Pandilleros: Live in Sanjatan

Ahir vaig anar al primer concert de l'estiu a l'aire lliure. La Fundación Tony Manero (FTM) presentava el seu darrer disc ("Pandilleros") al barri barceloní on van créixer 2 dels seus membres: Sant Genís dels Agudells, popularment conegut com Sanjatan, on está ambientada la "pel·lícula", que ha musicat la FTM. He escrit pel·lícula entre cometes, perquè "Pandilleros" no és una pel·lícula real. No s'ha rodat mai, però té un bon argument i una banda sonora excepcional.

Si us compreu el CD, veureu que ve amb un petit còmic, que explica la història dels germans Ray i Beto Manero. Contràriament al que us podríeu pensar, jo us recomano que primer escolteu el disc i després llegiu el còmic. Descobrireu que la música encaixa perfectament en la trama i us trasllada al Sanjatan dels 80, on es desenvolupa l'acció, que us recordarà les pel·lícules de "quinquis" de l'època, com "Perros Callejeros", "El Vaquilla" o "Navajeros".

Portada del "Pandilleros"

No soc gaire amic de posar etiquetes als estils musicals, perquè gairebé mai els defineixen completament. La FTM va començar fa més de 10 anys versionant temes disco-funky dels 70/80. El 2001 van treure el seu primer disc amb temes propis ("Looking for la fiesta"), entre els quals hi havia el famós "Supersexy Girl", que molts vàreu conèixer per un spot televisiu (veure video). L'any següent van treure un altre disc ("Sweet Movimiento"), que seguia la línia discotequera de l'anterior. Finalment, el 2004 treuen el "Click", el primer disc de la FTM on el disco-funky deixa de ser l'estil predominant i dóna pas als sons llatins, el house o el hip-hop, entre d'altres.

Fundación Tony Manero, any 1999

"Pandilleros" segueix la línia del "Click". És un disc de fusió on hi trobareu funk, rumba, hip-hop, rap, electrònica i algunes pinzellades de jazz. És el primer disc de la FTM on no hi ha ni un tema disco, però tampoc li cal. Els arranjaments de vents són brutals, la percussió molt potent i la guitarra excepcional, sense oblildar els teclats, que van des del piano clàssic, passant pel Hammond i el Clavinet funky, fins als sons del sintetizador ARP. La primera vegada que vaig escoltar el disc, vaig pensar: "Quina currada!". Penso que aquesta és la millor definició del disc, perquè hi ha molta feina feta darrera d'aquest CD.

Fundación Tony Manero, any 2009

I si escoltar el CD és una delícia, veure la FTM tocar-lo en directe és espectacular. Durant el concert es projecten imatges de la "pel·lícula" perquè l'espectador no perdi el fil de la trama i s'intercalen talls de veu per situar l'acció. Això requereix als músics una sincronització perfecta entre el que toquen en viu i el que està pre-gravat, durant l'hora i quart que dura el concert. A més, ahir varen tocar un bis que no sentia des de l'època de Bikini, el "move on up", de Curtis Mayfield. La cirereta funk a un concert per la gent de Sanjatan i per tots els FTM addictes.