Dijous passat jo també vaig cridar "Hem fet el cim!" i ho vaig deixar escrit al llibre de signatures que hi ha a la petita ermita situada al cim de la muntanya de Sant Corneli (1.350 metres), que s'aixeca imponent des de la riba est del Pantà de Sant Antoni i que és visible des de tots els pobles dels voltants.
Muntanya de Sant Corneli, vista des del Piolet (la platja de Salàs de Pallars)La muntanya de Sant Corneli, a la dreta de les serralades del Boumort i de Carreu és un dels paisatges que tinc gravat a la memòria des dels 3 anys, quan vaig començar a passar els estius a Salàs de Pallars. Han hagut de passar 35 anys fins que m'he decidit a pujar-hi amb una colla d'amics de Salàs, però ha valgut la pena.
L'equip, a punt d'iniciar l'ascens. Objectiu: baixar de les 2 horesUn dels camins que menen a Sant Corneli arrenca prop de la Font de la O, a tocar d'Aramunt, un poble de la riba est del pantà de Sant Antoni. El camí surt de la carretera que recorre el perímetre del pantà i s'endinsa en un bosc de pi blanc, que ens acompanyarà gairebé fins al cim. Les primeres rampes són dures, de manera que ràpidament anem guanyant alçada i el pantà es va fent cada cop més petit, així com els pobles que l'envolten.
Vista de Salàs de Pallars, tot pujantEl camí no té pèrdua, però és força dur, degut a les pedres i a la moderada inclinació. De fet, Poques vegades caminareu a peu pla i només baixareu lleugerament una vegada, tot just abans d'arribar al cim. Quan hagueu recorregut unes 2/3 parts del trajecte sortireu del bosc i veureu el cim per primer cop. Sembla que el tingueu a tocar, però encara falta la part més dura. Salàs ens observa l'esquena i el sol, que ja és damunt del Boumort, comença a picar.
Vista de Salàs de Pallars, poc abans d'arribar al cimLa part final del camí transcorre entre restes de trinxeres de la guerra civil, que van ser l'escenari de durs combats entre republicans i nacionals a l'anomenat Front del Pallars. Després d'una lleu baixada i pujada arribem a l'ermita de Sant Corneli, que corona la muntanya: "Hem fet el cim!". 800 metres de desnivell en 1 hora i 25 minuts. Com diria en Joan Laporta "No estamos tan mal!". Al costat de l'ermita hi ha una enorme creu caiguda, que els franquistes van aixecar l'any 1939. A la creu encara s'hi pot intuir la inscripció "A los caídos por Diós y por España". Un clàssic de l'època, que homenatjava els caiguts del bàndol nacional, com si els republicans no haguessin defensat Espanya i tots fossin ateus. Diuen que una ventada o un llamp va abatre la creu. Justícia divina o meterologia republicana? Ves a saber.
Ermita de Sant Corneli i restes de la creu aixecada el 1939
És el moment d'hidratar-se, esmorzar i gaudir del paisatge. Tenim el Pallars Jussà als nostres peus:
Al Sud la Conca de Tremp i la Serralada del Montsec, tallada pels rius Noguera Pallaresa i Noguera Ribargorzana, que formen els congostos de Terradets i del Mont Rebei.
Al Nord, la Pobla de Segur, les muntanyes de Capdella, les serralades del Boumort, Carreu i el Pic de l'Orri al fons.
A l'Est la Conca Dellà, Isona, Figuerola d'Orcau i el Coll de Comiols.
A l'Oest Salàs de Pallars, Rivert, el Pic de Lleràs i la Serra de Sant Gervàs.
Les càmeres digitals treuen fum.
Vista de la Conca de Tremp amb la Serralada del Montsec al fons
Descansem una horeta i iniciem el descens pel mateix camí. El sol ja pica de valent i la gorra es fa imprescindible. El fort pendent i les pedres castiguen els meus turmells i genolls fins al punt que m'he d'aturar més d'una vegada per descansar. Llavors me'n recordo de la frase d'en Laporta i penso: "No estamos tan bien!". Al cap d'una hora i mitja tornem a ser a la Font de la O, on submergim els peus en l'aigua gelada que baixa pel rierol del costat de la font. La baixada ha estat més dura del que em pensava i el meu genoll esquerre em comença a fer mal de veritat. M'havia d'haver calçat botes de muntanya enlloc de bambes.
Tot just són les 12 del migidia i tornem a Salàs. El matí s'acaba amb un bany al piolet i un dinar espectacular al Restaurant Salasse. Després de la migdiada gairebé no podia baixar les escales i vaig començar a prendre antiinflamatoris pel genoll. Avui estic força recuperat i, malgrat que tinc agulletes, no em penedeixo d'haver pujat a Sant Corneli. L'any que ve hi tornarem!
Ermita de Sant Corneli i restes de la creu aixecada el 1939És el moment d'hidratar-se, esmorzar i gaudir del paisatge. Tenim el Pallars Jussà als nostres peus:
Al Sud la Conca de Tremp i la Serralada del Montsec, tallada pels rius Noguera Pallaresa i Noguera Ribargorzana, que formen els congostos de Terradets i del Mont Rebei.
Al Nord, la Pobla de Segur, les muntanyes de Capdella, les serralades del Boumort, Carreu i el Pic de l'Orri al fons.
A l'Est la Conca Dellà, Isona, Figuerola d'Orcau i el Coll de Comiols.
A l'Oest Salàs de Pallars, Rivert, el Pic de Lleràs i la Serra de Sant Gervàs.
Les càmeres digitals treuen fum.
Vista de la Conca de Tremp amb la Serralada del Montsec al fonsDescansem una horeta i iniciem el descens pel mateix camí. El sol ja pica de valent i la gorra es fa imprescindible. El fort pendent i les pedres castiguen els meus turmells i genolls fins al punt que m'he d'aturar més d'una vegada per descansar. Llavors me'n recordo de la frase d'en Laporta i penso: "No estamos tan bien!". Al cap d'una hora i mitja tornem a ser a la Font de la O, on submergim els peus en l'aigua gelada que baixa pel rierol del costat de la font. La baixada ha estat més dura del que em pensava i el meu genoll esquerre em comença a fer mal de veritat. M'havia d'haver calçat botes de muntanya enlloc de bambes.
Tot just són les 12 del migidia i tornem a Salàs. El matí s'acaba amb un bany al piolet i un dinar espectacular al Restaurant Salasse. Després de la migdiada gairebé no podia baixar les escales i vaig començar a prendre antiinflamatoris pel genoll. Avui estic força recuperat i, malgrat que tinc agulletes, no em penedeixo d'haver pujat a Sant Corneli. L'any que ve hi tornarem!
1 comentari:
M'agrada el teu article, Ramon. No pas només pel bon ritme del text i per la vivència que expliques, i que a mi m'és tan propera, sinó també perquè fer el cim és una expressió que m'agrada a la vida en tots els seus sentits possibles, en l'amistat, l'amor, la responsabilitat i en l'erotisme. Jo que et conec veig darrera de les teves vivències muntanyenques una sana ànsia de fer el cim en totes les coses de la teva vida. Mola un munt. No deixis d'escriure, crack.
Publica un comentari a l'entrada