dissabte, 28 de novembre del 2009

La primera gran simfonia de la temporada

Ahir a la nit vaig anar al tercer concert de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), de la sèrie de 8 als quals estic abonat, a l'Auditori. Amb el títol "La passió romàntica" el programa constava de dues peces: el concert per a piano i orquestra número 3, de Beethoven i la simfonia número 2 de Rakhmàninov, sota la batuta del japonès Eiji Oue, el director titular de l'orquestra.

El pianista Paul Lewis va interpretar l'obra de Beethoven fent gala de la seva tècnica, executant escales rapidíssimes i refilets inacabables amb una facilitat només a l'abast dels grans. El concert durà uns 35 minuts i, com és habitual, va tenir 3 moviments: el primer, ràpid i més llarg que els altres dos, el segon, més lent, i el tercer, més ràpid. Lewis va completar la seva primera actuació a l'Auditori amb un bis, amb el qual va agrair l'ovació que li va dedicar el públic, que ahir gairebé omplia la sala.

Els que em coneixeu, sabeu que tinc nocions bàsiques de música i piano, i que habitualment "destrosso" alguns temes clàssics i moderns amb el meu piano digital Roland, que cada cop toco menys. Per això quan escolto un concert de piano clàssic em meravella que hi hagi persones amb la capacitat de tocar peces d'aquesta complexitat. Per no parlar de Beethoven, que va composar i tocar ell mateix aquest concert el dia que es va estrenar a Viena, l'any 1803.

Després del descans, més de 100 músics van ocupar l'escenari per interpretar la simfonia número 2 de Serguei Rakhmàninov, el plat fort de la nit. Si Beethoven està entre el classicisme i el romanticisme, el músic rus és clarament romàntic i això es posa de manifest en aquesta simfonia d'una hora de durada i 4 moviments, especialment en el tercer moviment, en el qual la secció de corda desenvolupa una melodia preciosa, que queda gravada en la memòria de l'oient per sempre més. El darrer moviment també és espectacular per la seva rapidesa, brillantor i pel final apoteòsic, després del qual el públic esclatà amb sorollosos aplaudiments i "bravos" per una orquestra i un director que, malgrat les seves cares i gestos potser un punt exagerats, té la simpatia de la majoria del públic de l'Auditori.

Igual com Txaikovski, del qual n'era admirador, Rakhmàninov treu el màxim partit de totes les seccions de l'orquestra amb un paper destacat del metall (5 trompes, 4 trombons, 4 trompetes i 1 tuba) i la percussió (5 músics). A mi se'm posa la pell de gallina quan sona el metall i m'agraden els compositors que usen el màxim nombre d'instruments, i en això els russos del segle XIX i principis del XX són els mestres.

Diu el programa de mà, que aquesta simfonia s'estrenà a Sant Petersburg l'any 1908, pocs anys abans de la revolució russa, que va significar la fi del sistema polític autoritari encapçalat pel tsar Nicolau II i l'establiment del règim comunista soviètic. Entre les causes de la revolució d'Octubre de 1917 cal destacar la pobra situació en que es trobaven els treballadors de la classe baixa russa (majoritàriament camperols), obligats a treballar 11 hores diàries en unes minses condicions de seguretat i salut, i amb uns salaris cada cop més baixos.

Cent anys més tard de l'estrena d'aquesta simfonia els treballadors del bar de l'Auditori s'han declarat en vaga indefinida, perquè l'empresa que gestiona el servei de bar, Catering Paradís, els sotmet a unes condicions de treball deplorables. Des de fa unes setmanes estan repartint fulls informatius als espectadors per tal de donar a conèixer la seva precària situació laboral i els demanen signatures de suport. Sembla mentida que en l'anomenada "societat del benestar" encara es donin aquests abusos i que una entitat pública subcontracti una empresa privada que explota els seus treballadors, igual que en temps de Nicolau II.

Tant de bo els responsables de l'Auditori posin fi a aquesta situació que lesiona els drets d'un col·lectiu de treballadors i perjudica la imatge d'aquesta entitat. Mentrestant, jo seguiré no consumint al bar de l'Auditori, en solidaritat amb els treballadors en vaga.

1 comentari:

Unknown ha dit...

Hola Mon!!! D´on treus el temps per escriure tot això. Es admirable. Jo personalment, m´hagués pegat una bona bacaina al auditori....la última vegada que vaig anar a un concert d´aquest tipus em vaig quedar roque, desde aleshores m´han prohibit la entrada a aquests recintes...
Recorda que em de quedar un dia per anar al futbol...
Salut!!!
Bowie