Ta But!

Sovint els pares ens expliquen coses que fèiem o dèiem quan érem molt petits. Que si no menjàvem, que si ploràvem molt, quan vàrem començar a caminar, quan vam parlar per primera vegada, etc. Els meus pares m'expliquen que quan jo vaig començar a xerrar, parlava molt, però no se m'entenia res. De fet, em diuen que vaig començar a cantar les melodies dels discs de l'orquestra de Ray Coniff que posava mon pare, abans de dir les primeres paraules. Eren els principis dels 70 i no hi havia discos compactes, ni mp3, ni Spotify i mon pare sempre feia el mateix ritual alhora de posar un disc de vinil al giradiscos: primer el treia de la funda, després li passava un rodet per treure-li la pols, perquè no s'enganxés a l'agulla i fes sorolls, i finalment el posava a girar al plat Garrard. L'amplificador Vieta de vàlvules i els altaveus KEF donaven una qualitat de so excepcional i mentre ell escoltava la música, jo anava memoritzant la melodia i el ritual previ a la reproducció del disc.

Un dels primers regals que recordo és un tocadiscos que no funcionava i que em va regalar el meu tiet, junt amb discos vells de 45 rpm perquè jugués. La majoria dels vinils varen acabar trencats, però a alguns els feia passar pel mateix ritual que feia mon pare: els treia de la funda, els netejava amb el rodet i finalment els posava al tocadiscos, però com que no sonaven, la música la cantava jo. Diuen els meus pares que mentre netejava el disc jo sempre deia "Ta But!" (està brut). Suposo que m'ho havia dit mon pare alguna vegada quan jo li preguntava per què sempre feia allò tant curiós abans de posar un disc i jo l'imitava, com fan tots els nens petits.

Jo amb el meu cinexín i el tocadisc envoltat de discos

He escollit "Ta But!" com a títol d'aquest article, no només perquè era la meva particular manera de dir "està brut" mentre netejava un disc, sinó perquè aquest ritual també el feia un amic de mon pare, el Jaume, quan m'imitava. I pel que diuen ho feia molt bé. Malauradament ja no podrem gaudir de les seves imitacions, ni sentir com deia "Ta But!", perquè el Jaume va morir ahir, 5 mesos després que li diagnostiquessin un càncer, que no ha pogut vèncer. El Jaume era un dels millors amics de la colla de mon pare, i amb qui més relació he tingut. Ell i la seva dona, la Maria Teresa, també han format part de la meva vida des de ben petit. Ells no tenien fills i eren com la parella "diferent" del grup d'amics, els que podien fer coses que les altres parelles no podien, perquè tenien fills petits. Recordo que sempre ens explicaven els viatges que feien, en cotxe, per tot Europa i moltes vegades pensava que serien uns pares molt "guais" per qualsevol nen. També hem compartit unes quantes acampades i excursions a la muntanya amb ells i altres parelles del cercle d'amics dels meus pares, que afectuosament nosaltres, anomenàvem "els 40 locos". Eren un grup d'amics, com qualsevol altre, que es trobaven sovint i xerraven sobre la vida, els fills, la política, etc. Sempre es reunien per celebrar la nit de Cap d'Any, la Revetlla de Sant Joan i el Carnaval, que era espectacular, perquè es disfressaven tots i feien un festival, que enregistraven en vídeo. A vegades quan penso en el meu cercle d'amics de la carrera amb els quals ens trobem sovint, hi veig reflectits alguns dels amics dels meus pares i cada cop que ens veiem també xerrem sobre la vida, els fills, la política, com feien "els 40 locos".

Podria destacar moltes qualitats del Jaume i la Maria Teresa, però la principal és l'afecte que sempre han tingut per mi i per la meva germana. Eren com uns altres pares que vèiem de tant en tant i ens ho passàvem molt bé amb ells. Del Jaume en destacaria el seu sentit de l'humor càustic i un punt poca-solta, que és també el meu estil. Potser l'he heretat d'ell, en part. Una sobretaula amb ell era garantia de riure, però un riure intel·ligent. A més, el Jaume no tenia pèls a la llengua i deia les coses pel seu nom, fins i tot en situacions on altres persones serien més "políticament correctes", ell la deixava anar i això el feia únic. Recordo un dia en un restaurant on ens varen donar uns canelons que estaven una mica passats i quan el cambrer li va preguntar si li havien agradat, li va respondre que sí, que a ell li agradaven els canelons "agrosos". La cara del cambrer va ser un poema. La Maria Teresa sovint li recriminava que fos tant sarcàstic en públic, però en el fons li encantava, igual que a tots. Quan jo ja no era tant petit, sempre veia al Jaume i la Maria Teresa com una parella d'enamorats i pensava que si alguna vegada tenia una relació de parella, voldria que fos així. Per mi eren la parella ideal.

Ara la parella s'ha trencat, però em consta que la Maria Teresa l'ha acompanyat i l'ha estimat fins al darrer alè. Ahir em vaig acomiadar d'ell i avui no he pogut anar al funeral, perquè m'he hagut de quedar amb la meva àvia, que als seus gairebé 98 anys té un Alzheimer avançat, però una salut de ferro. Així és la vida, fins que s'acaba, i quan s'acaba és una putada pel que se'n va i un tràngol pels que ens quedem, que haurem de superar, recordant els bons moments que vam passar amb el Jaume i ajudant la Maria Teresa a continuar endavant. Ahir, quan em vaig acomiadar d'ella a la sala de vetlla li vaig dir "Ta But!" a cau d'orella, mentre l'abraçava. Va ser la meva manera personal d'acomiadar-me del Jaume, però com que avui no he estat al funeral i no he pogut expressar el meu condol per escrit al llibre de dedicatòries, he escrit aquest article, que espero que qui el llegeixi i hagi conegut al Jaume s'emocioni, com jo he fet mentre l'escrivia.

Des d'ahir, el 20 de novembre ja no serà per mi un dia per recordar amb alegria el dia que va morir un dictador sanguinari, sinó amb tristesa el dia que el Jaume va deixar de patir. Descansa en pau, Jaume.