La nit que vaig cantar karaoke

Ahir vam fer un sopar amb els companys de feina per acomiadar-ne un que plega després de 6 anys a l'empresa, un dels nostres: El Pablo.

Potser us sorprendrà que el defineixi com "un dels nostres", però crec que és una bona definició, perquè el Pablo formava part del nucli dur de l'empresa de "eCommerce" que vàrem fundar l'estiu del 2002 quinze persones amb moltes il·lusions i molta incertesa. Aquesta empresa ja no existeix, perquè la vàrem vendre el 2006 a una empresa americana, i en aquests moments només quedem 7 dels antics accionistes. En les empreses grans, les altes i baixes de personal passen més desapercebudes, però en la nostra sempre es noten, especialment quan qui se'n va és un dels nostres. Per això vàrem muntar un gran sopar per acomiadar-lo com es mereixia.

Després del sopar, el Pablo ens va portar a un local a cantar karaoke. El Pablo és un enamorat de la música i ha cantat en varis grups amateurs (entre ells el mític ASEDIO, del qual jo en vaig ser el teclista en 2 assajos). Jo penso que canta prou bé i sens dubte té el registre de veu més semblant a Jon Bon Jovi que jo he sentit mai. El local on ens va portar es diu "Pub Seba*s" (Plaça Maragall, 9). I encara que no ho sembli, ho he escrit bé: "Seba*s" enlloc de "Seba's", com seria d'esperar. El per què de l'asterisc, enlloc de l'apòstrof, és una incògnita sense resoldre.

En Pablo i jo cantant

M'havien parlat d'aquest local, però no hi havia estat, perquè mai m'ha tirat gaire això del karaoke. Pero sempre hi ha una primera vegada, i va ser ahir. Quan entres al Pub et fiques en un túnel del temps i apareixes a l'any 1973 (l'any en què es va inaugurar). Tot just entrar et trobes amb la barra i més endins 2 taules de billar americà, envoltades de sofàs vermells per seure, amb taules de ferro clavades a terra. La paret està decorada amb fotografies antigues del Barça: Kubala, Ramallets, etc. L'impacte és important, però quan baixes l'escala caragolada cap al soterrani, on hi ha el karaoke, sí que tens la sensació de tornar al passat. La barra està tapissada de vermell, però de tanta gent que s'hi ha repenjat, la pell està molt desgastada i és d'un color indefinit, a mig camí entre el grana i el negre. A les parets hi ha cristalls de neu nadalencs, que sembla que estan penjats allà des del Nadal del 73. Entre més sofàs vermells i taules de ferro arribem al karaoke, on 2 micros ens esperen. L'encarregat de posar els discos és el doble de Javier Bardem a "No es país para viejos", però és capaç de localitzar la majoria dels temes del catàleg de memòria (en tenen un munt, i en varis idiomes).

L'Adrià i jo cantant

En aquell moment està cantant un home d'uns 55 anys (en italià, malgrat que és espanyol), que està en un grupet de gent d'aquesta edat. Després prèn el torn un altre, una mica més jove, en alemany. Jo començo a flipar. En una altra banda del local hi ha un grup de joves de poc més de 20 anys, d'estètica "qué pasa neeeng!". Acaba la cançó tradicional alemanya i un dels nengs es fot a cantar David Bisbal i després Estopa. La veritat és que ho fan bé, però jo ja no puc més i li dic al Pablo que demani una cançó. Ell en demana 2: "Angels" de Robbie Williams i "El límite" de La Frontera. Abans que ens toqui encara canten 2 persones més del grup senior: "Gavilán o Paloma" i "El hombre del piano". Sense comentaris.

I arriba el moment més esperat de la nit. En Bardem ens passa els micros i comencem. "Angels" no és una cançó fàcil, però el Pablo se la sap i ens en sortim prou bé. Ovació i aplaudiments per part del respectable (i la meva dignitat al fons del pou). Finalment cantem plegats "El límite" i allò s'ensorra. Fins i tot els nengs es rendeixen a la nostra interpretació i un grup de noies que ha arribat fa poc ens xiula i ens criden "toreros, toreros". A mi se me'n va l'olla i els deixo anar el clàssic: "Gracias por este sueño!" de OT. Cachondeo general :-)

Eber, Fabri, Adrià, Àngel i jo, cantant, per variar

A les 3 tanca el Pub i hem de marxar, però abans parlem amb l'amo: El Sebas. Té 59 anys i en fa 40 que treballa i 35 que serveix copes darrera de la barra tapissada de vermell. Ens explica que el negoci cada cop dóna menys i que aviat el vendrà, perquè es vol jubilar abans dels 65. També ens fa una crítica ferotge a l'Ajuntament de Barcelona (el del "ViscA Barcelona!") que s'està carregant tots els locals nocturns de la ciutat a base de taxes, permisos i impostos abusius. En la Barcelona del disseny no hi ha lloc pels "antros" i sí pels restaurants de la guia Michelin.

Al pub Seba*s li queden 2 anys de vida. Quan tanqui, desapareixerà un dels locals més "freaks" que he conegut, on vaig cantar karaoke per primer cop i vàrem acomiadar a un dels nostres.

Al partir, un beso y una flor...