Nadal Blanc al Pallars

Avui m'he llevat tard i quan he aixecat la persiana he vist un cel ben blanc i he pensat: "avui nevarà". Estàvem a 1 grau de temperatura i al cap d'una estona ha començat a nevar. Ara ja fa dues hores que cauen uns flocs de neu grossos i secs, de manera que el paisatge s'està tenyint de blanc, per segona vegada en 1 mes.

M'agrada veure com neva. Em relaxa contemplar com van caient els flocs, poc a poc, però amb constància i m'il·lusiono pensant que podrem fer una bona esquiada tant bon punt el temps millori. A més, no em negareu que un poble de muntanya amb les teulades blanques fa Nadal. I, per desgràcia, el maleit canvi climàtic fa que cada cop nevi menys per aquestes latituds. Per això m'agrada veure nevar a Salàs.

Salàs Blanc

Per Sant Esteve, la tradició gastronòmica catalana ens imposa els canalons per dinar i a casa els fa la mare. Enguany serem 15 persones a taula i més de 60 canalons per menjar, a més dels entrants (salmó fumat, pernil, gambes, foie, remenat de ceps, pop gallec), o sigui que no ens quedarem amb gana. I tot això s'esdevindrà tot contemplant com neva a Salàs i acompanyat de 4 generacions de la meva família, amb un ventall d'edats que va dels 4 als 90 anys. Què més es pot demanar?

El Camí de Sensui

Doncs bé, es poden demanar moltes coses i en aquestes dates el tòpic és demanar "pau a la terra i als homes de bona voluntat", però a mi em sembla una petició massa ambiciosa i utòpica, per tant em limitaré a desitjar-vos unes bones festes i un millor any 2009.

Fins l'any que ve internautes!

Gran Pallars. Gran Castanya!

Després de les abundants nevades del mes passat, la temporada d'esquí prometia ser llarga. Algunes estacions varen obrir parcialment abans del Pont de la Puríssima, però jo vaig preferir fer la primera esquiada a primers de Desembre, com faig normalment. A més, Gran Pallars oferia un 2x1 durant el Pont i, com que l'any passat no vaig poder esquiar ni a Portainé ni a Espot Esquí, el vaig demanar amb la intenció d'esquiar un dia a cada estació, ja que el forfet val per les 2.

Divendres al vespre vaig pujar a Salàs. Em va costar gairebé 3 hores arribar, perquè tots anàvem al mateix lloc i a la mateixa hora. M'esperava una casa buida i gelada. Tant bon punt vaig arribar, vaig sopar ràpid i al llit. L'endemà a les 8 vaig recollir al Guillem i vam fer cap a Portainé. A les 9 ja érem a la cua per treure el forfet. Després d'esperar mitja a 4 graus sota zero van aconseguir fer funcionar els ordinadors i em van donar el forfet per 2 dies. Els que van arribar més tard que nosaltres no van tenir tanta sort i van fer fins a 2 hores de cua.

L'acumulació de gent a les taquilles va fer que esquiéssim pràcticament sols durant més de 3 hores. I es clar, quan veus les pistes buides de gent (mireu la foto) i amb una neu pols com poques vegades trobes al Pirineu, et comences a animar i poc a poc vas apretant més, sentint com l'esquí llisca sobre la catifa blanca, cada cop a més velocitat. Fins que s'esdevé l'imprevist: una pedra de la mida del puny de la ma es creua en el meu camí, just abans d'iniciar un viratge. Sento que l'esquí salta i vaig per terra, amb tanta mala sort que caic sobre el meu braç dret i el mànec del bastó em queda entre una costella i el terra.


El cop va ser molt fort i el primer que vaig pensar és que m'havia trencat el braç. Adéu a la temporada! Llavors em vaig aixecar i vaig provar de moure'l. No semblava que estigués trencat i la costella no em feia gaire mal. Vaig pujar uns 10 metres a buscar l'esquí, que s'havia quedat frenat, me'l vaig calçar i avall, que fa baixada. Les ganes d'esquiar podien més que el dolor, que en calent és menys intens. Vàrem seguir esquiant fins a quarts de quatre de la tarda, per aprofitar al màxim un dia esplèndid.

Quan vaig arribar a Salàs, el dolor a la costella era constant i no podia aixecar el braç per sobre de la clavícula. El Pont de la Puríssima s'havia acabat per mi. Diumenge amb prou feines em vaig aixecar del llit i Dilluns només em vaig llevar per dinar i per tornar a Barcelona. Tot just arribar vaig anar a urgències. Em van fer una radiografia i per sort no tinc res trencat. Així doncs seguiré prenent l'antiinflamatori i intentaré fer tant de repòs com pugui, per tal d'estar a punt per tornar a esquiar durant les vacances de Nadal. Això sí, amb una velocitat menys, que ja no tenim 20 anys!

Ens veiem a la Neu de Lleida!

The VAT rate story

No us deixeu enganyar pel títol d'aquest article. Encara no m'he passat a l'anglès, malgrat que el parlo i l'escric habitualment a la feina. Tampoc he escrit el títol en la llengua universal per esnobisme, sinó perquè la història que us vull explicar té el seu origen al Regne Unit.

El Govern Britànic, amb Gordon Brown al capdavant, va proposar fa dues setmanes abaixar el percentatge de l'Impost sobre el Valor Afegit (IVA en català, VAT en anglès) del 17.5% al 15% amb l'objectiu de reactivar el consum i evitar que l'economia del Regne Unit creixi negativament l'any que ve. Dit i fet, després d'algun estira i arronsa amb altres líders europeus, dimarts passat es va aprovar l'entrada en vigor del nou percentatge, a partir de l'1 de Desembre de 2008 i fins l'1 de Gener del 2010, quan es revertirà al valor anterior al canvi.

No soc un expert en fiscalitat ni en legislació europees, però m'ha sorprès la rapidesa amb que s'ha dut a terme el canvi, tenint en compte l'impacte de la mesura en qualsevol activitat comercial. No només m'ha sorprès sinó que m'ha obligat a treballar 10 hores diàries des de dimecres passat. M'explicaré: treballo en una empresa de comerç electrònic, que té botigues a internet per clients europeus i americans, de roba, sabates, joguines, ordinadors, cosmètics i fins i tot robots netejadors. Concretament, 5 dels nostres clients tenen botigues virtuals al Regne Unit gestionades per la nostra empresa, que evidentment estan afectades pel canvi del percentatge de l'IVA.

Fa exactament una setmana em van comunicar que havia de portar el projecte del canvi d'IVA i que el dia 1 de Desembre totes les nostres botigues al Regne Unit havien d'aplicar el nou percentatge, del 15%. Això ens donava un marge de 3 dies laborables per aplicar un canvi, que, degut a la complexitat del nostre sistema i la quantitat d'interfícies existents amb altres sistemes, no era només canviar un valor en una fòrmula, sinó moltes coses més.

Per exemple, calia recalcular tots els preus i els costos d'enviament de les comandes, tenint en compte que la majoria de clients no volien reflectir la baixada de l'IVA al preu final, sinó que ens van demanar mantenir els preus IVA inclòs, apujant per tant el preu sense IVA, per tal de mantenir preus "agradables a la vista", del tipus 9.99, etc. I la cosa no s'acabava aquí. Com que quan hom compra per internet, la comanda es rep uns dies després de fer la compra, podia passar que un client fes una comanda amb el tipus antic, però rebés la factura un cop l'IVA ja s'havia canviat. Calia doncs revisar aquestes comandes i informar degudament als clients.

En definitiva, que em va (millor dit: ens va) caure un bon "marrón". Afortunadament vaig treballar amb 3 grans professionals (Lourdes, Natxo i Miquel) que van pencar de valent, per tal que no quedés res penjat. També em vaig haver de "discutir" amb algún anglès despistat, que no sabia gaire de què anava el tema, però al final ens n'hem sortit prou bé i el nou IVA ja és una realitat a les nostres botigues.

So, please, stop reading and start buying!
:-)

E questa notte... Pizza!

Recordeu aquelles pizzes de massa fina, carregades de bons ingredients i fetes al moment, que fa 2 estius menjàvem a "Lo Tinyol", a la vora del llac de Sant Antoni? Doncs ara ja les podem tornar a disfrutar a Salàs de Pallars. Després d'un breu període de tancament per reformes l'Era del Salasse ha reobert les portes, ara reconvertida en "Pizzeria Trattoria l'Era del Salasse".

La barra

L'espai és el de sempre, però s'hi han fet algunes millores que el fan més càlid a la zona de bar i billar, on s'ha posat una tarima de fusta, sofàs i una petita llar de foc, i més acollidor a la zona del menjador, on es poden entaular unes trenta persones. La cuina s'ha fet una mica més gran, per poder encabir-hi el forn i la zona on es fan les pizzes, aprofitant al màxim l'espai que hi ha entre la barra i les taules.

El Menjador

Dissabte al vespre es va fer la inauguració i va ser tot un èxit, tal com podeu veure en les fotos que adjunto. Molta gent de Salàs, però també de Tremp, La Pobla i altres pobles del Pallars, que van tenir el privilegi de tastar les primeres pizzes i amanides de l'Era del Salasse de franc. Fins i tot hi va haver una petita actuació musical, que em vaig perdre pel culpa del Barça :-)

La Cuina

Dit això deixeu-me que feliciti als qui han fet i faran possible que a Salàs es torni a menjar pizza: Miki, Sònia i la resta de l'equip. S'amplia així l'oferta de menjar "ràpid" a Salàs, que ja comptava amb els immensos entrepans de l'Era del Balust i ara tindrà una pizzeria. Ja no teniu excusa per anar a sopar a Salàs de Pallars.

Us passo les dades de contacte per si voleu reservar taula:

Pizzeria Trattoria l'Era del Salasse
Raval de la carretera, 11
Tel. 973 676 078

Buon appetito!

Molt soroll per res

La setmana passada em van cridar l'atenció dues notícies, no pas pel seu contingut, sinó per la gran repercussió mediàtica que van tenir, al meu parer exagerada. La primera fa referència a l'atac que va patir un caçador de la Val d'Aran per part de l'ossa Hvala, que forma part del grup de plantígrads que s'han alliberat al Pirineu Català i Francès des de fa uns anys.

Tot i que l'atac es va saldar amb ferides lleus al braç i a la cama del caçador, la notícia va ser àmpliament difosa pels mitjans de comunicació i objecte de debat a moltes tertúlies. Per exemple, al programa d'en Josep Cuní, "Els Matins a TV3", on, després d'estar especulant sobre les circumstàncies de l'atac, van parlar amb el caçador en directe. L'home va explicar que va veure l'ossa aprop seu i es va posar a cridar per espantar-la. Llavors l'ossa se li va tirar a sobre i, mentre forcejaven, es va disparar un tret de la seva escopeta, la qual cosa va fer marxar l'animal.

Llavors el gran Cuní, que com la majoria de catalans no deu haver estat mai a menys de dos metres d'una ossa salvatge, li preguntà a l'home si no hagués estat millor disparar un tret a l'aire quan va veure l'ossa, enlloc de cridar-li. El caçador, li contestà: "Miri senyor Cuní, la pròxima vegada que vegi l'ossa li preguntaré què s'estima més: que dispari a l'aire, que cridi o que em quedi quiet". Touché! En Cuní somrigué, tot i que per dintre segur que es volia fondre, i continuà amb les preguntes, mentre a la seva companya Lídia Heredia se li escapava el riure.

Els dies posteriors a l'atac es va muntar un dispositiu de recerca i captura de l'ossa. Després de localitzar-la amb l'ajuda d'un helicòpter, una trentena d'agents de Medi Natural van pentinar els boscos propers a Les amb l'objectiu de capturar-la viva i analitzar el seu comportament agressiu. Malgrat tot, l'arribada prematura de l'hivern pot fer que l'ossa, que podria estar prenyada, es fiqui al cau i comenci la seva hibernació, que la mantindrà adormida fins que arribi la primavera.

Els contraris al programa de reintroducció de l'ós, han aprofitat l'incident per tornar a reclamar la supressió de tots els ossos del Pirineu. Fins i tot s'ha arribat a dir que Catalunya no respecta l'autonomia de l'Aran, perquè es preveu incloure aquest territori autònom a la Vegueria de l'Alt Pirineu i l'Aran, juntament amb els dos Pallars, L'Alta Ribagorça, L'Alt Urgell i la Cerdanya. Ja ho veieu! Es comença amb una ossa atacant un caçador Aranès i s'acaba qüestionant el model territorial de Catalunya. Increible!

Mentrestant, ningú no es pregunta quants diners ha costat la recerca de l'ossa (helicòpter inclòs), però tots ens escandalitzem quan la segona autoritat del país es gasta 9.000 euros per convertir el seu cotxe oficial en una oficina mòbil. Aquesta és la segona notícia que per mi s'ha exagerat. Finalment el President del Parlament de Catalunya ha fet retirar els objectes de la polèmica: un reposapeus i un televisor.

En definitiva: molt soroll per res! Tant de bo Benach trobi uns extres més econòmics pel seu Audi A8 a les rebaixes d'hivern i Hvala dormi plàcidament al seu cau fins que la primavera o algun caçador despistat la desperti.

El final d'un cicle

En aquests temps de crisi econòmica, quan hom parla del final d'un cicle s'acostuma a referir a l'acabament del cicle alcista que ha presidit l'economia mundial els darrers anys. No és el cas d'aquest article, malgrat que pel títol ho pugui semblar. Efectivament, lluny de parlar del tema estrella del moment, em faig ressó d'una notícia publicada a les webs del Canal 3/24 i El Periódico de Catalunya respectivament:

Canal 3/24:
Dos ferits per arma blanca a la discoteca Bikini de Barcelona

El Periódico:
Dos joves detinguts per apunyalar dos nois a Les Corts

Jo visc al barri de Les Corts de Barcelona, a menys de 15 minuts a peu de la Sala Bikini i he estat client d'aquesta magnífica discoteca durant 7 anys, des del 2000 al 2007. En tots aquests anys hi he viscut nits inoblidables. Vaig començar a anar-hi a finals del 2000, només els dijous, perquè hi tocaven uns paios vestits amb pantalons de campana i camises estampades amb colls inacabables, que es deien "Fundación Tony Manero" i versionaven temes de disco-funk a la perfecció. Després del concert, les "Chanclettes" feien alguns dels seus divertidíssims playbacks i acabaven repartint botifarra catalana als pocs que aguantàvem fins a les 5 del matí, mentre sonava el "Remena Nena" de la Guillermina Mota.

Ja al 2001, vam començar a anar a les sessions de discoteca dels divendres. Recordo que no era fàcil entrar, sobretot si no portaves noies al grup, o si arribaves tard. Per aquest motiu (i també per aprofitar el "2 copes per 1"), intentàvem anar-hi aviat, entre les 12 i la 1 de la matinada. L'ambient era normal. I quan dic normal em refereixo a que no hi havia ni massa pijos, ni gaire quillos. La música evolucionava al llarg de la nit, des del revival dels anys 80-90 fins al dance comercial dels 2000. N'hi havia per a tots els gustos i quan et cansaves de ballar a la Sala Gran, te n'anaves a la Sala de Salsa (on era més fàcil lligar), passant abans per la Cocteleria a posar benzina.

I així van passar 5 anys, durant els quals em vaig convertir en un client habitual del Bikini, fins al punt que coneixia a gairebé tot el personal: porters, guarda-roba, cambrers/res, etc. La meva fidelitat fou premiada amb una targeta VIP, que ens donava accés gratuit a tota la colla i que encara conservo. Per mi varen ser els millors anys del Bikini, que es va convertir en la meva segona casa les nits dels caps de setmana. Recordo especialment la festa dels 50 anys, algun Cap d'Any, així com nombrosos concerts i molts balls en parella a la sala Arutanga (la de salsa) i sol, a la tarima de la Sala Gran. I, evidentment, moltíssims cocktails al Dry, preparats pel Javier, el bàrman més professional que conec, i un dels empleats més veterans de la discoteca.

Fa uns 3 anys la direcció va introduir canvis amb la intenció d'ampliar el nombre i el perfil dels clients. Es van suprimir els concerts dels dijous i es van substituir per un grup de nois i noies Go-Go's anomenat "Dream Team Dancers", que ballaven les nits de dijous i divendres, amb poca roba i poca gràcia la majoria d'elles, a excepció de la Sònia, l'estrella del grup, que ballava sola i ens meravellava amb els seus moviments impossibles de repetir. També van començar a obrir els dimecres i diumenges, que es dedicaven a la música hip-hop i brasilera, respectivament.

A partir d'aquest moment, tot va canviar. No va ser un canvi sobtat, sinó progressiu, però al cap de 2 anys ens vam trobar ballant música máquina al costat d'una gent que mai hauria intentat entrar al Bikini el 2001. Els clients habituals (la gent normal que deia al principi) van deixar d'anar-hi i gairebé tots els treballadors que jo coneixia van plegar. La millor discoteca de Barcelona es convertí en un cau de quillos que començaven la nit amb el botellón i l'acabaven a hòsties davant mateix de la discoteca. Aquell ja no era el meu Bikini i vaig deixar d'anar-hi, a finals del 2007.

Malauradament la notícia amb que començava l'article confirma la tendència que he explicat anteriorment i el final d'un cicle, o millor dit, de l'etapa Bikini en la meva vida nocturna Barcelonina. Diuen que l'economia repeteix cíclicament èpoques de prosperitat i de crisi. No se si es pot aplicar el mateix a les discoteques, però m'agradaria tornar a veure el Bikini d'abans, des del gran ull de bou del MUSGO bar, fent petar la xerrada amb el Jordi i escoltant la música de New Order.

Mentre espero que tornin els bons temps al Bikini, passo les nits de festa al Luz de Gas, en companyia de moltes persones conegudes, que fa uns anys em trobava dijous, divendres i dissabtes a la discoteca que va donar nom al sandvitx de pernil dolç i formatge a Catalunya.

12 d'Octubre: res a celebrar?

Aquests dies he pogut llegir alguns cartells pels carrers de Barcelona amb el lema "12 d'Octubre: res a celebrar". Van signats per grups independentistes radicals, que fan una crida a no celebrar la "Fiesta Nacional Española".

Malgrat que formo part del col·lectiu de catalans que no s'emociona quan veu desfilar les tropes d'un exèrcit que té com a objectiu salvaguardar la unitat d'una pàtria que no és la meva, i penso que el 12 d'Octubre de 1492 va significar l'inici de l'espoli de Sudamèrica i d'un dels genocidis més grans de la història, perpetrat pels avantpassats dels que avui desfilen pel "Paseo de la Castellana", jo no seguiré el lema dels independentistes, perquè el 12 d'Octubre sí que tinc una cosa a celebrar.

Efectivament, tal dia com avui, fa 34 anys va venir al món ma germana. La casualitat va fer que nasqués el dia del Pilar a la clínica "Nuestra Señora del Pilar" de Barcelona i assistida per una comadrona que es deia Pilar. Increible, però cert. Abans de preguntar l'opinió dels pares, les infermeres ja tenien clar que la nena s'havia de dir Pilar i van insistir molt perquè ma germana portés el nom de la "Patrona de la Hispanidad". Tot fou debades i els meus pares ja tenien decidit que la nena es diria Mireia.

Hi ha una certa controvèrsia al voltant de l'origen del nom Mireia. Hi ha qui diu que Mireia és una variant de Maria, com Mariona. Altres defensen que ve de l'Occità "Mirèio". Jo m'inclino més per la segona versió, donat que el nom de "Mireille" és força popular a França. Tampoc està clar el significat, que per uns prové del provençal "admirar" i voldria dir "la admirable, la bella" i per altres significaria mirall.

Segur que la Mireia té admiradors i detractors, com tothom, però em consta que a nivell professional és força admirada entre els seus pacients del CAP de La Pobla de Segur i això em causa una gran satisfacció, perquè la Mireia sempre va tenir clar des de molt petita que volia ser metge, una de les professions que jo més admiro i que considero de les més difícils d'exercir i que sovint no té el reconeixement que es mereix.

El 34è aniversari de ma germana ha coincidit també amb l'estada de mon pare a l'Hospital de Bellvitge, on s'està recuperant d'una operació de pròstata, per tant avui no hem fet el tradicional dinar familiar, ni li hem fet bufar les espelmes del pastís d'aniversari a la Mireia, sinó que ens hem passat el dia l'hospital, fent companyia al pare. Tant de bo li donin l'alta aviat i poguem celebrar tots junts l'aniversari de ma germana i la recuperació de mon pare.

Felicitats Mireia! Ànims pare!

Setembre

Setembre és un mes de canvi. L’estiu ens deixa i la tardor treu el cap, tímidament alguns anys, o amb força com aquest 2008. El dia s’escurça i poc a poc el fred substitueix la calor i la pluja ens visita amb més regularitat. Quan anava a escola, Setembre era el mes del retrobament amb els companys i mestres després de gairebé 3 mesos de vacances. A la Universitat, Setembre volia dir exàmens, la segona oportunitat per superar les assignatures que no havia aprovat al Febrer o al Juny. Per un o altre motiu, Setembre no és un mes massa estimat per molts de nosaltres, que encara tenim molt present les imatges i els records de les vacances d’estiu i en general ens costa tornar a la rutina diària, ja sigui per estudiar o treballar.

Potser per fer més fácil l’anomenada "rentré", a Barcelona el Setembre ens regala 2 dies festius, que normalment es converteixen en més, quan el calendari permet agafar pont, per tal d’allargar el cap de setmana anterior o posterior al dia festiu. Estic parlant de les festes de la Diada Nacional de Catalunya (11) i de la Mercè (24), patrona de la ciutat de Barcelona, que celebra la seva Festa Major gran (la festa petita s’escau per Santa Eulàlia, l’antiga patrona de la ciutat, el 12 de Febrer). Aquest any, la Diada va caure en Dijous i un servidor va fer festa Divendres 12 i va passar els 4 dies a Salàs de Pallars. En canvi, La Mercè, ha caigut en Dimecres, al bell mig de la quarta setmana de Setembre, amb 2 dies laborables anteriors i posteriors al dia festiu, la qual cosa no m’ha permès fer pont i m’he quedat a la ciutat.

Tot i que a Barcelona estem de Festa Major des del cap de setmana passat, no he anat a cap acte ni a cap concert. No és que no estigui bé l’oferta, però normalment hi ha moltíssima gent a tot arreu, fins al punt que arriba a agobiar. On no vaig fallar és a la meva cita setmanal amb la música en directe, a Luz de Gas, aquesta vegada el Dimarts, enlloc dels Dimecres, com és habitual. La Vella Dixieland ens va tocar un conjunt de temes clàssics del millor Jazz i Dixie, durant una hora en què la coneguda discoteca de Barcelona es converteix en una Jazz cava. Acabat el concert, i com que l’endemà era festiu, vam seguir la festa al ritme de la música que ens posava el DJ, que a Luz de Gas és molt bona i variada. Recordo especialment "The right thing" de Simply Red, un tema boníssim, que m’encanta i que em dóna molt bon rotllo. El temps va passar volant, els cubates van anar caient i els amics van anar arribant i marxant. Vam arribar a ser 6 i ens ho vam passar molt bé.


I entre tantes cares anònimes, algunes conegudes i altres no, va aparèixer la Carme amb 2 amigues. Vaig conèixer la Carme fa 1 mes, a la Festa Major de La Pobleta de Bellveí, quan se’m va acostar i em va dir "Tu ets el Patró Arqué!". Resulta que havia vist l’àlbum de fotos de la passejada en barca que una amiga comuna, la Gemma, va penjar al Facebook. Des d’aleshores no ens havíem vist, però hem xatejat unes quantes vegades. Ahir em va dir que era una fan del meu blog i em va demanar que fes un article sobre la pel·lícula "Vicky Cristina Barcelona" (a part de ser fan del meu blog, també ho és d’en Woody Allen). Com que encara no he vist la pel·lícula, he decidit escriure aquest breu article intrascendent. Espero que t’agradi i que no hagi de passar un altre mes abans no ens veiem :-)

Festa Petita. Gatera Gran!

El cap de setmana passat (12 i 13 de Setembre) vàrem celebrar la Festa Petita a Salàs de Pallars. Aquesta festa era tradicionalment la Festa Major, és a dir, la festa gran, mentre que la Festa Major del primer cap de setmana d'Agost era la festa petita. La desaparició de la fira de bestiar i el turisme d'estiu van fer que la festa petita esdevingués la gran i a l'inrevés. Sigui com sigui, a Salàs seguim celebrant les dues festes i jo no podia faltar a la darrera Festa Major de l'estiu al Pallars, que a més, es fa al meu poble.

Normalment, només es fa ball Dissabte, però com que a la Festa Major de l'Agost va ploure la nit que havien de tocar els "Trankil's Boys", ells van acceptar de tocar per la Festa Petita i així ho van fer Divendres. Les 2 baixes que tenien (trompeta i violí) i el fred que feia van deslluir una mica l'actuació, però almenys hi va haver festa. Dissabte havia de ser el dia fort, amb l'actuació del conjunt "Café Latino", que ja fa uns quants anys que venen a passar fred cada Setembre a Salàs.

Seguint amb la tònica de les meves cròniques de les festes majors, ara us hauria d'explicar com va anar el "bolo", quines cançons van tocar, si ho feien bé, si la gent estava animada, etc. Però lamentablement no puc explicar res, perquè vaig agafar una gatera d'aquestes que provoquen danys cerebrals i no recordo res de res. Totes les fonts consultades coincideixen en una cosa: Vaig caure almenys 2 vegades a terra, la qual cosa explica els blaus que tinc on l'esquena perd el seu nom. També m'han explicat que anava molt embalat, per tant aprofito l'avinentesa per demanar disculpes si vaig dir alguna animalada a alguna mossa, o si vaig apretar més del compte en algun ball en parella. Penseu que al nostre país, actuar sota els efectes de l'alcohol sempre és un atenuant en qualsevol delicte.

En qualsevol cas, sembla que tothom va riure força amb mi i això m'omple de satisfacció. Ja que no puc recuperar els milions de neurones que vaig perdre aquella nit (ni la meva credibilitat com a cronista) almenys que la seva mort hagi servit per alegrar la vetllada als meus amics, coneguts i saludats, així com per proporcionar un tema de conversa i safareig per la sobretaula del Diumenge: Quina gatera que va agafar el Ramon de Cal Sucre!

Crec que no hi ha millor manera d'acabar l'estiu i despedir les festes majors. Fins l'any que ve!

Gabon Sant Joan! Eskarrikasku Tremp!

Ahir coincidien dues festes majors al Jussà que són l'exemple dels dos tipus de festes que podem trobar al Pallars: La festa petita, a Sant Joan de Vinyafrescal i la festa gran, a Tremp.

En aquests casos se'm fa difícil triar, perquè, per una banda soc un enamorat dels pobles xics, de carrers estrets i costeruts, on la pedra guanya al ciment i els cotxes amb prou feines hi entren (Rivert, Toralla, Erinyà, Sossís, Claverol, Montardit de Dalt, Llagunes, Altron, etc.) i per l'altra disfruto veient tocar i escoltant una orquestra al complet (percussió, cordes, teclats i vents), la qual cosa requereix muntar escenaris grans i torres de so de dimensions impossibles d'encabir en les diminutes places d'aquests pobles.

Sant Joan de Vinyafrescal

Per això penso que ahir la millor opció era començar la festa a Sant Joan de Vinyafrescal i acabar-la a Tremp, però ja se sap que desplaçar-se en cotxe Dissabte a la nit per les carreteres principals del Pallars amb un parell de cubates al cos, és arriscar-se a perdre el carnet de conduir durant un temps (el famós esport d'aventura conegut com "carneting"). Per aquest motiu, els Salasseros vam haver de triar entre la muntanya i el pla, entre el poble i la capital, entre la festa petita i la festa gran. Jo vaig triar la gran.

Malgrat que la Festa Major de Tremp és una de les més llargues i que normalment té bon cartell, també és veritat que no és de les més concorregudes, en primer lloc per les grans dimensions de la plaça on es fan els balls, però també perquè molts trempolins fan vacances, quan coincideixen en la mateixa setmana la festa patronal i la Diada. A més, la pluja que va caure ahir durant bona part del dia va fer que els organitzadors decidissin fer totes les actuacions al Casal, on l'acústica no és ni de bon tros tant bona com a la Plaça de Catalunya.

Sigui com sigui, ahir arrencava la Festa Major de Tremp i ho va fer amb l'actuació del grup basc "Betagarri". El van acompanyar l'orquestra Gironina i el grup De Noche, que també va tocar a Salàs de Pallars. Vaig arribar a mig concert dels Betagarri i la veritat és que em van agradar força. Tot i que la música ska no és la meva preferida, he de reconèixer que tenen un directe molt potent. El ritme és trepidant i el trio de vent (Trombó, Trompeta i Saxo) està perfectament conjuntat. No porten teclats, però no es troben a faltar.

Ikurriñes i Estelades van onejar al Casal en una nit que també va tenir un aire reivindicatiu i que va culminar amb la interpretació de la versió ska de l'Estaca i el crit "Visca Catalunya Lliure!", molt adequat, a només 5 dies de la celebració de la Diada Nacional de Catalunya.

Abans d'acabar aquesta crònica, m'agradaria convidar-vos a la Festa Petita de Salàs de Pallars, que fem el cap de setmana que ve (12, 13 i 14 de Setembre). No hi falteu!

31 d'Agost, Sant Ramon!

El 31 d'Agost és un dia especial per molta gent, que acaba les vacances d'estiu i torna a la rutina diària: casa, feina, estudis, política, futbol, etc. Quan cau en Diumenge, com avui, hem d'afegir les clàssiques cues a la carretera, per la "Operació Tornada".

Però per mi, el 31 d'Agost és el dia del meu Sant: "Sant Ramon Nonat", patró del les embarassades. Tal i com podeu llegir si seguiu l'enllaç, es diu "Nonat", perquè va néixer quan sa mare ja era morta. Es va dedicar a alliberar cristians captius dels musulmans a Argèlia i va ser empresonat i torturat per predicar la fe Cristiana entre els infidels. Fins i tot li van posar un candau a la boca, per fer-lo callar, el qual només obrien per alimentar-lo. Com podeu veure, qualsevol semblança entre la personalitat de Sant Ramon Nonat i la meva és pura coincidència :-)

Com us podeu imaginar, no he escrit aquest article per explicar-vos la vida i miracles de Sant Ramon Nonat, sinó per felicitar a tots els Ramons que conec (començant per mon pare) i de passada reivindicar el nostre nom, que també ho és de Ramon Berenguer IV, el comte de Barcelona que va constituir la Corona d'Aragó, del filòsof Ramon Llull i del cronista Ramon Muntaner. Tots ells personatges cabdals de la història i la literatura catalanes.

Llegeixo a la web del Idescat que els noms més posats als nadons de Catalunya l'any 2006 són Laia i Marc. Els segueixen Àlex, Pau, Pol i Arnau, pels nois, i Carla, Lucía, Júlia i Maria, pel que fa a les noies. Si consulteu el rànquing detallat de noms masculins, veureu que Ramon no apareix entre els 100 primers noms, entre els quals hi trobem Mohamed (32è), Aaron (49è) i Kevin (69è). Què passa amb aquest nom? Per què els catalans no posen Ramon als seus fills?

Tot i que amb 37 anys, solter sense compromís, cada cop veig més difícil ser pare, alguna vegada m'he plantejat quin nom li posaria al meu fill, si fos nen. Tinc molt clar que jo triaria Ramon, no només per tradició familiar des del meu avi, sinó perquè m'agrada. L'estadística demostra que la majoria de catalans no pensen com jo, i és veritat que en més d'una conversa sobre el tema amb amics, que han estat o seran pares, el nom de Ramon no agrada. Alguns em diuen que és lleig, altres que és antic, o que no està de moda.

Personalment no crec que hi hagi noms macos i lletjos. Un nom és només un nom i punt. Una paraula associada a un objecte, un concepte o una persona. Si una "rosa" es digués "sabata", faria la mateixa bona olor, no? Moltes vegades preferim uns noms a uns altres, perquè ens recorden a algú que ens agrada, que estimem o que hem estimat. Pel que fa als noms antics o noms moderns, em pregunto: Ramon és antic perquè ja no es posa, o ja no es posa perquè és antic?

Sí que hi ha noms curts i noms llargs, i la tendència actual sembla que és posar noms més curts als infants, d'una o dues síl·labes normalment (Marc, Pol, Pau, Laia, Carla, Júlia) amb algunes excepcions, com Martina o Alejandro. Sigui com sigui, cada cop hi ha menys Ramons, per això des d'aquí us animo a recuperar aquest nom, ni que sigui perquè d'aquí uns anys torni a aparèixer a la llista dels 100 primers, i els pugui felicitar cada 31 d'Agost.

Les Galetes de La Pobleta

Els habituals de les Festes Majors de la Vall Fosca saben que un dels clàssics de La Pobleta de Bellveí són les coques, croissants, ensaimades i altres especialitats del forn de pa Felip. No hi ha res millor que un bon tall de coca de recapta per recuperar forces a les mitges parts o en acabar la festa, per esmorzar. Però ahir, l'estrella de la reposteria de La Pobleta van ser les Galetes Franklin, el primer grup de la nit, que van fer un tribut a l'Aretha Franklin, la "Reina del Soul".

Galetes Franklin

Per fer aquestes galetes cal barrejar 1 piano, 1 baix, 1 guitarra, 1 bateria i 2 veus femenines perfectament conjuntades amb el bo i millor del repertori de l'Aretha Franklin (Respect, Think, Chain of fools, I say a little prayer, You make me feel i moltes més). El resultat és un regal per l'oïda dels enamorats del "Soul", un gènere músical anterior al "Funk", en el qual la veu és la protagonista indiscutible. Una música més per escoltar que per ballar.

Ballar i recordar vells temps és el que vàrem fer tots amb els Mala Vida, el segon grup de la nit. Tal com podeu llegir a la seva web, fan versions de pop-rock espanyol dels 80 i 90 (Duncan Dhu, La Frontera, Seguridad Social, Nacha Pop, Los Rodríguez, Héroes del Silencio, Hombres G, Los Ronaldos, Loquillo, Sabina, etc.). A mi no em van sonar tant bé com les Galetes Franklin, però van fer ballar a tothom fins quarts de 6 del matí, que és del que es tractava.

Mala Vida

Abans d'acabar, vull felicitar els principals culpables dels concerts d'ahir, en Quim Benavent i la Raquel Bassas, de BeBa33, una empresa de producció d'espectacles, que cada any ens porta bons grups a la Festa Major de La Pobleta, i aquest any també a la de La Pobla de Segur. Estan especialitzats en bandes de tribut, però també porten altres grups de versions. Si formeu part d'alguna comissió de festes o sou responsables de l'organització d'alguna Festa Major, us recomano que us mireu la seva web.

Finalment, us animo a anar a veure els "Smoking Dogs" a la Festa Major de Talarn d'aquesta nit. Aquest grup de versions de La Pobla de Segur són uns tot terreny de la música amb un repertori amplíssim, que aquest estiu ja han tocat en més d'una Festa Major Pallaresa.

Bona Música i Bona Festa!

Rialp no falla mai!

Per la Mare de Déu d'Agost coincideixen moltes festes majors arreu de Catalunya i els Pallars no en són una excepció. Al Jussà destaquen Figuerola d'Orcau i Senterada. Al Sobirà, Gerri de la sal i Rialp. Enguany, al caure el dia 15 en Divendres, les festes varen començar Dijous. Per tant, hi havia moltes opcions per triar, però de totes elles, la millor per ahir era sens dubte Rialp. Per què? Doncs perquè Rialp no falla mai!

Soc conscient que aquest argument pot semblar una mica pobre, però és la veritat. Rialp és una de les poques festes majors pallareses que sobreviuen a la davallada generalitzada de públic, que afecta gairebé totes les festes majors del Jussà i algunes del Sobirà. La plaça on toquen les orquestres i grups té les dimensions justes, ni massa petita, ni massa gran, de tal manera que gairebé sempre dóna la sensació d'estar plena. Aquest any han muntat 2 escenaris, per tal de fer la transició entre els 2 grups més ràpidament i evitar les esperes, que acostumen a provocar la fugida de públic, sobretot quan fa fred, com ahir.

Per acabar de fer la festa major de Rialp especial, ahir hi vam ser tota la colla de Salàs de Pallars, unes 20 persones, la majoria dels quals ens passem tota la nit saltant, ballant i bevent (A Rialp la barra la porta la comissió de festes i l'alcohol no és de garrafa, malgrat que fan els cubates amb Pepsi i KAS). Aquesta peregrinació massiva de Salasseros només es dóna a Rialp i a La Pobla de Segur, però en el cas de La Pobla, s'explica per la proximitat amb Salàs i pel fet que no coincideix amb cap altra festa major propera. Sigui com sigui, a Rialp sempre hi som tots i això també la fa diferent.

Ara m'adono que he escrit gairebé 30 ratlles i encara no us he parlat de les orquestres, que per mi són l'element fonamental que fa que la gent s'ho passi bé en una festa major. Si els músics són bons, la gent disfruta i ahir hi havia 2 conjunts bons: la Privada i els Sexyphonics. La Privada és una orquestra clàssica de festa major, que ja vam sentir a La Pobla i que va complir perfectament amb l'objectiu de fer ballar a tothom i preparar la gent pel concert del grup de versions Sexyphonics

Vaig sentir els Sexyphonics per primera vegada a la festa major de La Pobleta de Bellvehí l'any passat i em vaig enganxar a un repertori de versions molt diferent del que estem acostumats. D'entrada no toquen cap cançó en Castellà. Això no és ni bo ni dolent, però, posats a escoltar rock internacional, jo m'estimo més la música anglosaxona, que no pas la llatina. I és que tocar temes de "La Oreja", "Fito" i "Amaral" ho fa gairebé tothom, però tocar "Cosmic Girl" de Jamiroquai o "Sing it Back" de Moloko només ells. També van sonar temes de U2, Bon Jovi, AC/DC, Tina Turner, Robbie Williams, Mika, Scissor Sisters, Race Against the Machine, Maroon 5 y Amy Winehouse, entre d'altres.

I tot això ho fan sense teclats, que supleixen perfectament amb l'electrònica i la informàtica musical, de mans d'un DJ. Menció especial pel guitarrista (Miguel Pino), l'autèntic líder de la banda. Un virtuós de la guitarra, que fa el que vol amb l'instrument sense mirar les cordes. Un crack, que vaig conèixer fa uns anys a la Sala BiKiNi de Barcelona, quan col·laborava amb altres grups de versions, com Los Mejores o la Fundación Tony Manero, en els seus inicis. Completen la banda el bateria, el baixista i 2 cantants, que arriben als registres de veu més exigents sense problemes.

Gairebé 2 hores de música en directe, que ens van fer passar el fred i suar de valent. Vam començar ballant davant de la taula de so, on millor se sent i menys gent hi ha, però vàrem acabar saltant davant mateix dels músics, envoltats d'ànimes posseides pel so potent, quasi satànic, de "Killing in The Name Of" de Race Against The Machine: "Now you do what they told ya!". BRUTAL!

Tant de bo els Sexyphonics repeteixin en més festes majors, ja sigui aquest any o l'any que ve. Jo els seguiré allà on vagin, perquè amb ells, la festa està assegurada!

Avui Obrim!

"Avui Obrim!". Aquesta és la frase que més se sent avui entre un bon grapat de joves de La Pobla de Segur. El motiu és l'obertura, o millor dit, reobertura, del Bar Pirineu (Avinguda Verdaguer 13), que ha estat tancat durant un temps per reformes.

Espai 1: Barra i taules a la planta baixa

He estat testimoni dels darrers treballs de condicionament del local i, malgrat que no recordo gaire com era abans, penso que ha quedat molt bé. Ha guanyat en lluminositat i la delimitació dels diferents espais està molt ben resolta. A més, han renovat i modernitzat la cuina completament, la qual cosa els permetrà servir menús, a més dels habituals entrepans i les típiques tapes.

Espai 2: Menjador al nivell superior

El que més m'ha cridat l'atenció és que la reforma s'ha fet en un temps rècord. Fa només una setmana hi vaig entrar i tot semblava potes enlaire. Ahir mateix hi vaig passar amb cotxe a les 12 de la nit, de tornada cap a Salàs després de veure el Barça a La Gemma, i vaig poder veure un munt d'amics d'en Miquel i del Turc (els que portaran el bar a partir d'ara) treballant i netejant, per tenir-ho tot a punt per avui. Tots i totes s'han fet seu aquest projecte i han treballat conjuntament per assolir l'objectiu d'obrir en la data prevista. Felicitats!

Espai 3: Zona "Chill Out" al nivell inferior

Des d'aquí us animo a passar pel Bar Pirineu i comprovar la feina feta i també desitjo als 2 socis que els vagi molt bé a partir d'ara. De ganes i empenta no els en falten!

Sant Hilari, Sant Hilari...

Diumenge 3 d'Agost: fa 4 dies que estic de vacances i estic mort de son i de cansament. Estic al Xiringuito, estirat al sol, acompanyat d'amics de Salàs i de La Pobla. Ha estat un cap de setmana llarg, que va començar Dijous a la nit a la Festa Major de Sort i va continuar Divendres i Dissabte a la de Salàs de Pallars.

Dijous era la meva primera nit de vacances al Pallars i el Guillem em va proposar que pugés a Sort a fer una copa, perquè començava la Festa Major. Vaig fer la parada obligada a la Gemma i em vaig emportar les Sisters (Eva i Gemma). Com sol passar en aquests casos, el que havia de ser una copa es va convertir en una nit de Festa Major completa, que va acabar a les 5 del matí.

Divendres començava la Festa Major del meu Poble: Salàs de Pallars. Hi tocaven els "De Noche", uns clàssics de les Festes Majors que mai defrauden. No em vaig perdre el seu inici amb l'habitual "Fool's Overture", de Supertramp ni l'apoteòsic final amb "Jump", de Van Hallen. Dues cançons que jo també toco, de tant en tant.

El més destacable de la nit va ser el ball que ens vàrem marcar la Sònia i jo. No recordo la cançó, però va ser ESPECTACULAR. La Sònia és una esplèndida balladora i ja fa temps que la veig ballar a les Festes Majors, pero mai m'havia animat a ballar amb ella, bàsicament per no fer el ridícul :-) Però Divendres em vaig treure les manies de sobre i m'hi vaig llançar de cap. No se si vaig estar a l'alçada, però m'ho vaig passar de conya i espero que ella també s'ho passés bé.

Dissabte més Festa Major, però abans vaig anar a LA BODA DE L'ANY. I ho dic així, perquè no he anat (ni aniré, que jo sàpiga) a cap altra boda aquest any, i perquè va ser la bomba! Es casaven la Cristina i el Joan. Amb la Cristina ens coneixem des de petits, quan jo corria amunt i avall amb son germà pels carrers de Salàs als estius i ella s'ho mirava des de casa. Ja més grans hem estat companys inseparables de moltíssimes nits de festa, tant a Salàs com a Barcelona i ens uneix una molt bona amistat. El Joan ha estat un magnífic company de tota la colla d'amics de la Cristina i estic segur que serà un marit excel·lent.


La boda civil es va celebrar a l'Era de la casa dels pares de la Cristina a Rivert, a les 12 del migdia i sota un sol de justícia. Després vàrem fer cap a Sort, on ens esperava l'aperitiu sota l'immens avet del jardí de l'Hotel Pessets. Una perfecta combinació de plats clàssics, com el salmó i el pernil, i plats creatius, com els daus de formatge tou dels til·lers o la tapa de trinxat de la Cerdanya, sense oblidar l'arròs amb carreretes i llonganissa confitada, "Pepe Pla", que mai pot faltar al Pessets. Del dinar, només us diré que vàrem menjar milfulles d'aubergines i marisc, copa de crema de ceps amb ravioli d'ànec, vedella amb salses d'oporto i foie gras, i un gelat de maduixa amb vinagre balsàmic de mòdena i fruits vermells. Tot boníssim! I em deixava el pastís de noces, de xocolata. Tot això regat amb vi blanc, negre i el cava pel brindis final, més cafès i xupitos al gust.


A quarts de 6 acabàvem de dinar i començava el repartiment de regals, que va durar ben bé 1 hora, fins que va començar el ball, que havia de servir per pair el dinar i que en el meu cas també va servir per omplir el meu cos amb 5 cubates d'Havana Club amb Cola, que em vaig prendre a "Sant Hilari" amb el nuvi. Us confesso que no tinc per costum fer Sant Hilaris i menys si la beguda porta gas. De fet, ni els meus amics ni jo ens expliquem com al tercer Sant Hilari de cubata no vaig caure a terra marejat (tenint en compte que n'havíem fet 2 de vi blanc i 2 de xampany durant el dinar). L'única explicació és que em vaig passar les 3 hores llargues que va durar el ball dansant sense parar (Rasputin inclòs) i cremant tot l'alcohol que m'anava bevent. Fins i tot vam fer unes partides de ping-pong a la Sala de Jocs. Increible, però cert!


A quarts de 10, en Guillem, en Roger i jo marxàvem de l'hotel. Ens vam perdre el ressopó, però tot no podia ser. La nit tot just començava i teníem una cita amb la Festa Major del nostre poble. Vam arribar amb el temps de just de descansar una mica, passar per la dutxa i sant tornem-hi! A la 1 ja tornàvem a estar al ball, disposats a tot. Dissabte no vaig repetir ball amb la Sònia, perquè no hi va ser, però vàrem estar ballant amb la colla de Salàs i les Sisters fins quarts de 6 del matí.

Després d'aquesta autèntica "marató de festa" amb què he començat les vacances, encara em queda energia per recomanar-vos la Festa Major d'Esterri, que comença Dijous amb un concert dels "Disco Inferno", dels quals ja us n'he parlat en aquest mateix bloc. Una manera immillorable de començar el cap de setmana tot escoltant disco-funky del bo. No us ho perdeu!


I pels qui els agradi la música de Festa Major de tota la vida, tocada com es feia abans per un grup de veterans de La Pobla, us recomano l'actuació d'aquesta nit (Dimarts 5 d'Agost) dels "The Trankil's Boys" a Salàs de Pallars (22h, a la pista), que clouran la Festa Major d'enguany. Ens veiem aquesta nit!

Tempesta de "funk" sobre La Pobla

El Juliol és el mes de la festa a La Pobla de Segur. Tots els caps de setmana menys un hi ha festa a La Pobla: Raiers, Bombers i finalment la Festa Major, que enguany es celebra els dies 24, 25, 26 i 27 de Juliol.

Degut a la meva condició de "Pallarès de cap de setmana, festes i vacances" no vaig poder assistir a la inauguració, però sí que he anat als balls de nit de Divendres i Dissabte i de moment he de dir que serà difícil trobar una Festa Major al Pallars aquest estiu que superi la de La Pobla.

Arribats a aquest punt m'agradaria sumar-me a l'escrit de protesta de la "Komissió" de festes, que enguany ha estat exclosa de l'organització de la festa, per motius que costen de creure. La mostra més evident d'aquesta mesura de l'Ajuntament és l'absència dels joves del poble a la barra i la conseqüent subcontractació d'aquesta a una empresa externa, tal i com es fa en altres pobles de la comarca, per exemple al meu (Salàs de Pallars). Aquestes empreses acostumen a maximitzar beneficis a costa de servir alcohol de baixa qualitat, que a més no compren als establiments del poble que organitza la festa.

Pel que fa al programa, Divendres era la nit dels "Tributs" i varen tocar 2 grups de versions d'aquests que s'anomenen clònics, perquè intenten replicar l'estètica i el repertori de bandes conegudes. En primer lloc els "Abbey Road" (Beatles) i després els "Synchronicity" (The Police). Els primers, genials en la posada en escena, vestits amb trajos blancs impecables, amb perruques i tocant el repertori complet del mític quartet de Liverpool amb instruments dels anys 60. Els segons van demostrar que amb només una bateria, una guitarra i un baix es pot fer música de qualitat, com feien, i encara fan, els Police.

I finalment va arribar la tempesta de "funk" de Dissabte amb els "Se Atormenta Una Vecina" (SAUV). Us he de confessar que quan vaig llegir el nom del grup al programa vaig riure, perquè m'agraden molt els jocs de paraules, però també vaig pensar: "I què coi deuen tocar aquests?". La resposta la vaig trobar ràpid a la seva web i en aquell moment se'm van començar a posar les dents llargues, les cames semiflexionades i el braç dret en posició vertical, al més pur estil Tony Manero (el personatge de John Travolta a "La Febre del Dissabte a la Nit" :-)


L'actuació va superar de llarg les meves expectatives. Gairebé 3 hores de "funk", amb alguna espurna de "reggae" i nombroses picades d'ullet, com la versió de "Bola de Drac", que el públic es sabia de memòria (jo no, perquè soc de la generació de la Heidi i el Marco :-) o la selecció de temes d'algunes series de TV dels 70 i 80 (Dallas, Magnum, Los hombres de Harrelson, Vacaciones en el mar, Los Ángeles de Charlie, etc). Com era d'esperar van sonar els temes més coneguts de gairebé tots els conjunts clàssics del "funk": Earth, Wind & Fire, Kool & The Gang, KC & The Sunshine Band, Bee Gees, Boney M, Stevie Wonder, Michael Jackson i fins i tot el "Canned Heat" de Jamiroquai i la banda sonora dels caçafantasmes!


La posada en escena recorda molt a la dels "Fundación Tony Manero", que també van començar fent versions de disco-funky a la sala BiKiNi de BCN i van tocar a La Pobla l'estiu del 2002, si no em falla la memòria. Igual que els Manero, els SAUV també són 10 músics sobre l'escenari (teclat, bateria, percussió, baix, 2 guitarres, trombó, trompeta, saxo i veu) i entre cançó i cançó fan comentaris sarcàstics i fins i tot una imitació d'un Molt Honorable ja retirat: "voleu fer el favor de callar!" :-)

Vestits amb camises estampades de colls inacabables, malles i pantalons acampanats ens van donar una lliçó magistral de música disco feta amb tots els instruments, com es feia abans, i en directe, que va començar sota una una nit estrellada i va acabar amb les primeres llums del dia i la fresca de la matinada pallaresa acariciant els cossos xops de suor de tant ballar. Sens dubte, una de les millors tempestes d'estiu que he vist mai. Felicitats Pobla!

Divendres que ve arrenca la Festa Major de Salàs de Pallars amb un grup de versions, que els habituals de les festes majors ja coneixeu, perquè fa molts anys que toquen: "De Noche".

Us hi esperem a tots i a totes!

La nit que vaig cantar karaoke

Ahir vam fer un sopar amb els companys de feina per acomiadar-ne un que plega després de 6 anys a l'empresa, un dels nostres: El Pablo.

Potser us sorprendrà que el defineixi com "un dels nostres", però crec que és una bona definició, perquè el Pablo formava part del nucli dur de l'empresa de "eCommerce" que vàrem fundar l'estiu del 2002 quinze persones amb moltes il·lusions i molta incertesa. Aquesta empresa ja no existeix, perquè la vàrem vendre el 2006 a una empresa americana, i en aquests moments només quedem 7 dels antics accionistes. En les empreses grans, les altes i baixes de personal passen més desapercebudes, però en la nostra sempre es noten, especialment quan qui se'n va és un dels nostres. Per això vàrem muntar un gran sopar per acomiadar-lo com es mereixia.

Després del sopar, el Pablo ens va portar a un local a cantar karaoke. El Pablo és un enamorat de la música i ha cantat en varis grups amateurs (entre ells el mític ASEDIO, del qual jo en vaig ser el teclista en 2 assajos). Jo penso que canta prou bé i sens dubte té el registre de veu més semblant a Jon Bon Jovi que jo he sentit mai. El local on ens va portar es diu "Pub Seba*s" (Plaça Maragall, 9). I encara que no ho sembli, ho he escrit bé: "Seba*s" enlloc de "Seba's", com seria d'esperar. El per què de l'asterisc, enlloc de l'apòstrof, és una incògnita sense resoldre.

En Pablo i jo cantant

M'havien parlat d'aquest local, però no hi havia estat, perquè mai m'ha tirat gaire això del karaoke. Pero sempre hi ha una primera vegada, i va ser ahir. Quan entres al Pub et fiques en un túnel del temps i apareixes a l'any 1973 (l'any en què es va inaugurar). Tot just entrar et trobes amb la barra i més endins 2 taules de billar americà, envoltades de sofàs vermells per seure, amb taules de ferro clavades a terra. La paret està decorada amb fotografies antigues del Barça: Kubala, Ramallets, etc. L'impacte és important, però quan baixes l'escala caragolada cap al soterrani, on hi ha el karaoke, sí que tens la sensació de tornar al passat. La barra està tapissada de vermell, però de tanta gent que s'hi ha repenjat, la pell està molt desgastada i és d'un color indefinit, a mig camí entre el grana i el negre. A les parets hi ha cristalls de neu nadalencs, que sembla que estan penjats allà des del Nadal del 73. Entre més sofàs vermells i taules de ferro arribem al karaoke, on 2 micros ens esperen. L'encarregat de posar els discos és el doble de Javier Bardem a "No es país para viejos", però és capaç de localitzar la majoria dels temes del catàleg de memòria (en tenen un munt, i en varis idiomes).

L'Adrià i jo cantant

En aquell moment està cantant un home d'uns 55 anys (en italià, malgrat que és espanyol), que està en un grupet de gent d'aquesta edat. Després prèn el torn un altre, una mica més jove, en alemany. Jo començo a flipar. En una altra banda del local hi ha un grup de joves de poc més de 20 anys, d'estètica "qué pasa neeeng!". Acaba la cançó tradicional alemanya i un dels nengs es fot a cantar David Bisbal i després Estopa. La veritat és que ho fan bé, però jo ja no puc més i li dic al Pablo que demani una cançó. Ell en demana 2: "Angels" de Robbie Williams i "El límite" de La Frontera. Abans que ens toqui encara canten 2 persones més del grup senior: "Gavilán o Paloma" i "El hombre del piano". Sense comentaris.

I arriba el moment més esperat de la nit. En Bardem ens passa els micros i comencem. "Angels" no és una cançó fàcil, però el Pablo se la sap i ens en sortim prou bé. Ovació i aplaudiments per part del respectable (i la meva dignitat al fons del pou). Finalment cantem plegats "El límite" i allò s'ensorra. Fins i tot els nengs es rendeixen a la nostra interpretació i un grup de noies que ha arribat fa poc ens xiula i ens criden "toreros, toreros". A mi se me'n va l'olla i els deixo anar el clàssic: "Gracias por este sueño!" de OT. Cachondeo general :-)

Eber, Fabri, Adrià, Àngel i jo, cantant, per variar

A les 3 tanca el Pub i hem de marxar, però abans parlem amb l'amo: El Sebas. Té 59 anys i en fa 40 que treballa i 35 que serveix copes darrera de la barra tapissada de vermell. Ens explica que el negoci cada cop dóna menys i que aviat el vendrà, perquè es vol jubilar abans dels 65. També ens fa una crítica ferotge a l'Ajuntament de Barcelona (el del "ViscA Barcelona!") que s'està carregant tots els locals nocturns de la ciutat a base de taxes, permisos i impostos abusius. En la Barcelona del disseny no hi ha lloc pels "antros" i sí pels restaurants de la guia Michelin.

Al pub Seba*s li queden 2 anys de vida. Quan tanqui, desapareixerà un dels locals més "freaks" que he conegut, on vaig cantar karaoke per primer cop i vàrem acomiadar a un dels nostres.

Al partir, un beso y una flor...

Avui toca "Good Times" ?

Aquesta tarda m’ha trucat el meu amic Albert i m’ha preguntat: “Avui toca Good Times?”

Abans d’explicar-vos què significa aquesta enigmàtica pregunta per mi, i de respondre-la, us he de dir que l’Albert és un d’aquests amics que coneixes a través d’un amic del teu cercle habitual d’amistats (escola, universitat, feina, etc.), però que acabes veient més que a qui te’l va presentar. És curiós, perquè tenim caràcters i maneres de pensar molt diferents, però hi ha una cosa que ens uneix: el “funk”.

Disco Inferno a Luz de Gas

I què és el “funk” o la música “funky"? Si busqueu a la Wikipedia hi trobareu aquesta definició: “El funk és un estil musical que sorgí als Estats Units durant els anys 70 com a resultat de l'evolució d'alguns elements del soul i del jazz (…) El funk es pot reconèixer amb facilitat pel seu ritme sincopat, les línies del baix molt marcades, una percussió molt destacada i un èmfasi quasi sexual en la interpretació vocal”. Crec que és una bona definició, però si realment voleu saber què és la música “funky”, heu d’escoltar “Good Times”, del grup CHIC:

CHIC - GOOD TIMES

Musicalment no és una cançó molt treballada. De fet és força senzilla i repetitiva, i la lletra no diu res especial, però quan la sento se me’n van els peus, igual que amb altres cançons d’aquest grup (“Le freak”, “Everybody dance”, “I want your love”, “He is the greatest dancer”, etc.), del qual ja només queda el guitarrista en actiu. I és que l’únic objectiu de la música “funky” és fer ballar al personal i res més, tal com es veu en el video (no us perdeu el paio amb les malles fucsia :-)

Disco Inferno a Luz de Gas

Doncs bé, quan l’Albert em pregunta “Avui toca Good Times?” això vol dir que aquesta nit anirem a la discoteca Luz de Gas de Barcelona. Suposo que us preguntareu què foten 2 tios de 37 tacos a Luz de Gas un dimecres a la nit. La resposta és ben senzilla: escoltar el grup “Disco Inferno”, que versiona temes “funky” dels 70, entre ells la mítica “Good Times”, i no parar de ballar. Durant l’hora justa que dura el concert, el temps s’atura i els problemes quotidians desapareixen entre la música i les copes. És aquest petit moment de desconnexió total, en el qual es podria dir que somio despert i m’imagino com seria la meva vida si, enlloc d’estar ballant entre el públic, estigués tocant amb els músics. Seria més feliç? (potser sí) Podria pagar la hipoteca? (potser no). I em torno a dir que d’aquest any no passa que recupero les classes de piano, com els qui es proposen deixar de fumar cada 1er de Gener.

Quan s’acaba el concert, els 10 membres de la banda (8 músics i 2 cantants) s’agafen tots i saluden plegats a un públic normalment reduït, però rendit a la magia de la música en viu. Llavors comença la sessió de Discoteca. S’acaba la ficció i torna la realitat: “Són les 2 de la matinada. M’he fotut 3 cubates i demà he d’anar a treballar”.

Disco Inferno Saludant

Ah! M’oblidava de respondre la pregunta: “Avui toca Good Times?”. La resposta és que no, perquè la van tocar la setmana passada, però avui toca “Le Freak”!

Tot és començar...

Avui, 7 de Juliol, és un dia especial per mi (tot i que no em dic Fermín), perquè he decidit crear el meu blog personal i començar a escriure-hi. No és la primera vegada que se m'havia passat pel cap fer-ho, però mai trobava el moment. Però avui, després de llegir el blog d'una bona amiga (L'Eva) i publicar-hi un comentari, ella m'ha animat a escriure. M'ha donat doncs l'empenta que necessitava per començar-lo i li estic agraït.

El primer que he fet és donar un nom al blog, i com podeu veure he escollit "Veles e Vents", el títol d'un magnífic poema d'Ausiàs March, que va musicar Raimon i que comença així:

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, levant los deuen subvenir
ab lurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
qu'en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

RAIMON - VELES E VENTS

Per què he escollit aquest títol? No soc un fan de Raimon ni conec massa l'obra d'Ausiàs March, més enllà del que em van explicar a Literatura Catalana al batxillerat, però he sentit aquesta cançó un munt de vegades a casa, perquè a la meva mare li encanta i francament la trobo genial. Si busqueu el poema sencer, trobareu que parla de la vida, de l'amor, de la mort, dels amics, etc. I de tot això és del que us intentaré parlar en el meu blog, sempre que trobi el temps i la inspiració per escriure, com ha passat avui, 7 de Juliol del 2008.