tard, però per moltes d'altres (penso que per la majoria) no ho és.

Per exemple, fa 2 anys vaig decidir estudiar Alemany. Per què? Doncs perquè sempre m'han agradat les llengües (si pogués les parlaria totes) i l'Alemany és una de les que m'atreu més, per la seva potent gramàtica, que és complicada per algú que té com a llengua mare una llengua llatina. L'Alemany conserva el que moltes altres llengües han perdut per l'evolució cap a formes gramaticals més simples. És una llengua menys senzilla, però més pura, i això la fa molt atractiva (almenys per mi) i com més l'aprenc més m'agrada.

Un altre exemple més recent, ahir vaig quedar amb una persona i mentre preníem un refresc li vaig explicar els conceptes bàsics de la teoria musical, aplicada al piano. Vaig començar amb el pentagrama, les notes de l'escala natural, els tons i semitons, la durada de les notes, els compassos, etc. Mentre li explicava tot això en un quart de full Din A4 i sense haver-ho preparat prèviament, m'envaia una sensació de seguretat total i de motivació absoluta, no només per la química que hi ha entre el professor i l'alumna, sinó pel fet d'estar fent una de les coses que més m'agrada: ensenyar.

En un moment de la meva classe improvisada, l'alumna em va dir: "expliques molt bé!". Jo li vaig contestar: "Sí, això diu la gent". Allò va ser bestial. Els qui hagueu fet classes alguna vegada o sigueu professors entendreu la sensació que vaig tenir, perquè no la puc descriure en paraules. I és que, per mi ensenyar és una de les professions més díficils, però alhora més gratificants (no econòmicament per desgràcia) que hi ha. Recordo que quan encara era un nen li ensenyava tot el que aprenia a la meva germana 3 anys més petita que jo. A vegades intentava explicar-li matèries que, per la seva edat ella encara no podia entendre, però jo m'esforçava per aconseguir-ho. També vaig fer classes particulars en una escola de batxillerat mentre estudiava la carrera i estic molt content de l'experiència.

Després d'aquesta classe de música improvisada vaig anar a classe d'Alemany i vaig tenir la sensació que la meva alumna havia tingut amb mi, perquè el professor és molt bo i explica molt bé. De camí cap a casa em preguntava quin és el secret per ensenyar bé, per ser un bon mestre. Perquè hi ha gent molt intel·ligent i preparada que no explica bé les coses. Aleshores, què converteix a algú en un bon mestre? Després de donar-hi algunes voltes vaig arribar a una senzilla conclusió: els bons mestres són els que disfruten ensenyant, transmetent els coneixements als seus alumnes d'una manera natural, com qui t'explica un conte. Quan això passa, els alumnes estan atents i la classe passa volant per tots, i quan s'acaba tots en volen més. Així s'ensenya i així s'aprèn.

I em vaig adormir pensant: "mai no és tard per ensenyar i mai no és tard per aprendre!".