Setembre

Setembre és un mes de canvi. L’estiu ens deixa i la tardor treu el cap, tímidament alguns anys, o amb força com aquest 2008. El dia s’escurça i poc a poc el fred substitueix la calor i la pluja ens visita amb més regularitat. Quan anava a escola, Setembre era el mes del retrobament amb els companys i mestres després de gairebé 3 mesos de vacances. A la Universitat, Setembre volia dir exàmens, la segona oportunitat per superar les assignatures que no havia aprovat al Febrer o al Juny. Per un o altre motiu, Setembre no és un mes massa estimat per molts de nosaltres, que encara tenim molt present les imatges i els records de les vacances d’estiu i en general ens costa tornar a la rutina diària, ja sigui per estudiar o treballar.

Potser per fer més fácil l’anomenada "rentré", a Barcelona el Setembre ens regala 2 dies festius, que normalment es converteixen en més, quan el calendari permet agafar pont, per tal d’allargar el cap de setmana anterior o posterior al dia festiu. Estic parlant de les festes de la Diada Nacional de Catalunya (11) i de la Mercè (24), patrona de la ciutat de Barcelona, que celebra la seva Festa Major gran (la festa petita s’escau per Santa Eulàlia, l’antiga patrona de la ciutat, el 12 de Febrer). Aquest any, la Diada va caure en Dijous i un servidor va fer festa Divendres 12 i va passar els 4 dies a Salàs de Pallars. En canvi, La Mercè, ha caigut en Dimecres, al bell mig de la quarta setmana de Setembre, amb 2 dies laborables anteriors i posteriors al dia festiu, la qual cosa no m’ha permès fer pont i m’he quedat a la ciutat.

Tot i que a Barcelona estem de Festa Major des del cap de setmana passat, no he anat a cap acte ni a cap concert. No és que no estigui bé l’oferta, però normalment hi ha moltíssima gent a tot arreu, fins al punt que arriba a agobiar. On no vaig fallar és a la meva cita setmanal amb la música en directe, a Luz de Gas, aquesta vegada el Dimarts, enlloc dels Dimecres, com és habitual. La Vella Dixieland ens va tocar un conjunt de temes clàssics del millor Jazz i Dixie, durant una hora en què la coneguda discoteca de Barcelona es converteix en una Jazz cava. Acabat el concert, i com que l’endemà era festiu, vam seguir la festa al ritme de la música que ens posava el DJ, que a Luz de Gas és molt bona i variada. Recordo especialment "The right thing" de Simply Red, un tema boníssim, que m’encanta i que em dóna molt bon rotllo. El temps va passar volant, els cubates van anar caient i els amics van anar arribant i marxant. Vam arribar a ser 6 i ens ho vam passar molt bé.


I entre tantes cares anònimes, algunes conegudes i altres no, va aparèixer la Carme amb 2 amigues. Vaig conèixer la Carme fa 1 mes, a la Festa Major de La Pobleta de Bellveí, quan se’m va acostar i em va dir "Tu ets el Patró Arqué!". Resulta que havia vist l’àlbum de fotos de la passejada en barca que una amiga comuna, la Gemma, va penjar al Facebook. Des d’aleshores no ens havíem vist, però hem xatejat unes quantes vegades. Ahir em va dir que era una fan del meu blog i em va demanar que fes un article sobre la pel·lícula "Vicky Cristina Barcelona" (a part de ser fan del meu blog, també ho és d’en Woody Allen). Com que encara no he vist la pel·lícula, he decidit escriure aquest breu article intrascendent. Espero que t’agradi i que no hagi de passar un altre mes abans no ens veiem :-)