dimecres, 26 de setembre del 2012

El dia després

Quantes vegades heu fet servir l'expressió "el dia després"?

Doncs avui és el dia després, el dia després que el President de Catalunya hagi convocat unes eleccions anticipades, que podrien ser les darreres eleccions autonòmiques, perquè per primera vegada es plantegen uns comicis en els quals els catalans haurem de triar entre un Govern que mantingui Catalunya dintre d'Espanya o comenci el procés perquè Catalunya sigui un nou estat d'Europa.

Vaig començar a escriure aquest article el 12 de Setembre, el dia després de l'històrica manifestació de l'11 de Setembre, que va aplegar 1,5 milions de persones sota el lema "Catalunya, nou estat d'Europa". Des d'aleshores ha passat el següent:

- 12S : Compareixença del President Mas al Palau de la Generalitat per valorar la manifestació de la Diada.
- 13S : Esmorzar informatiu de Mas al Fòrum Europa, a Madrid.
- 20S : Reunió Mas-Rajoy per tractar la proposta de pacte fiscal aprovada pel Parlament de Catalunya.
- 20S : Roda de premsa posterior a la Delegació de la Generalitat per explicar la negativa de Rajoy.
- 20S : Concentració de 4.000 persones a la plaça de Sant Jaume demanant la independència al President.
- 25S : Convocatòria d'eleccions anticipades pel 25 de Novembre amb el dret a decidir com a eix central.

Hauria volgut escriure un post el dia després de cadascún d'aquests esdeveniments, però no he tingut temps per fer-ho, perquè l'actualitat anava deixant enrera els meus comentaris, previsions o observacions d'una realitat que canviava més depressa del que mai ho havia fet des que tinc ús de raó.

Però avui, 26 de Setembre s'obre un parèntesi de 2 mesos justos, fins que se celebrin les eleccions i crec que és él moment de resumir tot el que ha passat i anticipar què pot passar, des de la meva òptica particular, que és la d'un independentista convers i cansat. Dic convers, perquè no he estat educat en l'odi a Espanya, ni en el nacionalisme excloent, ni en l'independentisme radical. Més aviat en el respecte a la diferència i en la integració de Catalunya en un gran Estat Ibèric, Europeu i democràtic (el que l'any 1.931 seria un Republicà). I dic cansat, perquè m'he cansat d'Espanya, d'aquesta Espanya Castellana, que no entén, ni vol entendre la diversitat, la diferència, la plurinacionalitat dels pobles que la integren i que fa gairebé 400 anys que intenta uniformitzar-los. Recordem les paraules del Conde Duque de Olivares, que ja el 1.624 li aconsellava al rei Felip IV de Castella el següent: "Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su Monarquía el hacerse Rey de España; quiero decir que no se contente con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia, que si Vuestra Majestad lo alcanza será el príncipe más poderoso del mundo".

És important situar aquesta cita en la història, perquè tampoc és del tot cert que tots els mals de Catalunya arrenquin després de l'11 de Setembre de 1.714, sinó que ja havien començat 100 anys abans i tenen l'origen en la voluntat uniformitzadora de Castella respecte la resta de regnes i comtats ibèrics, units amb Castella per matrimonis reials o reconquesta dels territoris ocupats pels musulmans. La conseqüència de la voluntat d'Olivares va ser la revolta dels segadors a Catalunya el 1.640 i la independència de Portugal, que va aprofitar justament que l'exèrcit Castellà estava debilitat per l'ocupació de Catalunya i la guerra amb França, per independitzar-se. Amb això no pretenc minimitzar les conseqüències de la derrota dels partidaris de Carles d'Àustria en la Guerra de Successió, que va suposar l'arribada de Felip V de Borbó al tron de la Monarquía Hispànica i l'aplicació dels Decrets de Nova Planta, pels quals es suprimiren les institucions pròpies i els furs dels territoris de la Corona d'Aragó (Catalunya, Aragó, València i Mallorca) i es prohibiren les llengües Catalana i Aragonesa, sinó constatar que el 1.714 va culminar un procés que havia començat molt abans: la conversió d'un "estat federal Ibèric" en un "estat uniforme Castellà".

Amb aquesta introducció històrica no pretenc justificar ni legitimar el dret de Catalunya a ser un estat independent, ni res de tot això. De fet, Catalunya com a tal, no ha estat mai "independent", o si ho ha estat és durant el periode que va des del 988 (quan Borrell II es nega a renovar el pacte de vassallatge amb el nou rei francès i instaura la independència de fet del comte de Barcelona respecte del rei de França) fins el 1.137 (quan Ramon Berenguer IV es casa amb Peronella d'Aragó, filla del rei d'Aragó Ramir II, cosa que comportarà la unió dinàstica amb el regne d'Aragó i la creació de la Corona d'Aragó). I fins i tot durant aquests 150 anys no seria correcte parlar de Catalunya, sinó dels Comtats Catalans, que estaven sota el domini del Comte de Barcelona, mitjançant pactes feudals o fent ús de la força.

Per tant, deixem enrera el passat llunyà i parlem del que va passar l'11 de Setembre de 2012. Com ja sabeu 1,5 milions de persones van marxar sobre Barcelona demanant la independència de Catalunya. Més de 1.000 autocars van portar gent d'arreu del país en una mobilització ciutadana i pacífica mai vista fins aleshores. Els prededents de la manifestació de 1.977 (en la qual es demanava Estatut d'Autonomia, després de 40 anys de dictadura) i 2.010 (en la qual es rebutjava la sentència del Tribunal Constitucional Espanyol contra el nou Estatut, aprovat al Parlament de Catalunya, a les Corts de Madrid i refrendat pel poble de Catalunya) havien quedat enrera, tant per nombre de manifestants com pel que s'hi reivindicava. Per primera vegada una part significativa del poble de Catalunya demanava la independència: ni Estatut, ni Pacte Fiscal, ni Estat Federal: IN. INDE. IN-DE-PEN-DÈN-CI-A! Clar i Català.

A partir d'aquí els esdeveniments s'han precipitat i el President Mas, ja sigui per convicció personal o estratègia política ha agafat el testimoni d'aquest clam i l'ha explicat clarament als Catalans i als Espanyols en les seves 4 compareixences posteriors a Barcelona (Generalitat), Madrid (Fòrum Europa), Madrid (Delegació del Govern) i Barcelona (Parlament). Crec que aquestes paraules, pronunciades després de la negativa de Rajoy a negociar el Pacte Fiscal ho resumeixen tot: "Les constitucions s'adapten, i si no, no anul·len la voluntat dels pobles". És a dir, si la "Constitución Española" no es vol modificar perquè Espanya sigui un estat Federal en el qual Catalunya hi estigui reconeguda com a nació i millor tractada fiscalment, això no anul·larà la voluntat del poble de Catalunya.

Ara bé, quina és la voluntat del poble de Catalunya? La del milió i mig de persones que van sortir al carrer l'11S? La dels que no van sortir? La del 51% que segons les darreres enquestes està a favor de la independència, front al 18% que hi està en contra? O la del 31% que no contesta aquesta pregunta? És tant fals equiparar la voluntat del poble Català a la dels manifestants del passat 11S, com dir que la totalitat dels que no es van manifestar no volen la independència. Ara per ara no ho sabem i només hi ha una manera de saber-ho: Preguntar-ho als catalans. I com es fa això? En els països normals mitjançant un referèndum. Així s'ha fet a la regió francòfona del Quebec, que ha votat en 2 ocasions seguir formant part de l'Estat Federal Canadenc. I així es farà a Escòcia, on el poble escocès votarà en referèndum si vol seguir formar part del Regne Unit o no. Malauradament, Espanya dista molt de ser un país normal, per tant l'única manera de saber quina és la voluntat del poble de Catalunya és celebrar unes eleccions autonòmiques en les quals quedi ben clar quins partits volen que Catalunya segueixi dintre d'Espanya i quins volen un Estat propi.

Ara cal que els partits que estan a favor del dret a l'autodeterminació i que volen que el poble de Catalunya l'exerceixi en la propera legislatura ho posin al seu programa electoral i expliquin molt bé al seu electorat dues coses. La primera, com serà la Catalunya independent: Quina llengua o llengües oficial(s) tindrà? Quina nacionalitat tindran els espanyols residents a Catalunya? Quina moneda es farà servir? Quins impostos s'aplicaran? Tindràn més poder adquisitiu els pensionistes? Quin salari mínim interprofessional hi haurà? Quant temps es tindrà dret a la prestació d'atur? Etc. I la segona, com s'arribarà a la independència: Es farà un referèndum o una declaració unilateral? Es negociarà amb Espanya i la UE les condicions de la secessió? Quines seran aquestes condicions? Quant ens costarà als catalans la independència? Etc.

Soc conscient que avui per avui no hi resposta a totes aquestes preguntes. De fet, a mi no em calen respostes per estar convençut de que la independència serà bona per Catalunya i per Espanya a mig termini, o en qualsevol cas, no serà pitjor que seguir dintre de l'Espanya uniforme. Però segur que hi ha molta gent que per decidir-se necessita respostes a aquestes preguntes. Tant de bo els partidaris de la independència les puguin respondre el més aviat possible. També soc conscient que perquè Catalunya sigui el proper estat d'Europa ens caldrà el suport de la comunitat internacional i això no serà un procés ràpid, ni fàcil, perquè Espanya posarà totes les traves possibles (només cal veure com es va moure la maquinària de l'Estat Espanyol per evitar el reconeixement internacional de la Federació Catalana d'Hoquei) i fins i tot dintre de Catalunya, els espanyolistes sumaran esforços perquè la seva veu esdevingui majoritària a les urnes.

Per això cal anar pas a pas. Oblidem-nos de el que ens recorden dia sí, dia també els nostres veïns i els botiflers sobre les suposades desgràcies que ens cauran al damunt si ens declarem independents. Ni cas! Nosaltres tenim un full de ruta que passava primer per demostrar a tot el món que hi ha una voluntat popular de secessió i que continua amb unes eleccions on aquesta voluntat s'ha de traslladar en forma d'una majoria de diputats independentistes al Parlament de Catalunya. Sense això no cal plantejar-se el següent pas. Per això demano a tots els independentistes que s'oblidin de les velles rivalitats entre els partits catalans i votin als partits que proposin aconseguir l'estat propi en la propera legislatura. Fins ara, només ERC-RCAT i SI s'havien manifestat en aquesta línia. Ara sembla que CiU i ICV s'hi podrien afegir. PP i Ciutadans estaran al bàndol espanyolista i el PSC seguirà plantejant la via federalista, que ni el PSOE es creu. S'ha acabat votar en clau Esquerra-Dreta, perquè en la situació econòmica actual, mani qui mani les passarem magres. Ara toca votar en clau Catalunya-Espanya i fer-ho massívament, perquè si nosaltres no ho fem, uns altres ho faran per nosaltres. Nosaltres decidim!

El 26 de Novembre serà un altre "dia després" i espero poder dir que els que ens vam manifestar l'11S representàvem la voluntat del poble de Catalunya. Només depèn de nosaltres.

3 comentaris:

USo ha dit...

Un gran article Ramon.

Crec però que centres molt la independència en el tema en el sentit econòmic i obvies el tema identitari.

Cert és que la crisis econòmica ha portat a molts federalistes cap al independentisme, però no oblidem que molts ens sentim més frustrats per la sentencia contra l'estatut i els atacs a la immersió lingüística que per l'expoli fiscal.

Jo demanaria a tots els catalans que no oblidin els seus ideals socio-econòmics i votin en clau d'esquerres i dretes, però en el ventall dels partits que demanin la independència.

No podem renunciar a un model d'estat per la independència. Cal que definim com volem que sigui la nova Catalunya. Com tu bé dius hem de votar pensant en el dia després.

No valoraré si cal declarar la independència unilateralment o pactar amb Europa o anar a la ONU, no hi entenc prou i només podria plantejar un full de ruta visceral. Per tant tot i que em costi, confiaré en els polítics. Mas m'ha sorprès gratament en el respecte que ha demostrat cap a les institucions Catalanes i el poble. L'alabo per que no m'ho esperava.

Si que espero sigui una Catalunya bilingüe i no excloent, però també desitjo que només el Català sigui vehicular a l'ensenyament.

Ara hem de seguir caminant.

Visca Catalunya!

Sr.Pineda ha dit...

Molt bé Damó!

Temes que considero fonamentals, deixant de banda tota la història que estaràs d'acord amb mi que no ens pot constrenyir, el que compta és la voluntat dels catalans d'avui, no ja la dels de fa 500 anys:

- No sabem les xifres reals de partidaris de la independència: cal votar. El millor seria un referèndum, però com España no és un país realment democràtic, hem d'anar a unes eleccions.

-Com molt bé dius, cal explicar molt bé com serà la nova Catalunya i donar xifres, hi ha molts indecisos (en conec algun) que no senten el tema identitari com nosaltres i que si econòmicament sortim guanyant (que jo penso que sí) votaran a favor de la independència. S'imposa el pragmatisme.

- Respecte el comentari afegit, tot i que no penso que centris el tema excessivament en l'aspecte econòmic, sí que estic d'acord en que no hem de separar per la llengua i, ens agradi o no, no podem anar contar la realitat que Catalunya és un país amb 2 idiomes.Necessitem independentistes que parlin en castellà (sé que n'hi ha i més que n'hi haurà) per assolir una majoria social prou folgada. I estic d'acord en què només el català ha de ser vehicular a l'ensenyament.


Visca Catalunya lliure! (independent, per si no queda clar)

Javi (@Treintanyero) ha dit...

Hola,

No sé si os podéis imaginar lo que ha supuesto para los catalanes no nacidos aquí, o los catalanes castellanoparlantes de primera lengua, lo dicho por Mas.

Con esa frase cohesiónó y transversalizó las ganas de autodeterminación y quitó miedo a mucha, mucha gente.

Con ese movimiento, mucha gente que estaba en la duda, tiene muchas, muchas, menos dudas, y también ha quitado mucho, mucho miedo a otra gente.

Pienso que con ese movimiento, ha dado a entender (espero, de verdad, que sea sincero), que catalán es el que quiere a esta tierra, vive en ella y trabaja por ella, ya sea en castellano, catalán o urdu (por cierto, grande Tardà).

En fin; que se ha transversalizado la cosa. Ya no hay miedos (o esos miedos) por el lado de aquí. A mucha gente nos ha dado una alegría.

Saludos,

Javi