Tal i com es veu en la imatge superior, que avui apareix en tots els diaris, quan les agulles dels rellotges marquin les 3 de la matinada, seran les 2. Per tant, els qui demà hagin d'anar a treballar a les 9, podran disfrutar d'una hora més de son. I els que surtin de la discoteca a les 6 podran ballar, beure i lligar durant una hora més, sense que la Guardia Urbana ho pugui evitar.
Llegeixo al diari que el canvi d'horari es va generalitzar a partir del 1.974, després de la primera crisi del petroli, malgrat que els seus orígens es remunten a principis del segle passat, quan William Willet va proposar per primer cop l'horari d'estiu, i a Espanya s'aplica des del 1.918. Com tots sabem, i ens recorden cada any 2 vegades, la idea de la mesura és intentar sincronitzar el nostre horari amb la del període diürn, per tal d'aprofitar millor la llum solar i estalviar energia en il·luminació. Suposo que si després de gairebé 100 anys encara s'aplica deu ser perquè funciona, tot i que a vegades se'm fa difícil d'entendre, tenint en compte la durada de la jornada laboral real a Catalunya.
Darrera el canvi d'horari hi ha el concepte de sincronització, aquesta obsessió humana per aconseguir que 2 o més esdeveniments (en aquest cas l'hora de llevar-nos i la sortida del sol) passin al mateix temps. Qui no ha sincronitzat mai el seu rellotge amb un altre? La nostra vida està regida per la sincronia i quan no hi ha sincronia ens sembla que les coses no funcionen bé, com quan el so de la televisió no està sincronitzat amb la imatge, per exemple. La sincronia iguala el temps en que passen les coses i per tant les fa menys espontànies, és a dir, menys lliures.
Però per tal de sincronitzar 2 fets, necessitem tenir una referència comuna, que és el temps. Fins l'any 1905 la ciència pensava que el temps era aquesta referència, perquè era igual per a qualsevol observador. Però aquell any, Albert Einstein va publicar una teoria cièntifica revolucionària que tirava per terra aquesta idea: la relativitat. Segons el Principi de Relativitat: "les lleis de la natura s'han d'expressar de manera que siguin les mateixes per a qualsevol observador, sigui quin sigui l'estat de moviment d'aquest" i com que la velocitat de llum és invariable (299.792.458 metres per segon, en el buit), per ser una "llei de la natura", una conseqüència és que el temps ja no ho és, i per tant canvia segons la velocitat de l'observador. Concretament, el temps mesurat per un observador en moviment serà sempre més petit que el que mesuraria un observador en repòs i aquesta diferència es fa més gran, quan més propera a la velocitat de la llum sigui la velocitat a la que viatja l'observador que es mou.
Ara per ara no és possible experimentar els efectes d'aquesta genial teoria en persona, perquè no disposem de la tecnologia per viatjar a velocitats properes a la de la llum, però fins i tot en el cas que això fos possible, la mateixa teoria estableix que la nostra massa augmentaria amb la velocitat, per tant necessitaríem cada cop més energia per moure'ns, segons la famosa equació E=mc2, on c és la velocitat de la llum. En el cas que arribéssim a aquesta velocitat, la nostra massa seria infinita. Conclusió: només un cos sense massa es pot moure a la velocitat de la llum. És el cas dels fotons, que són les partícules de llum.
Experiments fets amb partícules atòmiques en sincrotons han validat les teories d'Einstein, per tant, seria bo que adaptéssim el Principi de Relativitat a les nostres vides i deixéssim d'obsessionar-nos amb el temps, perquè per molt que canviem l'hora 2 vegades cada any, el dia seguirà començant quan surt el sol i la nit quan es pon, perquè això és una llei de la natura.
Tenia pensat acabar l'article amb el paràgraf anterior, però m'acabo d'adonar que ja són les 3, millor dit, les 2, per tant aquest article es publicarà 1 hora abans d'haver-se acabat. Increible? No, només relatiu. Disfruteu d'aquesta "hora de més"!
