Superficial

Si busqueu la paraula "Superficial" al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans hi trobareu un parell de definicions: la primera fa referència a la superfície. Una cosa superficial és quelcom que pertany a la superfície o que és a la superfície. La segona definició diu literalment "que manca de profunditat". La primera definició és neutra, però la segona té un significat negatiu quan s'aplica a les persones, per exemple "un(a) home (dona) superficial". Per aquest motiu l'adjectiu "Superficial" no sembla a priori adequat per donar nom a quelcom que es vol vendre, com per exemple un disc. Però si aquest disc és el darrer treball de la Fundación Tony Manero, llavors hem de canviar totalment el significat de la paraula.

Han passat 5 anys des que la Fundación va llançar el disc Pandilleros, del qual també en vaig parlar en aquest bloc. Són molts anys, massa temps durant el qual els disco-addictes hem estat gairebé orfes de concerts dels Manero. Els seguidors que mantenim contacte amb alguns membres de la banda, que també toquen en altres formacions com Disco Inferno, Los Fulanos, Cardova, Chocadelia i Achilifunk sabíem des de fa 2 anys que el disc estava en procés i n'havíem escoltat alguns temes en els concerts que ens van oferir el Juny de 2012. Aleshores vaig escriure que FTM tornava als seus orígens més discotequers, i en certa manera és veritat, perquè "Superficial" és un disc molt ballable. Però a diferència dels seus 2 primers discs d'estudi ("Looking for la fiesta" i "Sweet movimiento"), que tenien una gran influència de la música disco dels 70, "Superficial" és més "ochentero" en el sentit electrònic del terme. Si l'escolteu hi identificareu sintetitzadors, caixes de ritmes i vocoders, que reflecteixen l'evolució que ha fet la banda, tal com ens expliquen Lalo i Miguelito en aquesta entrevista en un programa de ràdio d'en Miqui Puig.

Pels amants de les etiquetes, us diré que Superficial és un disc amb menys disco-funk i més electro-funk. Però si el terme electro-funk no us diu res, escolteu el tema "you're the one for me" de D-Train i entendreu de quin estil us parlo. Per cert, gràcies a la Montse Guich, una bona amiga molt fan de FTM que em va dir el títol d'aquest tema, quan en un concert dels Manero el teclista va tocar-ne un riff de 8 compasos enmig del tema "Can't nobody love me like you do". La meva oïda va detectar el riff del sintetizador, que comença amb les notes C# F# B A G# F# G# F# G# (si ho voleu provar, toqueu les notes anteriors al teclat virtual i reconeixereu el riff), però jo desconeixia el títol i l'autor del tema, i la Montse, que és una autèntica funkypedia, me'ls va xivar.

Tanco el parèntesi musical amb homenatge inclòs i continuo amb la crítica del "Superficial". Com us he explicat, els Manero ja ens havien avançat el Juny del 2012 uns quants temes d'aquest disc, concretament: "Lo haces tan bien", "Despacio", "Tus piernas" i "Delicious". D'aquests 4 temes, finalment "Delicious" no l'han inclòs al disc. El Febrer d'aquest any ens van avançar 3 temes més en un concert de Carnaval memorable al Marula Café: "Inevitable", "No se oye nada" i "Dance with me forever". Però encara faltaven 4 temes per completar els 10 del disc: "Me enciendes", "Chica B", "Alma 808" i "Un domingo más". Els 3 primers els van tocar al concert de la Mercè al Fòrum de Barcelona, el mateix dia que va sortir el disc al mercat, el 23 de Setembre de 2014. Un disc que va sortir en format vinil i MP3, però no en CD. Això em plantejava un dilema: comprar el disc de vinil o descarregar-me els MP3 de la botiga Amazon. Tenint en compte que no tinc giradiscos i que el preu del vinil era una mica més alt que els MP3 vaig pensar que no tenia sentit comprar un disc, però veient l'obra d'art de la coberta i la funda interior del disc, amb unes fotos dels músics al més pur estil de la revista Super Pop i les lletres de totes les cançons, em va entrar la nostàlgia i el vaig anar a comprar a FNAC. A més, el vinil inclou un codi de descàrrega amb el qual et pots baixar els MP3 sense cost addicional.

Per escoltar el vinil vaig recórrer al giradiscos de mon pare, un plat Garrard connectat a un amplificador Vieta de vàlvules amb altaveus KEF. L'equip té més de 40 anys, però sona de puta mare. Feia tants anys que no escoltava un vinil, que ja havia oblidat la gran qualitat de so que dóna aquest format, amb una reproducció de la música i sobretot de la veu, molt més natural que els formats digitals. El punt feble són els sorollets que fa l'agulla quan troba una partícula de pols, però en aquest tipus de música tampoc es nota tant, perquè el bombo a negres ho tapa. Un cop escoltats tots els temes del disc, que ja havia sentit en directe (excepte "Alma 808") vaig pensar que els Manero s'havien re-inventat, però sense perdre l'estil discotequer que sempre els ha caracteritzat. I això us ho explico, perquè quan algú em pregunta "t'agrada més aquest disc que els primers?", em veig obligat a respondre "són diferents", però no com una evasiva o per no dir que els primers m'agradaven més, sinó perquè realment són diferents i no sóc capaç de dir si "Superficial" és millor o m'agrada més o menys que els "Sweet movimiento" i "Looking for la fiesta".

Com en qualsevol disc, hi ha temes que m'agraden més i altres que no tant, però com a resum he de dir que l'electrònica encaixa perfectament en tots els temes del "Superficial", que també incorporen bons arranjaments de vents i teclats de forma molt equilibrada. Bons exemples d'això són els temes "Inevitable", que per mi és el tema més discotequer i va donar lloc a un fantàstic video promocional gravat al Luz de Gas, "Tus piernas" i "No se oye nada", un tema dedicat als vents i composat sobre un riff de baix pentatònic en el qual el trombó, el saxo i la trompeta toquen junts i també fan un solo cadascú. Els vocoders apareixen al tema "Chica B" i "Dance with me forever" i entre tanta música disco FTM ens ha regalat "Alma 808", un tema més tranquil per ballar "agarrao" (cantat per una noia de nom artístic Ikah i veu maquíssima) i "Me enciendes", que sóc incapaç de classificar, però que és dels més potents del disc, amb uns compassos finals plens d'efectes i un riff de vents molt èpic en Mi Menor: E G A B E G A A G F# E.

Abans d'acabar voldria recuperar el fil del començament del post i explicar per què "Superficial" és un bon títol per aquest disc, que defensa la superficialitat enfront de la profunditat. Tal com diu en Miguelito a Balcony TV : "tot el profund és avorrit i el superficial és superdiverit". Només cal llegir els títols d'alguns temes ("Lo haces tan bien", "Me enciendes", "Chica B", "Tus piernas") per intuir que el disc parla molt de noies, però també de sexe, festa, ball i ressaca. En definitiva, de tot el relacionat amb el món de la discoteca, que és superficial per definició i que es resumeix en la tornada del tema "Inevitable":

Es algo sexual. Es algo natural.

Escapa al control.

No hay nada que podamos hacer.

De nada sirve echar a correr.

Amor y baile es algo inevitable.

Acabaré anomenant i agraint la producció d'aquest nou disc als 9 músics de la Fundación Tony Manero: Paquito Sex Machine (veu), Miguelito Superstar (veu), Marc "Beni de Beni" Benaiges (bateria), Deliciosa Smith (baix), Lalo López (guitarra), Paco "Mantecao" Manzanares (teclats), Tom Johnson (trombó), Genís Brown (saxo) i Marçal "Sweet Lips" (trompeta), i recomanant-vos que escolteu i difongueu aquesta obra d'art, que per molt superficial que es digui us quedarà gravada en la part més profunda de la vostra ment.

Un diumenge més?

El títol d'aquest post té un doble sentit: en primer lloc em vull referir al diumenge 9 de Novembre de 2014, però ho faig utilitzant el títol d'una de les cançons del darrer disc de la Fundación Tony Manero. La cançó es diu "Un domingo más" i la lletra diu: "será un domingo más, que no recordarás..."

Doncs bé, el dia d'ahir serà recordat arreu del món, no només perquè es commemorava el 25è aniversari de la caiguda del mur de Berlín, sinó perquè ahir va ser el dia que un gran nombre de ciutadans de Catalunya van desobeir la prohibició de l'estat espanyol i van anar a depositar en una urna la seva opinió sobre què ha de ser políticament Catalunya en el futur: una autonomia d'Espanya, un estat no independent dintre d'Espanya o un estat independent d'Espanya. Amb el 100% dels vots escrutats a tot el territori català, les dades donen una participació de 2.305.290 persones, de les quals 1.861.753 van votar per l'estat independent, 232.182 per l'estat no independent i 104.772 per l'autonomia. Aquestes són les xifres, que evidentment es poden interpretar de moltes maneres. A primer cop d'ull, la pregunta que sorgeix és quin percentatge de votants hi ha hagut sobre el total del cens, però aquesta és una pregunta trampa, perquè no hi havia cens. I no hi havia cens perquè el govern espanyol no va autoritzar que la consulta es fes d'acord amb la llei espanyola que permet celebrar consultes per la via de referèndum. Per tant, la Generalitat no tenia manera de convocar tots els majors de 16 anys residents a Catalunya a votar. De totes maneres, els unionistes de la "majoria silenciosa" afeccionats als números s'han apressat a calcular el percentatge agafant les dades de població resident major de 16 anys, que segons l'idescat és d'uns 6,3 milions de persones, la qual cosa vol dir que la "participació" seria d'un 36% i els partidaris de la independència un 30%. La conclusió que en treuen és immediata: el poble català no vol la independència. Final del procés.

Sense discutir les xifres, em limitaré a afirmar que la conclusió és incorrecta, perquè com ja he dit abans, la consulta no es va fer amb un cens i per tant, els 6,3 milions de catalans majors de 16 anys no van ser cridats a votar com es fa habitualment, és a dir, per mitjà de la targeta censal que el govern envia al domicili de cadascú. Només va participar qui va voler i per fer-ho havia de consultar el seu lloc de votació i fer força més cua del que seria normal, perquè hi havia menys locals i taules de les que hi ha en unes eleccions organitzades per l'estat. A més, el resultat de la consulta no només no era vinculant, sinó que l'estat espanyol la va portar al Tribunal Constitucional fins a 2 vegades, el qual va decretar la seva suspensió cautelar. És a dir, que jurídicament no tenia cap validesa i no es podia celebrar. Finalment, el fet que cada participant s'hagués d'inscriure al moment de votar i signar el consentiment de la protecció de dades personals, feia força més lent el procés de votació i per tant dificultava que la participació pogués superar els 3 milions de votants. Per tant, després del 9N podríem pensar que seguim sense saber quants catalans volen la independència i quants no i certament la pregunta segueix sense tenir resposta numèrica en un o altre sentit.

El que sí sabem és que després de 3 anys, el nombre de persones que han votat a favor de la independència de Catalunya ha passat dels 800.000 de les consultes populars que es van fer a molts municipis entre el 2009 i el 2011 al 1.800.000 persones d'ahir. Això és més del doble i crec que marca una tendència que la "majoria silenciosa" no pot negar ni ignorar. Des d'aquelles consultes populars, que va iniciar l'ajuntament d'Arenys el 2009, només la Guardia Urbana, el Departament d'Interior o la Delegación del Gobierno ens havia comptat en les 4 manifestacions que vàrem fer els anys 2010 (10 de Juliol - Sentència del TC contra l'Estatut d'Autonomia), 2012 (11 de Setembre), 2013 (11 de Setembre - Via Catalana) i 2014 (11 de Setembre - V). Ahir ens vam tornar a comptar i ara sabem que som molts més que fa 4 anys, mentre que la majoria silenciosa segueix comptant-se no pas per acció, sinó per omissió, és dir, atribuint al NO al 70% que no ha votat, que evidentment és la majoria del cens. Aplicant el mateix raonament, hauríem de dir que la majoria del poble espanyol no volia ser governat pel Partido Popular, perquè en les eleccions de fa 3 anys, només va obtenir un 31% de partidaris respecte el cens electoral (10,8 milions de vots respecte 34,3 milions de ciutadans que podien votar), però com tots sabem el PP governa i té majoria absoluta al Congrés dels Diputats. La democràcia funciona així: qui no vota, no compta i no sembla raonable que els qui han impedit que molts ciutadans hagin pogut votar en la consulta d'ahir ara diguin que s'ha d'escoltar el 70% que no varen votar. Si volien ser escoltats, haurien d'haver donat la seva opinió, com varen fer els 336.954 ciutadans que ahir van votar NO o SÍ-NO, o els 106.583 que van optar per votar en blanc o manifestar la seva opinió d'una altra manera diferent a les opcions disponibles. Tots plegats van demostrar que el que va passar ahir no era només la festa dels independentistes, com molts unionistes encara ens volen fer creure. De fet, els unionistes haurien d'estar satisfets, perquè ni el 12 d'Octubre de l'any passat a Barcelona, ni el passat 11 de Setembre a Tarragona, ni el darrer 12 d'Octubre a Barcelona havien aconseguit congregar tanta gent partidària del NO.

Fins aquí les reflexions sobre els resultats i les xifres, que en la meva opinió conviden a l'optimisme. Però com he dit al començament la importància de la votació d'ahir és justament que vàrem votar malgrat totes les traves que va posar l'estat espanyol, que finalment no es va atrevir a fer ús de la força per impedir que els ciutadans votessin, tot i que fins a darrera hora partits i entitats unionistes van posar denúncies als jutjats de guàrdia perquè identifiquessin els voluntaris de les meses i ordenessin la retirada de les urnes. Fins i tot van  demanar la detenció del President, la Vicepresidenta, la Consellera d'Ensenyament i el Conseller d'Interior i avui mateix han amenaçat als funcionaris que van col·laborar en l'organització de la consulta o que no la varen impedir. Són les darreres envestides d'un govern en crisi, que sap que ha fracassat portant una qüestió política al terreny judicial per tapar els nombrosos escàndols de corrupció en els quals està implicat i intentar salvar els mobles en les properes eleccions generals. De res ha servit l'exemple d'Escòcia ni els consells que una gran quantitat de mitjans internacionals han estat donant a Mariano Rajoy durant els darrers 2 anys sobre com afrontar les reivindicacions sobiranistes de Catalunya. L'estat ha arribat fins al límit i ha perdut, perquè ahir més de 2 milions de catalans vam exercir la nostra sobirania al marge de l'estat espanyol, del qual ja fa temps que n'estem desconnectats per molts motius que ja he explicat en altres ocasions.

La consulta del 9N era la manera com els 6 partits polítics partidaris del dret a decidir donaven compliment al mandat electoral sorgit de les eleccions del 2012, però vull destacar i agrair especialment la feina feta per la Generalitat de Catalunya i el seu President, que va liderar l'organització de la consulta i en va assumir totes les responsabilitats jurídiques que se'n puguin derivar, alliberant així als més de 40.000 voluntaris que ens vam encarregar de dur-la a terme obrint els col·legis, muntant les taules, organitzant les cues dels participants, registrant els vots i comptabilitzant els resultats amb un rigor equiparable al de qualsevol jornada electoral organitzada per l'estat. He de reconèixer que quan Artur Mas va decidir acatar la suspensió de la Llei de Consultes i el Decret de Convocatòria i canviar la consulta pel procés participatiu vaig pensar que tot s'havia acabat, després de veure que la fràgil unitat entre els partidaris del 9N s'havia trencat. Però hi havia tantes ganes de votar que el propi govern i tots els partits polítics que volien celebrar la consulta van treballar de valent per fer que el procés participatiu fos el més semblant possible a la consulta, mantenint la pregunta acordada, incrementant el nombre de taules, convidant observadors internacionals i promovent la recollida de signatures per un manifest de denúncia de l'actitud de l'estat espanyol que s'enviarà a les autoritats europees. Per això vaig anar a la Plaça de Catalunya convocat per l'ANC i Omnium a demanar unitat als polítics catalans i em vaig apuntar a fer de voluntari tan bon punt la Generalitat va obrir la pàgina web del procés participatiu.

I us he de dir que l'experiència va ser fantàstica, emocionant i sobretot molt il·lusionant. A les 8 del matí ens vam trobar tots els voluntaris de l'Escola Barrufet de Sants, vam assignar els rols i vàrem constituir les 12 taules, que es van obrir puntualment a les 9 del matí. A aquella hora ja hi havia una cua important de gent esperant per votar i en alguns moments la cua de votants va arribar a donar la volta a l'illa de cases. Durant la jornada, l'ambient va ser festiu i no hi va haver cap incident. La gent votava amb normalitat. Alguns no sabien ben bé on fer-ho i els voluntaris els assessoraven per trobar la taula o el local. Gent de totes les edats i procedències: nascuts a Catalunya, a la resta d'Espanya i estrangers. Tothom volia votar i alguns ho feien amb llàgrimes als ulls, especialment els més grans. Fins a 4 avis amb cadira de rodes es van acostar al col·legi per votar i un dels que va votar a la meva taula tenia 98 anys. També va votar un noi de 16 anys recent complerts i tots ho feien amb un somriure als llavis. Molts votants es feien fotos, conscients de la transcendència del moment i molts ens agraïen la feina feta. Jo els tornava l'agraïment i els assenyalava l'escut de la Generalitat que hi havia al rètol amb el número de la taula, al mateix temps que els deia que sense l'organització del nostre govern, res no hagués estat possible. A les 8 del vespre va tancar el col·legi, i ens vam aplaudir per la feina feta. Després vam votar tots els voluntaris i vam començar el recompte dels vots, que va ser públic. A la meva taula es van comptabilitzar 463 vots (347 SÍ-SÍ. 74 SÍ-NO. 4 SÍ-BLANC. 23 NO. 7 BLANC. 8 ALTRES), la qual cosa vol dir que vam tenir una velocitat mitjana de 42 votants per hora, és a dir un votant cada minut i mig aproximadament. Realment va ser un no parar i algunes taules van superar la barrera dels 500 votants. Quan vaig arribar a casa i vaig sentir les dades finals de participació vaig respirar tranquil i satisfet. Una vegada més el poble havia respost i la participació havia superat clarament la xifra dels 2 milions de votants, donant un missatge clar i nítid al món: els catalans volem votar i decidir el nostre futur amb independència d'un estat que ja no sentim com a nostre. Així ho van entendre els prop de 800 periodistes de mitjans de tot el món que ahir estaven acreditats per seguir el desenvolupament de la consulta. Més que els que varen seguir el referèndum sobre la independència d'Escòcia, que sí era legal i vinculant. Si algú encara té dubtes de la força que té el gest d'ahir de cara a internacionalitzar la nostra causa, que repassi la cobertura que premsa i televisions de tot el món li han donat. El govern espanyol potser guanyarà la batalla jurídica, però la política fa temps que l'ha perdut. Com diu el tòpic, la jornada d'ahir va ser històrica.

I ara què? Aquesta és la pregunta que ens fem tots. Hem cremat una altra etapa, però encara no hem arribat al final. Com va dir Ghandi: "primer t'ignoren, després se'n riuen, després t'ataquen i, finalment, guanyes". Estem al començament de l'etapa final, però si volem guanyar la independència cal que fem les coses bé. I fer-les bé vol dir fer-les tots a una: partits, sindicats, associacions, entitats i finalment el poble. Cal que tots remem en la mateixa direcció, amb un full de ruta comú i a la mateixa velocitat. I això en una societat tant plural com la catalana, amb 3 partits polítics partidaris de la independència: un de centre-dreta, un de centre-esquerra i un d'esquerra, els quals tenen models de país tant diferents, serà extraordinàriament difícil, tant o més difícil com ha estat arribar fins al 9N. Caldrà estar atents doncs a les accions que es duguin a terme en els propers dies i per això deixo per més endavant un post sobre com i quan penso jo que hauríem d'arribar a la independència.

He començat fent esment d'una cançó del darrer disc de la Fundación Tony Manero, que per cert es diu Superficial i podeu trobar només en format vinil o digital (a itunes o amazon) a un preu molt assequible. I acabaré amb una altra referència a una cançó del disc, el títol de la qual defineix el que jo penso sobre la independència de Catalunya: és INEVITABLE.

El dia V

Hom utilitza l'expressió "el dia D" per referir-se a un dia assenyalat. Típicament l'utilitzen els militars per indicar el dia en que han de dur a terme alguna operació secreta. En aquest sentit, el dia D més conegut és el 6 de Juny de 1944, quan les tropes aliades van desenbarcar a Normandia per iniciar l'ofensiva final contra les tropes alemanyes del tercer reich a la França ocupada. Aquella data i moltes altres han quedat gravades en la història mundial com a dies D, però avui us parlaré del dia V, el dia que gairebé 2 milions de catalans van formar una gran V humana a la ciutat de Barcelona, dibuixant la senyera al llarg de l'Avinguda Diagonal i la Gran Via de les Corts Catalanes. La V de Via, de Voluntat, de Votar i de Victòria.

Via, perquè aquesta és la nostra manera d'expressar-nos: massívament i pacífica. Fa 3 anys que ho fem i no ens cansem. Voluntat de recuperar democràticament la nostra llibertat perduda fa 300 anys. Votar, perquè estem convençuts que aquesta és la millor manera de conèixer l'opinió del poble. I Victòria, perquè creiem que la majoria del poble vol que Catalunya sigui un estat independent i per tant aquest serà el resultat de la consulta del proper 9 de Novembre. Per tot això ahir la Diada Nacional de Catalunya va ser el dia V.

Històricament, ahir va ser el 300 aniversari de la caiguda de Barcelona a mans de les tropes castellanes i franceses, la qual cosa va significar el final de la guerra de successió espanyola i l'inici del regnat de Felip V, el primer Borbó que regnar a Espanya. A partir d'aquell moment Espanya va deixar de ser una monarquia composta per varis estats. La llengua i les lleis castellanes van ser aplicades uniformement a tot el territori per mitjà dels Decrets de Nova Planta, de manera que la singularitat dels Regnes d'Aragó, València, Mallorca i del Principat de Catalunya va ser eliminada "por justo derecho de conquista".

Políticament la manifestació d'ahir es pot resumir en 2 paraules: "Volem Votar". Aquest és el clam de la majoria de la societat catalana. Un clam unànime i transversal, dirigit als responsables dels partits polítics que el 12 de desembre de l'any passat varen acordar la data i la pregunta de la consulta sobre la independència de Catalunya: CDC, UDC, ERC, ICV, EUiA i la CUP. Han passat 9 mesos des d'aquella data i res ha canviat. El govern espanyol afirma que la consulta no es farà perquè és il·legal i el govern de la Generalitat afirma que la consulta es farà d'acord amb la llei de consultes catalana, que s'aprovarà la setmana vinent. El govern de l'estat creu que Artur Mas no convocarà la consulta, perquè el Tribunal Constitucional declararà la inconstitucionalitat de la llei de consultes i suspendrà la convocatòria. Per altra banda, des de Catalunya es demana que el govern de l'estat no recorri una llei que el Consell de Garanties Estatutàries ha considerat plenament constitucional i permeti celebrar la consulta, que no és vinculant. El que no sabem és què farà la Generalitat si el TC sentencia que no es pot fer la consulta, ni què farà el Govern d'Espanya si la Generalitat desobeeix el requeriment del TC i posa les urnes als col·legis electorals, tal com ahir varen demanar gairebé 2 milions de persones.

Sentimentalment, ahir va ser un dia molt emocionant per mi, perquè vaig veure a moltíssima gent il.lusionada i convençuda de que cal fer un país nou. Estic segur que cadascú imagina el seu propi estat: uns més social, altres més liberal. Uns amb una única llengua oficial, altres amb dues o fins i tot tres. Uns voldrien un estat làic, altres confessional, etc. Però tots tenim clar que necessitem urgentment un estat, perquè l'estat al qual pertanyem governa en contra dels nostres interessos econòmics, culturals i socials. En resum, volem un estat que pugui decidir sobre tot el que ens afecta, sense dependre d'un govern aliè que mai ha reconegut la nostra singularitat de la qual parlava abans. I el primer pas per aconseguir-lo és fer-li saber a aquest estat i al món sencer la nostra voluntat de votar i el nostre convenciment de que guanyarem. I la manera com ho vam fer ahir supera de llarg les manifestacions del 2012 i 2013, no només perquè hi van participar més persones, sinó per la gran dificultat de dibuixar una senyera uniforme al llarg d'onze kilòmetres. Les imatges aèries parlen per si soles: va ser espectacular i jo ho recordaré tota la vida.

I ara què? Doncs ni idea. Podria escriure línies i línies explicant els possibles escenaris i les conseqüències d'agafar un o altre camí, però ja hi ha qui ho fa cada dia i francament, després del que vaig viure ahir em sembla irrellevant. Vull dir que, facin el que facin els partits polítics que van pactar la consulta, el més important és que ho facin de forma unitària i sense fissures. Aquest és l'altre missatge d'ahir: deixeu-vos d'interessos particulars i penseu en l'interès comú i en el que és millor. Si per celebrar la consulta cal trencar la legalitat, endavant. Si considereu que és millor complir la previsible suspensió del TC i convocar eleccions, sortiu tots junts a explicar-ho i presenteu-vos-hi plegats. Feu el que feu, feu-ho junts, si us plau!

Però si per algun motiu es trenqués aquesta unitat, sapigueu que el poble seguirà empenyent: nosaltres no ens cansarem, ni ens trencarem, i tard o d'hora aconseguirem la independència.

It's raining men!

Plouen homes deia la cançó de "The weather girls" (les noies del temps), un himne de la música disco dels 80 que avui em servirà per fer la crònica del concert del grup Fugados de Alcatraz a la Festa Major de Salàs de Pallars d'enguany.

Per què he triat aquest tema? Doncs perquè com gairebé cada any, la pluja (d'aigua, no pas d'homes, ni de dones) ha fet acte de presència a la nostra Festa Major i per partida doble. Divendres va caure un aiguat cap a les 3:30 de la matinada, just quan els Taxmanian Evil Dolls tocaven els primers acords de "the show must go on". Per desgràcia el show no va poder continuar. Ahir la pluja va tornar amb força. Va estar plovent tota la tarda i durant la nit i bona part de la matinada. En condicions normals, la banda no hagués tocat, però ahir a Salàs hi havia moltes ganes de festa i una paciència infinita per esperar que deixés de ploure i poder escoltar als Fugados. I així va ser: a les 5 del matí van arrencar amb "el rock de la prisión" i "bienvenidos" de Miguel Ríos.

Fugados de Alcatraz és un grup de versions que vaig sentir per primera vegada a la Festa Major d'Isona l'estiu passat i aquest any els he vist també a la Festa dels Bombers de La Pobla de Segur. Em van agradar des del primer moment, perquè són una banda nombrosa (bateria, baix, guitarra, teclat, saxó, trompeta i 3 cantants) que ens presenta un repertori en el qual la música soul, funk i disco té un paper molt important. Només amb aquests 3 estils la festa i el ball estan assegurats, però també hi ha moments pel reggae, rock, heavy i ska. En definitiva, tot el que se li demana a un grup de versions en un concert de Festa Major: música per a tots els gustos, tocada en directe, sense trampes.

Fugados de Alcatraz a Salàs de Pallars

La posada en escena dels Fugados fa honor al seu nom. Vestits de presidiari a l'estil clàssic de ratlles blanques i negres o amb el taronja Guantánamo toquen gairebé sense parar, enllaçant les cançons de manera que no donen treva al públic ni per anar a fer una copa. Tots els músics són molt bons, començant pel bateria, que va com un rellotge. El baixista toca un baix de 6 cordes i el guitarra rasca molt bé i clava els solos. El teclista només porta un teclat, però no li cal més i finalment la secció de vents (trompeta i saxo) dóna el color que necessita la música. Sóc de la opinió que quan a una banda li poses els vents, encara que només sigui un saxo, puja el nivell. Si hi afegim una trompeta, la cosa s'anima i si hi posem un trombó l'efecte és brutal. Una grup amb 2 o 3 vents tocant a l'uníson, normalment és senyal de qualitat i als Fugados els en sobra. Els 3 cantants (Yolanda, Lucía i Suan) ho donen tot a l'escenari. Les veus estan molt ben conjuntades, sobretot quan les noies fan cors. Això també afegeix qualitat al grup, a part de bellesa, perquè la Yolanda i la Lucía a més de bones cantants són molt guapes i es mouen molt bé, al costat d'en Suan, que balla a l'estil Michael Jackson.

També vull destacar la qualitat del so: EXCEPCIONAL! Ho poso en majúscules, perquè la sonorització d'ahir ho va ser. Segur que l'equip de so és molt bo i el fet de tocar en un espai obert hi ajuda, però la mà del tècnic és fonamental, perquè es sentin tots els instruments alhora, però també es puguin distingir clarament l'un de l'altre. Vull destacar que, malgrat la potència de l'equip, la música no sonava gens estrident, perquè aguts i greus estaven perfectament equilibrats, de manera que no molestava gens a l'oïda. La llarga espera de les proves de so va donar els seus fruits al bolo.

Els Fugados ens van fer ballar fins que va sortir el sol. El concert va acabar a 3/4 de 7 del matí, a plena llum del dia amb la interpretació dels temes de Bola de Drac i Bola de Drac Z, perquè la força de la música en directe mai no morira no morira mai mai mai mai mai mai! :-)

Qui vol, pot

Bon dia!

L'article d'avui no l'he escrit jo. És la transcripció literal de la salutació als oients que va fer en Joaquim Maria Puyal ahir, abans de la transmissió del partit Vila-real Barça:

Aquesta setmana va succeir un fet a Madrid que em ve de gust comentar en aquesta salutació de la TDP.

Dimecres passat a la roda de premsa prèvia al partit Madrid – Bayern el nostre company Francesc Garriga va fer una pregunta en català a Guardiola i, conscient que la UEFA no tenia allí cap intèrpret de català, ell mateix la va traduir al castellà. Guardiola va contestar en català i, igual que havia fet el periodista, ell mateix es va traduir al castellà. Als pocs segons, durant la traducció de la mateixa resposta a l’alemany, el senyor Jorge Baptista, “press officer” de la UEFA, visiblement contrariat, amonestà públicament el nostre company, amb gestos i alçant el to de veu davant tothom i al mig de la sala li digué: “esto no, así no, no puedes”. L’endemà, a la roda de premsa posterior al partit que va perdre el Bayern per 1-0, Garriga va dir-li a Guardiola que la UEFA l’havia renyat per haver-li fet el dia abans una pregunta en català i que per tant, la pregunta que aleshores havia de fer-li la faria en castellà. Guadiola l’interrompé tot dient-li: “t’equivoques, pots fer-ho en català”. Amb l’aval de Guardiola, Francesc Garriga va fer servir el català i ell mateix es va traduir al castellà, com havia fet el dia abans.

Fins aquí l’asèptica descripció dels fets. Però l’episodi donà com a mínim per a 3 reflexions, 1 observació i 1 una conclusió.

Primera reflexió: vivim en un món on hi ha molts personatges mediocres, que justament per la seva poca entitat i gran disposició per la disciplina, són utilíssimes corretges de transmissió dels que manen. D’això nosaltres en tenim exemples abundants a la feina, a l’administració i a la política. El senyor Jorge Baptista, funcionari portuguès de la UEFA a qui no conec, es va comportar com un mesquí, a l’actuar com un repressor lingüístic sense que res l’obligués a fer-ho. És allò de fer mèrits, de ser un mestretites, o de ser més papista que el papa.

Segona reflexió: vivim en un món on els mediocres, quan se senten investits amb el poder que ofereix la gorra de plat o els galons de la bocamàniga, poden esdevenir autèntics policies d’un ordre, sovint capriciós, que imposen sobre el pobre ciutadà, moltes vegades indefens i atemorit. Aquestes persones són víctimes de la violència simbòlica. En aquest cas del que estic parlant, el ciutada és un periodista que, com ha de seguir fent la seva feina, està disposat a complir les ordres, però té la intel•ligència i l’habilitat d’aprofitar l’ocasió per recordar allò que li ha passat i que l’obliga a modificar el seu comportament natural. I això és el que vull destacar, tot i obeir, Garriga aprofita el mitjà i la repercussió d’una roda de premsa internacional per divulgar la repressió que ha sofert. Francesc Garriga segueix la pauta que li prescriuen, sí, però posa en evidència el succés. És hàbil fer-ho així. Enhorabona Garriga!

Tercera reflexió: vivim en un món, on a la gent li fa por o mandra el compromís. Quan es produeix l’excepció i algú que té una certa autoritat es compromet, el resultat és extremadament encoratjador. En l’episodi que estic comentant, Guardiola diu una sentència que sembla gairebé bíblica: “t’equivoques, pots fer-ho”. I l’altre, com l’apòstol que el creu, ho fa. Això demostra 2 coses: que el gris funcionari quan deia “así no puedes”, no volia dir “no puedes”, volia dir: “así no debes”, perquè poder podia, i pot. I demostra també que Guardiola, davant tota la premsa internacional, segurament de no gaire bon humor, després d’haver perdut un partit molt important, quan devia tenir el cap bullint en 1000 idees i en situació de tensió emocional per haver de respondre els periodistes després d’un mal resultat, té en canvi el reflex ràpid que la sòlida consciència lingüística li facilita. No li cal ni un segon per interrompre el periodista: “t’equivoques, pots fer-ho”. La seva reacció ràpida és fruit de la convicció. És un automatisme. No ha de pensar allò que farà o dirà, perquè ho té interioritzat, s’ho creu i es compromet. Déixin-me amics subratllar doncs el valor de la força del compromís.

Ara vull fer una observació: si l’episodi hagués passat a Barcelona enlloc de Madrid i hagués passat amb el castellà enlloc del català, l’assumpte hauria fet naturalment córrer rius de tinta, centenars de ciutadans agreujats haurien palesat la seva indignació i el cas hauria pogut arribar a plantejar alguna pregunta parlamentària. En canvi, el fet que ens ocupa, més enllà d’algunes reaccions valuoses, clares i contundents, en general, ha passat sense provocar la reacció que seria pròpia d’un poble que s’ha de sentir agredit per un episodi menor en el fons, però de gran significació simbòlica. Potser la majoria de nosaltres considerem que ja vam cobrir la nostra quota de catalanitat comprant llibres i roses, amb una veta amb les 4 barres això sí, el dia de Sant Jordi. Potser, no ho se. Però jo em permeto recordar que els patrimonis col•lectius, i la llengua és un dels més importants patrimonis col•lectius del nostre grup, només es poden mantenir si la gent, Guardiola, Garriga, el veí de baix, vostè, jo... si la gent en té cura, els aprecia i els defensa. Si els parlants d’una llengua no la defensen, és a dir, no l’usen i no la respecten, el patrimoni col•lectiu de la llengua el perdran. El perdrem. Dit això, hem de dir que d’això se n’ha de ser conscient i dit avui, des del País Valencià, on sóc, és especialment significatiu i per mi emocionant.

Per acabar la conclusió: aquest apartat final serà ras i curt, perquè per explicar la conclusió que jo extrec de l’episodi que van protagonitzar Garriga i Guardiola, només calen 3 paraules: QUI VOL, POT.

Moltes gràcies Quim!

Cliqueu aquí per veure el video amb la resposta de Josep Guardiola a Francesc Garriga.
Cliqueu aquí per sentir la salutació de Joquim Maria Puyal (a partir del minut 6:10).

Esquiar al Pallars

Falten 4 dies perquè s'acabi la temporada d'esquí 2013-2014, que va començar fa gairebé 5 mesos. La d'enguany ha tornat a ser una molt bona temporada, perquè la neu va arribar puntualment pel Pont de la Puríssima i s'ha mantingut fins la Setmana Santa, gràcies a les nevades que van caure durant l'hivern a tot el Pirineu. Aquesta és la segona temporada que compro el forfait 5.0 del Grup FGC (Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya), que gestiona les estacions de La Molina, Vall de Núria, Vallter 2000, Espot Esquí i Port Ainé. Per 360 € pots esquiar tota la temporada a les estacions de Port Ainé, Espot Esquí, Tavascan, Vall de Núria i Vallter 2000 i tens el 50% de descompte a La Molina. A més, amb la compra del forfait et donen forfaits de dia d'altres estacions (enguany de Masella i Candanchú) i descomptes en un bon nombre de botigues, hotels, restaurants, etc. Els forfaits 5.0 o 6.0 (que també inclou l'estació de La Molina) són un bon exemple de l'esforç que fa la Generalitat per promocionar l'esquí, un esport que malgrat no estar a l'abast de tothom, cada vegada és més popular.

Actualment FGC és propietària de la meitat de les estacions d'esquí alpí de Catalunya, que en el seu moment varen fer fallida. Sóc conscient que el finançament públic d'aquestes instal·lacions deficitàries genera controvèrsia, especialment en temps de crisi, però també és veritat que aquestes inversions permeten mantenir un servei que té un gran impacte econòmic en les comarques de muntanya, on el sector del turisme és la principal font d'ingressos, llocs de treball i recaptació d'impostos. Aquest és el cas del Pallars Sobirà, on les petites estacions de Port Ainé i Espot Esquí, que fan un total de 50 km esquiables, intenten competir amb Baqueira (Val d'Aran), una de les poques estacions d'esquí rentables en tot Espanya. I no ho tenen pas fàcil, perquè mentre Baqueira ha anat ampliant el seu domini esquiable cap a Beret i Bonaigua fins arribar al 120 km de pistes, les 2 estacions del Pallars no han pogut fer el mateix, degut a la proximitat a zones protegides (Parc Nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici i Parc Natural de l'Alt Pirineu), la qual cosa impedeix la seva ampliació i les condemna a ser unes estacions més locals, d'àmbit familiar, com va ser l'antiga estació de Llessui, pionera de l'esquí al Pallars, la qual va tancar la temporada 1986-87, la mateixa temporada que va obrir Port Ainé.

Espot (a dalt), Llessui (a l'esquerra) i Port Ainé (a la dreta)

El mapa cartogràfic mostra la situació de les 3 estacions: Llessui (tancada), Espot Esquí i Port Ainé. Les 3 es troben a menys de mitja hora de Sort, la capital del Pallars Sobirà, i Espot Esquí està a poc més de 15 minuts d'Esterri d'Àneu, el segon nucli de població de la comarca. Si hi voleu arribar desde Barcelona haureu de tenir una mica més de paciència, perquè trigareu unes 3 hores.

Alguns us preguntareu per què esquio en unes estacions petites i allunyades de Barcelona, quan en poc més d'una hora i mitja et pots plantar a Masella, que té més del doble d'extensió que Port Ainé o Espot Esquí? O, tenint en compte que jo hi pujo desde Salàs de Pallars, per què no conduïr 15 minuts més i esquiar a Baqueira? Per 3 motius: el preu, la gent i la neu. Anem a pams, en primer lloc el preu del forfait diari de Baqueira és de 47 €, mentre que el d'Espot Esquí o Port Ainé val 32 €. Tenint en compte que el forfait 5.0 s'amortitza en 12 dies, l'estalvi mínim és de 204 €. En segon lloc, el tamany i la bona fama de Baqueira, o la proximitat a Barcelona de Masella, fan que aquestes estacions estiguin molt massificades durant el cap de setmana, la qual cosa no passa a Port Ainé o Espot Esquí. Finalment l'orientació Nord-Est d'Espot Esquí o Nord de Port Ainé garanteix una qualitat de neu excepcional durant bona part de la temporada, sempre i quan les nevades siguin abundants i arribin puntualment al desembre, o bé faci prou fred per produïr neu artificial, si no cau del cel. A més, el fet que passin menys esquiadors per les pistes, fa que aquestes aguantin ben planxades i sense banyeres més temps. Mentre que a Baqueira, a partir de les 13h la majoria de pistes estan impracticables, a Port Ainé pots esquiar fins les 15h sense patir les acumulacions de neu degudes al pas dels esquiadors i surfers.

Plànol de pistes de Port Ainé

Aclarit per què prefereixo esquiar al Pallars enlloc de la Val d'Aran o la Cerdanya, permeteu-me que expressi la meva preferència per Port Ainé, bàsicament perquè la seva orientació purament Nord la converteixen en una autèntica nevera, que manté la neu pols sense transformar molt més temps. A més, la situació del telecadira Jet Cim fa que les baixades desde la cota màxima (2440 m) fins a la cota mitja (1950) tinguin un major desnivell i varietat de pistes que a Espot Esquí (per cert, la cota màxima d'Espot Esquí no és 2500 m, com diu el plànol, sinó 2300 m). Per als debutants, Port Ainé és l'única estació de les que conec que té una pista verda de més de 5 km, que et porta des del Pic de l'Orri fins a l'hotel Port Ainé 2000, on hi ha el nucli principal de serveis i el parc lúdic infantil. Allà conflueixen totes les pistes i s'hi pot arribar en cotxe, mentre que a Espot Esquí cal agafar un telecadira per accedir a la cafeteria i a la zona de debutants. Pel que fa a la baixada a la cota mínima, prefereixo la pista d'Espot Esquí, que és més ampla i més llarga que la de Port Ainé, però també pateix més la falta de neu perquè baixa fins a 1500 m, mentre que a Port Ainé la cota mínima és de 1650 m. Per altra banda, Espot Esquí disposa de 3 pistes de competició homologades amb un fort pendent i Port Ainé té un snow park molt apreciat pels amants del free-style. Ambdues estacions tenen itineraris fora pista molt interessants pels riders més atrevits, amb molt de bosc a Port Ainé i fortes pendents a Espot Esquí (compte amb el risc d'allaus, que a Espot Esquí acostuma a ser més elevat que a Port Ainé). Preferències a part, si us plantegeu esquiar un cap de setmana al Pallars jo us recomanaria que visitessiu les 2 estacions. I si preferiu l'esquí nòrdic o el de travessa també us podeu arribar a Tavascan, perquè el forfait serveix per les 3 estacions.

Plànol de pistes d'Espot Esquí

Abans d'acabar amb aquest post, que reivindica l'esquí familiar del Pallars en comparació amb la massificació de la Val d'Aran, Andorra o la Cerdanya voldria fer una crida als responsables de FGC per tal que destinin més recursos a les estacions d'esquí pallareses, concretament al manteniment de les instal·lacions i millora dels accessos a l'estació de Port Ainé, que aquesta temporada s'ha hagut de tancar 2 vegades degut a les esllavissades de la carretera. De fet, la segona esllavissada va comportar el tancament prematur de l'estació el dia 4 d'Abril, 2 setmanes abans de les vacances de Setmana Santa, durant la qual no s'hi ha pogut esquiar, malgrat la gran quantitat de neu que encara hi ha, com podeu observar a la darrera imatge de la càmera de TV3:

Port Ainé aquesta mateixa tarda

Tant de bo aquests problemes es solucionin aviat i la neu torni a caure amb força d'aquí a 7 mesos. Ens retrobem el proper dissabte 6 de desembre, a Ski Pallars evidentment!

Quan es tanca una porta...

Ara fa 4 mesos els partits catalans favorables al dret a decidir (CiU, ERC, ICV i CUP) acordaven data i pregunta per consultar el poble de Catalunya sobre el seu futur polític. D'aquesta manera es donava resposta a la voluntat expressada per la majoria del poble de Catalunya en les darreres eleccions autonòmiques. Poc temps després, CiU, ERC i ICV es posaven d'acord per demanar al parlament espanyol la transferència de la competència per convocar consultes a la Generalitat de Catalunya. Ahir es va debatre la iniciativa parlamentària catalana al congrés de Madrid i, com estava previst, la majoria dels diputats espanyols van rebutjar la inciativa. Només 47 diputats de 350 van donar suport a la celebració de la consulta.

És important tenir clar que ahir no es votava la consulta en sí, sinó la transferència de la competència per convocar-la. I per ser més exactes, l'admissió a tràmit de la proposta de transferència de la competència, que després s'hagués pogut esmenar amb les aportacions de cadascun dels partits polítics amb representació al congrés, i finalment aprovar o rebutjar. Per tant, el no d'ahir no és un no a la independència, ni a la consulta, és un no al debat. Ras i curt: "d'això, ni parlar-ne!". De res varen servir les apel·lacions al diàleg d'alguns diputats no independentistes defensors de terceres vies impossibles. Emparats en una interpretació restrictiva de la Constitució Espanyola, els partidaris de la nació única, imposada el 1978 sota el soroll de sabres, es van posar d'acord per negar-se a debatre sobre el dret a decidir d'un poble que mai no han reconegut, des que va ser vençut militarment fa 300 anys.

No vull fer una valoració exhaustiva del debat d'ahir perquè em vaig perdre la part més important, però sí voldria fer un parell d'agraïments: En primer lloc, als representants del parlament de Catalunya, que van defensar la proposta: Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV). Ahir van aparcar les seves diferències ideològiques sobre quin model de país volen i van prioritzar el dret a decidir en quin país volem viure. En segon lloc, als 47 diputats espanyols de CiU, Izquierda Plural, PNV, Amaiur, BNG, ERC, Geroa Bai, Nueva Canarias i Compromís, que van votar afirmativament. Pel que fa als 299 diputats de PP, PSOE, UPyD, UPN i Foro Asturias, tot i discrepar dels arguments que van aportar per justificar el seu vot contrari a la proposta, també els vull agraïr el seu vot, perquè han confirmat que el 16% dels espanyols, que aporten un 20% del PIB de l'estat no tenen el dret a ser consultats en l'actual marc constitucional que va ratificar el poble espanyol fa 35 anys. Caldrà buscar doncs un nou marc legal en el qual la nostra opinió pugui ser escoltada.  

En clau estríctament catalana el resultat de la votació d'ahir no és pas el final del procés sobiranista, sinó la fi del diàleg amb Madrid i la fi del demanar permís per decidir quelcom a algú que fa segles que no vol que decideixis res. Els partits favorables al dret a decidir han de seguir buscant la manera de convocar la consulta, perquè el 80% de la societat catalana així ho vol, segons totes les enquestes publicades, que confirmen la voluntat expressada en les movilitzacions al carrer des del Juliol del 2010. A l'altra banda de l'Ebre seguiran utilitzant tota la força de la seva llei per negar-nos el dret a votar i espantar als indecisos amb arguments tant sòlids com el de que una Catalunya independent seria el més semblant a l'illa de Robinson Crusoe (Rajoy dixit). I no ens oblidem dels unionistes catalans (antígament anomenats botiflers), que faran seguidisme de les tesis apocalíptiques i continuaran dient dia sí, dia també que estan oprimits a Catalunya, fent ús del victimisme i la demagògia per guanyar vots a la resta d'Espanya.

Res no canviarà doncs, perquè ja és tard. Fent un símil aeronàutic, podríem dir que hem arribat al "punt de no retorn", que es defineix com aquell moment en un vol en què, a causa del consum de combustible, l'avió ja no és capaç de tornar al punt d'origen i no té cap altra opció que buscar un nou destí on aterrar. I això és el que farem i estic segur que trobarem el nostre destí a Europa i al món. No serà un viatge fàcil, perquè anem molt justos de combustible i els pilots hauran de saber aprofitar els vents favorables per guiar la nau per un camí ple de trampes, però si el poble es continua movilitzant com fins ara ho aconseguirem. En aquest sentit l'ANC ja ha llançat un nou repte: omplir de gent la Diagonal i la Gran Via de Barcelona, formant una gran "V" amb el vèrtex a la Plaça de les Glòries el proper 11 de Setembre. La "V" de Via, de Voluntat, de Votar i de Victòria, però també de Vida i de Valentia, perquè els catalans encara estem vius i hem recuperat la valentia perduda fa 300 anys.

Abans que arribi el tricentenari, tenim una cita amb les urnes el proper 25 de Maig, per escollir els 54 diputats espanyols del parlament europeu. Aquestes eleccions tenen tradicionalment una participació baixa (45% el 2009), perquè el parlament europeu encara es veu com una institució molt llunyana, mancada de poder real en una Europa dirigida pels grans estats, amb Alemanya al capdavant. A més, la circumscripció electoral única a nivell espanyol fa que el nombre de diputats catalans sigui molt petit i els diputats s'han d'inscriure dintre dels partits europeus amb representació parlamentària, la qual cosa dilueix molt la seva força real. Malgrat tot, penso que una alta participació a Catalunya seria un senyal inequívoc de la nostra voluntat de ser europeus. Per això demano a tots els partidaris del dret a decidir que votin en aquestes eleccions europees als partits que ahir van donar suport a la proposta del parlament de Catalunya. Ahir Espanya ens va tancar la porta, però és a les nostres mans obrir la finestra europea.

26 de Gener de 1939. Ni oblit, ni perdó

El 26 de Gener de 1939 les tropes feixistes entraven a Barcelona per la Diagonal. Al cap de pocs dies tota Catalunya era vençuda. L'1 d'Abril del mateix any es rendia Madrid i Franco signava el darrer comunicat de guerra a Burgos, que deia: "En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado". 

Comunicat del final de la Guerra Civil

El final de la Guerra Civil marcava l'inici del Franquisme, l'únic règim feixista que va triomfar a Europa i que va intentar anihilar la Nació Catalana. No era la primera vegada que Catalunya era ocupada militarment. El 1640 (Guerra dels Segadors) i 1714 (Guerra de Successió) són 2 precedents que ens poden ajudar a entendre el que sempre havia estat un objectiu del Regne de Castella des de la Unió dinàstica amb la Corona d'Aragó, el 1474: unificar tots els regnes de la Península Ibèrica de forma que tinguessin llengua, lleis i institucions de govern úniques. La vella Hispania Romana convertida en la nova España Castellana, que ara anomenen "Nación Española" i que cada dia ens recorden que és "la más antigua de Europa", la qual cosa és francament discutible, si ens atenem a la definició de la paraula nació segons el diccionari de l'IEC: "Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre". És evident que aquesta definició no la podríem aplicar a l'Espanya de fa 500 anys. Potser per això el primer text legal que defineix la "Nación Española" és la Constitució de 1812, que en el seu article primer diu: "La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios". Cal recordar també que el terme nació no apareixia en l'avantprojecte de la Constitució Espanyola de 1978, que en el seu article 2 deia: "La Constitución se fundamenta en la unidad de España y la solidaridad entre sus pueblos y reconoce el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran". Va ser la Comissió Constitucional del Congrés la que va modificar l'article i el va deixar tal i com està ara: "La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas", ignorant la proposta dels diputats i senadors d'Euskadiko Ezkerra i d'Esquerra Republicana de Catalunya, que deia el següent: "La Constitución se fundamenta en la pluralidad del Estado español, la solidaridad entre los pueblos, el derecho a la autonomía de la regiones y naciones que lo integran y el derecho a la autodeterminación de estas últimas". Jo no vaig votar aquesta constitució, però penso que la tercera versió de l'article 2 representa a la perfecció el que ha estat i és Espanya, mentre que el redactat actual és hereu directe de la "Ley Orgánica del Estado", promulgada per Franco l'any 1967, que deia: "La soberanía nacional es una e indivisible, sin que sea susceptible de delegación ni cesión". 

Que cadascú ho interpreti com vulgui i esculli la nació que més li agradi. Sigui com sigui, l'objectiu d'aquest article no és pas posar en qüestió cap nació, ni cap estat, sinó recordar què va passar fa 75 anys a Barcelona. Amb la caiguda de la capital de Catalunya, començava una llarga etapa de repressió a tots nivells, només comparable a la de la "Nueva Planta" de fa 300 anys.

Decret de Nova Planta a Catalunya

Per tal d'il·lustrar les conseqüències de la derrota republicana a Catalunya, he recopilat quatre fragments d'un article publicat avui mateix al diari Ara, signat per varis historiadors, que descriuen la repressió franquista en varis àmbits: 

La repressió política (Manel Risques)
"El 26 de gener del 1939 va suposar la destrucció de la ciutat republicana i la seva substitució pel nou projecte de la dictadura. L'instrument per fer-ho va ser la repressió. Per això les tropes franquistes van tancar Barcelona a fi que ningú no pogués fugir-ne, i la van convertir en un espai de liquidació planificada. La violència era al moll de l'os del projecte dels vencedors i l'aparell repressiu, al servei de l'ocupació, va ser impressionant. La seva posada en marxa va necessitar la col·laboració de catalans (falangistes, tradicionalistes, exlligaires, quintacolumnistes i espies) que van proporcionar informació precisa als ocupants i van renunciar a la "falsa ruta" del catalanisme. Denúncies, delacions, informes i testimonis de càrrec van fer la resta. Només durant el 1939, a Catalunya van celebrar-se 15.094 consells de guerra i més de mil execucions. Era el passar comptes tant amb un règim que, per primera vegada en la contemporaneïtat, havia trencat el domini social dels poderosos, com amb la violència desfermada el juliol del 1936 arran de la rebel·lió il·legítima contra la República. Començava la revenja." 

La repressió lingüística i cultural (Carles Santacana)
"La llengua i la cultura catalanes van desaparèixer de Barcelona aquell gener del 1939. El català deixava de ser un idioma cooficial i el seu ús quedava prohibit a l'espai públic: en els rètols de les botigues o en els noms dels carrers, als teatres i en les activitats culturals, en el culte a les esglésies, i als quioscos de premsa i a les llibreries, per no dir a l'administració pública. La llengua era tractada d'aquesta manera perquè s'associava a un projecte cultural modern i nacional que es volia esborrar completament, perquè s'entenia que formava part d'una afirmació catalana que calia destruir. Com si mai hagués existit, es va suprimir l'Institut d'Estudis Catalans, es van eliminar els Jocs Florals i la Biblioteca de Catalunya es va convertir en Biblioteca Central. No cal dir que tota la xarxa d'entitats culturals republicanes i obreres van ser esborrades del mapa, mentre els col·legis professionals i la universitat van patir una intensa depuració de professionals i intel·lectuals. Icones de la cultura com Pau Casals i Pompeu Fabra marxaven a l'exili, i els seus llocs eren ocupats com a part del botí de guerra pels afins a la dictadura. S'iniciava una ofensiva cultural i lingüística espanyolitzadora que pretenia fer desaparèixer la cultura catalana, o en el millor dels casos folkloritzar-la perquè perdés la seva identificació amb el catalanisme."  

La repressió a l'escola (Salomó Marquès) 
"L'acció repressora va comportar que més del 10% de mestres s'exiliessin aprofitant que tenien la frontera a prop. En altres zones els van assassinar. Dels que es van quedar, gairebé un 30% va ser depurat i castigat. El buit deixat es va omplir amb persones escollides amb criteris polítics i no pas pedagògics. L'escola franquista va ser l'escola del NO en referència a la republicana. NO a l'ensenyament del català i en català; NO a la coeducació, NO a l'ensenyament laic, NO als referents pedagògics de l'Escola Activa (Montessori, Freinet, Decroly...), etc. Depuració de les biblioteques escolars. Inculcació del nou ideari político-escolar a tots els mestres en exercici. Nou pla d'estudis. Ensenyament basat en el dogma i la moral catòliques i les normes del Movimiento, és a dir, el nacionalcatolicisme. L'escola de la dictadura es va fonamentar en la por, la repressió, l'obediència i la manca de llibertats i de respecte a la personalitat de l'infant." 

La repressió a l'universitat (Francesc Vilanova)
"Un balanç força exacte de la situació docent de la Universitat de Barcelona, l'única que hi havia al país l'any 1939, mentre es completava el procés de depuració, ens diu que es va perdre gairebé la meitat de la plantilla de professors i investigadors, entre els quals la flor i nata dels catedràtics de facultats fonamentals com Medicina, Dret i Filosofia i Lletres. Depurats, empresonats, acomiadats i exiliats, dotzenes de professors van desaparèixer de les aules. L'exili català del 1939 (unes 100.000 persones d'un total d'uns 460.000) va ser, com escriuria Antoni Rovira i Virgili, "l'èxode d'un poble": van marxar quadres polítics i sindicals, dirigents institucionals i funcionaris públics, professors universitaris i mestres, intel·lectuals, escriptors, poetes i artistes, pagesos i obrers, comerciants i estudiants. Un èxode interclassista amb un cost intel·lectual, cultural, científic, acadèmic i professional brutal per al país." 

Crec que els textos anteriors descriuen perfectament el que va ser un genocidi social i cultural d'un poble, equiparable a altres crims contra la humanitat. Un intent de substutir una nació per una altra, que gairebé triomfa i que encara no ha estat condemnat per una bona part dels polítics espanyols. Certament la repressió política, les execucions sumaríssimes i l'exili durant la dictadura franquista no són patrimoni únic de Catalunya i és incorrecte dir que la Guerra Civil Espanyola va ser una guerra d'Espanya contra Catalunya, però és evident que Catalunya hi va perdre molt més que altres territoris d'Espanya, fonamentalment la seva llengua i les seves institucions de govern, però també el seu teixit industrial, el moviment obrer i fins i tot l'església catalana, que també va ser substituida, malgrat que havía estat víctima de la revolució popular que va seguir l'aixecament militar del 18 de Juliol de 1936. El poble de Catalunya sabia que en aquella guerra s'hi jugava molt més que una jove i inestable república, que apuntava a federal. Per això va resistir molt més temps, fins i tot quan després de la derrota republicana a l'Ebre la guerra ja estava perduda. El paral·lelisme amb el setge i la derrota de Barcelona del 1714 és evident.

Les tropes PPeres a la Convenció de Barcelona

Ahir, les "tropes" del Partido Popular van tornar a entrar a Barcelona per la Diagonal, tal com van fer els seus avis fa 75 anys. Han canviat les formes, però el fons és el mateix. Les tropes castellanes de Felip IV van ocupar Catalunya el 1640. Les tropes Borbòniques de Felip V van acabar amb la Corona d'Aragó el 1714, de la qual Catalunya n'era part fundadora i diferenciada nacionalment. Les tropes nacionals de Franco van acabar amb la República Espanyola el 1939, que després de 2 segles i escaig havia reconegut l'Autonomia de Catalunya i restaurat el Govern de la Generalitat, que té l'origen l'any 1359. Però ni Felip IV, ni Felip V, ni Franco van acabar amb la voluntat de ser dels catalans, que avui està més viva que mai. Aquesta voluntat de ser s'ha manifestat políticament al llarg de la història de moltes maneres: regionalisme, federalisme, nacionalisme, però mai ha aconseguit encaixar Catalunya dintre de l'Espanya Castellana, que porta la uniformitat en el seu ADN. I justament ara, quan la societat Catalana és més plural que mai en tots els aspectes, aquesta voluntat de ser s'expressa majoritàriament amb el desig d'autodeterminar-se políticament, la qual cosa implica la possibilitat que Catalunya esdevingui un Estat, per primera vegada en la història. Per aquest motiu ens envien les "tropes" una altra vegada, per recordar-nos que res no ha canviat en 300 anys i que seguim sent un territori conquerit militarment i assimilat políticament a un estat que la majoria de catalans ja no sent com a propi. Seria molt trist que el que no van aconseguir fa 75 anys amb els tancs ho aconseguissin ara amb les seves mentides i falses promeses. Ni un pas enrere catalans!

Cartell de la República

Jo sóc nét de combatents republicans, que van deixar la família per anar al front a defensar la democràcia. Sortosament van sobreviure, però van haver de patir 40 anys de dictadura. Per això no puc oblidar el 26 de Gener de 1939, ni perdonar l'estat que encara manté el dictador enterrat en un mausoleu, sota una enorme creu catòlica, mentre milers de familiars de republicans que van tenir menys sort que els meus 2 avis encara no saben on anar a plorar els seus morts. Espanya és la vergonya d'Europa i en dies com avui el meu rebuig cap a aquest país fet "a machetazos" és més gran.

Visca la República!