El Primer Cafè

Viatjo en metro camí de l'Auditori i entra una persona coneguda al vagó. "Ei! Tu no ets? Quan de temps! Com et va tot?". El trajecte entre dues estacions no dóna per gaire més. Ni tan sols per intercanviar els telèfons. Faig tard al concert i és la meva parada. "Fins aviat!". Qui sap si ens tornarem a veure. M'hagués agradat continuar la conversa tot fent un cafè, però no era el dia.

Al cap d'uns dies i gràcies a internet, ens posem en contacte de nou: missatges i xat. Em considero tímid i em sento còmode amb el xat. Tot sembla més fàcil quan no tens la persona davant, però en realitat és molt més difícil què hi hagi química entre dos que xatejen, perquè no hi ha mirades, ni somriures, ni rialles, ni gestos. En definitiva: no hi ha emocions. "Quedem un dia per fer un cafè?", però no era el dia tampoc.

Llavors la persona desapareix de la meva xarxa de contactes i assumeixo que no hi haurà una tercera oportunitat per fer el cafè, però 1 any i 3 mesos més tard la persona es posa en contacte amb mi de la mateixa manera que jo ho havia fet amb ella després de la primera trobada al metro. Aquest cop tot va més de pressa i en pocs dies fem el primer cafè. Avui sí que era el dia!

Després d'una hora de cafè enfilem el camí del metro. La casualitat fa que ens acomiadem a l'andana de la mateixa estació on fa un més d'un any ella va pujar al meu tren. Petons, una forta abraçada i un "Ens truquem!".

I això que no m'agrada el cafè! :-)