dissabte, 27 de juny del 2009

Avui fa un mes

Avui fa un mes que el Barça va guanyar la Copa d'Europa (Champions League), culminant així una temporada excepcional en la qual els de Pep Guardiola han guanyat també la Lliga Espanyola i la Copa del Rei. L'anomenat "triplet", que fins ara només havíen aconseguit 4 equips a Europa: Celtic de Glasgow, AJAX d'Amsterdam, PSV Eindhoven i Manchester United.

El triplet, d'esquerra a dreta: Copa, Champions i Lliga

Per això, avui m'he posat la samarreta del triplet, que porta estampats els noms de les 3 competicions i dels jugadors i tècnics que les han guanyades, sota el lema SOM UN.

Convé recordar aquesta fita històrica, perquè els culers tenim una tendència natural al pessimisme i a comparar-nos amb un altre equip, que té més lligues i copes d'Europa (la majoria guanyades en una època i circumstàncies polítiques que tots coneixem), però que mai no ha aconseguit el triplet, i que ara està acaparant tota l'atenció dels mitjans de comunicació fitxant cracks a cop de talonari.

El llistó està molt alt, però sens dubte hi ha equip per aconseguir més títols i per uns quants anys. Guardiola ha aconseguit recuperar un equip que només fa un any estava inmers en una crisi de joc provocada per 2 futbolistes que, després d'haver-ho guanyat tot es van dedicar a viure la nit barcelonina, oblidant les seves obligacions com a jugadors i contagiant la seva actitud a la resta de la plantilla. Ni els tècnics ni la directiva ho van saber aturar a temps i el resultat tots el coneixem:
2 lligues regalades a l'etern rival i cap títol aconseguit en 2 anys, després d'haver guanyat el doblet (Lliga i Champions) el 2006.

Pep Guardiola mantejat pels jugadors

Quina és la clau de l'èxit de Guardiola? Com ha pogut girar la truita en tant poc temps, i en la seva primera temporada com a entrenador de primera divisió? Per mi tot es redueix a una paraula: LIDERATGE.

Guardiola és un líder. Ja ho era com a jugador i ara ho ha demostrat també fent una pinya al vestidor, inculcant mentalitat guanyadora i motivació a un grup de jugadors que ja eren tècnicament els millors, però no ho demostraven al camp. Els fitxatges d'Alves i Keita, la recuperació d'Eto'o i Henry i els descobriments de Piqué i Busquets, combinats amb l'explosió de Messi i Iniesta han fet del Barça el millor equip del moment. Un Barça basat en jugadors del planter, que ha fet el rècord de punts a la lliga (87) i 105 gols (2 menys que el rècord) i que ens ha obsequiat amb un futbol d'atac i golejades espectaulars tant a casa: 6-1 a l'At. Madrid, 5-0 a l'Almería, 6-0 al Valladolid, 4-0 al València, 5-0 al Deportivo, 4-1 al Numancia, 6-0 al Málaga i 4-0 al Sevilla, com a fora: 1-6 al Sporting, 1-4 al Málaga, 0-3 al Sevilla i l'històric 2-6 al Real Madrid, que va sentenciar la lliga.

Classificació Lliga 2008-09

La sort també ens ha acompanyat aquest any. Jo no oblidaré mai el gol d'Iniesta al camp del Chelsea, en temps de descompte i amb un jugador menys, que va significar la classificació per la final de Roma. Aquell empat aconseguit "in extremis" contra un equip que mai va voler jugar a l'atac ni quan va tenir superioritat numèrica, feia justícia a una manera d'entendre el futbol basada en tenir la pilota més temps i marcar més gols que el rival. Així ha jugat el Barça aquesta temporada i així hem guanyat el triplet.

El gol d'Iniesta Stamford Bridge

Ningú no sap a hores d'ara què passarà la temporada que ve, però tothom ha de tenir clara una cosa: El Barça és l'equip a batre, i és lògic que la resta d'equips grans espanyols i europeus es reforcin per tal d'aconseguir-ho. Això, lluny d'espantar-nos ens ha de donar ànims per intentar repetir els èxits d'aquesta temporada, guanyant algun dels 3 títols del triplet i qui sap si la Copa Intercontinental (que no hem guanyat mai), la Supercopa d'Europa o la Supercopa d'Espanya.

FORÇA BARÇA!

dissabte, 20 de juny del 2009

Pandilleros: Live in Sanjatan

Ahir vaig anar al primer concert de l'estiu a l'aire lliure. La Fundación Tony Manero (FTM) presentava el seu darrer disc ("Pandilleros") al barri barceloní on van créixer 2 dels seus membres: Sant Genís dels Agudells, popularment conegut com Sanjatan, on está ambientada la "pel·lícula", que ha musicat la FTM. He escrit pel·lícula entre cometes, perquè "Pandilleros" no és una pel·lícula real. No s'ha rodat mai, però té un bon argument i una banda sonora excepcional.

Si us compreu el CD, veureu que ve amb un petit còmic, que explica la història dels germans Ray i Beto Manero. Contràriament al que us podríeu pensar, jo us recomano que primer escolteu el disc i després llegiu el còmic. Descobrireu que la música encaixa perfectament en la trama i us trasllada al Sanjatan dels 80, on es desenvolupa l'acció, que us recordarà les pel·lícules de "quinquis" de l'època, com "Perros Callejeros", "El Vaquilla" o "Navajeros".

Portada del "Pandilleros"

No soc gaire amic de posar etiquetes als estils musicals, perquè gairebé mai els defineixen completament. La FTM va començar fa més de 10 anys versionant temes disco-funky dels 70/80. El 2001 van treure el seu primer disc amb temes propis ("Looking for la fiesta"), entre els quals hi havia el famós "Supersexy Girl", que molts vàreu conèixer per un spot televisiu (veure video). L'any següent van treure un altre disc ("Sweet Movimiento"), que seguia la línia discotequera de l'anterior. Finalment, el 2004 treuen el "Click", el primer disc de la FTM on el disco-funky deixa de ser l'estil predominant i dóna pas als sons llatins, el house o el hip-hop, entre d'altres.

Fundación Tony Manero, any 1999

"Pandilleros" segueix la línia del "Click". És un disc de fusió on hi trobareu funk, rumba, hip-hop, rap, electrònica i algunes pinzellades de jazz. És el primer disc de la FTM on no hi ha ni un tema disco, però tampoc li cal. Els arranjaments de vents són brutals, la percussió molt potent i la guitarra excepcional, sense oblildar els teclats, que van des del piano clàssic, passant pel Hammond i el Clavinet funky, fins als sons del sintetizador ARP. La primera vegada que vaig escoltar el disc, vaig pensar: "Quina currada!". Penso que aquesta és la millor definició del disc, perquè hi ha molta feina feta darrera d'aquest CD.

Fundación Tony Manero, any 2009

I si escoltar el CD és una delícia, veure la FTM tocar-lo en directe és espectacular. Durant el concert es projecten imatges de la "pel·lícula" perquè l'espectador no perdi el fil de la trama i s'intercalen talls de veu per situar l'acció. Això requereix als músics una sincronització perfecta entre el que toquen en viu i el que està pre-gravat, durant l'hora i quart que dura el concert. A més, ahir varen tocar un bis que no sentia des de l'època de Bikini, el "move on up", de Curtis Mayfield. La cirereta funk a un concert per la gent de Sanjatan i per tots els FTM addictes.