El millor final?

Fa dies que li dono voltes a aquest post. Concretament des que Pep Guardiola, Sandro Rosell i Andoni Zubizarreta van comparèixer el passat 27 d'Abril en roda de premsa per anunciar la marxa d'en Pep i que Tito Vilanova seria el nou entrenador del Barça la temporada vinent. Ha passat un mes, i just després que el Barça hagi guanyat el 14è títol de l'era Guardiola de forma brillant m'he decidit a escriure sobre el que, ens agradi o no, és un final de cicle. O millor dit, sobre el cicle de Guardiola com a entrenador del Barça, que ara sí s'ha acabat.

No m'extendré lloant les virtuds i l'excel·lència del Barça que Pep i Tito han forjat al llarg d'aquestes 4 temporades, perquè els números canten: 14 títols de 19 possibles, la qual cosa suposa un 74% d'efectivitat i una mitja de més de 3 títols per temporada (3+4+3+4). 8 finals a partit únic guanyades de 9 jugades. Rècord de punts i de gols del Barça en un campionat de lliga. 3 pilotes d'or seguides per a Leo Messi, que ja és el màxim golejador de la història del Barça amb només 24 anys, i el guanyador del trofeu Pichichi amb el màxim nombre de gols de la història (50). I el més important de tot: l'any 2009 el Barça va guanyar els 6 títols possibles en 1 any natural, l'any perfecte. El Barça de les 5 copes de Kubala havia estat superat pel Barça de les 6 copes de Guardiola. Cap altre club ha assolit mai aquesta fita.

Ara fa 3 anys vaig escriure sobre la brillant temporada del Barça, la primera d'en Pep, en la qual va guanyar Copa, Lliga i Champions ("Avui fa un mes"). Fa 2 anys hi vaig tornar, per opinar sobre la segona temporada del cicle, en la qual se'ns van escapar Copa i Champions, però vam guanyar la Lliga, les Supercopes d'Espanya i d'Europa i el Mundialet de Clubs ("Un equip de futbol va ser el centre del món"). L'any passat no vaig escriure res, malgrat que vaig poder viure en directe la final de Wembley, una experiència increible que no oblidaré mai i el Barça va guanyar 3 títols: Supercopa d'Espanya, Lliga i Champions. Enguany hi torno, però no per parlar dels 4 títols que hem guanyat (Supercopes d'Espanya i d'Europa, Mundialet de Clubs i Copa del Rei), sinó de l'adéu d'en Pep en la temporada que hagués pogut ser perfecta, sinó haguéssim perdut Lliga i Champions.

El Barça 2011-2012 amb les 4 copes

Abans d'entrar a valorar la decisió d'en Pep, m'agradaria opinar sobre per què la temporada 2011-2012 no ha estat perfecta, ja que penso que en la resposta a aquesta pregunta hi ha algunes de les claus que han portat a en Pep a deixar el Barça. Com és possible que el Barça més golejador de la història no guanyi Lliga i Champions? Respecte la Lliga està molt clar: un altre equip ha fet més gols i més punts, per tant és el campió. A la Lliga, especialment fora de casa, el Barça no ha guanyat amb la solvència d'altres temporades i s'ha deixat molts punts (6 empats i 2 derrotes). I quan semblava que la remuntada era possible, vàrem fallar al partit clau. A les semifinals de la Champions, el Barça va ser incapaç de marcar 1 gol a camp contrari, ni d'aguantar un resultat favorable a casa durant 3 minuts, ni de marcar 1 gol en 45 minuts a un equip ultradefenssiu, que per desgràcia del futbol ha acabat sent el campió d'Europa. També podríem parlar de les lesions i de les ajudes arbitrals a l'etern rival, però això semblarien excuses i la realitat és la que és: aquest any no hem excel·lit, per això la temporada ha estat bona, però no perfecta.

La mateixa setmana que s'escapaven els 2 títols més importants, Sandro Rosell anunciava el que molts ja ens pensàvem i en Pep ens explicava que s'havia buidat i necessitava descansar després d'haver estat sotmès a una gran pressió durant 4 anys. Respecto profundament la decisió d'en Pep i l'entenc, però no la comparteixo, ni tampoc crec que fos anunciada en el moment adequat, més encara si des de l'Octubre de l'any passat ja ho tenia pensat, com va dir. Una de les virtuts que sempre he elogiat de Guardiola és la seva capacitat de lideratge i en la meva opinió un líder no abandona quan apareixen els primers símptomes de que alguna cosa falla. Tampoc em sembla correcte anunciar-ho quan encara s'havia de jugar la final de la Copa del Rei, perquè va semblar com si la temporada ja s'hagués acabat i guanyar el 14è títol no fos tant important. I esclar que ho era!

Com que no puc entendre que l'entrenador més brillant de la història del Barça ho deixi el primer any que no guanya cap dels 2 títols més importants (Lliga i Champions), començo a pensar que darrera del "m'he buidat i necessito descansar" hi ha altres motius, que ara potser no convé explicar, però que han pesat més alhora de prendre aquesta decisió. Ras i curt: en Pep no s'entén amb la directiva de Sandro Rosell. Una directiva que s'omple la boca parlant de valors, mentre gairebé elimina la publicitat d'Unicef a la samarreta i la substitueix per la d'una fundació de dubtosa solvència. Una directiva que porta als tribunals a la junta directiva anterior (la que va confiar en Pep Guardiola per aixecar un equip que estava en crisi) per mala gestió econòmica, però és incapaç de trencar relacions amb el Reial Madrid, quan van acusar al Barça de dopatge a través de la Cadena COPE. Una directiva que tampoc va denunciar al Madrid a la UEFA, quan ells van denunciar a la UEFA alguns jugadors del Barça per fer comèdia i proferir insults racistes, amb l'únic objectiu que no juguessin la final de Wembley, després de quedar eliminats a semifinals. Una directiva que ha estat incapaç de denunciar el joc brut que José Mourinho ha estat fent des que va arribar al Madrid i de fer front al "Villarato", que la caverna mediàtica ha alimentat durant 4 anys. En definitiva, una directiva tova, que no li ha donat suport quan més el necessitava i més pressió rebia. Recordem la famosa roda de premsa prèvia al partit d'anada de les semifinals de la Champions de l'any passat al Bernabeu, en la qual Guardiola explota. Això és el que l'ha cremat i per això ha plegat.

I és una llàstima, perquè penso que el model d'equip no està ni molt menys acabat. Potser cal fer alguns retocs, però l'essència segueix sent vàlida i no penso que s'hagi acabat cap cicle esportiu per no guanyar 2 títols. No oblidem que el Barça segueix sent la base de la "Roja", que tant agrada als cavernícoles de la "meseta" (els mateixos que diuen que s'ha acabat un cicle i que l'estil de joc del Barça està en crisi) i que és favorita per guanyar l'Eurocopa, si la meva Alemanya no ho impedeix. Ara bé, quan Pep diu que marxa, és evident que s'ha acabat el seu cicle com a entrenador i ara caldrà veure com respòn l'equip a en Tito Vilanova, que té davant seu el difícil repte de mantenir el nivell del Barça de Guardiola, perquè superar-lo és impossible.

El temps dirà si la decisió va ser encertada. Ara toca mirar endavant i recordar amb orgull aquests 4 anys, que han fet canviar la mentalitat del culé pessimista. Molta sort Tito! Moltes gràcies Pep, i a reveure!

Un gran viatge

Com sabeu no faig massa viatges. Tot i que m'agrada molt conèixer països, ciutats, pobles, paisatges i cultures diferents, tinc un problema amb el mitjà de transport més ràpid per viatjar lluny: l'avió. No és que em faci por volar, malgrat que no em fa molta gràcia el tema. De fet ho trobo antinatural en els humans, que som éssers terrestres. El meu problema amb l'avió és que estic operat de les 2 oïdes i ho passo malament degut als canvis de pressió, fins al punt que he arribat a quedar-me gairebé sord més d'un dia després d'un aterratge, amb el conseqüent risc que això comporta per les pròtesis que porto. Tot plegat ha fet que cada cop m'agradi menys volar i per tant viatgi poc i la majoria de vegades per motius de feina.

Us explico això perquè avui he fet un viatge, un gran viatge sense sortir de Barcelona. Avui he viatjat a la República del Tadjikistan, una ex-república soviètica de l'Àsia Central, que fa frontera amb l'Afganistan. Efectivament, he anat a una xerrada d'un home aficionat a la fotografia i als viatges sobre el viatge que va fer ara fa 1 any al Tadjikistan, una part del qual el va recòrrer en bicicleta tot terreny, amb l'única companyia d'una amiga i una tenda de campanya. En Paco ens ha explicat amb un video i unes fotografies increibles el seu recorregut per aquest país desconegut, on no hi ha pràcticament turisme (recordo la fotografia d'un llibre de registre d'un alberg on no hi havia anat ningú des del 2005). Vull destacar també l'encertada tria de la música que acompanyava el video, en el qual he identificat el tema "The long road", que Mark Knopfler va composar per la pel·lícula Cal (1984).

En poc més d'una hora ens ha donat a conèixer aquesta terra inhòspita i àrida, però amb l'encant dels llocs on gairebé ningú hi posa els peus, on el silenci només el trenca el vent, quan bufa amb força. Hem compartit els bons i mals moments del viatge, com el recorregut en bicicleta per un terreny desèrtic a 45 graus de temperatura i 4.000 metres d'alçada, amb poca aigua i sense una font de calor potent per escalfar el menjar. Muntanyes imponents de més de 7.000 metres amb neus perpètues s'alcen verticals sobre els rius, formant congostos profunds que serpentejen al llarg de centenars de kilòmetres i amb llacs d'aigua gelada provinent de les glaceres més llargues del planeta.

Paisatge de Tadjikistan

Hem pogut veure el contrast entre la capital Dushanbe, una ciutat moderna, construida a l'època de la Unió Soviètica i els pobles de la perifèria, on les cases es construeixen amb restes de contenidors o qualsevol altre residu aprofitable, sense aigua corrent ni gairebé electricitat, i els cotxes que ja no es fan servir són totalment desballestats, a excepció de la carrosseria, que resta abandonada al carrer, perquè ningú la vol. Hem vist la pobresa d'un país majoritariament musulmà, amb una gent increiblement hospitalària, que no dubten a oferir al viatger tot el que tenen, que és molt poc. També ens han explicat el mal que va fer la colonització soviètica en època de Stalin i l'actual situació política i econòmica d'un país on pagant 5.000 dòlars pots ser policia sense passar cap prova, o si en pagues 100.000 president d'una empresa.

Em venen a la memòria moltes anècdotes que el Paco i la seva amiga ens han explicat aquesta tarda sobre aquest país, del qual fa 4 hores amb prou feines en coneixia el nom, però m'allargaria molt i les 3 hores dormides la nit passada comencen a fer-me efecte. Per tant ho deixaré aquí, agraint a la persona que m'ha convidat a aquesta xerrada, que ho hagi volgut compartir amb mi. Avui he fet un gran viatge sense sortir de Barcelona i el més bonic és que l'he fet amb tu. Fins el proper!

Funky de prop

Els aficionats a la màgia sabreu que hi ha una disciplina que es diu "màgia de prop" en la qual l'il·lusionista es troba a molt poca distància dels espectadors i realitza jocs de mans, normalment amb cartes davant d'un públic reduït amb el qual el màgic interacciona. Els que ja tingueu una edat recordareu al gran Juan Tamariz, com a referent de la màgia de prop a Espanya. Resumint, màgia de prop implica proximitat i interactivitat.

Proximitat i interactivitat és el que vam poder gaudir els que vam anar ahir al concert de la Fundación Tony Manero al Marula Café de Barcelona. El Marula és un local petit i acollidor situat en ple centre de Barcelona, al carrer Escudellers 49, prop de la Plaça Real, que està especialitzat en funk. Certament no és el millor local per encabir-hi una banda de 10 músics, perquè no té ni tarima, però això el fa especial, perquè tens els músics molt aprop. Tu els veus a ells, i ells a tu. Gairebé els pots tocar i per tant interacciones amb ells, com en la màgia de prop.

FTM al Marula

La diferència és que ells no fan màgia (que per molt màgica que ens sembli, sabem que ens estan enganyant perquè sempre hi ha una trampa), sinó música. MÚSICA escrita en majúscules i sense trampes. En directe i amb tots els instruments, com es feia fa 40 anys. I a més fan la música que a mi m'agrada, música disco-funky per ballar, ballar i ballar, i no pensar en res més que no sigui en ballar. Però jo, com que soc una mica músic i bastant freakie, em dedico a cantar-ho tot mentre ballo. És a dir, no només canto la melodia o la lletra de la cançó, sinó els vents, la guitarra, el baix i els teclats. No ho canto tot a la vegada, però ho tinc tot al cap i se en quin moment entra cada instrument i què tocarà, com si fos el director de l'orquestra.

Mentre cantava i ballava se'm va acostar una persona molt jove i em va preguntar si era bateria (a vegades també faig com si la toqués). Li vaig dir que no, que lo meu era el piano. Em va dir que tocava el baix en un grup de funky, que li encantava el baix i que ho havia deixat tot per tocar. A mi m'agraden gairebé tots els instruments i el baix és fonamental, perquè és la base rítmica juntament amb la bateria, però també melòdica, ja que marca les notes principals dels acords. Aquesta persona tenia una energia bestial. Demanava a crits que li donessin un baix per tocar. A mi em passa quelcom similar amb el piano, però amb uns quants anys més i més lligams per trencar, però tal com vaig escriure fa uns dies: mai és tard. I precísament ahir mateix el teclista de la FTM em va dir que tenia places a l'escola de Música de Badalona on dóna classes, i que si volia me'n guardava una (Paco, si estás leyendo esto, a ver si cuadramos horarios de cara a Septiembre).

Tornant al concert, el repertori va començar amb una versió del tema "you are a star", dels Aquarian Dream (els braços que apareixen entre els segons 30 i 50 són els meus :D) i va combinar temes propis de la FTM (pel meu gust una mica massa de l'àlbum "Click", que no és el més disco-funky) amb alguna versió i un parell de temes del nou disc, que em van agradar molt. Això és una altra cosa que m'agrada d'aquesta banda i que després comentava amb en Lalo (guitarra): la combinació entre versions i temes propis. La FTM van començar, com la majoria de grups versionant temes, però poc a poc van anar creant-ne de propis, seguint l'estil disco-funky dels 70-80, amb alguna incursió als temes més raperos i llatins (àlbum "Click") i a les bandes sonores (àlbum "Pandilleros"). Tot és música, i ben tocada sempre és un regal per l'oïda, però sempre hi ha qui prefereix les versions, els clàssics de sempre. De tot el que va sonar ahir, jo em quedo amb la versió de "get down, saturday night", d'Oliver Cheatham. Per mi va ser el tema de la nit.

Pels qui us ho vau perdre, us deixo un video promocional de la FTM on surten les dates i els locals on tocaran pròximament, a Manresa, L'Hospitalet, Mataro i Terrassa. A veure si em localitzeu al video, perquè també hi surto jo, com no podia ser d'altra manera.

Acabaré amb les paraules que vaig escriure al Facebook just arribar a casa després del concert: "Gràcies! Gràcies! Gràcies! i mil vegades gràcies pel bolaco d'aquesta nit i la posterior sessió disco-funky a càrrec de Miguelito i Lalo. No deixeu mai de crear, però tampoc no deixeu de versionar, perquè sou uns putos cracks!"

Ens veiem a la Salamandra el dissabte 2 de Juny!

El millor regal

Què és un regal? Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, un regal és una "cosa plaent que hom ofereix a algú, especialment en ocasió d’una festa, d’un esdeveniment feliç". Penso que és una bona definició del concepte regal, com a objecte, relacionat amb la felicitat. Un regal és una cosa que ens fa feliços en un dia assenyalat, per exemple el dia del nostre aniversari.

Però un regal pot ser també quelcom immaterial: passar una estona amb algú, una mirada, un somriure, una abraçada, un petó. Coses intangibles que ens fan sentir bé mentre duren, ni que sigui un instant fugaç, únic i irrepetible. Fins i tot una cosa quotidiana, com un paisatge, una posta de sol, o una lluna plena com la del 6 de Maig passat, pot ser un regal. I un regal és també una mostra de gratitud, d'afecte, d'estimació o d'amor cap algú que forma part de la nostra vida: els companys de feina, els amics, la família o la parella.Totes aquestes coses són regals, i potser més coses que em deixo.

Quin és el millor regal? Malauradament això no ho diu el diccionari, però intentaré explicar-ho, segons el meu punt de vista. D'entrada us diré que he fet molts regals a moltes persones a la meva vida, com la majoria de vosaltres suposo, i per cadascún d'ells ha estat diferent el motiu pel qual he fet el regal i la persona a qui li he fet. Per tant, no hi ha 2 regals iguals, perquè no hi ha 2 persones iguals. Fins i tot encara que regalem el mateix objecte (un llibre, un disc, un perfum, una flor) a 2 persones diferents, el regal serà diferent, perquè el motiu que ens impulsa a fer el regal cap a aquestes persones és diferent i possiblement, la sensació de benestar que tindran aquestes persones també serà diferent.

És molt important conèixer la persona alhora d'escollir un bon regal, però això no sempre passa i llavors entren en joc 2 factors que per mi són determinants i que estan relacionats amb el concepte de regal: la sorpresa i l'originalitat. Un regal original, que no s'espera o d'algú que no t'esperes, ens acostuma a fer sentir millor, que el clàssic binomi rosa-llibre per Sant Jordi o el convencional perfum per Nadal. Conclusió: Sigueu originals i sorpreneu a la persona a qui li feu el regal, si la voleu veure feliç.

Avui li he fet un regal d'aniversari a una persona important per mi. Estava convençut que l'encertaria, no perquè la conegui gaire, sinó perquè el regal era original i inesperat. I així ha estat. Durant uns moments aquesta persona s'ha sentit bé amb mi, i aquest és el millor regal que em podia fer. L'any que ve un altre!

Un any més gran

Avui fa 41 anys i 1 setmana que vaig venir al món i 1 any i 7 dies que en vaig complir 40 i els meus amics em van fer 2 festes sorpresa, a Barcelona i Salàs per celebrar-ho, tal com ja vaig escriure en aquest mateix bloc al post fa vint anys que tinc vint anys. Aleshores deia que "per mi no és tant important tenir molts amics durant molts anys, com que els amics que t'acompanyen en cada moment de la vida ho siguin de veritat". Potser si hagués especificat millor què significa tenir un amic de veritat, ara no estaria escrivint aquest post, que justament és el número 41 que publico.

Sigui com sigui, també vaig dir que "en 20 anys han entrat i sortit moltes persones a la meva vida, i segur que d'aquí a 20 anys n'entraran i en sortiran moltes més". Potser ha arribat aquest moment, que alguns surtin i d'altres entrin. No ho se. Ja es veurà amb el temps, però ara mateix tinc sensació de final d'etapa i a la vegada por de començar-ne una altra. No se si a GSI Commerce o a una altra empresa, a Barcelona o a Salàs, a Catalunya o a l'estranger. No ho tinc del tot clar, però alguna cosa s'ha trencat i he de seguir endavant amb les persones que m'aprecien de veritat i amb les que em pugui trobar a partir d'ara.

Un dels regals que els meus amics em van fer fa 1 any és un fantàstic equip de música i dvd que fins avui no he estrenat (sí, ja se que té collons el tema). No tenia clar on posar-lo, si a l'habitació del piano, o al menjador. A l'habitació del piano hi ha massa trastos i al menjador no m'anava bé on endollar-lo i ho vaig deixar per més endavant. Fins avui.

Aquest equip de música s'ha passat 1 any dins la caixa, com jo. Però avui l'he tret de la caixa, l'he muntat (al menjador) i he escoltat 2 discos de Fundación Tony Manero: primer "Pandilleros", però no he pogut passar de la 4a cançó, "Linda Lula", sense posar-me tou. Per tant he decidit passar a l'acció i posar-me el disc "Que no pare el beat!", el directe que FTM van grabar a la Paloma per celebrar els 10 anys de la banda i que jo vaig veure in situ. He repassat un a un tots els temes, cantant tots i cada un dels instruments i preparant el concert del proper divendres 18 al Marula Cafe de Barcelona, que serà brutal, com el darrer que van fer, fa mig any.

Aquesta tarda provaré com sona la música clàssica i el piano a l'equip de música, tot escoltant Mahler i Gershwin. Avui la cadena musical ha sortit de la caixa i jo també, que no de l'armari!

Trencament

Hi ha molts tipus de trencaments, materials, immaterials, de relació i d'amistat. Se'ns pot trencar un objecte o se'ns pot trencar el cor. Podem trencar amb la parella o amb un amic. El trencament a vegades és temporal i d'altres definitiu, però el que per mi defineix millor un trencament és que res torna a ser igual després de produir-se. Es pot reparar un objecte trencat? Depèn de la fragilitat de l'objecte i de la magnitud del trencament, però encara que s'arregli, no queda mai com abans del trencament, perquè una part del material s'ha perdut i no es pot recuperar, ni substituir. Malgrat tot, si un objecte es trenca i no es pot reparar, sovint es pot substituir per un de nou. Quan una relació es trenca, no la pot substituir cap altra, perquè cada relació és única i diferent. I això és el que fa que els trencaments sentimentals siguin molt més difícils de superar.

Què provoca un trencament? Si és material normalment un error mecànic, com quan un objecte ens rellisca de les mans i es trenca en caure a terra. Però si és immaterial acostuma a ser un sentiment. Aleshores, és un error sentir? NO! Però a vegades els sentiments ens fan actuar de manera errònia, provocant el trencament. En alguns casos ens adonem de l'error i intentem arreglar-ho, però normalment reaccionem massa tard, perquè el sentiment ens té segrestats i el trencament és inevitable.

En aquests 41 anys de vida he trencat (i m'han trencat) moltes coses, materials i immaterials. Els infants ploren pels trencaments materials: aquella joguina  preferida, que un dia es trenca i amb la qual no pots tornar a jugar. Els adults en canvi tendim a plorar més pels trencaments immaterials: la parella que deixem o ens deixa, l'amic en el qual deixem de confiar, el cap que deixa de confiar en nosaltres, etc.

Són justos els trencaments? Per mi gairebé mai, perquè quan decideixes trencar o decideixen trencar amb tu, es dóna més importància els aspectes negatius que als positius. El nostre cervell és incapaç de compensar racionalment la major quantitat de coses positives d'una relació, davant d'un fet negatiu, que per causa del fort sentiment de rebuig que genera, passa per sobre de tot. Això em va escriure una persona que va trencar amb mi, fa 10 anys: "se rompió algo. Y solo creo que somos incompatibles en cosas que aquello en lo que somos compatibles no puede bastar". Conclusió: els sentiments positius i negatius no es compensen.

Trencar significa que quelcom s'acaba, però també tornar a començar. A vegades amb el mateix objecte o persona, a vegades amb d'altres. Fa uns dies us comentava que per mi no hi ha res etern i això implica que la vida és plena de trencaments, per tant, de finals i nous començaments, de persones que entren i surten. Sovint em pregunto què és més difícil, trencar o tornar a començar? Suposo que depèn de com s'ho agafi cadascú i de si el seu entorn és favorable al canvi o no. En el meu cas, sempre ha estat més difícil tornar a començar i també ho serà aquesta vegada.

Mai no és tard!

Segur que alguna vegada algú us ha dit la frase "mai no és tard!". Ens l'acostumen a dir quan li expliquem a algú quelcom que sempre havíem volgut fer, o que vàrem començar i vam deixar córrer, o que tenim pendent de fer, però que sovint no fem per manca de temps, motivació, o simplement perquè donem més prioritat a altres coses. Un gran viatge, aprendre un idioma, escriure un llibre, fer més esport, aprendre a tocar un instrument, etc.

Però de totes les causes que ens impedeixen fer el que desitjaríem, n'hi una que es diu molt sovint, la clàssica "ja no tinc edat per això". Hom la diu no només per referir-se a coses materials o immaterials que voldríem fer o tenir, sinó a etapes de la vida, per exemple, enamorar-se, tenir parella, casar-se, tenir fills, etc. I quan li expliques això a algú que sí està en una d'aquestes etapes, sempre et diuen: "mai no és tard", com si el temps no passés. Però el temps passa, i és evident que per algunes coses sí que és tard, però per moltes d'altres (penso que per la majoria) no ho és.

Per exemple, fa 2 anys vaig decidir estudiar Alemany. Per què? Doncs perquè sempre m'han agradat les llengües (si pogués les parlaria totes) i l'Alemany és una de les que m'atreu més, per la seva potent gramàtica, que és complicada per algú que té com a llengua mare una llengua llatina. L'Alemany conserva el que moltes altres llengües han perdut per l'evolució cap a formes gramaticals més simples. És una llengua menys senzilla, però més pura, i això la fa molt atractiva (almenys per mi) i com més l'aprenc més m'agrada.

Un altre exemple més recent, ahir vaig quedar amb una persona i mentre preníem un refresc li vaig explicar els conceptes bàsics de la teoria musical, aplicada al piano. Vaig començar amb el pentagrama, les notes de l'escala natural, els tons i semitons, la durada de les notes, els compassos, etc. Mentre li explicava tot això en un quart de full Din A4 i sense haver-ho preparat prèviament, m'envaia una sensació de seguretat total i de motivació absoluta, no només per la química que hi ha entre el professor i l'alumna, sinó pel fet d'estar fent una de les coses que més m'agrada: ensenyar.

En un moment de la meva classe improvisada, l'alumna em va dir: "expliques molt bé!". Jo li vaig contestar: "Sí, això diu la gent". Allò va ser bestial. Els qui hagueu fet classes alguna vegada o sigueu professors entendreu la sensació que vaig tenir, perquè no la puc descriure en paraules. I és que, per mi ensenyar és una de les professions més díficils, però alhora més gratificants (no econòmicament per desgràcia) que hi ha. Recordo que quan encara era un nen li ensenyava tot el que aprenia a la meva germana 3 anys més petita que jo. A vegades intentava explicar-li matèries que, per la seva edat ella encara no podia entendre, però jo m'esforçava per aconseguir-ho. També vaig fer classes particulars en una escola de batxillerat mentre estudiava la carrera i estic molt content de l'experiència.

Després d'aquesta classe de música improvisada vaig anar a classe d'Alemany i vaig tenir la sensació que la meva alumna havia tingut amb mi, perquè el professor és molt bo i explica molt bé. De camí cap a casa em preguntava quin és el secret per ensenyar bé, per ser un bon mestre. Perquè hi ha gent molt intel·ligent i preparada que no explica bé les coses. Aleshores, què converteix a algú en un bon mestre? Després de donar-hi algunes voltes vaig arribar a una senzilla conclusió: els bons mestres són els que disfruten ensenyant, transmetent els coneixements als seus alumnes d'una manera natural, com qui t'explica un conte. Quan això passa, els alumnes estan atents i la classe passa volant per tots, i quan s'acaba tots en volen més. Així s'ensenya i així s'aprèn.

I em vaig adormir pensant: "mai no és tard per ensenyar i mai no és tard per aprendre!".

L'amic etern

Avui us explicaré la història del meu amic etern. Potser us extranyarà que jo, que penso que no hi ha res etern, perquè tot té un principi i un final, utilitzi aquest adjectiu tant contundent. Dic "etern", no perquè aquest amic sigui per sempre, sinó perquè té una particularitat que el fa únic: és algú del qual només es pot ser amic, i res més que això. En altres paraules, és algú que està eternament condemnat a que les seves relacions amb les persones que l'envolten i que es va trobant al llarg de la seva vida siguin només d'amistat.

L'amic etern veu sovint com els seus amics, que jo anomeno "no eterns" comencen relacions afectives amb altres persones, a vegades basades només en sexe esporàdic, a vegades relacions de parella estables. Alguns es casen i tenen fills, altres tenen fills i no es casen, altres es separen. En fi, totes les combinacions que us pugueu imaginar, que van més enllà de l'amistat. Però ell no ha vingut a aquest món per això.

De tant en tant l'amic etern coneix algú interessant i comença una relació: un dia fem un cafè, un altre dia anem a dinar, a sopar, al cine, de festa, a esquiar, a la platja, etc. En fi, res que no es consideri normal quan estàs coneixent a una persona. Tot va bé, fins que l'amic etern s'adona que desitja anar més lluny: una abraçada, una carícia, un petó. Arribats a aquest punt a l'amic etern li diuen frases com: "jo només vull ser amic teu", "ara només necessito un amic", "millor que siguem només amics". Frases que sovint amaguen la cruel realitat: aquestes persones ja tenen, o han tingut o tindran una tercera persona amb qui anar més lluny. Fins i tot alguna vegada aquesta tercera persona també és amic de l'amic "etern", però ell no ho sabrà mai, perquè els amics "no eterns" mai li explicaran, no fos cas que deixessin de ser amics. Però com diu la dita: "al final tot s'acaba sabent" i ja sigui per intuició o deducció, l'amic etern (que és inexpert, però no tonto) també ho descobreix.

L'amic etern fa molts anys que té assumida aquesta realitat i per això cada vegada li interessa menys conèixer gent nova i es tanca més en ell mateix. Però sempre hi ha alguna excepció, aquella persona especial, aquella amiga d'un amic "no etern" que li presenten una nit, aquella companya de feina que el convida a un cafè o aquella amiga de tota la vida, que un bon dia sembla que desitja alguna cosa més. Quan això passa, l'amic etern s'il·lusiona i torna a tenir ganes de trencar la seva rutina, de fer coses diferents, d'estimar més enllà de l'amistat, fins que s'esdevé el de sempre. Llavors l'amic etern és torna a preguntar per què ell no pot anar més enllà. Que li falta? Què li sobra? Quin és el problema i què pot fer per solucionar-ho? Les preguntes de sempre, que mai pot respondre, tot i que la resposta és evident: Ell és l'amic etern. Aquest és el seu destí i no té sentit malgastar temps, energia i sentiments en canviar-lo.

M'agradaria poder ajudar l'amic etern, aconsellar-lo, animar-lo cada cop que té una nova decepció i explicar-li el secret de la "no eternitat", però no puc, perquè jo encara no l'he descobert.