La primavera catalana

Avui he entrat al meu blog i he vist que fa més d'un any que no hi escric res, no pas per falta de ganes. En un any han passat moltes coses sobre les quals escriure, però com la majoria de vosaltres sabeu, m'he incorporat al grup de versions Off The Record com a teclista i el meu compromís amb el projecte em resta temps per dedicar a altres activitats. Fa temps que em balla pel cap escriure sobre aquesta nova faceta de la meva vida, però em vull esperar a que el grup estigui més consolidat. Mentrestant, avui recuperaré l'actualitat política com a tema d'opinió i us explicaré la meva visió sobre què pot passar en els propers mesos amb el procés independentista.

El darrer post sobre política el vaig escriure just abans de les eleccions del 27 de setembre de 2015, les que havien de ser plebiscitàries, però no ho van ser del tot, perquè alguns partits (UDC i CSQEP) no es van posicionar clarament a favor del SÍ o del NO a la independència de Catalunya. El resultat d'aquelles eleccions va ser molt clar en termes de majoria parlamentària: Junts pel Sí i la CUP sumaven 72 diputats i per primera vegada en la història hi havia una majoria absoluta independentista al Parlament de Catalunya, però no tant clara a nivell del plebiscit, ja que aquests 2 partits no van superar el 50% dels vots emesos. Podeu trobar les xifres exactes en aquest enllaç, però resumint, el resultat va ser: 48% - SÍ, 39% - NO, 13% - ?

Els partits unionistes (PP, C's i PSC) es van afanyar a dir que el plebiscit l'havien perdut els independentistes, perquè els partidaris del SÍ només havíen tret un 48% dels vots, apropiant-se d'un 13% dels vots que no eren seus. La trampa és evident, més encara quan aquests 3 partits ni tant sols volen que es celebri un referèndum sobre la independència de Catalunya, que sí reclamen els partits que varen treure el 13% dels vots (UDC i CSQEP). Per tant, és rotundament fals que el plebiscit es perdés, però tampoc és cert que es guanyés, perquè desconeixem el sentit final del vot d'almenys un 13% dels electors del 27S. L'única manera de saber cap on es decantaria la balança seria fer un referèndum en el qual es preguntés sobre la independència de Catalunya i això és justament el que Junts pel Sí i la CUP varen acordar fer, no més tard del setembre d'aquest any.

Recordem que fer un referèndum (pactat amb l'Estat o unilateral) no formava part del full de ruta cap la independència de Junts pel Sí, que es van presentar a les eleccions del 27S amb una proposta de període de transició de 18 mesos, durant el qual s'aprovaria un nou marc legal, es crearien les estructures d'estat (hisenda, banc públic, seguretat social, etc.) i es redactaria una constitució catalana, que seria sotmesa a referèndum pels ciutadans de Catalunya. Però Junts pel Sí no va arribar a la majoria absoluta de 68 diputats i va haver de negociar un pacte de governabilitat amb la CUP, que a grans trets va suposar la renúncia del President Mas en favor de Carles Puigdemont i l'acord per convocar un referèndum d'independència en 18 mesos. A canvi, la CUP garantia el suport parlamentari en totes les lleis de transició cap a la independència, a excepció dels pressupostos, que no varen ser aprovats el juny passat, i varen desenbocar en una qüestió de confiança, que el President Puigdemont va superar el setembre passat. El serial dels pressupostos ha durat gairebé mig any més, però finalment la CUP donará els 2 vots necessaris perquè s'aprovin per majoria simple, la qual cosa ens situa en la línia de sortida cap al referèndum.

I més enllà de l'Ebre què tenim? Doncs el mateix de sempre: després de 2 eleccions generals i gairebé un any sense Govern, per primera vegada un partit d'ambit estatal com Podemos es va presentar amb el compromís d'impulsar un referèndum d'autodeterminació a Catalunya i sorprenentment va quedar en 3a posició amb 45 diputats, per darrera del PP (137) i del PSOE (85), superant l'altre partit nou, els Ciutadans d'Albert Rivera, que algunes enquestes el donaven com a segon partit, però va quedar quart, amb 32 diputats. L'única possibilitat d'un Govern alternatiu al del PP amb el suport de Ciutadans passava pel pacte entre Podemos, PSOE i els partits independentistes catalans i bascos, que no va ser possible, perquè el PSOE no volia, ni vol sentir a parlar del referèndum a Catalunya. De fet, quan el candidat del PSOE, va insinuar que es podria entendre amb aquests partits per tal de complir la promesa electoral de fer fora Rajoy, va ser fulminat per la vella guàrdia socialista espanyola, amb Felipe González al capdavant. Rajoy va ser investit en segona votació amb els vots favorables del PP i Ciutadans i l'abstenció del PSOE, que li va costar el càrrec al seu candidat, Pedro Sánchez.

Esgotada doncs l'opció d'un Govern "amic" a Espanya i amb diversos processos judicials oberts contra els dirigents catalans que van organitzar la consulta del 9N (Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau) i contra Carme Forcadell per permetre el debat i la votació del full de ruta independentista al Parlament de Catalunya, al Govern de la Generalitat només li queda una sortida: convocar el referèndum i celebrar-lo amb totes les garanties democràtiques, per tal que el resultat pugui ser validat internacionalment. Alguns consideren que això serà un nou 9N, perquè els partits unionistes intentaran boicotejar-lo cridant a l'abstenció amb l'argument que no serà legal. Però cal tenir en compte dues coses: en primer lloc, quan es va fer la consulta del 9N, no hi havia una majoria independentista al Parlament de Catalunya, que ara sí tenim. En segon lloc, aquest referèndum es convocarà emparat en una Llei de Transitorietat Jurídica, que crearà un nou marc legal de transició cap a l'estat català. Per tant, sí que serà legal segons la legalitat catalana, però molt probablement no ho serà segons la legalitat espanyola, perquè aquesta llei de transició serà suspesa pel Tribunal Constitucional.

Quan això passi, sabrem si el Govern de la Generalitat va a totes, com fa un any que ens diuen els dirigents de Junts pel Sí i la CUP, o es fa enrere. La primera opció suposa desobeïr l'Estat i per tant exercir de facto la independència. La segona implica reconèixer que el Govern no pot dur a terme el que ens havia promès, la qual cosa ens duria a unes noves eleccions autonòmiques i l'aturada del procés cap a la independència. Suposem que el Govern tira pel dret i, emparant-se en la legalitat catalana convoca el referèndum. Què farà l'Estat aleshores? Aquesta és la pregunta que de moment no responen, perquè l'estratègia del Govern espanyol és deixar passar el temps i confiar que ens tornarem a arronsar, com ja vàrem fer el 9N, quan es va convertir el que havia de ser un referèndum vinculant en un procés participatiu sense cap conseqüència política, però paradoxalment amb conseqüències judicials per als seus impulsors.

Recordem que el mandat electoral del 27S és el de fer la independència. Per tant, jo assumeixo que la Generalitat organitzarà el referèndum i aleshores l'Estat haurà de decidir si el tolera, com va fer el 9N, o l'impedeix, movilitzant les forces de seguretat catalanes i/o espanyoles per retirar les urnes dels col·legis electorals. Una altra possibilitat seria que, un cop suspesa la Llei de Transitorietat Jurídica i davant la desobediència del Govern català, l'Estat optés per suspendre l'Autonomia de Catalunya. Com es faria efectiva aquesta suspensió és una incògnita, ja que no ha passat mai, i com seria vista aquesta suspensió a nivell europeu també. Per mi suposaria la constatació de que Catalunya és una colònia i que, com a tal, podem exercir el nostre dret a l'autodeterminació, com han fet nombroses ex-colònies d'Espanya al llarg de la història.

Si l'Estat no suspèn l'autonomia, però opta per impedir el referèndum, és evident que la imatge de policies retirant urnes seria molt incòmoda per Espanya. Per tant, podria ser que ens deixin votar, renunciïn a fer campanya pel NO i promoguin l'abstenció dels unionistes, per tal de poder argumentar que un resultat favorable a la independència no seria representatiu. Però cal tenir en compte que, a diferència del que va passar el 9N, aquesta vegada el Govern de Catalunya ja ha dit que aplicarà el resultat del referèndum, sigui quin sigui, i això podria fer que molts unionistes, davant l'escenari d'una més que probable Declaració Unilateral d'Independència posterior al referèndum, anessin a votar NO, per si un cas, la qual cosa donaria validesa al resultat del referèndum.

En resum, si la Generalitat no convoca el referèndum, els independentistes haurem perdut. Si ens impedeixen fer-lo, haurem guanyat i si el fem, podem guanyar-lo o perdre'l, en funció de la participació que hi hagi. Com he dit abans, l'aprovació dels pressupostos marca l'inici de la cursa cap al referèndum, que si s'ha de fer dintre dels 18 mesos, des de l'inici de la legislatura, s'hauria de celebrar el mes de juny d'aquest any. Això vol dir que la Llei de Transitorietat Jurídica que ens ha de donar el marc legal per convocar el referèndum s'hauria d'aprovar durant la primavera.

Compreu-vos un bon paraigua, perquè sembla que tindrem una primavera tempestuosa ;-)