La iaia "pitita"

La iaia “pitita” és com la meva neboda Silke, de 3 anys, anomenava la seva besàvia Anna, que en tenia 99. L’Anna Serra Vilalta, la meva àvia, la padrina, l’abuela, “abuelutxi”,  o fins i tot la “superabuela”, com li dèiem afectuosament ma germana i jo, va morir divendres a la nit, acompanyada dels qui l’hem cuidada durant els gairebé 15 anys que ha patit aquesta terrible malaltia que és l’Alzheimer. Quantes vegades hem pensat “per estar així, millor no viure tants anys”, però ara que ha marxat físicament ja la trobem a faltar, encara que mentalment ja feia molts anys que no hi era.

L’Anna era la meva àvia materna i gairebé l’única que vaig conèixer, perquè l’altra àvia va morir quan jo era petit. Gairebé tots els meus records de l’àvia són de l’Anna, que, com totes les àvies, vivia pels seus néts. A mà germana i a mi ens encantava anar a passar el diumenge a casa seva, menjar-nos els millors macarrons del món i jugar a pilota en aquell passadís llarguíssim, mentre mon pare discutia de política amb el seu sogre.

La meva àvia formava part d’aquella generació d’avis que van viure la guerra civil i van passar els millors anys de la seva vida sota la dictadura franquista. Potser per això era tant forta, i aquesta fortalesa li va permetre superar la mort del seu marit primer i la del seu fill després. Diu un proverbi rus que “caure està permès, però aixecar-se és obligatori” i ella sempre s’aixecava, però no per obligació, sinó per genètica i per caràcter, un caràcter fort, que contrastava amb el seu aspecte fràgil i la seva demència “alegre”, que la feia estar-se tot el dia cantant el “Cielito Lindo” o “La Bella Lola”.

No sabrem mai si ella va ser conscient de l’afecte que li vàrem dedicar tots durant aquests darrers anys, però m’agradaria pensar que sí, que en algun racó del seu cervell ens recordava i ens estimava tant com nosaltres a ella, malgrat que no ho pogués expressar amb paraules. Per això ens va costar portar-la a la Residència Verge de Ribera de La Pobla de Segur, on va estar molt ben atesa i estimada per les monges i cuidadores. A totes elles, gràcies de tot cor. Gràcies també a l’equip mèdic i d’infermeria de l’Hospital Comarcal del Pallars i gràcies infinites a la meva mare, que ha sacrificat bona part de la seva vida per ella, amb el suport de mon pare, ma germana, mon cunyat i jo mateix. Vosaltres sou la meva família i nosaltres vàrem ser la seva família fins al final.