El dia V

Hom utilitza l'expressió "el dia D" per referir-se a un dia assenyalat. Típicament l'utilitzen els militars per indicar el dia en que han de dur a terme alguna operació secreta. En aquest sentit, el dia D més conegut és el 6 de Juny de 1944, quan les tropes aliades van desenbarcar a Normandia per iniciar l'ofensiva final contra les tropes alemanyes del tercer reich a la França ocupada. Aquella data i moltes altres han quedat gravades en la història mundial com a dies D, però avui us parlaré del dia V, el dia que gairebé 2 milions de catalans van formar una gran V humana a la ciutat de Barcelona, dibuixant la senyera al llarg de l'Avinguda Diagonal i la Gran Via de les Corts Catalanes. La V de Via, de Voluntat, de Votar i de Victòria.

Via, perquè aquesta és la nostra manera d'expressar-nos: massívament i pacífica. Fa 3 anys que ho fem i no ens cansem. Voluntat de recuperar democràticament la nostra llibertat perduda fa 300 anys. Votar, perquè estem convençuts que aquesta és la millor manera de conèixer l'opinió del poble. I Victòria, perquè creiem que la majoria del poble vol que Catalunya sigui un estat independent i per tant aquest serà el resultat de la consulta del proper 9 de Novembre. Per tot això ahir la Diada Nacional de Catalunya va ser el dia V.

Històricament, ahir va ser el 300 aniversari de la caiguda de Barcelona a mans de les tropes castellanes i franceses, la qual cosa va significar el final de la guerra de successió espanyola i l'inici del regnat de Felip V, el primer Borbó que regnar a Espanya. A partir d'aquell moment Espanya va deixar de ser una monarquia composta per varis estats. La llengua i les lleis castellanes van ser aplicades uniformement a tot el territori per mitjà dels Decrets de Nova Planta, de manera que la singularitat dels Regnes d'Aragó, València, Mallorca i del Principat de Catalunya va ser eliminada "por justo derecho de conquista".

Políticament la manifestació d'ahir es pot resumir en 2 paraules: "Volem Votar". Aquest és el clam de la majoria de la societat catalana. Un clam unànime i transversal, dirigit als responsables dels partits polítics que el 12 de desembre de l'any passat varen acordar la data i la pregunta de la consulta sobre la independència de Catalunya: CDC, UDC, ERC, ICV, EUiA i la CUP. Han passat 9 mesos des d'aquella data i res ha canviat. El govern espanyol afirma que la consulta no es farà perquè és il·legal i el govern de la Generalitat afirma que la consulta es farà d'acord amb la llei de consultes catalana, que s'aprovarà la setmana vinent. El govern de l'estat creu que Artur Mas no convocarà la consulta, perquè el Tribunal Constitucional declararà la inconstitucionalitat de la llei de consultes i suspendrà la convocatòria. Per altra banda, des de Catalunya es demana que el govern de l'estat no recorri una llei que el Consell de Garanties Estatutàries ha considerat plenament constitucional i permeti celebrar la consulta, que no és vinculant. El que no sabem és què farà la Generalitat si el TC sentencia que no es pot fer la consulta, ni què farà el Govern d'Espanya si la Generalitat desobeeix el requeriment del TC i posa les urnes als col·legis electorals, tal com ahir varen demanar gairebé 2 milions de persones.

Sentimentalment, ahir va ser un dia molt emocionant per mi, perquè vaig veure a moltíssima gent il.lusionada i convençuda de que cal fer un país nou. Estic segur que cadascú imagina el seu propi estat: uns més social, altres més liberal. Uns amb una única llengua oficial, altres amb dues o fins i tot tres. Uns voldrien un estat làic, altres confessional, etc. Però tots tenim clar que necessitem urgentment un estat, perquè l'estat al qual pertanyem governa en contra dels nostres interessos econòmics, culturals i socials. En resum, volem un estat que pugui decidir sobre tot el que ens afecta, sense dependre d'un govern aliè que mai ha reconegut la nostra singularitat de la qual parlava abans. I el primer pas per aconseguir-lo és fer-li saber a aquest estat i al món sencer la nostra voluntat de votar i el nostre convenciment de que guanyarem. I la manera com ho vam fer ahir supera de llarg les manifestacions del 2012 i 2013, no només perquè hi van participar més persones, sinó per la gran dificultat de dibuixar una senyera uniforme al llarg d'onze kilòmetres. Les imatges aèries parlen per si soles: va ser espectacular i jo ho recordaré tota la vida.

I ara què? Doncs ni idea. Podria escriure línies i línies explicant els possibles escenaris i les conseqüències d'agafar un o altre camí, però ja hi ha qui ho fa cada dia i francament, després del que vaig viure ahir em sembla irrellevant. Vull dir que, facin el que facin els partits polítics que van pactar la consulta, el més important és que ho facin de forma unitària i sense fissures. Aquest és l'altre missatge d'ahir: deixeu-vos d'interessos particulars i penseu en l'interès comú i en el que és millor. Si per celebrar la consulta cal trencar la legalitat, endavant. Si considereu que és millor complir la previsible suspensió del TC i convocar eleccions, sortiu tots junts a explicar-ho i presenteu-vos-hi plegats. Feu el que feu, feu-ho junts, si us plau!

Però si per algun motiu es trenqués aquesta unitat, sapigueu que el poble seguirà empenyent: nosaltres no ens cansarem, ni ens trencarem, i tard o d'hora aconseguirem la independència.