Divendres al vespre vaig pujar a Salàs. Em va costar gairebé 3 hores arribar, perquè tots anàvem al mateix lloc i a la mateixa hora. M'esperava una casa buida i gelada. Tant bon punt vaig arribar, vaig sopar ràpid i al llit. L'endemà a les 8 vaig recollir al Guillem i vam fer cap a Portainé. A les 9 ja érem a la cua per treure el forfet. Després d'esperar mitja a 4 graus sota zero van aconseguir fer funcionar els ordinadors i em van donar el forfet per 2 dies. Els que van arribar més tard que nosaltres no van tenir tanta sort i van fer fins a 2 hores de cua.
L'acumulació de gent a les taquilles va fer que esquiéssim pràcticament sols durant més de 3 hores. I es clar, quan veus les pistes buides de gent (mireu la foto) i amb una neu pols com poques vegades trobes al Pirineu, et comences a animar i poc a poc vas apretant més, sentint com l'esquí llisca sobre la catifa blanca, cada cop a més velocitat. Fins que s'esdevé l'imprevist: una pedra de la mida del puny de la ma es creua en el meu camí, just abans d'iniciar un viratge. Sento que l'esquí salta i vaig per terra, amb tanta mala sort que caic sobre el meu braç dret i el mànec del bastó em queda entre una costella i el terra.
El cop va ser molt fort i el primer que vaig pensar és que m'havia trencat el braç. Adéu a la temporada! Llavors em vaig aixecar i vaig provar de moure'l. No semblava que estigués trencat i la costella no em feia gaire mal. Vaig pujar uns 10 metres a buscar l'esquí, que s'havia quedat frenat, me'l vaig calçar i avall, que fa baixada. Les ganes d'esquiar podien més que el dolor, que en calent és menys intens. Vàrem seguir esquiant fins a quarts de quatre de la tarda, per aprofitar al màxim un dia esplèndid.
Quan vaig arribar a Salàs, el dolor a la costella era constant i no podia aixecar el braç per sobre de la clavícula. El Pont de la Puríssima s'havia acabat per mi. Diumenge amb prou feines em vaig aixecar del llit i Dilluns només em vaig llevar per dinar i per tornar a Barcelona. Tot just arribar vaig anar a urgències. Em van fer una radiografia i per sort no tinc res trencat. Així doncs seguiré prenent l'antiinflamatori i intentaré fer tant de repòs com pugui, per tal d'estar a punt per tornar a esquiar durant les vacances de Nadal. Això sí, amb una velocitat menys, que ja no tenim 20 anys!
Ens veiem a la Neu de Lleida!
2 comentaris:
Ramon no et passis, ningú fa fer més de 3 hores de cua, t'ho dic jo que estava a les taquilles de Port-Ainé, màxim 2 hores i qui no ha fet mai cua en dies punta?
Quina gràcia, tu mateix dius que vas tardar més de 3 hores en arribar, que passa que anaves lent per la carretera o és que hi havia colapse a la A2? i a que ningú va a posar una reclamació a la Gene?
Va menos queixes i més positivisme, que arrancar una empresa en un Pont com aquest i amb tanta neu no és fàcil per ningú.
PD/ espero que estiguis millor del cop, i que ahir disfrutessis del 2-0 ;-P
Rectificat: "fins a 2 hores de cua".
De totes maneres jo no em vaig queixar, encara que mai m'he esperat més de 10 minuts per treure un forfet, a cap de les estacions d'esquí que he estat, inclosa Portainé.
A veure si em recupero ràpid i hi puc tornar per Nadal i Reis. Fins aviat!
Publica un comentari a l'entrada