diumenge, 6 de juny del 2010

Oue! Oue! Oue!

Ho heu llegit bé: he escrit "Oue", enlloc de "Oe" deliberadament, perquè així ha acomiadat el públic de l'Auditori al fins avui director titular de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), el japonès Eiji Oue. La sala de concerts barcelonina s'ha convertit per uns instants en un camp de futbol, on l'eufòria s'ha desfermat quan un Oue emocionat s'ha tret una senyera de la faixa i l'ha mostrada al públic, el qual li ha dedicat 15 minuts d'aplaudiments en el seu darrer concert al capdavant de l'OBC. En els més de 20 anys que porto assistint a concerts de l'OBC no recordo haver vist mai una cosa igual, i això que he vist passar 5 directors diferents.

Així ha acabat un concert que només programava una obra: La Segona Simfonia de Mahler, també anomenada "Resurrecció", de gairebe 90 minuts de durada. Una peça immensa pel volum de músics, cor i cantants (soprano i contralt) que s'apleguen a l'escenari. No tinc el número exacte, però calculo que unes 200 persones en total. Les seccions de percussió i metall, que normalment tenen poc protagonisme, avui estaven sobredimensionades: 9 trompetes, 9 trompes, 5 trombons, 1 tuba, 2 timbales, bombo, campanes, gong, etc. També hi havia 2 arpes i un orgue.

Amb tota aquesta "artilleria" instrumental i vocal ja us podeu imaginar que el nivell de decibels al qual s'arriba en alguns passatges de l'obra és considerable. Ja des del primer moviment, que comença només amb contrabaixos i violoncels s'intueix la força de la tempesta que domina l'obra i que literalment "explota" en un atípic cinquè moviment (normalment les simfonies en tenen 4) amb la breu però intensa aparició del cor, avui representat per l'Orfeó Català. Evidentment també hi ha lloc per a la delicadesa i la dansa del segon i tercer moviments, així com la poesia, que la contralt ens canta en el quart.

No se prou música per valorar el treball del director, però intueixo que en aquesta simfonia és especialment complicat, perquè d'una banda ha d'aconseguir que totes les seccions de l'orquestra sonin al volum adequat perquè no es tapin les unes a les altres i l'oient les pugui distingir clarament, però a la vegada l'orquestra ha de sonar com un sol instrument. És com quan et prens un cocktail: si està ben fet, no ha destacar cap ingredient sobre els altres, però els has de poder identificar.

Aquesta és la sensació que m'ha donat avui l'orquestra, i això sens dubte és mèrit d'aquest petit i histriònic japonès d'Hiroshima, que va arribar a l'OBC fa 4 anys i que, malgrat tenir el suport dels músics i del públic, no ha estat renovat com a director titular perquè, segons la gerència de l'OBC, no complia amb part dels compromisos als quals l'obliga el càrrec, pel que fa a programació musical. Siqui com sigui, és evident que Oue no deixa ningú indiferent i ha deixat la seva emprempta en l'OBC, que ara serà dirigida per un jove asturià de menys de 40 anys, Pablo Gonzàlez, al qual li desitjo molts èxits amb la nostra orquestra.

Ha acabat la temporada de concerts clàssics a l'Auditori i en poc menys d'un mes començarà la temporada de concerts de versions a les festes majors pallareses: estigueu atents al blog!

dilluns, 17 de maig del 2010

Un equip de futbol va ser el centre del món...

I quin és el secret? Es preguntava tothom.

Així comença un dels millors anuncis de cervesa, Catalunya i el Barça que s’han fet mai a la televisió (clickeu al link), del qual jo només en canviaria el temps verbal i diria ÉS enlloc de VA SER.

Perquè el millor Barça de la història segueix sent el centre del món futbolístic i no només pels 7 títols guanyats en les 2 darreres temporades, sinó per com els ha guanyat, per la seva manera d’entendre el futbol com un joc on l’objectiu prioritari és ficar la pilota a la porteria contrària tantes vegades com calgui per guanyar cada partit. I això només s’aconsegueix tenint la pilota més temps que el rival i atacant des del principi fins al final.

L’any passat ja vaig fer un article sobre el Barça d’en Pep Guardiola, un mes just després d’aconseguir el primer triplet (Copa, Lliga i Champions) en una temporada de récords. En aquell article deia que el llistó estava molt alt, perquè l’etern rival començava a fitxar cracks a cop de talonari i a compte de futures requalificacions a la “Villa y Corte”.

Gairebé un any després, podem dir amb orgull que hem superat el llistó de l’any passat, perquè hem fet un altre triplet (Supercopes d’Espanya i d’Europa i Copa del Món de Clubs) i hem guanyat la lliga més disputada de la història amb 99 punts (12 més que l’any passat i récord absolut de puntuació a Europa) amb 31 victòries, 6 empats i només 1 derrota. 98 gols a favor i 24 en contra. Trofeu Pichichi al màxim golejador i bota d’or per Leo Messi amb 34 gols. Trofeu Zamora al porter menys golejat per Víctor Valdés. L’única xifra que no hem superat són els 105 gols de l’any passat, la qual cosa s’explica pel baix rendiment d’Ibra i Henry, que sortosament ha estat compensat per uns Messi, Pedro i Bojan espectaculars.

Però aquest any el Barça també ha perdut 2 títols per no haver marcat un gol més: Primer, el Sevilla ens va eliminar als vuitens de final de la Copa del Rei en un partit de tornada en el qual Palop i els pals van evitar una remuntada a domicili, en una de les millors segones parts que hem fet aquest any. Segon, l’excepcional defensa de l’Inter de Milà i els àrbitres ens van privar d’arribar a la final de la Champions al Bernabéu. Tenia raó Mourinho quan deia que aquest partit s’havia convertit en una obsessió pel Barça i tenia raó Guardiola quan ahir va dir que dissabte vinent havíem de ser a Madrid i que ens en devíen una, però tinc la sensació que si haguéssim arribat a la final somniada, no haguéssim guanyat la 20ª lliga encadenant 5 victòries consecutives, després de punxar al "derbi metropolità" de Cornellà-El Prat, i posar-se el Madrid a només 1 punt.

Al final 4 de 6 possibles. Podem demanar més? Doncs sí, podem demanar que segueixin jugant com ho han fet fins ara i que guanyin més Lligues, Copes, Champions, etc. Sabem que repetir els 2 triplets en 2 temporades consecutives és gairebé impossible, però tampoc cal que ho guanyin tot de cop. A mi em faria molta il·lusió superar les 4 lligues seguides d’en Cruijff o guanyar la 4ª Champions a l’escenari on ens vàrem coronar reis d’Europa per primer cop amb un jove Pep Guardiola, jugant amb el número 4. Per aconseguir aquests objectius cal fitxar millor que l’any passat i disposar d’una plantilla més àmplia per no patir tant per les lesions en la propera temporada, que ve precedida d’un mundial on participaran molts jugadors del Barça. Esperem que el procés electoral en el qual està immers el club no interfereixi en les decisions que ha de prendre el cos tècnic. Fins ara en Pep ha sabut mantenir els seus homes al marge de la convulsa vida institucional del club i no tenim per què pensar que a partir d’ara no serà així, però mai se sap.

Per acabar vull felicitar a tots els jugadors i tècnics que han fet possible aquests 2 anys excepcionals i ens han fet sentir que
SER DEL BARÇA ÉS EL MILLOR QUE HI HA!

dissabte, 15 de maig del 2010

El Primer Cafè

Viatjo en metro camí de l'Auditori i entra una persona coneguda al vagó. "Ei! Tu no ets? Quan de temps! Com et va tot?". El trajecte entre dues estacions no dóna per gaire més. Ni tan sols per intercanviar els telèfons. Faig tard al concert i és la meva parada. "Fins aviat!". Qui sap si ens tornarem a veure. M'hagués agradat continuar la conversa tot fent un cafè, però no era el dia.

Al cap d'uns dies i gràcies a internet, ens posem en contacte de nou: missatges i xat. Em considero tímid i em sento còmode amb el xat. Tot sembla més fàcil quan no tens la persona davant, però en realitat és molt més difícil què hi hagi química entre dos que xatejen, perquè no hi ha mirades, ni somriures, ni rialles, ni gestos. En definitiva: no hi ha emocions. "Quedem un dia per fer un cafè?", però no era el dia tampoc.

Llavors la persona desapareix de la meva xarxa de contactes i assumeixo que no hi haurà una tercera oportunitat per fer el cafè, però 1 any i 3 mesos més tard la persona es posa en contacte amb mi de la mateixa manera que jo ho havia fet amb ella després de la primera trobada al metro. Aquest cop tot va més de pressa i en pocs dies fem el primer cafè.
Avui sí que era el dia!

Després d'una hora de cafè enfilem el camí del metro. La casualitat fa que ens acomiadem a l'andana de la mateixa estació on fa un més d'un any ella va pujar al meu tren. Petons, una forta abraçada i un "Ens truquem!".

I això que no m'agrada el cafè! :-)