 |
| Comunicat del final de la Guerra Civil |
El final de la Guerra Civil marcava l'inici del Franquisme, l'únic règim feixista que va triomfar a Europa i que va intentar anihilar la Nació Catalana. No era la primera vegada que Catalunya era ocupada militarment. El 1640 (Guerra dels Segadors) i 1714 (Guerra de Successió) són 2 precedents que ens poden ajudar a entendre el que sempre havia estat un objectiu del Regne de Castella des de la Unió dinàstica amb la Corona d'Aragó, el 1474: unificar tots els regnes de la Península Ibèrica de forma que tinguessin llengua, lleis i institucions de govern úniques. La vella Hispania Romana convertida en la nova España Castellana, que ara anomenen "Nación Española" i que cada dia ens recorden que és "la más antigua de Europa", la qual cosa és francament discutible, si ens atenem a la definició de la paraula nació segons el diccionari de l'IEC: "Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre". És evident que aquesta definició no la podríem aplicar a l'Espanya de fa 500 anys. Potser per això el primer text legal que defineix la "Nación Española" és la Constitució de 1812, que en el seu article primer diu: "La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios". Cal recordar també que el terme nació no apareixia en l'avantprojecte de la Constitució Espanyola de 1978, que en el seu article 2 deia: "La Constitución se fundamenta en la unidad de España y la solidaridad entre sus pueblos y reconoce el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran". Va ser la Comissió Constitucional del Congrés la que va modificar l'article i el va deixar tal i com està ara: "La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas", ignorant la proposta dels diputats i senadors d'Euskadiko Ezkerra i d'Esquerra Republicana de Catalunya, que deia el següent: "La Constitución se fundamenta en la pluralidad del Estado español, la solidaridad entre los pueblos, el derecho a la autonomía de la regiones y naciones que lo integran y el derecho a la autodeterminación de estas últimas". Jo no vaig votar aquesta constitució, però penso que la tercera versió de l'article 2 representa a la perfecció el que ha estat i és Espanya, mentre que el redactat actual és hereu directe de la "Ley Orgánica del Estado", promulgada per Franco l'any 1967, que deia: "La soberanía nacional es una e indivisible, sin que sea susceptible de delegación ni cesión".
Que cadascú ho interpreti com vulgui i esculli la nació que més li agradi. Sigui com sigui, l'objectiu d'aquest article no és pas posar en qüestió cap nació, ni cap estat, sinó recordar què va passar fa 75 anys a Barcelona. Amb la caiguda de la capital de Catalunya, començava una llarga etapa de repressió a tots nivells, només comparable a la de la "Nueva Planta" de fa 300 anys.
 |
| Decret de Nova Planta a Catalunya |
Per tal d'il·lustrar les conseqüències de la derrota republicana a Catalunya, he recopilat quatre fragments d'un article publicat avui mateix al diari Ara, signat per varis historiadors, que descriuen la repressió franquista en varis àmbits:
La repressió política (Manel Risques)
"El 26 de gener del 1939 va suposar la destrucció de la ciutat republicana i la seva substitució pel nou projecte de la dictadura. L'instrument per fer-ho va ser la repressió. Per això les tropes franquistes van tancar Barcelona a fi que ningú no pogués fugir-ne, i la van convertir en un espai de liquidació planificada. La violència era al moll de l'os del projecte dels vencedors i l'aparell repressiu, al servei de l'ocupació, va ser impressionant. La seva posada en marxa va necessitar la col·laboració de catalans (falangistes, tradicionalistes, exlligaires, quintacolumnistes i espies) que van proporcionar informació precisa als ocupants i van renunciar a la "falsa ruta" del catalanisme. Denúncies, delacions, informes i testimonis de càrrec van fer la resta. Només durant el 1939, a Catalunya van celebrar-se 15.094 consells de guerra i més de mil execucions. Era el passar comptes tant amb un règim que, per primera vegada en la contemporaneïtat, havia trencat el domini social dels poderosos, com amb la violència desfermada el juliol del 1936 arran de la rebel·lió il·legítima contra la República. Començava la revenja."
La repressió lingüística i cultural (Carles Santacana)
"La llengua i la cultura catalanes van desaparèixer de Barcelona aquell gener del 1939. El català deixava de ser un idioma cooficial i el seu ús quedava prohibit a l'espai públic: en els rètols de les botigues o en els noms dels carrers, als teatres i en les activitats culturals, en el culte a les esglésies, i als quioscos de premsa i a les llibreries, per no dir a l'administració pública. La llengua era tractada d'aquesta manera perquè s'associava a un projecte cultural modern i nacional que es volia esborrar completament, perquè s'entenia que formava part d'una afirmació catalana que calia destruir. Com si mai hagués existit, es va suprimir l'Institut d'Estudis Catalans, es van eliminar els Jocs Florals i la Biblioteca de Catalunya es va convertir en Biblioteca Central. No cal dir que tota la xarxa d'entitats culturals republicanes i obreres van ser esborrades del mapa, mentre els col·legis professionals i la universitat van patir una intensa depuració de professionals i intel·lectuals. Icones de la cultura com Pau Casals i Pompeu Fabra marxaven a l'exili, i els seus llocs eren ocupats com a part del botí de guerra pels afins a la dictadura. S'iniciava una ofensiva cultural i lingüística espanyolitzadora que pretenia fer desaparèixer la cultura catalana, o en el millor dels casos folkloritzar-la perquè perdés la seva identificació amb el catalanisme."
La repressió a l'escola (Salomó Marquès)
"L'acció repressora va comportar que més del 10% de mestres s'exiliessin aprofitant que tenien la frontera a prop. En altres zones els van assassinar. Dels que es van quedar, gairebé un 30% va ser depurat i castigat. El buit deixat es va omplir amb persones escollides amb criteris polítics i no pas pedagògics. L'escola franquista va ser l'escola del NO en referència a la republicana. NO a l'ensenyament del català i en català; NO a la coeducació, NO a l'ensenyament laic, NO als referents pedagògics de l'Escola Activa (Montessori, Freinet, Decroly...), etc. Depuració de les biblioteques escolars. Inculcació del nou ideari político-escolar a tots els mestres en exercici. Nou pla d'estudis. Ensenyament basat en el dogma i la moral catòliques i les normes del Movimiento, és a dir, el nacionalcatolicisme. L'escola de la dictadura es va fonamentar en la por, la repressió, l'obediència i la manca de llibertats i de respecte a la personalitat de l'infant."
La repressió a l'universitat (Francesc Vilanova)
"Un balanç força exacte de la situació docent de la Universitat de Barcelona, l'única que hi havia al país l'any 1939, mentre es completava el procés de depuració, ens diu que es va perdre gairebé la meitat de la plantilla de professors i investigadors, entre els quals la flor i nata dels catedràtics de facultats fonamentals com Medicina, Dret i Filosofia i Lletres. Depurats, empresonats, acomiadats i exiliats, dotzenes de professors van desaparèixer de les aules. L'exili català del 1939 (unes 100.000 persones d'un total d'uns 460.000) va ser, com escriuria Antoni Rovira i Virgili, "l'èxode d'un poble": van marxar quadres polítics i sindicals, dirigents institucionals i funcionaris públics, professors universitaris i mestres, intel·lectuals, escriptors, poetes i artistes, pagesos i obrers, comerciants i estudiants. Un èxode interclassista amb un cost intel·lectual, cultural, científic, acadèmic i professional brutal per al país."
Crec que els textos anteriors descriuen perfectament el que va ser un genocidi social i cultural d'un poble, equiparable a altres crims contra la humanitat. Un intent de substutir una nació per una altra, que gairebé triomfa i que encara no ha estat condemnat per una bona part dels polítics espanyols. Certament la repressió política, les execucions sumaríssimes i l'exili durant la dictadura franquista no són patrimoni únic de Catalunya i és incorrecte dir que la Guerra Civil Espanyola va ser una guerra d'Espanya contra Catalunya, però és evident que Catalunya hi va perdre molt més que altres territoris d'Espanya, fonamentalment la seva llengua i les seves institucions de govern, però també el seu teixit industrial, el moviment obrer i fins i tot l'església catalana, que també va ser substituida, malgrat que havía estat víctima de la revolució popular que va seguir l'aixecament militar del 18 de Juliol de 1936. El poble de Catalunya sabia que en aquella guerra s'hi jugava molt més que una jove i inestable república, que apuntava a federal. Per això va resistir molt més temps, fins i tot quan després de la derrota republicana a l'Ebre la guerra ja estava perduda. El paral·lelisme amb el setge i la derrota de Barcelona del 1714 és evident.
 |
| Les tropes PPeres a la Convenció de Barcelona |
Ahir, les "tropes" del Partido Popular van tornar a entrar a Barcelona per la Diagonal, tal com van fer els seus avis fa 75 anys. Han canviat les formes, però el fons és el mateix. Les tropes castellanes de Felip IV van ocupar Catalunya el 1640. Les tropes Borbòniques de Felip V van acabar amb la Corona d'Aragó el 1714, de la qual Catalunya n'era part fundadora i diferenciada nacionalment. Les tropes nacionals de Franco van acabar amb la República Espanyola el 1939, que després de 2 segles i escaig havia reconegut l'Autonomia de Catalunya i restaurat el Govern de la Generalitat, que té l'origen l'any 1359. Però ni Felip IV, ni Felip V, ni Franco van acabar amb la voluntat de ser dels catalans, que avui està més viva que mai. Aquesta voluntat de ser s'ha manifestat políticament al llarg de la història de moltes maneres: regionalisme, federalisme, nacionalisme, però mai ha aconseguit encaixar Catalunya dintre de l'Espanya Castellana, que porta la uniformitat en el seu ADN. I justament ara, quan la societat Catalana és més plural que mai en tots els aspectes, aquesta voluntat de ser s'expressa majoritàriament amb el desig d'autodeterminar-se políticament, la qual cosa implica la possibilitat que Catalunya esdevingui un Estat, per primera vegada en la història. Per aquest motiu ens envien les "tropes" una altra vegada, per recordar-nos que res no ha canviat en 300 anys i que seguim sent un territori conquerit militarment i assimilat políticament a un estat que la majoria de catalans ja no sent com a propi. Seria molt trist que el que no van aconseguir fa 75 anys amb els tancs ho aconseguissin ara amb les seves mentides i falses promeses. Ni un pas enrere catalans!
 |
| Cartell de la República |
Jo sóc nét de combatents republicans, que van deixar la família per anar al front a defensar la democràcia. Sortosament van sobreviure, però van haver de patir 40 anys de dictadura. Per això no puc oblidar el 26 de Gener de 1939, ni perdonar l'estat que encara manté el dictador enterrat en un mausoleu, sota una enorme creu catòlica, mentre milers de familiars de republicans que van tenir menys sort que els meus 2 avis encara no saben on anar a plorar els seus morts. Espanya és la vergonya d'Europa i en dies com avui el meu rebuig cap a aquest país fet "a machetazos" és més gran.
Visca la República!
