Veles e Vents

Rebobineu!

2011-08-27T03:25:00.031+02:00

Actualment el botó de rebobinar no es fa servir quan s'escolta música, però els que vam néixer als 70 encara recordem els reproductors de cinta de cassette on els botons RWD (rebobinar) i FWD (avançar) eren imprescindibles.

Avui us demano que rebobineu. Tireu enrere en el temps fins als anys 80, quan el Barça era un equip mediocre, però a les discoteques sonaven temes com I'm so excited (The pointer sisters, 1982) o Hot stuff (Donna Summer, 1979). Avanceu una mica cap als 90 i escolteu The power of love (Huey Lewis, 1985) o Maniac (Michael Sembello, 1983) i tindreu bona part del repertori del grup Rewind (Rebobinar, en Anglès), un grup de recent creació, liderat per en Marc Guàrdia, de La Pobla de Segur, que abans cantava amb els Smoking Dogs. Continueu rebobinant en el temps i descobrireu Ride like a wind (Christopher Cross, 1979), Easy lover (Phil Collins, 1984) i The head is on (Glenn Frey, 1985), un gran tema que estava inclòs en la Banda Sonora Original de la pel·lícula "Beverly Hills Cop" (Superdetectiu a Hollywood). Tot això i molt més ens van tocar ahir a Palau de Noguera els Rewind durant gairebé 1 hora i mitja.

Rewind és una banda de 7 membres (Bateria, Baix, Guitarra, Teclat, Veu Principal i 2 Coristes) que fa poc més de 3 mesos que toquen junts i francament sonen molt bé i tenen un repertori molt original, diferent a tot el que estem acostumats. Difícilment escoltareu versions de les cançons que he citat més amunt, no perquè no siguin conegudes, sinó perquè no són les més versionades. Un exemple: si pensem en la pel·lícula "Flashdance", la primera cançó que ens ve a la memòria és What a Feeling i no pas Maniac, malgrat que quan escoltem "Maniac" sabem que és de "Flashdance". Per mi, "Maniac" li dona 1.000 voltes a "What a Feeling", però ja se sap que per gustos, els colors (el meu és el blau).

Aquest estiu no he escrit cap article al blog sobre Festes Majors per 2 motius: primer perquè no he sortit tant com altres anys i segon perquè el que he sentit no valia gaire la pena, a excepció dels Autoput, que van fer tremolar la plaça de Rialp per tercer any consecutiu. Les retallades també han arribat a les festes majors i cada cop costa més veure bones bandes de versions.

Però sempre hi ha l'excepció que ens confima la regla i aquest estiu els Rewind són el grup revelació, no perquè siguin boníssims, ni perquè portin un superequip de llum i so, sinó per les cançons que toquen i les ganes que hi posen. No vaig poder ser al Kastri, ni al Luz de Gas, ni a Llimiana, però ahir no vaig fallar a Palau de Noguera i he de dir que té molt de mèrit atrevir-se a tocar aquestes cançons i fer-ho tant bé amb només 4 bolos en 3 mesos. També trobo molt original la idea d'incorporar 2 coristes (Sònia i Rosa), que canten dues cançons en solitari ("I'm so excited" i "Hot Stuff") i donen el toc femení a la banda, que és absolutament necessari en la versió de Jamiroquai del tema Bad Girls (Donna Summer, 1979), que tanca el concert.

"Bad Girls" és la cirereta d'un pastís de fa 30 anys, que encara conserva la dolçor del primer dia. Tant de bo el poguem seguir tastant durant molts anys!

Fa 75 anys...

2011-07-18T23:15:00.007+02:00

¡Españoles! A cuantos sentís el santo nombre de España, a los que en las filas del Ejército y la Armada habéis hecho profesión de fe en el servicio de la patria, a cuantos jurasteis defenderla de sus enemigos hasta perder la vida, la nación os llama a su defensa.

Així començava el discurs radiat del General Franco el 17 de Juliol del 1936 que cridava l'exèrcit espanyol a aixecar-se en contra del Govern de la Segona República, proclamada 5 anys abans (llegiu Tal dia com avui). El dia següent, els militars lleials a Franco es revoltaven contra l'ordre constitucional a tot el territori. És el que es va anomenar durant 40 anys el Glorioso Alzamiento Nacional, del qual avui es compleixen 75 anys.

El cop d'estat va fracassar a les ciutats més importants, i Espanya va quedar ràpidament dividida en 2 bàndols. Començava així la Guerra Civil Espanyola. El que havia de durar 3 dies, es va allargar durant gairebé 3 anys, fins l'1 d'Abril de 1939, quan les tropes franquistes completaven l'ocupació de tot el territori. Mig milió de persones d'un i altre bàndol van morir i més de 400.000 es van exilar per por a les represàlies dels vencedors. Es calcula que la meitat no van tornar a Espanya.

Franco es va oblidar ràpidament del que proclamava en el discurs que he citat al principi:

Justicia, igualdad ante las leyes, ofrecemos. Paz y amor entre los españoles; libertad y fraternidad, exenta de libertinajes y tiranías. Trabajo para todos, justicia social, llevada a cabo sin encono ni violencia y una equitativa y progresiva distribución de riqueza.

I va instaurar una dictadura totalitària, feixista i repressora, que va durar fins a la seva mort natural, el 20 de Novembre de 1975. Dos anys més tard, el 1977 es celebraven les primeres eleccions generals des del 1936. Durant 40 anys la democràcia es va aturar a Espanya, amb el consentiment i el suport de la primera potència mundial, que va alliberar Europa del feixisme, però va preferir una Espanya feixista sotmesa a una possible república socialista al sud del teló d'acer. Europa també va quedar dividida en 2 blocs el 1945 i a nosaltres ens va tocar la zona de la "llibertat", enfront de la "igualtat".

La realitat és que ni una cosa ni l'altra. Només la "fraternitat" va romandre, aconseguida per la força de les armes, o Por la Gracia de Diós, tal com deien les monedes espanyoles anteriors a l'euro i ens recorda la creu cristiana de 150 metres d'alçada sota la qual "reposen" les restes mortals del salvador d'Espanya, al Valle de Los Caídos:

Els que em coneixeu sabeu que no em sento Espanyol ni Cristià, malgrat que això és el que posa al meu Document Nacional d'Identitat i a la meva Fe de Baptisme. Contemplar com aquest monument funerari feixista, únic al món, segueix dempeus després de 33 anys de Monarquía Parlamentària, reforça el meu rebuig a Espanya i a l'Església Catòlica i m'avergonyeix de ser Espanyol i Cristià.

La setmana dels 3 concerts

2011-07-02T14:39:00.047+02:00

La saviesa popular deixa per a la setmana dels tres dijous totes aquelles coses que se suposa que mai han de passar, ja que és impossible que es trobin tres dijous en una sola setmana. A mi també em semblava impossible que pogués anar a 3 concerts de música Funk a Barcelona durant la mateixa setmana, però això ha passat.

Aquesta Funkyssima Trinitat va començar dimecres 29 de Juny a la discoteca Luz de Gas de Barcelona, on els Disco Inferno ens van oferir el seu repertori de versions de música Disco-Funk dels anys 70 i 80. Aquesta banda de 10 músics, 6 dels quals també formen part de la Fundación Tony Manero, fa uns quants anys que posa ritme a les ensopides nits de dimecres a Barcelona. Jo els vaig descobrir el 2008 i els vaig dedicar l'article Avui toca "Good times"? El meu segon post d'aquest blog, que aviat complirà 3 anys.

Escoltar els Disco Inferno és fer un salt de 30 a 40 anys en el temps, quan la música Disco es feia amb instruments de veritat. Així ho feien els CHIC, KC & The Sunshine Band, Earth, Wind & Fire, Kool & The Gang, Bee Gees, The Tramps, Tavares, Jackson Five, etc. Darrerament han incorporat al repertori temes més discotequers com Voulez Vous (ABBA), Daddy Cool (Boney M) o Can't Take My Eyes Off You (Gloria Gaynor) i també algunes cançons molt ensucrades com My First, My Last, My Everything (Barry White) o Love Is In The Air (John Paul Young), que a mi no m'agraden gaire, però reconec que provoquen el deliri del públic.

El segon concert va ser dijous 30 de Juny, a la discoteca BiKiNi de Barcelona, que ha recuperat els concerts de grups de versions dels dijous a la matinada, com fa 10 anys. BiKiNi va ser durant molts anys la meva segona casa, fins que vaig canviar-la pel Luz de Gas, no perquè m'agradés més, sinó perquè el públic que anava a BiKiNi ja no m'agradava. Vaig escriure un article molt crític al respecte (llegiu El Final d'un cicle) en el qual vaig explicar les causes del meu divorci amb la millor discoteca de Barcelona. Aquell article acabava desitjant que tornessin els bons temps a BiKiNi. Espero que aquesta aposta pels grups de versions sigui el primer pas. Al final tot dependrà del públic, però us asseguro que per mi no quedarà.

A BiKiNi vaig veure per primer cop a la Fundación Tony Manero i em vaig començar a introduir en la música Funk. Aleshores, els Manero es vestien amb pantalons de campana apretats i camises estampades amb colls llarguíssims, seguint l'estètica dels 70. Eren gamberros damunt l'escenari, però feien ballar al personal d'allò més. 1o anys més tard, un grup anomenat Se Atormenta Una Vecina fa més o menys el mateix i amb un repertori similar. Vaig escriure un article sobre aquest grup fa 3 anys (llegiu Tempesta de "funk" sobre La Pobla) en ocasió de l'actuació de SAUV a la festa major de La Pobla de Segur. Per tant, dijous va ser el segon dia que escoltava aquest grup i he de dir que un cop més vaig tenir un deja vu, mentre ballava Shake Your Booty (KC & The Sunshine Band), Ladies Night (Kool & The Gang) i Bad Girls (Donna Summer). SAUV tornaran a tocar a BiKiNi els dijous 21 de Juliol, 1 de Setembre i 6 d'Octubre. Jo hi seré!

Després de 2 concerts de matinada en dia laborable, força son acumulada i alguna copa de més, res feia pensar que divendres hi tornaria. De fet, havia planificat pujar a Salàs de Pallars per descansar una mica i gaudir de la 33a festa dels Raiers, que se celebra a La Pobla de Segur i El Pont de Claverol aquest cap de setmana. Fa 2 anys vaig escriure sobre aquesta festa (llegiu Soc fill del Noguera), que combina música, esport, gastronomia i tradició. Una opció molt recomanable per passar un cap de setmana al Pirineu. Només una cosa podia impedir que em desplacés al Pallars com cada primer diumenge de Juliol: Un concert de La Fundación Tony Manero.

Efectivament, ja tenia la bossa feta i el cotxe a punt quan em va contactar el meu cosí Oriol, de Sant Cugat del Vallès, per dir-me que ahir tocava FTM a la Festa Major del seu poble. Feia 2 anys que no escoltava FTM en directe (llegiu Pandilleros: Live in Sanjatan) i ho vaig tenir clar: "Aquesta nit la liem!", li vaig dir al meu cosí. Dit i fet, em vaig posar la meva samarreta commemorativa dels 10 anys de FTM i em vaig plantar a Sant Cugat. Vam sopar i a la 1 vam fer cap al concert.

El bolo va començar amb una selecció de versions, entre les quals destaco I'm Your Boogie Man (KC & The Sunshine Band) que no havia sentit mai versionada per FTM. Després van continuar amb els temes més coneguts dels discs Looking For La Fiesta, Sweet Movimiento i CLIC, alternats amb algunes versions inèdites per mi com Working Day & Night (Michael Jackson) i Spank (Jimmy Bo Horne). M'agrada que combinin temes propis amb versions dels clàssics del Funk. És un tribut als pares d'aquesta música, que fa ballar absolutament a tothom. Ahir hi havia gent de menys de 20 anys davant mateix de l'escenari saltant com bojos, però també de 40 (saltant menys) i més grans (asseguts a les grades). 3 generacions unides pel Funk. I com que de Funk estem parlant, el concert va acabar amb una versió de We Want The Funk (George Clinton), que vaig gravar amb el meu mòbil i que podeu veure a secció Videos destacats. Va ser la millor manera de posar fi a 2 hores de bona música i d'acomiadar l'Ernest "Wilson" Santamaria, el percussionista de FTM i de Disco Inferno, que deixa FTM després de 15 anys. Moltes gràcies i bona sort Ernest!

He llegit al blog de FTM que estan preparant un nou disc, que podria sortir a l'Octubre. Serà el 7è, i segur que serà la bomba!

Que el Funk sigui amb vosaltres!

Fa vint anys que tinc vint anys

2011-05-07T21:25:00.007+02:00

Fa vint anys que tinc vint anys
vint anys i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang...

Això cantava el noi del poble sec quan va complir 40 anys, aprofitant la lletra que havia composat 20 anys abans, quan cantava ara que tinc vint anys. Malgrat que Serrat no és un dels meus cantants favorits, penso que aquesta manera de dir que tenim 40 anys és molt original, perquè d'alguna manera ens diu que encara ens sentim com si en tinguéssim 20, com si el temps s'hagués aturat als 20 anys, durant 20 anys.

La realitat és que el temps ha passat. Fa 20 anys era un estudiant universitari, vivia a casa dels pares i estava solter. Ara treballo, pago una hipoteca i segueixo solter. Fa 20 anys escrivia cartes, mirava fotografies i llegia el diari en paper. Ara escric emails, miro imatges jpg i llegeixo documents pdf. Fa 20 anys el Barça tot just començava a guanyar lligues i no tenia cap Copa d'Europa. Ara guanyem 3 lligues seguides i tenim 3 Champions.

El que no ha canviat és que fa 20 anys tenia molt bons amics i ara també. Alguns els conec des de petit, altres de l'escola, de l'institut, de la universitat, de la feina, de Salàs, etc. En 20 anys han entrat i sortit moltes persones a la meva vida, i segur que d'aquí a 20 anys n'entraran i en sortiran moltes més. Per mi no és tant important tenir molts amics durant molts anys, com que els amics que t'acompanyen en cada moment de la vida ho siguin de veritat. I després de les festes sorpresa que em van organitzar la setmana passada a Barcelona i Salàs per celebrar els 40, puc afirmar que tinc amics de veritat, que m'aprecien i m'estimen tal com soc. Per les meves virtuts i malgrat els meus defectes. L'amistat està per sobre de tot.

Adrian, Jaume, Hugo, Albert O, Alfonso, Sergio, Lourdes, Sandra, Carlos F, Ruth, Ricard, Natxo C, Natxo D, Roberto, Emili, Àlex, Àngel, Miquel, Albert M, Núria, Pablo, Marga, Albert T, Marta, Carlos S, Idoia, Francesc, Eva, Blanca, Gemma, Victor, Carole, Cristina, Joan, Joan Lluís, Raul, Roger, Glòria, Anna, David, Judit, Mireia, Heiko, Guillem, Miki, Javi, Isabel, Jordi i Marga:

Se que heu estat mesos organitzant les festes i que heu col·laborat en els 2 fantàstics regals que m'heu fet. Us ho agraeixo de tot cor. Alguna cosa m'esperava, però ni de bon tros el que em vau fer i tan segur com que no tornaré a complir 40 anys és que no oblidaré mai aquestes 2 celebracions. No se si arribaré a poder dir que fa 40 anys que tinc 40 anys, però si hi arribo m'agradaria que fos amb tots vosaltres.

Per molts anys d'amistat!

Tal dia com avui...

2011-04-14T13:32:00.017+02:00

Catalans: Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació Ibèrica [...] Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.

Aquestes són les paraules de Francesc Macià, pronunciades des del balcó del Palau de la Generalitat el 14 d'Abril de 1931. Han passat 80 anys des que l'avi va proclamar la República Catalana, just després que els partits republicans guanyessin clarament les eleccions municipals espanyoles i el Rei Alfons XIII abandonés el país. Al cap de 3 dies, el diari ABC publicava el següent manifest:

Las elecciones celebradas el domingo me revelan claramente que no tengo hoy el amor de mi pueblo. [...] Soy el rey de todos los españoles, y también un español. Hallaría medios sobrados para mantener mis regias prerrogativas, en eficaz forcejeo con quienes las combaten. Pero, resueltamente, quiero apartarme de cuanto sea lanzar a un compatriota contra otro en fratricida guerra civil. [...] Espero a conocer la auténtica y adecuada expresión de la conciencia colectiva, y mientras habla la nación suspendo deliberadamente el ejercicio del Poder Real y me aparto de España, reconociéndola así como única señora de sus destinos.

Començava així la Segona República Espanyola, que ràpidament va rebaixar les pretensions de Macià, el qual va haver de renunciar a la República Catalana, a canvi de la restauració de la Generalitat com a institució d'autogovern de Catalunya, que havia estat abolida el 1714 per Felip V. El primer que va fer la Generalitat va ser redactar l'Estatut de Núria, que fou refrendat pel 99% dels Catalans, amb una participació del 75%, el 1932. El primer Estatut de Catalunya propugnava una estructura federal per a Espanya, la creació d'un govern comú per als Països Catalans al si de la Federació Espanyola i el reconeixement de la llengua catalana com a única oficial a Catalunya. Posteriorment l'Estatut de Núria va ser retallat a les Corts Espanyoles i Catalunya va quedar definida com a regió autònoma i biligüe dins l'Estat Espanyol.

Després de 80 anys, una guerra civil, una dictadura de gairebe 40 anys i 2 estatuts més retallats constitucionalment, Catalunya continua sent una regió autònoma dins d'una Espanya, que ja no és republicana ni federal i que no la reconeix com a nació, malgrat que accepta que se l'anomeni nacionalitat. L'Estat Català integrat en la Federació Ibèrica que proclamava Macià, interpretant el sentiment del poble que havia votat massívament el seu partit (ERC va obtenir el 70% dels regidors de Catalunya) és avui una utopia. Aleshores, quin és avui el sentiment majoritari del poble Català?

Si ens atenem als resultats electorals de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, hem de concloure que a la majoria dels qui opten per expressar el seu desig mitjançant el vot, ja els està bé la situació actual, malgrat que voldrien més autonomia financera. Però també hi ha molta gent que no es considera representada pels partits polítics de Catalunya i s'absté (un 41% dels electors). Per altra banda aviat farà 1 any que es van aplegar més d'un milió de persones en una manifestació sota el lema Som una nació. Nosaltres decidim i un percentatge significatiu de la població ha votat SI en les consultes sobre la independència organitzades per la societat civil arreu de Catalunya, totalment al marge dels partits polítics i sense cap suport de les administracions. Què volem doncs els catalans?

Ahir mateix el Parlament de Catalunya va tombar la tramitació del projecte de llei de declaració d'independència, que preveia una declaració unilateral en aquesta legislatura, per 49 vots en contra (PSC i PPC: 36%), 14 a favor (ERC, Solidaritat i Laporta: 10%) i 72 abstencions (CiU i Iniciativa: 54%). El President de la Generalitat, Artur Mas i alguns consellers ni tan sols van assitir al debat i només van entrar a l'hora de la votació. Sembla clar doncs que Artur Mas no serà el Macià del segle XXI, almenys en aquesta legislatura. Interpreta correctament Artur Mas el sentiment del poble català?

Només hi ha una manera de saber-ho: anant a votar. Estem a les portes d'unes eleccions municipals, com fa 80 anys. Aleshores el debat polític a Espanya era entre Monarquia o República. Avui, aquest debat està superat i a Catalunya s'ha instal·lat el debat sobre la independència: Autonomia Espanyola o Estat Europeu? Aquesta és la qüestió que els catalans hem de respondre cada cop que se'ns convoqui a les urnes. No faré campanya per una opció o per una altra en aquest article, perquè m'allargaria molt, però si vull acabar recordant les darreres paraules del discurs de Macià: Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!

Oue! Oue! Oue!

2010-06-06T00:01:00.007+02:00

Ho heu llegit bé: he escrit "Oue", enlloc de "Oe" deliberadament, perquè així ha acomiadat el públic de l'Auditori al fins avui director titular de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), el japonès Eiji Oue. La sala de concerts barcelonina s'ha convertit per uns instants en un camp de futbol, on l'eufòria s'ha desfermat quan un Oue emocionat s'ha tret una senyera de la faixa i l'ha mostrada al públic, el qual li ha dedicat 15 minuts d'aplaudiments en el seu darrer concert al capdavant de l'OBC. En els més de 20 anys que porto assistint a concerts de l'OBC no recordo haver vist mai una cosa igual, i això que he vist passar 5 directors diferents.

Així ha acabat un concert que només programava una obra: La Segona Simfonia de Mahler, també anomenada "Resurrecció", de gairebe 90 minuts de durada. Una peça immensa pel volum de músics, cor i cantants (soprano i contralt) que s'apleguen a l'escenari. No tinc el número exacte, però calculo que unes 200 persones en total. Les seccions de percussió i metall, que normalment tenen poc protagonisme, avui estaven sobredimensionades: 9 trompetes, 9 trompes, 5 trombons, 1 tuba, 2 timbales, bombo, campanes, gong, etc. També hi havia 2 arpes i un orgue.

Amb tota aquesta "artilleria" instrumental i vocal ja us podeu imaginar que el nivell de decibels al qual s'arriba en alguns passatges de l'obra és considerable. Ja des del primer moviment, que comença només amb contrabaixos i violoncels s'intueix la força de la tempesta que domina l'obra i que literalment "explota" en un atípic cinquè moviment (normalment les simfonies en tenen 4) amb la breu però intensa aparició del cor, avui representat per l'Orfeó Català. Evidentment també hi ha lloc per a la delicadesa i la dansa del segon i tercer moviments, així com la poesia, que la contralt ens canta en el quart.

No se prou música per valorar el treball del director, però intueixo que en aquesta simfonia és especialment complicat, perquè d'una banda ha d'aconseguir que totes les seccions de l'orquestra sonin al volum adequat perquè no es tapin les unes a les altres i l'oient les pugui distingir clarament, però a la vegada l'orquestra ha de sonar com un sol instrument. És com quan et prens un cocktail: si està ben fet, no ha destacar cap ingredient sobre els altres, però els has de poder identificar.

Aquesta és la sensació que m'ha donat avui l'orquestra, i això sens dubte és mèrit d'aquest petit i histriònic japonès d'Hiroshima, que va arribar a l'OBC fa 4 anys i que, malgrat tenir el suport dels músics i del públic, no ha estat renovat com a director titular perquè, segons la gerència de l'OBC, no complia amb part dels compromisos als quals l'obliga el càrrec, pel que fa a programació musical. Siqui com sigui, és evident que Oue no deixa ningú indiferent i ha deixat la seva emprempta en l'OBC, que ara serà dirigida per un jove asturià de menys de 40 anys, Pablo Gonzàlez, al qual li desitjo molts èxits amb la nostra orquestra.

Ha acabat la temporada de concerts clàssics a l'Auditori i en poc menys d'un mes començarà la temporada de concerts de versions a les festes majors pallareses: estigueu atents al blog!

Un equip de futbol va ser el centre del món...

2010-05-17T20:59:00.012+02:00

I quin és el secret? Es preguntava tothom.

Així comença un dels millors anuncis de cervesa, Catalunya i el Barça que s’han fet mai a la televisió (clickeu al link), del qual jo només en canviaria el temps verbal i diria ÉS enlloc de VA SER.

Perquè el millor Barça de la història segueix sent el centre del món futbolístic i no només pels 7 títols guanyats en les 2 darreres temporades, sinó per com els ha guanyat, per la seva manera d’entendre el futbol com un joc on l’objectiu prioritari és ficar la pilota a la porteria contrària tantes vegades com calgui per guanyar cada partit. I això només s’aconsegueix tenint la pilota més temps que el rival i atacant des del principi fins al final.

L’any passat ja vaig fer un article sobre el Barça d’en Pep Guardiola, un mes just després d’aconseguir el primer triplet (Copa, Lliga i Champions) en una temporada de récords. En aquell article deia que el llistó estava molt alt, perquè l’etern rival començava a fitxar cracks a cop de talonari i a compte de futures requalificacions a la “Villa y Corte”.

Gairebé un any després, podem dir amb orgull que hem superat el llistó de l’any passat, perquè hem fet un altre triplet (Supercopes d’Espanya i d’Europa i Copa del Món de Clubs) i hem guanyat la lliga més disputada de la història amb 99 punts (12 més que l’any passat i récord absolut de puntuació a Europa) amb 31 victòries, 6 empats i només 1 derrota. 98 gols a favor i 24 en contra. Trofeu Pichichi al màxim golejador i bota d’or per Leo Messi amb 34 gols. Trofeu Zamora al porter menys golejat per Víctor Valdés. L’única xifra que no hem superat són els 105 gols de l’any passat, la qual cosa s’explica pel baix rendiment d’Ibra i Henry, que sortosament ha estat compensat per uns Messi, Pedro i Bojan espectaculars.

Però aquest any el Barça també ha perdut 2 títols per no haver marcat un gol més: Primer, el Sevilla ens va eliminar als vuitens de final de la Copa del Rei en un partit de tornada en el qual Palop i els pals van evitar una remuntada a domicili, en una de les millors segones parts que hem fet aquest any. Segon, l’excepcional defensa de l’Inter de Milà i els àrbitres ens van privar d’arribar a la final de la Champions al Bernabéu. Tenia raó Mourinho quan deia que aquest partit s’havia convertit en una obsessió pel Barça i tenia raó Guardiola quan ahir va dir que dissabte vinent havíem de ser a Madrid i que ens en devíen una, però tinc la sensació que si haguéssim arribat a la final somniada, no haguéssim guanyat la 20ª lliga encadenant 5 victòries consecutives, després de punxar al "derbi metropolità" de Cornellà-El Prat, i posar-se el Madrid a només 1 punt.

Al final 4 de 6 possibles. Podem demanar més? Doncs sí, podem demanar que segueixin jugant com ho han fet fins ara i que guanyin més Lligues, Copes, Champions, etc. Sabem que repetir els 2 triplets en 2 temporades consecutives és gairebé impossible, però tampoc cal que ho guanyin tot de cop. A mi em faria molta il·lusió superar les 4 lligues seguides d’en Cruijff o guanyar la 4ª Champions a l’escenari on ens vàrem coronar reis d’Europa per primer cop amb un jove Pep Guardiola, jugant amb el número 4. Per aconseguir aquests objectius cal fitxar millor que l’any passat i disposar d’una plantilla més àmplia per no patir tant per les lesions en la propera temporada, que ve precedida d’un mundial on participaran molts jugadors del Barça. Esperem que el procés electoral en el qual està immers el club no interfereixi en les decisions que ha de prendre el cos tècnic. Fins ara en Pep ha sabut mantenir els seus homes al marge de la convulsa vida institucional del club i no tenim per què pensar que a partir d’ara no serà així, però mai se sap.

Per acabar vull felicitar a tots els jugadors i tècnics que han fet possible aquests 2 anys excepcionals i ens han fet sentir que
SER DEL BARÇA ÉS EL MILLOR QUE HI HA!

El Primer Cafè

2010-05-15T00:24:00.010+02:00

Viatjo en metro camí de l'Auditori i entra una persona coneguda al vagó. "Ei! Tu no ets? Quan de temps! Com et va tot?". El trajecte entre dues estacions no dóna per gaire més. Ni tan sols per intercanviar els telèfons. Faig tard al concert i és la meva parada. "Fins aviat!". Qui sap si ens tornarem a veure. M'hagués agradat continuar la conversa tot fent un cafè, però no era el dia.

Al cap d'uns dies i gràcies a internet, ens posem en contacte de nou: missatges i xat. Em considero tímid i em sento còmode amb el xat. Tot sembla més fàcil quan no tens la persona davant, però en realitat és molt més difícil què hi hagi química entre dos que xatejen, perquè no hi ha mirades, ni somriures, ni rialles, ni gestos. En definitiva: no hi ha emocions. "Quedem un dia per fer un cafè?", però no era el dia tampoc.

Llavors la persona desapareix de la meva xarxa de contactes i assumeixo que no hi haurà una tercera oportunitat per fer el cafè, però 1 any i 3 mesos més tard la persona es posa en contacte amb mi de la mateixa manera que jo ho havia fet amb ella després de la primera trobada al metro. Aquest cop tot va més de pressa i en pocs dies fem el primer cafè. Avui sí que era el dia!

Després d'una hora de cafè enfilem el camí del metro. La casualitat fa que ens acomiadem a l'andana de la mateixa estació on fa un més d'un any ella va pujar al meu tren. Petons, una forta abraçada i un "Ens truquem!".

I això que no m'agrada el cafè! :-)

La primera gran simfonia de la temporada

2009-11-28T21:03:00.008+01:00

Ahir a la nit vaig anar al tercer concert de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), de la sèrie de 8 als quals estic abonat, a l'Auditori. Amb el títol "La passió romàntica" el programa constava de dues peces: el concert per a piano i orquestra número 3, de Beethoven i la simfonia número 2 de Rakhmàninov, sota la batuta del japonès Eiji Oue, el director titular de l'orquestra.

El pianista Paul Lewis va interpretar l'obra de Beethoven fent gala de la seva tècnica, executant escales rapidíssimes i refilets inacabables amb una facilitat només a l'abast dels grans. El concert durà uns 35 minuts i, com és habitual, va tenir 3 moviments: el primer, ràpid i més llarg que els altres dos, el segon, més lent, i el tercer, més ràpid. Lewis va completar la seva primera actuació a l'Auditori amb un bis, amb el qual va agrair l'ovació que li va dedicar el públic, que ahir gairebé omplia la sala.

Els que em coneixeu, sabeu que tinc nocions bàsiques de música i piano, i que habitualment "destrosso" alguns temes clàssics i moderns amb el meu piano digital Roland, que cada cop toco menys. Per això quan escolto un concert de piano clàssic em meravella que hi hagi persones amb la capacitat de tocar peces d'aquesta complexitat. Per no parlar de Beethoven, que va composar i tocar ell mateix aquest concert el dia que es va estrenar a Viena, l'any 1803.

Després del descans, més de 100 músics van ocupar l'escenari per interpretar la simfonia número 2 de Serguei Rakhmàninov, el plat fort de la nit. Si Beethoven està entre el classicisme i el romanticisme, el músic rus és clarament romàntic i això es posa de manifest en aquesta simfonia d'una hora de durada i 4 moviments, especialment en el tercer moviment, en el qual la secció de corda desenvolupa una melodia preciosa, que queda gravada en la memòria de l'oient per sempre més. El darrer moviment també és espectacular per la seva rapidesa, brillantor i pel final apoteòsic, després del qual el públic esclatà amb sorollosos aplaudiments i "bravos" per una orquestra i un director que, malgrat les seves cares i gestos potser un punt exagerats, té la simpatia de la majoria del públic de l'Auditori.

Igual com Txaikovski, del qual n'era admirador, Rakhmàninov treu el màxim partit de totes les seccions de l'orquestra amb un paper destacat del metall (5 trompes, 4 trombons, 4 trompetes i 1 tuba) i la percussió (5 músics). A mi se'm posa la pell de gallina quan sona el metall i m'agraden els compositors que usen el màxim nombre d'instruments, i en això els russos del segle XIX i principis del XX són els mestres.

Diu el programa de mà, que aquesta simfonia s'estrenà a Sant Petersburg l'any 1908, pocs anys abans de la revolució russa, que va significar la fi del sistema polític autoritari encapçalat pel tsar Nicolau II i l'establiment del règim comunista soviètic. Entre les causes de la revolució d'Octubre de 1917 cal destacar la pobra situació en que es trobaven els treballadors de la classe baixa russa (majoritàriament camperols), obligats a treballar 11 hores diàries en unes minses condicions de seguretat i salut, i amb uns salaris cada cop més baixos.

Cent anys més tard de l'estrena d'aquesta simfonia els treballadors del bar de l'Auditori s'han declarat en vaga indefinida, perquè l'empresa que gestiona el servei de bar, Catering Paradís, els sotmet a unes condicions de treball deplorables. Des de fa unes setmanes estan repartint fulls informatius als espectadors per tal de donar a conèixer la seva precària situació laboral i els demanen signatures de suport. Sembla mentida que en l'anomenada "societat del benestar" encara es donin aquests abusos i que una entitat pública subcontracti una empresa privada que explota els seus treballadors, igual que en temps de Nicolau II.

Tant de bo els responsables de l'Auditori posin fi a aquesta situació que lesiona els drets d'un col·lectiu de treballadors i perjudica la imatge d'aquesta entitat. Mentrestant, jo seguiré no consumint al bar de l'Auditori, en solidaritat amb els treballadors en vaga.

Una hora més per dormir?

2009-10-24T21:49:00.010+02:00

El darrer diumenge d'Octubre és el dia escollit per endarrerir els rellotges 1 hora i establir l'horari d'hivern en tots els països de la Unió Europea, segons una directiva de l'any 2.001, que també fixa l'últim diumenge de Març per canviar a l'horari d'estiu.

Tal i com es veu en la imatge superior, que avui apareix en tots els diaris, quan les agulles dels rellotges marquin les 3 de la matinada, seran les 2. Per tant, els qui demà hagin d'anar a treballar a les 9, podran disfrutar d'una hora més de son. I els que surtin de la discoteca a les 6 podran ballar, beure i lligar durant una hora més, sense que la Guardia Urbana ho pugui evitar.

Llegeixo al diari que el canvi d'horari es va generalitzar a partir del 1.974, després de la primera crisi del petroli, malgrat que els seus orígens es remunten a principis del segle passat, quan William Willet va proposar per primer cop l'horari d'estiu, i a Espanya s'aplica des del 1.918. Com tots sabem, i ens recorden cada any 2 vegades, la idea de la mesura és intentar sincronitzar el nostre horari amb la del període diürn, per tal d'aprofitar millor la llum solar i estalviar energia en il·luminació. Suposo que si després de gairebé 100 anys encara s'aplica deu ser perquè funciona, tot i que a vegades se'm fa difícil d'entendre, tenint en compte la durada de la jornada laboral real a Catalunya.

Darrera el canvi d'horari hi ha el concepte de sincronització, aquesta obsessió humana per aconseguir que 2 o més esdeveniments (en aquest cas l'hora de llevar-nos i la sortida del sol) passin al mateix temps. Qui no ha sincronitzat mai el seu rellotge amb un altre? La nostra vida està regida per la sincronia i quan no hi ha sincronia ens sembla que les coses no funcionen bé, com quan el so de la televisió no està sincronitzat amb la imatge, per exemple. La sincronia iguala el temps en que passen les coses i per tant les fa menys espontànies, és a dir, menys lliures.

Però per tal de sincronitzar 2 fets, necessitem tenir una referència comuna, que és el temps. Fins l'any 1905 la ciència pensava que el temps era aquesta referència, perquè era igual per a qualsevol observador. Però aquell any, Albert Einstein va publicar una teoria cièntifica revolucionària que tirava per terra aquesta idea: la relativitat. Segons el Principi de Relativitat: "les lleis de la natura s'han d'expressar de manera que siguin les mateixes per a qualsevol observador, sigui quin sigui l'estat de moviment d'aquest" i com que la velocitat de llum és invariable (299.792.458 metres per segon, en el buit), per ser una "llei de la natura", una conseqüència és que el temps ja no ho és, i per tant canvia segons la velocitat de l'observador. Concretament, el temps mesurat per un observador en moviment serà sempre més petit que el que mesuraria un observador en repòs i aquesta diferència es fa més gran, quan més propera a la velocitat de la llum sigui la velocitat a la que viatja l'observador que es mou.

Ara per ara no és possible experimentar els efectes d'aquesta genial teoria en persona, perquè no disposem de la tecnologia per viatjar a velocitats properes a la de la llum, però fins i tot en el cas que això fos possible, la mateixa teoria estableix que la nostra massa augmentaria amb la velocitat, per tant necessitaríem cada cop més energia per moure'ns, segons la famosa equació E=mc2, on c és la velocitat de la llum. En el cas que arribéssim a aquesta velocitat, la nostra massa seria infinita. Conclusió: només un cos sense massa es pot moure a la velocitat de la llum. És el cas dels fotons, que són les partícules de llum.

Experiments fets amb partícules atòmiques en sincrotons han validat les teories d'Einstein, per tant, seria bo que adaptéssim el Principi de Relativitat a les nostres vides i deixéssim d'obsessionar-nos amb el temps, perquè per molt que canviem l'hora 2 vegades cada any, el dia seguirà començant quan surt el sol i la nit quan es pon, perquè això és una llei de la natura.

Tenia pensat acabar l'article amb el paràgraf anterior, però m'acabo d'adonar que ja són les 3, millor dit, les 2, per tant aquest article es publicarà 1 hora abans d'haver-se acabat. Increible? No, només relatiu. Disfruteu d'aquesta "hora de més"!

Isona: excepcional!

2009-08-28T12:22:00.014+02:00

L'estiu s'acaba i m'adono que no he escrit gaires cròniques de festes majors, malgrat que ja en porto unes quantes (La Pobla, Sort, Salàs, Rialp, La Pobleta i Isona) i encara tinc previst anar a Altron, Palau, Guàrdia i Tremp, abans de tancar la temporada amb la festa petita de Salàs. Si no ho he fet, en part és perquè en cap d'aquestes festes he descobert cap grup nou que m'hagi cridat l'atenció especialment, exceptuant els Autoput (Rialp), que ja coneixia, però que no havia sentit mai en directe.

En temps de crisi, els ajuntaments s'han d'apretar el cinturó i el pressupost no arriba per contractar segons quines bandes i he notat una baixada important de la qualitat, fins i tot en les festes majors dels pobles més grans, que normalment hi dediquen més diners, com La Pobla i Tremp. Però, com diu el tòpic, sempre hi ha l'excepció que ens confirma la regla i aquest estiu l'excepció va tocar ahir a Isona i es diu Qumran.

Quan vaig llegir el nom Qumran al programa de la festa major, el primer que vaig fer és buscar-ho al google i vaig descobrir que Qumran és una vall del desert de Judea (Israel) on s'hi trobaren unes ruïnes de gran valor arqueològic i bíblic. Una mica més avall vaig trobar la web del grup i de seguida vaig escoltar els temes que hi tenen penjats en format mp3: Van Halen, Bon Jovi, U2, Police, Maná i Héroes del Silencio. La cosa prometia, així que ahir vàrem fer cap a Isona. Quan vam arribar estaven fent les proves de so amb "Living on a Prayer" (Bon Jovi) i de seguida vaig copsar la qualitat del grup i de la sonorització, en un poliesportiu encara buit, però que petava molt bé.

El seu representant ens va comentar que els Qumran van començar fent heavy, però que ràpidament varen afegir al seu repertori altres temes de rock i pop, convertint-se així en un grup de versions, poc conegut encara. Són 5 paios damunt l'escenari: bateria (doble bombo), baix, guitarra, teclats i un cantant que es disfressa de Rocky, Van Halen i Freddie Mercury i que arriba als registres més alts del heavy.

La primera cançó sempre és important, i els Qumran ens varen tocar una versió heavy instrumental dels Segadors, que, a part de tocar-me la fibra, gairebé em fa caure d'esquena. Tot seguit van anar repassant el repertori, clarament rocker, on el guitarra és el protagonista indiscutible, molt ben acompanyat pels teclats i amb un bateria i un baixista que van com un rellotge: AC/DC, Bon Jovi, Foreigner, Europe, Brian Adams, Queen, Deep Purple, Survivor, U2, Tina Turner, Anastacia, Ska-P, Barricada, Héroes del Silencio, Maná, Medina Azahara, Mago de Oz, Sopa de Cabra, Lax'n'Busto, etc. Fins i tot van tocar una versió rock del tema "Hot Stuff" de la Donna Summer, un clàssic de la música disco, que la pel·lícula "Full Monty" va utilitzar en la famosa escena dels aturats fent cua a l'oficina d'ocupació.

En total, més de 3 hores de bolo (amb un descans de mitja hora per recuperar forces) durant les quals no vam parar de saltar i cridar fins a esgargamellar-nos. A part de l'evident qualitat musical de tots i cadascun dels membres del grup, també vull destacar la química que estableixen amb el públic, la qual cosa els converteix en una aposta segura per una nit de rock. Paraula de Stone!

Hem fet el cim!

2009-08-22T12:13:00.030+02:00

"Hem fet el cim!" van cridar Òscar Cadiach, Antoni Sors i Carles Vallès quan van coronar la muntanya més alta del món, el 28 d'Agost de 1985. Ells van ser els primers catalans a arribar al cim de l'Everest i des d'aleshores molts catalans diem aquesta frase quan assolim el punt més alt d'una muntanya, per petita que sigui.

Dijous passat jo també vaig cridar "Hem fet el cim!" i ho vaig deixar escrit al llibre de signatures que hi ha a la petita ermita situada al cim de la muntanya de Sant Corneli (1.350 metres), que s'aixeca imponent des de la riba est del Pantà de Sant Antoni i que és visible des de tots els pobles dels voltants.

Muntanya de Sant Corneli, vista des del Piolet (la platja de Salàs de Pallars)

La muntanya de Sant Corneli, a la dreta de les serralades del Boumort i de Carreu és un dels paisatges que tinc gravat a la memòria des dels 3 anys, quan vaig començar a passar els estius a Salàs de Pallars. Han hagut de passar 35 anys fins que m'he decidit a pujar-hi amb una colla d'amics de Salàs, però ha valgut la pena.

L'equip, a punt d'iniciar l'ascens. Objectiu: baixar de les 2 hores

Un dels camins que menen a Sant Corneli arrenca prop de la Font de la O, a tocar d'Aramunt, un poble de la riba est del pantà de Sant Antoni. El camí surt de la carretera que recorre el perímetre del pantà i s'endinsa en un bosc de pi blanc, que ens acompanyarà gairebé fins al cim. Les primeres rampes són dures, de manera que ràpidament anem guanyant alçada i el pantà es va fent cada cop més petit, així com els pobles que l'envolten.

Vista de Salàs de Pallars, tot pujant

El camí no té pèrdua, però és força dur, degut a les pedres i a la moderada inclinació. De fet, Poques vegades caminareu a peu pla i només baixareu lleugerament una vegada, tot just abans d'arribar al cim. Quan hagueu recorregut unes 2/3 parts del trajecte sortireu del bosc i veureu el cim per primer cop. Sembla que el tingueu a tocar, però encara falta la part més dura. Salàs ens observa l'esquena i el sol, que ja és damunt del Boumort, comença a picar.

Vista de Salàs de Pallars, poc abans d'arribar al cim

La part final del camí transcorre entre restes de trinxeres de la guerra civil, que van ser l'escenari de durs combats entre republicans i nacionals a l'anomenat Front del Pallars. Després d'una lleu baixada i pujada arribem a l'ermita de Sant Corneli, que corona la muntanya: "Hem fet el cim!". 800 metres de desnivell en 1 hora i 25 minuts. Com diria en Joan Laporta "No estamos tan mal!". Al costat de l'ermita hi ha una enorme creu caiguda, que els franquistes van aixecar l'any 1939. A la creu encara s'hi pot intuir la inscripció "A los caídos por Diós y por España". Un clàssic de l'època, que homenatjava els caiguts del bàndol nacional, com si els republicans no haguessin defensat Espanya i tots fossin ateus. Diuen que una ventada o un llamp va abatre la creu. Justícia divina o meterologia republicana? Ves a saber.

Ermita de Sant Corneli i restes de la creu aixecada el 1939

És el moment d'hidratar-se, esmorzar i gaudir del paisatge. Tenim el Pallars Jussà als nostres peus:

Al Sud la Conca de Tremp i la Serralada del Montsec, tallada pels rius Noguera Pallaresa i Noguera Ribargorzana, que formen els congostos de Terradets i del Mont Rebei.
Al Nord, la Pobla de Segur, les muntanyes de Capdella, les serralades del Boumort, Carreu i el Pic de l'Orri al fons.
A l'Est la Conca Dellà, Isona, Figuerola d'Orcau i el Coll de Comiols.
A l'Oest Salàs de Pallars, Rivert, el Pic de Lleràs i la Serra de Sant Gervàs.

Les càmeres digitals treuen fum.

Vista de la Conca de Tremp amb la Serralada del Montsec al fons

Descansem una horeta i iniciem el descens pel mateix camí. El sol ja pica de valent i la gorra es fa imprescindible. El fort pendent i les pedres castiguen els meus turmells i genolls fins al punt que m'he d'aturar més d'una vegada per descansar. Llavors me'n recordo de la frase d'en Laporta i penso: "No estamos tan bien!". Al cap d'una hora i mitja tornem a ser a la Font de la O, on submergim els peus en l'aigua gelada que baixa pel rierol del costat de la font. La baixada ha estat més dura del que em pensava i el meu genoll esquerre em comença a fer mal de veritat. M'havia d'haver calçat botes de muntanya enlloc de bambes.

Tot just són les 12 del migidia i tornem a Salàs. El matí s'acaba amb un bany al piolet i un dinar espectacular al Restaurant Salasse. Després de la migdiada gairebé no podia baixar les escales i vaig començar a prendre antiinflamatoris pel genoll. Avui estic força recuperat i, malgrat que tinc agulletes, no em penedeixo d'haver pujat a Sant Corneli. L'any que ve hi tornarem!

Sóc fill del Noguera...

2009-07-06T09:46:00.022+02:00

Així comença la "Cancó del Raier", el poema que Jacint Verdaguer va dedicar a aquests homes que es jugaven la vida per baixar la fusta pels rius Noguera Pallaresa, Segre i Ebre, desde la Vall d'Aran fins a Amposta, passant per La Pobla de Segur, Tremp, Balaguer, Lleida i Tortosa. Quan arribaven al seu destí venien la fusta i tornaven a casa a peu (espardenyant) o en ruc. Aquest vell ofici, ja documentat el segle XVIII, es va perdre a principis del XX, quan el transport de fusta per carretera i les preses que es van anar construint al llarg d'aquests 3 rius van fer inviable el transport fluvial de la fusta.

Els Raiers a punt de sortir del Vernedot

A La Pobla de Segur van veure néixer (i també morir) molts Raiers i n'estan orgullosos d'aquest passat. Per això desde fa 31 anys rememoren l'ofici baixant un tram del riu Noguera Pallaresa, vestits com fa 150 anys i conduint els rais a força de braços en la Diada dels Raiers, festa declarada "festa tradicional d'interès nacional". Com podeu veure a les fotos i videos que acompayen aquest escrit, els rais són les balses fetes amb troncs de fusta lligats amb escorça de bedoll (les redortes). Cada balsa té 3 rais, que es governen amb dues pales de fusta situades als rais anterior i posterior.

Els Raiers baixant pel riu Noguera Pallaresa

Gràcies a l'Associació Cultural dels Raiers de la Noguera Pallaresa, el que va començar amb una baixada de Raiers un dia a l'any, s'ha convertit en una festa que dura 4 dies, en la qual es celebren nombroses activitats culturals (teatre, dansa, poesia, música tradicional, blues i rock), esportives (espardenyada i cursa de rucs) i gastronòmiques (girellada, sopar a la fresca i dinar popular). Com podeu veure, n'hi ha per triar i remenar i és gairebé impossible assistir a totes, però jo ho vaig intentar.

Divendres vaig anar al concert dels poblatans "3 Kantan, 2 Skupen", amb el Manel del Prudens al capdavant, un autèntic "showman" al més pur estil Javier Gurruchaga. Només fa 1 any que toquen, però cada cop sonen més conjuntats i està clar que ells disfruten tocant i fent ballar a la gent amb el seu rock dur i les seves lletres transgressores, com "Salve Picoleto", un record a la odiada "Guardia Civil de Tráfico", que ha estat substituida pels encara més odiats "Mossos d'Esquadra". Després va tocar un altre grup de versions que es diu "Flying Circus". Força bons, malgrat que pel meu gust hi havia massa ska en el seu repertori.

Dissabte va ser un dia carregat de bona música i d'emocions. Al migdia tocaven els On Time (blues) liderats per l'espectacular guitarrista Agustí Mas i la cantant Marian Barahona, que jo tinc el gust de conèixer, perquè també canta amb els "Disco Inferno" cada Dimecres a la sala Luz de Gas de Barcelona. Va ser una sorpresa trobar-me la Marian a La Pobla, perquè ni jo sabia que ella cantava en aquest grup, ni ella que jo soc mig Pallarès. Em va dir que li havia encantat el Pallars i ens vam despedir amb un "Fins Dimecres". A mitja tarda vaig assitir a la presentació del llibre "Al batec de la terra", de la Salassera Maria Dolors Millat. Un recull de poemes ambientats al Pallars, on l'ofici de raier també hi apareix. L'acte va consistir en una lectura de poemes, entre els quals s'intercalaven peces musicals tocades per un combo de 4 músics, i l'exposició de les fotografies del German Esteban Millat, que il·lustren un llibre molt recomanable. I per acabar de passar la tarda vaig sentir el concert del conegut grup de música tradicional del Pirineu "El Pont d'Arcalís".

I per si no n'hi havia prou, a la nit, després del sopar dels Raiers, que enguany va aplegar més de 600 persones, més música: Orquestra Quartz (música de Festa Major) i Grup Virus (versions de Rock). Aquests darrers tocaven molt bé i feien participar el públic, fent pujar a l'escenari voluntaris i voluntàries a cantar algunes cançons. Normalment, quan algú no professional canta en directe el resultat és bastant desastrós, però entre totes les que van pujar, va destacar una mossa de La Pobla, que va deixar el cantant al·lucinat quan va cantar i ballar "Miami Beach" dels Lax'n'Busto. Em consta que a casa practica amb el Singstar, però estareu d'acord amb mi que no és el mateix. Us asseguro que ho va fer molt bé. Qui sap, potser ha nascut una estrella!

I arribem a Diumenge. Malgrat haver dormit només 4 hores em vaig plantar primer a la Font de l'Us i després al Vernedot a veure la baixada dels Raiers. Van sortir 4 rais de la presa de Llania, però només en van arribar 3 sencers al Pont de Claverol, perquè un es va trencar en quedar-se encallat en un ràpid. Sortosament ningú va prendre mal i la Diada va ser tot un èxit de públic, com és habitual. Vermut a la Gemma i a dormir. Cap a les 6 de la tarda vaig tornar a les carpes, on estaven tocant els Trankil's Boys, un grup de veterans de La Pobla que toquen les cançons de Festa Major que ballaven els nostres avis. Quan van acabar, el DJ Dalmau va seguir la festa punxant salsa, mentre els Raiers i les Raieres paien el dinar ballant i feien passar la calor ruixant-se amb aigua els uns als altres. A mi també em van remullar, però ja em va anar bé per refrescar-me i disminuir així els efectes de la ressaca.

I això és tot el que jo he viscut durant aquest llarg cap de setmana. Segur que em deixo de comentar coses interessants, però encara no tinc el do de l'omnipresència. Per acabar, només em resta fel·licitar a tots els que han fet possible la XXXI Diada dels Raiers i molt especialment a l'Associació Cultural dels Raiers de la Noguera Pallaresa, de la qual ja en soc soci. Per l'any que ve m'he fet el propòsit de col·laborar en la preparació de les activitats de la festa, per tal de sentir-me una mica més fill (adoptiu) del Noguera, aquest riu que dóna vida a les comarques del Pallars Jussà i Sobirà, pel qual hi podeu veure baixar els Raiers de La Pobla de Segur el primer Diumenge de Juliol.

Video dels Raiers de La Pobla de Segur

Fins l'any que ve Raiers!

Thank You Mr. Hodgson!

2009-07-01T00:27:00.020+02:00

Soc un dels que no va anar al concert de U2 al Camp Nou. No és que no m'agradin els U2, però no soc gaire amic dels macroconcerts i a més ahir tenia un bon motiu per no anar-hi: Roger Hodgson tocava al Luz de Gas en la festa de celebració del 14è aniversari de la sala.

Roger Hodgson

Pels qui no coneixeu Roger Hodgson, abans que ho busqueu al google us diré que va ser un dels 2 líders de Supertramp, la banda britànica de "rock progressiu" (una etiqueta com qualsevol altra) que va arrasar durant la segona meitat de la dècada dels 70 i principis dels 80. Ell va composar algunes de les cançons més conegudes de la banda, juntament amb Rick Davies: School, Dreamer, Crime of the century, Breakfast in America, The logical song, Take the long way home, Another man's woman, Two of us, Give a little bit, Fool's overture, My kind of lady, It's raining again i moltíssimes més.

Supertramp (d'esquerra a dreta): Dougie Thomson (Baix), Roger Hodgson (Teclats, Guitarra i Veu), John A. Helliwell (Saxo i Vents), Rick Davies (Teclats i Veu), Bob Siebenberg (Bateria i Percussió)

El binomi Hodgson-Davies va donar 5 LPs excepcionals: "Crime of the century" (1974), "Crisis? What crisis?" (1975), "Even in the quietest moments" (1977), "Breakfast in America" (1979) i "Famous last words" (1982). 44 cançons en total on els teclats i la veu són els protagonistes, juntament amb el saxo, una mica de guitarra, a més dels imprescindibles bateria i baix. Si em pregunteu quina és la meva cançó preferida doncs no la tinc, perquè totes les trobo boníssimes i si em dieu que només tinc espai per un CD a la maleta, us contestaria que m'emporto tota la discografia al reproductor MP3, que ocupa menys espai. De totes maneres penso que el "Breakfast in America" és el millor disc per iniciar-se i, de fet és el més venut del grup.

Els 5 millors LPs de Supertramp

Malgrat que totes les partitures d'aquests 5 LPs les signen Hodgson i Davies, la realitat és que cadascú composava i cantava les seves cançons, que eren força diferents, la qual cosa els va anar distanciant, fins que Hodgson va abandonar el grup el 1982 i va començar una discreta carrera en solitari. Supertramp va continuar amb Davies al capdavant i va produir 4 discos més fins el 2002, però ja no va tornar a ser el mateix. Normalment les bandes de rock tenen un o una vocalista que les lidera, però Supertramp en tenía 2 i n'havia de tenir 2, sinó ja no era Supertramp.

Cadascuna de les 44 cançons és un món i totes semblen d'entrada diferents. De fet, les has d'escoltar vàries vegades per anar descobrint les semblances entre elles, que evidentment hi són. Les lletres també estan molt bé, però el que a mi em va enganxar a Supertramp és la música. Melodies alegres, tristes, romàntiques o melancòliques, fins i tot reivindicatives i a vegades transgressores, construides amb progressions d'acords perfectes i interpretades impecablement per 5 músics que tocaven varis instruments alhora en un espectacle, que jo mai vaig poder veure en directe, perquè era petit quan la banda estava en el seu millor moment, a finals dels 70.

Per això quan vaig rebre una invitació per anar a veure Roger Hodgson al Luz de Gas em va fer moltíssima il·lusió. Tornar a sentir algunes d'aquelles cançons en directe cantades per aquella veu una mica trencada i ploranera (que el primer cop que la sents et penses que és d'una dona, però resulta que és d'un home, que malgrat els seus 59 anys continua arribant a les notes més altes sense problemes i tocant els teclats i la guitarra amb la mateixa energia que fa 30 anys) és un autèntic plaer per l'oïda i la vista.

Ahir Hodgson va repassar les millors cançons de Supertramp i un parell de les dels seus discos en solitari, acompanyat d'un saxofonista que també tocava l'harmònica, els teclats i el piano en algunes cançons, com en el magnífic solo de Child of vision. No es va notar l'absència de la percussió en un concert més acústic que elèctric, que va començar amb "Take the long way home" i va acabar amb la grandiosa "Fool's overture" (amb les campanades del Big Ben i el "We will never surrender" de Winston Churchill incloses), que va precedir 3 bisos: "Two of us", "School" i "It's raining again".

I tot això va passar ahir a la millor sala de concerts de Barcelona, Luz de Gas, que des de fa 14 anys ens ofereix música en viu tots els dies de la setmana. Felicitats per l'aniversari i moltes gràcies per portar-nos al senyor Roger Hodgson.

Avui fa un mes

2009-06-27T20:12:00.027+02:00

Avui fa un mes que el Barça va guanyar la Copa d'Europa (Champions League), culminant així una temporada excepcional en la qual els de Pep Guardiola han guanyat també la Lliga Espanyola i la Copa del Rei. L'anomenat "triplet", que fins ara només havíen aconseguit 4 equips a Europa: Celtic de Glasgow, AJAX d'Amsterdam, PSV Eindhoven i Manchester United.

El triplet, d'esquerra a dreta: Copa, Champions i Lliga

Per això, avui m'he posat la samarreta del triplet, que porta estampats els noms de les 3 competicions i dels jugadors i tècnics que les han guanyades, sota el lema SOM UN.

Convé recordar aquesta fita històrica, perquè els culers tenim una tendència natural al pessimisme i a comparar-nos amb un altre equip, que té més lligues i copes d'Europa (la majoria guanyades en una època i circumstàncies polítiques que tots coneixem), però que mai no ha aconseguit el triplet, i que ara està acaparant tota l'atenció dels mitjans de comunicació fitxant cracks a cop de talonari.

El llistó està molt alt, però sens dubte hi ha equip per aconseguir més títols i per uns quants anys. Guardiola ha aconseguit recuperar un equip que només fa un any estava inmers en una crisi de joc provocada per 2 futbolistes que, després d'haver-ho guanyat tot es van dedicar a viure la nit barcelonina, oblidant les seves obligacions com a jugadors i contagiant la seva actitud a la resta de la plantilla. Ni els tècnics ni la directiva ho van saber aturar a temps i el resultat tots el coneixem: 2 lligues regalades a l'etern rival i cap títol aconseguit en 2 anys, després d'haver guanyat el doblet (Lliga i Champions) el 2006.

Pep Guardiola mantejat pels jugadors

Quina és la clau de l'èxit de Guardiola? Com ha pogut girar la truita en tant poc temps, i en la seva primera temporada com a entrenador de primera divisió? Per mi tot es redueix a una paraula: LIDERATGE.

Guardiola és un líder. Ja ho era com a jugador i ara ho ha demostrat també fent una pinya al vestidor, inculcant mentalitat guanyadora i motivació a un grup de jugadors que ja eren tècnicament els millors, però no ho demostraven al camp. Els fitxatges d'Alves i Keita, la recuperació d'Eto'o i Henry i els descobriments de Piqué i Busquets, combinats amb l'explosió de Messi i Iniesta han fet del Barça el millor equip del moment. Un Barça basat en jugadors del planter, que ha fet el rècord de punts a la lliga (87) i 105 gols (2 menys que el rècord) i que ens ha obsequiat amb un futbol d'atac i golejades espectaulars tant a casa: 6-1 a l'At. Madrid, 5-0 a l'Almería, 6-0 al Valladolid, 4-0 al València, 5-0 al Deportivo, 4-1 al Numancia, 6-0 al Málaga i 4-0 al Sevilla, com a fora: 1-6 al Sporting, 1-4 al Málaga, 0-3 al Sevilla i l'històric 2-6 al Real Madrid, que va sentenciar la lliga.

Classificació Lliga 2008-09

La sort també ens ha acompanyat aquest any. Jo no oblidaré mai el gol d'Iniesta al camp del Chelsea, en temps de descompte i amb un jugador menys, que va significar la classificació per la final de Roma. Aquell empat aconseguit "in extremis" contra un equip que mai va voler jugar a l'atac ni quan va tenir superioritat numèrica, feia justícia a una manera d'entendre el futbol basada en tenir la pilota més temps i marcar més gols que el rival. Així ha jugat el Barça aquesta temporada i així hem guanyat el triplet.

El gol d'Iniesta Stamford Bridge

Ningú no sap a hores d'ara què passarà la temporada que ve, però tothom ha de tenir clara una cosa: El Barça és l'equip a batre, i és lògic que la resta d'equips grans espanyols i europeus es reforcin per tal d'aconseguir-ho. Això, lluny d'espantar-nos ens ha de donar ànims per intentar repetir els èxits d'aquesta temporada, guanyant algun dels 3 títols del triplet i qui sap si la Copa Intercontinental (que no hem guanyat mai), la Supercopa d'Europa o la Supercopa d'Espanya.

FORÇA BARÇA!

Pandilleros: Live in Sanjatan

2009-06-20T11:33:00.018+02:00

Ahir vaig anar al primer concert de l'estiu a l'aire lliure. La Fundación Tony Manero (FTM) presentava el seu darrer disc ("Pandilleros") al barri barceloní on van créixer 2 dels seus membres: Sant Genís dels Agudells, popularment conegut com Sanjatan, on está ambientada la "pel·lícula", que ha musicat la FTM. He escrit pel·lícula entre cometes, perquè "Pandilleros" no és una pel·lícula real. No s'ha rodat mai, però té un bon argument i una banda sonora excepcional.

Si us compreu el CD, veureu que ve amb un petit còmic, que explica la història dels germans Ray i Beto Manero. Contràriament al que us podríeu pensar, jo us recomano que primer escolteu el disc i després llegiu el còmic. Descobrireu que la música encaixa perfectament en la trama i us trasllada al Sanjatan dels 80, on es desenvolupa l'acció, que us recordarà les pel·lícules de "quinquis" de l'època, com "Perros Callejeros", "El Vaquilla" o "Navajeros".

Portada del "Pandilleros"

No soc gaire amic de posar etiquetes als estils musicals, perquè gairebé mai els defineixen completament. La FTM va començar fa més de 10 anys versionant temes disco-funky dels 70/80. El 2001 van treure el seu primer disc amb temes propis ("Looking for la fiesta"), entre els quals hi havia el famós "Supersexy Girl", que molts vàreu conèixer per un spot televisiu (veure video). L'any següent van treure un altre disc ("Sweet Movimiento"), que seguia la línia discotequera de l'anterior. Finalment, el 2004 treuen el "Click", el primer disc de la FTM on el disco-funky deixa de ser l'estil predominant i dóna pas als sons llatins, el house o el hip-hop, entre d'altres.

Fundación Tony Manero, any 1999

"Pandilleros" segueix la línia del "Click". És un disc de fusió on hi trobareu funk, rumba, hip-hop, rap, electrònica i algunes pinzellades de jazz. És el primer disc de la FTM on no hi ha ni un tema disco, però tampoc li cal. Els arranjaments de vents són brutals, la percussió molt potent i la guitarra excepcional, sense oblildar els teclats, que van des del piano clàssic, passant pel Hammond i el Clavinet funky, fins als sons del sintetizador ARP. La primera vegada que vaig escoltar el disc, vaig pensar: "Quina currada!". Penso que aquesta és la millor definició del disc, perquè hi ha molta feina feta darrera d'aquest CD.

Fundación Tony Manero, any 2009

I si escoltar el CD és una delícia, veure la FTM tocar-lo en directe és espectacular. Durant el concert es projecten imatges de la "pel·lícula" perquè l'espectador no perdi el fil de la trama i s'intercalen talls de veu per situar l'acció. Això requereix als músics una sincronització perfecta entre el que toquen en viu i el que està pre-gravat, durant l'hora i quart que dura el concert. A més, ahir varen tocar un bis que no sentia des de l'època de Bikini, el "move on up", de Curtis Mayfield. La cirereta funk a un concert per la gent de Sanjatan i per tots els FTM addictes.

Eleccions a Galícia i dol a Catalunya

2009-03-01T13:34:00.010+01:00

Aquest matí ha mort Pepe Rubianes, l'actor galaico-catalán:

Galaico porque nací en Galicia aunque casi nunca he vivido allí y catalán porque siempre he vivido en Cataluña aunque nunca he nacido aquí.

Precisament el dia en que a la seva terra natal escullen entre seguir amb el canvi polític iniciat fa 4 anys, o tornar a la caverna PPera, que tant odiava el genial actor.

No recordo exactament quan vaig veure Rubianes per primer cop, però era bastant jove i em va impactar. El seu accent xava i les seves paraules gruixudes trencaven amb tot el que havíem sentit fins aleshores. Crec que va ser el primer monòleg que vaig veure i vaig pensar que s'havia de ser un geni per passar-se 2 hores xerrant sense parar i a sobre fer riure als espectadors. I en Pepe ho era. Ningú més ha aconseguit mantenir un monòleg durant tants anys en cartell i amb el mateix títol. Un títol que ho deia tot: Rubianes Solamente.

A banda del seu gran talent pel teatre, que també va demostrar com a director amb l'obra Lorca eran todos, el que més em seduia d'ell era la filosofia de vida que projectava en les seves nombroses aparicions als mitjans de comunicació: la d'un home que sempre havia fet el que volia, amb total llibertat, que se'n fotia de tot (començant per ell mateix) i que no tenia pèls a la llengua. Recordo especialment una actuació que va fer juntament amb el seus amics Carles Flavià i Joan-Lluís Bozzo en una festa a la Sala Bikini de Barcelona. La combinació perfecta entre el cinisme de Bozzo, la fina ironia de Flavià i l'humor gruixut d'en Rubianes. Va ser memorable!

Una altra cosa que m'encantava d'en Rubianes era el seu riure, que sempre acompanyava els acudits que feia. Quan ell reia era impossible no riure. Tenia una rialla que s'encomanava, com quan als programes d'humor et posen rialles de fons per provocar el riure, però amb una sola riallada. Moltes vegades no sabia si jo reia de l'animalada que acaba de dir o simplement m'havia contagiat del seu riure. I és que en Pepe tenia una capacitat infinita per fer riure l'audiència, i per això era sovint entrevistat a molts programes de Televisió.

Si cliqueu a l'enllaç següent podreu veure un recull dels millors moments d'en Rubianes a TV3, com per exemple l'entrevista del mil·leni, l'entrevista més llarga que s'ha fet mai a TV3 (9 hores), i crec que a cap altra televisió (exceptuant els discursos de Fidel Castro el dia de la revolució), que en Toni Soler li va fer al programa "Malalts de Tele". Quan veig aquestes imatges, no puc evitar el somriure, malgrat que avui estic trist.

Barcelona s'ha llevat amb un cel gris i un dia plujós, després d'una setmana de sol i ambient gairebé primaveral. És com si el cel també estigués trist per la mort d'en Rubianes. No tinc clar si en Pepe s'ha guanyat el cel o l'infern i no em pertoca a mi jutjar-lo, però sí s'ha guanyat el respecte i l'admiració de moltíssima gent, als quals ha fet passar molts bons moments. Normalment quan algú es mor, se li desitja que "descansi en pau". Permeteu-me que jo li desitgi al Pepe que no descansi, que segueixi fotent canya i que no deixi descansar ningú, allà on vagi.

Sense música la vida seria un error

2009-01-24T13:37:00.006+01:00

Aquest any la "cuesta de Enero" se m'està fent eterna. Sembla que el primer més del 2009 no es vulgui acabar mai, i encara falta una setmana de patiment fins que entrem al mes més curt de l'any. Ja gairebé no recordo el sopar de Cap d'Any amb els amics de Salàs ni la festa posterior fins les 7 del matí al Poliesportiu de La Pobla de Segur. Tot això ha quedat eclipsat per l'allau de feina que m'ha caigut a sobre des que vaig tornar de vacances, el dia 7 de Gener. No he tingut temps per fer res més que treballar, treballar i treballar (caps de setmana inclosos) i el que menys he fet és tocar el piano i escriure al blog. L'única cosa que no he perdonat ha estat la meva cita setmanal amb els "Disco Inferno" al Luz de Gas. A part d'això, m'he passat 3 setmanes tancat a casa i al despatx, fins ahir.

Ahir al vespre vaig anar a un concert de música clàssica a l'Auditori. Estic abonat amb els meus pares a una sèrie de concerts de l'OBC (Orquestra simfònica de Barcelona i nacional de Catalunya) des que era petit. Al principi anàvem al Palau de la Música Catalana, però fa 10 anys van traslladar la seu de l'orquestra al nou Auditori, un edifici més modern, amb millor acústica i visibilitat, però sense la bellesa modernista del Palau. En total són 8 concerts, d'Octubre a Maig, és a dir, 1 concert al mes.

El repertori prometia: Beethoven (concert per a violí i orquestra) i Haydn (simfonia Londres). El solista, un siberià de 37 anys (Vadim Repin), es va posar al públic a la butxaca amb una actuació sensacional i un bis en el qual que va convertir una senzilla cançó popular de taverna en una lliçó de virtuosisme i improvització increible. Els músics i el director es feien creus de com feia anar els dits i l'arquet el rus, i van acabar picant de peus a terra. A més, el director titular de l'orquestra, el japonès Eiji Oue, va contribuir a la festa amb les seves cares, gestos i moviments habituals, potser un punt exagerats i poc acadèmics, però que sempre arrenquen el somriure de la gent. Oue no es limita a dirigir l'orquestra, sinó que literalment "agafa" la música amb les mans i l'envia a tots els oients. Crec que dirigir una orquestra simfònica davant d'un auditori a vessar ha de ser una de les coses més apassionants d'aquest món. Sens dubte un plaer i un privilegi reservat a uns pocs.

I quan el nom de Beethoven està al repertori, és impossible avorrir-se. No he sentit ni una sola obra del geni alemany que no m'hagi agradat. Les trobo senzillament perfectes. Totes les notes encaixen i sempre acabo recordant fragments de l'obra. A tots els que pensin que la música clàssica és un pal, els recomano que vagin a escoltar qualsevol simfonia de Beethoven, Txaikovski o Mahler, en directe evidentment, i canviaran d'opinió. També és veritat que a vegades programen peces que m'avorreixen, però, és que heu escoltat alguna vegada un disc de qualsevol cantant o grup de música moderna i us han agradat totes les cançons?

Al hall de l'Auditori han penjat unes pancartes amb cites relacionades amb la música. Una d'elles deia: "Sense música la vida seria un error", de Friedrich Nietzsche. Doncs això!

Nadal Blanc al Pallars

2008-12-26T13:34:00.007+01:00

Avui m'he llevat tard i quan he aixecat la persiana he vist un cel ben blanc i he pensat: "avui nevarà". Estàvem a 1 grau de temperatura i al cap d'una estona ha començat a nevar. Ara ja fa dues hores que cauen uns flocs de neu grossos i secs, de manera que el paisatge s'està tenyint de blanc, per segona vegada en 1 mes.

M'agrada veure com neva. Em relaxa contemplar com van caient els flocs, poc a poc, però amb constància i m'il·lusiono pensant que podrem fer una bona esquiada tant bon punt el temps millori. A més, no em negareu que un poble de muntanya amb les teulades blanques fa Nadal. I, per desgràcia, el maleit canvi climàtic fa que cada cop nevi menys per aquestes latituds. Per això m'agrada veure nevar a Salàs.

Salàs Blanc

Per Sant Esteve, la tradició gastronòmica catalana ens imposa els canalons per dinar i a casa els fa la mare. Enguany serem 15 persones a taula i més de 60 canalons per menjar, a més dels entrants (salmó fumat, pernil, gambes, foie, remenat de ceps, pop gallec), o sigui que no ens quedarem amb gana. I tot això s'esdevindrà tot contemplant com neva a Salàs i acompanyat de 4 generacions de la meva família, amb un ventall d'edats que va dels 4 als 90 anys. Què més es pot demanar?

El Camí de Sensui

Doncs bé, es poden demanar moltes coses i en aquestes dates el tòpic és demanar "pau a la terra i als homes de bona voluntat", però a mi em sembla una petició massa ambiciosa i utòpica, per tant em limitaré a desitjar-vos unes bones festes i un millor any 2009.

Fins l'any que ve internautes!

Gran Pallars. Gran Castanya!

2008-12-08T13:15:00.013+01:00

Després de les abundants nevades del mes passat, la temporada d'esquí prometia ser llarga. Algunes estacions varen obrir parcialment abans del Pont de la Puríssima, però jo vaig preferir fer la primera esquiada a primers de Desembre, com faig normalment. A més, Gran Pallars oferia un 2x1 durant el Pont i, com que l'any passat no vaig poder esquiar ni a Portainé ni a Espot Esquí, el vaig demanar amb la intenció d'esquiar un dia a cada estació, ja que el forfet val per les 2.

Divendres al vespre vaig pujar a Salàs. Em va costar gairebé 3 hores arribar, perquè tots anàvem al mateix lloc i a la mateixa hora. M'esperava una casa buida i gelada. Tant bon punt vaig arribar, vaig sopar ràpid i al llit. L'endemà a les 8 vaig recollir al Guillem i vam fer cap a Portainé. A les 9 ja érem a la cua per treure el forfet. Després d'esperar mitja a 4 graus sota zero van aconseguir fer funcionar els ordinadors i em van donar el forfet per 2 dies. Els que van arribar més tard que nosaltres no van tenir tanta sort i van fer fins a 2 hores de cua.

L'acumulació de gent a les taquilles va fer que esquiéssim pràcticament sols durant més de 3 hores. I es clar, quan veus les pistes buides de gent (mireu la foto) i amb una neu pols com poques vegades trobes al Pirineu, et comences a animar i poc a poc vas apretant més, sentint com l'esquí llisca sobre la catifa blanca, cada cop a més velocitat. Fins que s'esdevé l'imprevist: una pedra de la mida del puny de la ma es creua en el meu camí, just abans d'iniciar un viratge. Sento que l'esquí salta i vaig per terra, amb tanta mala sort que caic sobre el meu braç dret i el mànec del bastó em queda entre una costella i el terra.

El cop va ser molt fort i el primer que vaig pensar és que m'havia trencat el braç. Adéu a la temporada! Llavors em vaig aixecar i vaig provar de moure'l. No semblava que estigués trencat i la costella no em feia gaire mal. Vaig pujar uns 10 metres a buscar l'esquí, que s'havia quedat frenat, me'l vaig calçar i avall, que fa baixada. Les ganes d'esquiar podien més que el dolor, que en calent és menys intens. Vàrem seguir esquiant fins a quarts de quatre de la tarda, per aprofitar al màxim un dia esplèndid.

Quan vaig arribar a Salàs, el dolor a la costella era constant i no podia aixecar el braç per sobre de la clavícula. El Pont de la Puríssima s'havia acabat per mi. Diumenge amb prou feines em vaig aixecar del llit i Dilluns només em vaig llevar per dinar i per tornar a Barcelona. Tot just arribar vaig anar a urgències. Em van fer una radiografia i per sort no tinc res trencat. Així doncs seguiré prenent l'antiinflamatori i intentaré fer tant de repòs com pugui, per tal d'estar a punt per tornar a esquiar durant les vacances de Nadal. Això sí, amb una velocitat menys, que ja no tenim 20 anys!

Ens veiem a la Neu de Lleida!

The VAT rate story

2008-12-02T23:46:00.015+01:00

No us deixeu enganyar pel títol d'aquest article. Encara no m'he passat a l'anglès, malgrat que el parlo i l'escric habitualment a la feina. Tampoc he escrit el títol en la llengua universal per esnobisme, sinó perquè la història que us vull explicar té el seu origen al Regne Unit.

El Govern Britànic, amb Gordon Brown al capdavant, va proposar fa dues setmanes abaixar el percentatge de l'Impost sobre el Valor Afegit (IVA en català, VAT en anglès) del 17.5% al 15% amb l'objectiu de reactivar el consum i evitar que l'economia del Regne Unit creixi negativament l'any que ve. Dit i fet, després d'algun estira i arronsa amb altres líders europeus, dimarts passat es va aprovar l'entrada en vigor del nou percentatge, a partir de l'1 de Desembre de 2008 i fins l'1 de Gener del 2010, quan es revertirà al valor anterior al canvi.

No soc un expert en fiscalitat ni en legislació europees, però m'ha sorprès la rapidesa amb que s'ha dut a terme el canvi, tenint en compte l'impacte de la mesura en qualsevol activitat comercial. No només m'ha sorprès sinó que m'ha obligat a treballar 10 hores diàries des de dimecres passat. M'explicaré: treballo en una empresa de comerç electrònic, que té botigues a internet per clients europeus i americans, de roba, sabates, joguines, ordinadors, cosmètics i fins i tot robots netejadors. Concretament, 5 dels nostres clients tenen botigues virtuals al Regne Unit gestionades per la nostra empresa, que evidentment estan afectades pel canvi del percentatge de l'IVA.

Fa exactament una setmana em van comunicar que havia de portar el projecte del canvi d'IVA i que el dia 1 de Desembre totes les nostres botigues al Regne Unit havien d'aplicar el nou percentatge, del 15%. Això ens donava un marge de 3 dies laborables per aplicar un canvi, que, degut a la complexitat del nostre sistema i la quantitat d'interfícies existents amb altres sistemes, no era només canviar un valor en una fòrmula, sinó moltes coses més.

Per exemple, calia recalcular tots els preus i els costos d'enviament de les comandes, tenint en compte que la majoria de clients no volien reflectir la baixada de l'IVA al preu final, sinó que ens van demanar mantenir els preus IVA inclòs, apujant per tant el preu sense IVA, per tal de mantenir preus "agradables a la vista", del tipus 9.99, etc. I la cosa no s'acabava aquí. Com que quan hom compra per internet, la comanda es rep uns dies després de fer la compra, podia passar que un client fes una comanda amb el tipus antic, però rebés la factura un cop l'IVA ja s'havia canviat. Calia doncs revisar aquestes comandes i informar degudament als clients.

En definitiva, que em va (millor dit: ens va) caure un bon "marrón". Afortunadament vaig treballar amb 3 grans professionals (Lourdes, Natxo i Miquel) que van pencar de valent, per tal que no quedés res penjat. També em vaig haver de "discutir" amb algún anglès despistat, que no sabia gaire de què anava el tema, però al final ens n'hem sortit prou bé i el nou IVA ja és una realitat a les nostres botigues.

So, please, stop reading and start buying!
:-)

E questa notte... Pizza!

2008-11-10T13:17:00.006+01:00

Recordeu aquelles pizzes de massa fina, carregades de bons ingredients i fetes al moment, que fa 2 estius menjàvem a "Lo Tinyol", a la vora del llac de Sant Antoni? Doncs ara ja les podem tornar a disfrutar a Salàs de Pallars. Després d'un breu període de tancament per reformes l'Era del Salasse ha reobert les portes, ara reconvertida en "Pizzeria Trattoria l'Era del Salasse".

La barra

L'espai és el de sempre, però s'hi han fet algunes millores que el fan més càlid a la zona de bar i billar, on s'ha posat una tarima de fusta, sofàs i una petita llar de foc, i més acollidor a la zona del menjador, on es poden entaular unes trenta persones. La cuina s'ha fet una mica més gran, per poder encabir-hi el forn i la zona on es fan les pizzes, aprofitant al màxim l'espai que hi ha entre la barra i les taules.

El Menjador

Dissabte al vespre es va fer la inauguració i va ser tot un èxit, tal com podeu veure en les fotos que adjunto. Molta gent de Salàs, però també de Tremp, La Pobla i altres pobles del Pallars, que van tenir el privilegi de tastar les primeres pizzes i amanides de l'Era del Salasse de franc. Fins i tot hi va haver una petita actuació musical, que em vaig perdre pel culpa del Barça :-)

La Cuina

Dit això deixeu-me que feliciti als qui han fet i faran possible que a Salàs es torni a menjar pizza: Miki, Sònia i la resta de l'equip. S'amplia així l'oferta de menjar "ràpid" a Salàs, que ja comptava amb els immensos entrepans de l'Era del Balust i ara tindrà una pizzeria. Ja no teniu excusa per anar a sopar a Salàs de Pallars.

Us passo les dades de contacte per si voleu reservar taula:

Pizzeria Trattoria l'Era del Salasse
Raval de la carretera, 11
Tel. 973 676 078

Buon appetito!

Molt soroll per res

2008-11-02T13:32:00.033+01:00

La setmana passada em van cridar l'atenció dues notícies, no pas pel seu contingut, sinó per la gran repercussió mediàtica que van tenir, al meu parer exagerada. La primera fa referència a l'atac que va patir un caçador de la Val d'Aran per part de l'ossa Hvala, que forma part del grup de plantígrads que s'han alliberat al Pirineu Català i Francès des de fa uns anys.

Tot i que l'atac es va saldar amb ferides lleus al braç i a la cama del caçador, la notícia va ser àmpliament difosa pels mitjans de comunicació i objecte de debat a moltes tertúlies. Per exemple, al programa d'en Josep Cuní, "Els Matins a TV3", on, després d'estar especulant sobre les circumstàncies de l'atac, van parlar amb el caçador en directe. L'home va explicar que va veure l'ossa aprop seu i es va posar a cridar per espantar-la. Llavors l'ossa se li va tirar a sobre i, mentre forcejaven, es va disparar un tret de la seva escopeta, la qual cosa va fer marxar l'animal.

Llavors el gran Cuní, que com la majoria de catalans no deu haver estat mai a menys de dos metres d'una ossa salvatge, li preguntà a l'home si no hagués estat millor disparar un tret a l'aire quan va veure l'ossa, enlloc de cridar-li. El caçador, li contestà: "Miri senyor Cuní, la pròxima vegada que vegi l'ossa li preguntaré què s'estima més: que dispari a l'aire, que cridi o que em quedi quiet". Touché! En Cuní somrigué, tot i que per dintre segur que es volia fondre, i continuà amb les preguntes, mentre a la seva companya Lídia Heredia se li escapava el riure.

Els dies posteriors a l'atac es va muntar un dispositiu de recerca i captura de l'ossa. Després de localitzar-la amb l'ajuda d'un helicòpter, una trentena d'agents de Medi Natural van pentinar els boscos propers a Les amb l'objectiu de capturar-la viva i analitzar el seu comportament agressiu. Malgrat tot, l'arribada prematura de l'hivern pot fer que l'ossa, que podria estar prenyada, es fiqui al cau i comenci la seva hibernació, que la mantindrà adormida fins que arribi la primavera.

Els contraris al programa de reintroducció de l'ós, han aprofitat l'incident per tornar a reclamar la supressió de tots els ossos del Pirineu. Fins i tot s'ha arribat a dir que Catalunya no respecta l'autonomia de l'Aran, perquè es preveu incloure aquest territori autònom a la Vegueria de l'Alt Pirineu i l'Aran, juntament amb els dos Pallars, L'Alta Ribagorça, L'Alt Urgell i la Cerdanya. Ja ho veieu! Es comença amb una ossa atacant un caçador Aranès i s'acaba qüestionant el model territorial de Catalunya. Increible!

Mentrestant, ningú no es pregunta quants diners ha costat la recerca de l'ossa (helicòpter inclòs), però tots ens escandalitzem quan la segona autoritat del país es gasta 9.000 euros per convertir el seu cotxe oficial en una oficina mòbil. Aquesta és la segona notícia que per mi s'ha exagerat. Finalment el President del Parlament de Catalunya ha fet retirar els objectes de la polèmica: un reposapeus i un televisor.

En definitiva: molt soroll per res! Tant de bo Benach trobi uns extres més econòmics pel seu Audi A8 a les rebaixes d'hivern i Hvala dormi plàcidament al seu cau fins que la primavera o algun caçador despistat la desperti.

El final d'un cicle

2008-10-25T23:09:00.013+02:00

En aquests temps de crisi econòmica, quan hom parla del final d'un cicle s'acostuma a referir a l'acabament del cicle alcista que ha presidit l'economia mundial els darrers anys. No és el cas d'aquest article, malgrat que pel títol ho pugui semblar. Efectivament, lluny de parlar del tema estrella del moment, em faig ressó d'una notícia publicada a les webs del Canal 3/24 i El Periódico de Catalunya respectivament:

Canal 3/24:
Dos ferits per arma blanca a la discoteca Bikini de Barcelona

El Periódico:
Dos joves detinguts per apunyalar dos nois a Les Corts

Jo visc al barri de Les Corts de Barcelona, a menys de 15 minuts a peu de la Sala Bikini i he estat client d'aquesta magnífica discoteca durant 7 anys, des del 2000 al 2007. En tots aquests anys hi he viscut nits inoblidables. Vaig començar a anar-hi a finals del 2000, només els dijous, perquè hi tocaven uns paios vestits amb pantalons de campana i camises estampades amb colls inacabables, que es deien "Fundación Tony Manero" i versionaven temes de disco-funk a la perfecció. Després del concert, les "Chanclettes" feien alguns dels seus divertidíssims playbacks i acabaven repartint botifarra catalana als pocs que aguantàvem fins a les 5 del matí, mentre sonava el "Remena Nena" de la Guillermina Mota.

Ja al 2001, vam començar a anar a les sessions de discoteca dels divendres. Recordo que no era fàcil entrar, sobretot si no portaves noies al grup, o si arribaves tard. Per aquest motiu (i també per aprofitar el "2 copes per 1"), intentàvem anar-hi aviat, entre les 12 i la 1 de la matinada. L'ambient era normal. I quan dic normal em refereixo a que no hi havia ni massa pijos, ni gaire quillos. La música evolucionava al llarg de la nit, des del revival dels anys 80-90 fins al dance comercial dels 2000. N'hi havia per a tots els gustos i quan et cansaves de ballar a la Sala Gran, te n'anaves a la Sala de Salsa (on era més fàcil lligar), passant abans per la Cocteleria a posar benzina.

I així van passar 5 anys, durant els quals em vaig convertir en un client habitual del Bikini, fins al punt que coneixia a gairebé tot el personal: porters, guarda-roba, cambrers/res, etc. La meva fidelitat fou premiada amb una targeta VIP, que ens donava accés gratuit a tota la colla i que encara conservo. Per mi varen ser els millors anys del Bikini, que es va convertir en la meva segona casa les nits dels caps de setmana. Recordo especialment la festa dels 50 anys, algun Cap d'Any, així com nombrosos concerts i molts balls en parella a la sala Arutanga (la de salsa) i sol, a la tarima de la Sala Gran. I, evidentment, moltíssims cocktails al Dry, preparats pel Javier, el bàrman més professional que conec, i un dels empleats més veterans de la discoteca.

Fa uns 3 anys la direcció va introduir canvis amb la intenció d'ampliar el nombre i el perfil dels clients. Es van suprimir els concerts dels dijous i es van substituir per un grup de nois i noies Go-Go's anomenat "Dream Team Dancers", que ballaven les nits de dijous i divendres, amb poca roba i poca gràcia la majoria d'elles, a excepció de la Sònia, l'estrella del grup, que ballava sola i ens meravellava amb els seus moviments impossibles de repetir. També van començar a obrir els dimecres i diumenges, que es dedicaven a la música hip-hop i brasilera, respectivament.

A partir d'aquest moment, tot va canviar. No va ser un canvi sobtat, sinó progressiu, però al cap de 2 anys ens vam trobar ballant música máquina al costat d'una gent que mai hauria intentat entrar al Bikini el 2001. Els clients habituals (la gent normal que deia al principi) van deixar d'anar-hi i gairebé tots els treballadors que jo coneixia van plegar. La millor discoteca de Barcelona es convertí en un cau de quillos que començaven la nit amb el botellón i l'acabaven a hòsties davant mateix de la discoteca. Aquell ja no era el meu Bikini i vaig deixar d'anar-hi, a finals del 2007.

Malauradament la notícia amb que començava l'article confirma la tendència que he explicat anteriorment i el final d'un cicle, o millor dit, de l'etapa Bikini en la meva vida nocturna Barcelonina. Diuen que l'economia repeteix cíclicament èpoques de prosperitat i de crisi. No se si es pot aplicar el mateix a les discoteques, però m'agradaria tornar a veure el Bikini d'abans, des del gran ull de bou del MUSGO bar, fent petar la xerrada amb el Jordi i escoltant la música de New Order.

Mentre espero que tornin els bons temps al Bikini, passo les nits de festa al Luz de Gas, en companyia de moltes persones conegudes, que fa uns anys em trobava dijous, divendres i dissabtes a la discoteca que va donar nom al sandvitx de pernil dolç i formatge a Catalunya.

12 d'Octubre: res a celebrar?

2008-10-12T22:31:00.006+02:00

Aquests dies he pogut llegir alguns cartells pels carrers de Barcelona amb el lema "12 d'Octubre: res a celebrar". Van signats per grups independentistes radicals, que fan una crida a no celebrar la "Fiesta Nacional Española".

Malgrat que formo part del col·lectiu de catalans que no s'emociona quan veu desfilar les tropes d'un exèrcit que té com a objectiu salvaguardar la unitat d'una pàtria que no és la meva, i penso que el 12 d'Octubre de 1492 va significar l'inici de l'espoli de Sudamèrica i d'un dels genocidis més grans de la història, perpetrat pels avantpassats dels que avui desfilen pel "Paseo de la Castellana", jo no seguiré el lema dels independentistes, perquè el 12 d'Octubre sí que tinc una cosa a celebrar.

Efectivament, tal dia com avui, fa 34 anys va venir al món ma germana. La casualitat va fer que nasqués el dia del Pilar a la clínica "Nuestra Señora del Pilar" de Barcelona i assistida per una comadrona que es deia Pilar. Increible, però cert. Abans de preguntar l'opinió dels pares, les infermeres ja tenien clar que la nena s'havia de dir Pilar i van insistir molt perquè ma germana portés el nom de la "Patrona de la Hispanidad". Tot fou debades i els meus pares ja tenien decidit que la nena es diria Mireia.

Hi ha una certa controvèrsia al voltant de l'origen del nom Mireia. Hi ha qui diu que Mireia és una variant de Maria, com Mariona. Altres defensen que ve de l'Occità "Mirèio". Jo m'inclino més per la segona versió, donat que el nom de "Mireille" és força popular a França. Tampoc està clar el significat, que per uns prové del provençal "admirar" i voldria dir "la admirable, la bella" i per altres significaria mirall.

Segur que la Mireia té admiradors i detractors, com tothom, però em consta que a nivell professional és força admirada entre els seus pacients del CAP de La Pobla de Segur i això em causa una gran satisfacció, perquè la Mireia sempre va tenir clar des de molt petita que volia ser metge, una de les professions que jo més admiro i que considero de les més difícils d'exercir i que sovint no té el reconeixement que es mereix.

El 34è aniversari de ma germana ha coincidit també amb l'estada de mon pare a l'Hospital de Bellvitge, on s'està recuperant d'una operació de pròstata, per tant avui no hem fet el tradicional dinar familiar, ni li hem fet bufar les espelmes del pastís d'aniversari a la Mireia, sinó que ens hem passat el dia l'hospital, fent companyia al pare. Tant de bo li donin l'alta aviat i poguem celebrar tots junts l'aniversari de ma germana i la recuperació de mon pare.

Felicitats Mireia! Ànims pare!

Setembre

2008-09-25T10:29:00.004+02:00

Setembre és un mes de canvi. L’estiu ens deixa i la tardor treu el cap, tímidament alguns anys, o amb força com aquest 2008. El dia s’escurça i poc a poc el fred substitueix la calor i la pluja ens visita amb més regularitat. Quan anava a escola, Setembre era el mes del retrobament amb els companys i mestres després de gairebé 3 mesos de vacances. A la Universitat, Setembre volia dir exàmens, la segona oportunitat per superar les assignatures que no havia aprovat al Febrer o al Juny. Per un o altre motiu, Setembre no és un mes massa estimat per molts de nosaltres, que encara tenim molt present les imatges i els records de les vacances d’estiu i en general ens costa tornar a la rutina diària, ja sigui per estudiar o treballar.

Potser per fer més fácil l’anomenada "rentré", a Barcelona el Setembre ens regala 2 dies festius, que normalment es converteixen en més, quan el calendari permet agafar pont, per tal d’allargar el cap de setmana anterior o posterior al dia festiu. Estic parlant de les festes de la Diada Nacional de Catalunya (11) i de la Mercè (24), patrona de la ciutat de Barcelona, que celebra la seva Festa Major gran (la festa petita s’escau per Santa Eulàlia, l’antiga patrona de la ciutat, el 12 de Febrer). Aquest any, la Diada va caure en Dijous i un servidor va fer festa Divendres 12 i va passar els 4 dies a Salàs de Pallars. En canvi, La Mercè, ha caigut en Dimecres, al bell mig de la quarta setmana de Setembre, amb 2 dies laborables anteriors i posteriors al dia festiu, la qual cosa no m’ha permès fer pont i m’he quedat a la ciutat.

Tot i que a Barcelona estem de Festa Major des del cap de setmana passat, no he anat a cap acte ni a cap concert. No és que no estigui bé l’oferta, però normalment hi ha moltíssima gent a tot arreu, fins al punt que arriba a agobiar. On no vaig fallar és a la meva cita setmanal amb la música en directe, a Luz de Gas, aquesta vegada el Dimarts, enlloc dels Dimecres, com és habitual. La Vella Dixieland ens va tocar un conjunt de temes clàssics del millor Jazz i Dixie, durant una hora en què la coneguda discoteca de Barcelona es converteix en una Jazz cava. Acabat el concert, i com que l’endemà era festiu, vam seguir la festa al ritme de la música que ens posava el DJ, que a Luz de Gas és molt bona i variada. Recordo especialment "The right thing" de Simply Red, un tema boníssim, que m’encanta i que em dóna molt bon rotllo. El temps va passar volant, els cubates van anar caient i els amics van anar arribant i marxant. Vam arribar a ser 6 i ens ho vam passar molt bé.

I entre tantes cares anònimes, algunes conegudes i altres no, va aparèixer la Carme amb 2 amigues. Vaig conèixer la Carme fa 1 mes, a la Festa Major de La Pobleta de Bellveí, quan se’m va acostar i em va dir "Tu ets el Patró Arqué!". Resulta que havia vist l’àlbum de fotos de la passejada en barca que una amiga comuna, la Gemma, va penjar al Facebook. Des d’aleshores no ens havíem vist, però hem xatejat unes quantes vegades. Ahir em va dir que era una fan del meu blog i em va demanar que fes un article sobre la pel·lícula "Vicky Cristina Barcelona" (a part de ser fan del meu blog, també ho és d’en Woody Allen). Com que encara no he vist la pel·lícula, he decidit escriure aquest breu article intrascendent. Espero que t’agradi i que no hagi de passar un altre mes abans no ens veiem :-)

Festa Petita. Gatera Gran!

2008-09-15T19:26:00.010+02:00

El cap de setmana passat (12 i 13 de Setembre) vàrem celebrar la Festa Petita a Salàs de Pallars. Aquesta festa era tradicionalment la Festa Major, és a dir, la festa gran, mentre que la Festa Major del primer cap de setmana d'Agost era la festa petita. La desaparició de la fira de bestiar i el turisme d'estiu van fer que la festa petita esdevingués la gran i a l'inrevés. Sigui com sigui, a Salàs seguim celebrant les dues festes i jo no podia faltar a la darrera Festa Major de l'estiu al Pallars, que a més, es fa al meu poble.

Normalment, només es fa ball Dissabte, però com que a la Festa Major de l'Agost va ploure la nit que havien de tocar els "Trankil's Boys", ells van acceptar de tocar per la Festa Petita i així ho van fer Divendres. Les 2 baixes que tenien (trompeta i violí) i el fred que feia van deslluir una mica l'actuació, però almenys hi va haver festa. Dissabte havia de ser el dia fort, amb l'actuació del conjunt "Café Latino", que ja fa uns quants anys que venen a passar fred cada Setembre a Salàs.

Seguint amb la tònica de les meves cròniques de les festes majors, ara us hauria d'explicar com va anar el "bolo", quines cançons van tocar, si ho feien bé, si la gent estava animada, etc. Però lamentablement no puc explicar res, perquè vaig agafar una gatera d'aquestes que provoquen danys cerebrals i no recordo res de res. Totes les fonts consultades coincideixen en una cosa: Vaig caure almenys 2 vegades a terra, la qual cosa explica els blaus que tinc on l'esquena perd el seu nom. També m'han explicat que anava molt embalat, per tant aprofito l'avinentesa per demanar disculpes si vaig dir alguna animalada a alguna mossa, o si vaig apretar més del compte en algun ball en parella. Penseu que al nostre país, actuar sota els efectes de l'alcohol sempre és un atenuant en qualsevol delicte.

En qualsevol cas, sembla que tothom va riure força amb mi i això m'omple de satisfacció. Ja que no puc recuperar els milions de neurones que vaig perdre aquella nit (ni la meva credibilitat com a cronista) almenys que la seva mort hagi servit per alegrar la vetllada als meus amics, coneguts i saludats, així com per proporcionar un tema de conversa i safareig per la sobretaula del Diumenge: Quina gatera que va agafar el Ramon de Cal Sucre!

Crec que no hi ha millor manera d'acabar l'estiu i despedir les festes majors. Fins l'any que ve!

Gabon Sant Joan! Eskarrikasku Tremp!

2008-09-07T13:37:00.014+02:00

Ahir coincidien dues festes majors al Jussà que són l'exemple dels dos tipus de festes que podem trobar al Pallars: La festa petita, a Sant Joan de Vinyafrescal i la festa gran, a Tremp.

En aquests casos se'm fa difícil triar, perquè, per una banda soc un enamorat dels pobles xics, de carrers estrets i costeruts, on la pedra guanya al ciment i els cotxes amb prou feines hi entren (Rivert, Toralla, Erinyà, Sossís, Claverol, Montardit de Dalt, Llagunes, Altron, etc.) i per l'altra disfruto veient tocar i escoltant una orquestra al complet (percussió, cordes, teclats i vents), la qual cosa requereix muntar escenaris grans i torres de so de dimensions impossibles d'encabir en les diminutes places d'aquests pobles.

Sant Joan de Vinyafrescal

Per això penso que ahir la millor opció era començar la festa a Sant Joan de Vinyafrescal i acabar-la a Tremp, però ja se sap que desplaçar-se en cotxe Dissabte a la nit per les carreteres principals del Pallars amb un parell de cubates al cos, és arriscar-se a perdre el carnet de conduir durant un temps (el famós esport d'aventura conegut com "carneting"). Per aquest motiu, els Salasseros vam haver de triar entre la muntanya i el pla, entre el poble i la capital, entre la festa petita i la festa gran. Jo vaig triar la gran.

Malgrat que la Festa Major de Tremp és una de les més llargues i que normalment té bon cartell, també és veritat que no és de les més concorregudes, en primer lloc per les grans dimensions de la plaça on es fan els balls, però també perquè molts trempolins fan vacances, quan coincideixen en la mateixa setmana la festa patronal i la Diada. A més, la pluja que va caure ahir durant bona part del dia va fer que els organitzadors decidissin fer totes les actuacions al Casal, on l'acústica no és ni de bon tros tant bona com a la Plaça de Catalunya.

Sigui com sigui, ahir arrencava la Festa Major de Tremp i ho va fer amb l'actuació del grup basc "Betagarri". El van acompanyar l'orquestra Gironina i el grup De Noche, que també va tocar a Salàs de Pallars. Vaig arribar a mig concert dels Betagarri i la veritat és que em van agradar força. Tot i que la música ska no és la meva preferida, he de reconèixer que tenen un directe molt potent. El ritme és trepidant i el trio de vent (Trombó, Trompeta i Saxo) està perfectament conjuntat. No porten teclats, però no es troben a faltar.

Ikurriñes i Estelades van onejar al Casal en una nit que també va tenir un aire reivindicatiu i que va culminar amb la interpretació de la versió ska de l'Estaca i el crit "Visca Catalunya Lliure!", molt adequat, a només 5 dies de la celebració de la Diada Nacional de Catalunya.

Abans d'acabar aquesta crònica, m'agradaria convidar-vos a la Festa Petita de Salàs de Pallars, que fem el cap de setmana que ve (12, 13 i 14 de Setembre). No hi falteu!

31 d'Agost, Sant Ramon!

2008-08-31T13:31:00.011+02:00

El 31 d'Agost és un dia especial per molta gent, que acaba les vacances d'estiu i torna a la rutina diària: casa, feina, estudis, política, futbol, etc. Quan cau en Diumenge, com avui, hem d'afegir les clàssiques cues a la carretera, per la "Operació Tornada".

Però per mi, el 31 d'Agost és el dia del meu Sant: "Sant Ramon Nonat", patró del les embarassades. Tal i com podeu llegir si seguiu l'enllaç, es diu "Nonat", perquè va néixer quan sa mare ja era morta. Es va dedicar a alliberar cristians captius dels musulmans a Argèlia i va ser empresonat i torturat per predicar la fe Cristiana entre els infidels. Fins i tot li van posar un candau a la boca, per fer-lo callar, el qual només obrien per alimentar-lo. Com podeu veure, qualsevol semblança entre la personalitat de Sant Ramon Nonat i la meva és pura coincidència :-)

Com us podeu imaginar, no he escrit aquest article per explicar-vos la vida i miracles de Sant Ramon Nonat, sinó per felicitar a tots els Ramons que conec (començant per mon pare) i de passada reivindicar el nostre nom, que també ho és de Ramon Berenguer IV, el comte de Barcelona que va constituir la Corona d'Aragó, del filòsof Ramon Llull i del cronista Ramon Muntaner. Tots ells personatges cabdals de la història i la literatura catalanes.

Llegeixo a la web del Idescat que els noms més posats als nadons de Catalunya l'any 2006 són Laia i Marc. Els segueixen Àlex, Pau, Pol i Arnau, pels nois, i Carla, Lucía, Júlia i Maria, pel que fa a les noies. Si consulteu el rànquing detallat de noms masculins, veureu que Ramon no apareix entre els 100 primers noms, entre els quals hi trobem Mohamed (32è), Aaron (49è) i Kevin (69è). Què passa amb aquest nom? Per què els catalans no posen Ramon als seus fills?

Tot i que amb 37 anys, solter sense compromís, cada cop veig més difícil ser pare, alguna vegada m'he plantejat quin nom li posaria al meu fill, si fos nen. Tinc molt clar que jo triaria Ramon, no només per tradició familiar des del meu avi, sinó perquè m'agrada. L'estadística demostra que la majoria de catalans no pensen com jo, i és veritat que en més d'una conversa sobre el tema amb amics, que han estat o seran pares, el nom de Ramon no agrada. Alguns em diuen que és lleig, altres que és antic, o que no està de moda.

Personalment no crec que hi hagi noms macos i lletjos. Un nom és només un nom i punt. Una paraula associada a un objecte, un concepte o una persona. Si una "rosa" es digués "sabata", faria la mateixa bona olor, no? Moltes vegades preferim uns noms a uns altres, perquè ens recorden a algú que ens agrada, que estimem o que hem estimat. Pel que fa als noms antics o noms moderns, em pregunto: Ramon és antic perquè ja no es posa, o ja no es posa perquè és antic?

Sí que hi ha noms curts i noms llargs, i la tendència actual sembla que és posar noms més curts als infants, d'una o dues síl·labes normalment (Marc, Pol, Pau, Laia, Carla, Júlia) amb algunes excepcions, com Martina o Alejandro. Sigui com sigui, cada cop hi ha menys Ramons, per això des d'aquí us animo a recuperar aquest nom, ni que sigui perquè d'aquí uns anys torni a aparèixer a la llista dels 100 primers, i els pugui felicitar cada 31 d'Agost.

Les Galetes de La Pobleta

2008-08-23T13:29:00.016+02:00

Els habituals de les Festes Majors de la Vall Fosca saben que un dels clàssics de La Pobleta de Bellveí són les coques, croissants, ensaimades i altres especialitats del forn de pa Felip. No hi ha res millor que un bon tall de coca de recapta per recuperar forces a les mitges parts o en acabar la festa, per esmorzar. Però ahir, l'estrella de la reposteria de La Pobleta van ser les Galetes Franklin, el primer grup de la nit, que van fer un tribut a l'Aretha Franklin, la "Reina del Soul".

Galetes Franklin

Per fer aquestes galetes cal barrejar 1 piano, 1 baix, 1 guitarra, 1 bateria i 2 veus femenines perfectament conjuntades amb el bo i millor del repertori de l'Aretha Franklin (Respect, Think, Chain of fools, I say a little prayer, You make me feel i moltes més). El resultat és un regal per l'oïda dels enamorats del "Soul", un gènere músical anterior al "Funk", en el qual la veu és la protagonista indiscutible. Una música més per escoltar que per ballar.

Ballar i recordar vells temps és el que vàrem fer tots amb els Mala Vida, el segon grup de la nit. Tal com podeu llegir a la seva web, fan versions de pop-rock espanyol dels 80 i 90 (Duncan Dhu, La Frontera, Seguridad Social, Nacha Pop, Los Rodríguez, Héroes del Silencio, Hombres G, Los Ronaldos, Loquillo, Sabina, etc.). A mi no em van sonar tant bé com les Galetes Franklin, però van fer ballar a tothom fins quarts de 6 del matí, que és del que es tractava.

Mala Vida

Abans d'acabar, vull felicitar els principals culpables dels concerts d'ahir, en Quim Benavent i la Raquel Bassas, de BeBa33, una empresa de producció d'espectacles, que cada any ens porta bons grups a la Festa Major de La Pobleta, i aquest any també a la de La Pobla de Segur. Estan especialitzats en bandes de tribut, però també porten altres grups de versions. Si formeu part d'alguna comissió de festes o sou responsables de l'organització d'alguna Festa Major, us recomano que us mireu la seva web.

Finalment, us animo a anar a veure els "Smoking Dogs" a la Festa Major de Talarn d'aquesta nit. Aquest grup de versions de La Pobla de Segur són uns tot terreny de la música amb un repertori amplíssim, que aquest estiu ja han tocat en més d'una Festa Major Pallaresa.

Bona Música i Bona Festa!

Rialp no falla mai!

2008-08-17T13:15:00.008+02:00

Per la Mare de Déu d'Agost coincideixen moltes festes majors arreu de Catalunya i els Pallars no en són una excepció. Al Jussà destaquen Figuerola d'Orcau i Senterada. Al Sobirà, Gerri de la sal i Rialp. Enguany, al caure el dia 15 en Divendres, les festes varen començar Dijous. Per tant, hi havia moltes opcions per triar, però de totes elles, la millor per ahir era sens dubte Rialp. Per què? Doncs perquè Rialp no falla mai!

Soc conscient que aquest argument pot semblar una mica pobre, però és la veritat. Rialp és una de les poques festes majors pallareses que sobreviuen a la davallada generalitzada de públic, que afecta gairebé totes les festes majors del Jussà i algunes del Sobirà. La plaça on toquen les orquestres i grups té les dimensions justes, ni massa petita, ni massa gran, de tal manera que gairebé sempre dóna la sensació d'estar plena. Aquest any han muntat 2 escenaris, per tal de fer la transició entre els 2 grups més ràpidament i evitar les esperes, que acostumen a provocar la fugida de públic, sobretot quan fa fred, com ahir.

Per acabar de fer la festa major de Rialp especial, ahir hi vam ser tota la colla de Salàs de Pallars, unes 20 persones, la majoria dels quals ens passem tota la nit saltant, ballant i bevent (A Rialp la barra la porta la comissió de festes i l'alcohol no és de garrafa, malgrat que fan els cubates amb Pepsi i KAS). Aquesta peregrinació massiva de Salasseros només es dóna a Rialp i a La Pobla de Segur, però en el cas de La Pobla, s'explica per la proximitat amb Salàs i pel fet que no coincideix amb cap altra festa major propera. Sigui com sigui, a Rialp sempre hi som tots i això també la fa diferent.

Ara m'adono que he escrit gairebé 30 ratlles i encara no us he parlat de les orquestres, que per mi són l'element fonamental que fa que la gent s'ho passi bé en una festa major. Si els músics són bons, la gent disfruta i ahir hi havia 2 conjunts bons: la Privada i els Sexyphonics. La Privada és una orquestra clàssica de festa major, que ja vam sentir a La Pobla i que va complir perfectament amb l'objectiu de fer ballar a tothom i preparar la gent pel concert del grup de versions Sexyphonics

Vaig sentir els Sexyphonics per primera vegada a la festa major de La Pobleta de Bellvehí l'any passat i em vaig enganxar a un repertori de versions molt diferent del que estem acostumats. D'entrada no toquen cap cançó en Castellà. Això no és ni bo ni dolent, però, posats a escoltar rock internacional, jo m'estimo més la música anglosaxona, que no pas la llatina. I és que tocar temes de "La Oreja", "Fito" i "Amaral" ho fa gairebé tothom, però tocar "Cosmic Girl" de Jamiroquai o "Sing it Back" de Moloko només ells. També van sonar temes de U2, Bon Jovi, AC/DC, Tina Turner, Robbie Williams, Mika, Scissor Sisters, Race Against the Machine, Maroon 5 y Amy Winehouse, entre d'altres.

I tot això ho fan sense teclats, que supleixen perfectament amb l'electrònica i la informàtica musical, de mans d'un DJ. Menció especial pel guitarrista (Miguel Pino), l'autèntic líder de la banda. Un virtuós de la guitarra, que fa el que vol amb l'instrument sense mirar les cordes. Un crack, que vaig conèixer fa uns anys a la Sala BiKiNi de Barcelona, quan col·laborava amb altres grups de versions, com Los Mejores o la Fundación Tony Manero, en els seus inicis. Completen la banda el bateria, el baixista i 2 cantants, que arriben als registres de veu més exigents sense problemes.

Gairebé 2 hores de música en directe, que ens van fer passar el fred i suar de valent. Vam començar ballant davant de la taula de so, on millor se sent i menys gent hi ha, però vàrem acabar saltant davant mateix dels músics, envoltats d'ànimes posseides pel so potent, quasi satànic, de "Killing in The Name Of" de Race Against The Machine: "Now you do what they told ya!". BRUTAL!

Tant de bo els Sexyphonics repeteixin en més festes majors, ja sigui aquest any o l'any que ve. Jo els seguiré allà on vagin, perquè amb ells, la festa està assegurada!

Avui Obrim!

2008-08-14T11:42:00.010+02:00

"Avui Obrim!". Aquesta és la frase que més se sent avui entre un bon grapat de joves de La Pobla de Segur. El motiu és l'obertura, o millor dit, reobertura, del Bar Pirineu (Avinguda Verdaguer 13), que ha estat tancat durant un temps per reformes.

Espai 1: Barra i taules a la planta baixa

He estat testimoni dels darrers treballs de condicionament del local i, malgrat que no recordo gaire com era abans, penso que ha quedat molt bé. Ha guanyat en lluminositat i la delimitació dels diferents espais està molt ben resolta. A més, han renovat i modernitzat la cuina completament, la qual cosa els permetrà servir menús, a més dels habituals entrepans i les típiques tapes.

Espai 2: Menjador al nivell superior

El que més m'ha cridat l'atenció és que la reforma s'ha fet en un temps rècord. Fa només una setmana hi vaig entrar i tot semblava potes enlaire. Ahir mateix hi vaig passar amb cotxe a les 12 de la nit, de tornada cap a Salàs després de veure el Barça a La Gemma, i vaig poder veure un munt d'amics d'en Miquel i del Turc (els que portaran el bar a partir d'ara) treballant i netejant, per tenir-ho tot a punt per avui. Tots i totes s'han fet seu aquest projecte i han treballat conjuntament per assolir l'objectiu d'obrir en la data prevista. Felicitats!

Espai 3: Zona "Chill Out" al nivell inferior

Des d'aquí us animo a passar pel Bar Pirineu i comprovar la feina feta i també desitjo als 2 socis que els vagi molt bé a partir d'ara. De ganes i empenta no els en falten!

Sant Hilari, Sant Hilari...

2008-08-05T01:50:00.019+02:00

Diumenge 3 d'Agost: fa 4 dies que estic de vacances i estic mort de son i de cansament. Estic al Xiringuito, estirat al sol, acompanyat d'amics de Salàs i de La Pobla. Ha estat un cap de setmana llarg, que va començar Dijous a la nit a la Festa Major de Sort i va continuar Divendres i Dissabte a la de Salàs de Pallars.

Dijous era la meva primera nit de vacances al Pallars i el Guillem em va proposar que pugés a Sort a fer una copa, perquè començava la Festa Major. Vaig fer la parada obligada a la Gemma i em vaig emportar les Sisters (Eva i Gemma). Com sol passar en aquests casos, el que havia de ser una copa es va convertir en una nit de Festa Major completa, que va acabar a les 5 del matí.

Divendres començava la Festa Major del meu Poble: Salàs de Pallars. Hi tocaven els "De Noche", uns clàssics de les Festes Majors que mai defrauden. No em vaig perdre el seu inici amb l'habitual "Fool's Overture", de Supertramp ni l'apoteòsic final amb "Jump", de Van Hallen. Dues cançons que jo també toco, de tant en tant.

El més destacable de la nit va ser el ball que ens vàrem marcar la Sònia i jo. No recordo la cançó, però va ser ESPECTACULAR. La Sònia és una esplèndida balladora i ja fa temps que la veig ballar a les Festes Majors, pero mai m'havia animat a ballar amb ella, bàsicament per no fer el ridícul :-) Però Divendres em vaig treure les manies de sobre i m'hi vaig llançar de cap. No se si vaig estar a l'alçada, però m'ho vaig passar de conya i espero que ella també s'ho passés bé.

Dissabte més Festa Major, però abans vaig anar a LA BODA DE L'ANY. I ho dic així, perquè no he anat (ni aniré, que jo sàpiga) a cap altra boda aquest any, i perquè va ser la bomba! Es casaven la Cristina i el Joan. Amb la Cristina ens coneixem des de petits, quan jo corria amunt i avall amb son germà pels carrers de Salàs als estius i ella s'ho mirava des de casa. Ja més grans hem estat companys inseparables de moltíssimes nits de festa, tant a Salàs com a Barcelona i ens uneix una molt bona amistat. El Joan ha estat un magnífic company de tota la colla d'amics de la Cristina i estic segur que serà un marit excel·lent.

La boda civil es va celebrar a l'Era de la casa dels pares de la Cristina a Rivert, a les 12 del migdia i sota un sol de justícia. Després vàrem fer cap a Sort, on ens esperava l'aperitiu sota l'immens avet del jardí de l'Hotel Pessets. Una perfecta combinació de plats clàssics, com el salmó i el pernil, i plats creatius, com els daus de formatge tou dels til·lers o la tapa de trinxat de la Cerdanya, sense oblidar l'arròs amb carreretes i llonganissa confitada, "Pepe Pla", que mai pot faltar al Pessets. Del dinar, només us diré que vàrem menjar milfulles d'aubergines i marisc, copa de crema de ceps amb ravioli d'ànec, vedella amb salses d'oporto i foie gras, i un gelat de maduixa amb vinagre balsàmic de mòdena i fruits vermells. Tot boníssim! I em deixava el pastís de noces, de xocolata. Tot això regat amb vi blanc, negre i el cava pel brindis final, més cafès i xupitos al gust.

A quarts de 6 acabàvem de dinar i començava el repartiment de regals, que va durar ben bé 1 hora, fins que va començar el ball, que havia de servir per pair el dinar i que en el meu cas també va servir per omplir el meu cos amb 5 cubates d'Havana Club amb Cola, que em vaig prendre a "Sant Hilari" amb el nuvi. Us confesso que no tinc per costum fer Sant Hilaris i menys si la beguda porta gas. De fet, ni els meus amics ni jo ens expliquem com al tercer Sant Hilari de cubata no vaig caure a terra marejat (tenint en compte que n'havíem fet 2 de vi blanc i 2 de xampany durant el dinar). L'única explicació és que em vaig passar les 3 hores llargues que va durar el ball dansant sense parar (Rasputin inclòs) i cremant tot l'alcohol que m'anava bevent. Fins i tot vam fer unes partides de ping-pong a la Sala de Jocs. Increible, però cert!

A quarts de 10, en Guillem, en Roger i jo marxàvem de l'hotel. Ens vam perdre el ressopó, però tot no podia ser. La nit tot just començava i teníem una cita amb la Festa Major del nostre poble. Vam arribar amb el temps de just de descansar una mica, passar per la dutxa i sant tornem-hi! A la 1 ja tornàvem a estar al ball, disposats a tot. Dissabte no vaig repetir ball amb la Sònia, perquè no hi va ser, però vàrem estar ballant amb la colla de Salàs i les Sisters fins quarts de 6 del matí.

Després d'aquesta autèntica "marató de festa" amb què he començat les vacances, encara em queda energia per recomanar-vos la Festa Major d'Esterri, que comença Dijous amb un concert dels "Disco Inferno", dels quals ja us n'he parlat en aquest mateix bloc. Una manera immillorable de començar el cap de setmana tot escoltant disco-funky del bo. No us ho perdeu!

I pels qui els agradi la música de Festa Major de tota la vida, tocada com es feia abans per un grup de veterans de La Pobla, us recomano l'actuació d'aquesta nit (Dimarts 5 d'Agost) dels "The Trankil's Boys" a Salàs de Pallars (22h, a la pista), que clouran la Festa Major d'enguany. Ens veiem aquesta nit!

Tempesta de "funk" sobre La Pobla

2008-07-27T13:09:00.018+02:00

El Juliol és el mes de la festa a La Pobla de Segur. Tots els caps de setmana menys un hi ha festa a La Pobla: Raiers, Bombers i finalment la Festa Major, que enguany es celebra els dies 24, 25, 26 i 27 de Juliol.

Degut a la meva condició de "Pallarès de cap de setmana, festes i vacances" no vaig poder assistir a la inauguració, però sí que he anat als balls de nit de Divendres i Dissabte i de moment he de dir que serà difícil trobar una Festa Major al Pallars aquest estiu que superi la de La Pobla.

Arribats a aquest punt m'agradaria sumar-me a l'escrit de protesta de la "Komissió" de festes, que enguany ha estat exclosa de l'organització de la festa, per motius que costen de creure. La mostra més evident d'aquesta mesura de l'Ajuntament és l'absència dels joves del poble a la barra i la conseqüent subcontractació d'aquesta a una empresa externa, tal i com es fa en altres pobles de la comarca, per exemple al meu (Salàs de Pallars). Aquestes empreses acostumen a maximitzar beneficis a costa de servir alcohol de baixa qualitat, que a més no compren als establiments del poble que organitza la festa.

Pel que fa al programa, Divendres era la nit dels "Tributs" i varen tocar 2 grups de versions d'aquests que s'anomenen clònics, perquè intenten replicar l'estètica i el repertori de bandes conegudes. En primer lloc els "Abbey Road" (Beatles) i després els "Synchronicity" (The Police). Els primers, genials en la posada en escena, vestits amb trajos blancs impecables, amb perruques i tocant el repertori complet del mític quartet de Liverpool amb instruments dels anys 60. Els segons van demostrar que amb només una bateria, una guitarra i un baix es pot fer música de qualitat, com feien, i encara fan, els Police.

I finalment va arribar la tempesta de "funk" de Dissabte amb els "Se Atormenta Una Vecina" (SAUV). Us he de confessar que quan vaig llegir el nom del grup al programa vaig riure, perquè m'agraden molt els jocs de paraules, però també vaig pensar: "I què coi deuen tocar aquests?". La resposta la vaig trobar ràpid a la seva web i en aquell moment se'm van començar a posar les dents llargues, les cames semiflexionades i el braç dret en posició vertical, al més pur estil Tony Manero (el personatge de John Travolta a "La Febre del Dissabte a la Nit" :-)

L'actuació va superar de llarg les meves expectatives. Gairebé 3 hores de "funk", amb alguna espurna de "reggae" i nombroses picades d'ullet, com la versió de "Bola de Drac", que el públic es sabia de memòria (jo no, perquè soc de la generació de la Heidi i el Marco :-) o la selecció de temes d'algunes series de TV dels 70 i 80 (Dallas, Magnum, Los hombres de Harrelson, Vacaciones en el mar, Los Ángeles de Charlie, etc). Com era d'esperar van sonar els temes més coneguts de gairebé tots els conjunts clàssics del "funk": Earth, Wind & Fire, Kool & The Gang, KC & The Sunshine Band, Bee Gees, Boney M, Stevie Wonder, Michael Jackson i fins i tot el "Canned Heat" de Jamiroquai i la banda sonora dels caçafantasmes!

La posada en escena recorda molt a la dels "Fundación Tony Manero", que també van començar fent versions de disco-funky a la sala BiKiNi de BCN i van tocar a La Pobla l'estiu del 2002, si no em falla la memòria. Igual que els Manero, els SAUV també són 10 músics sobre l'escenari (teclat, bateria, percussió, baix, 2 guitarres, trombó, trompeta, saxo i veu) i entre cançó i cançó fan comentaris sarcàstics i fins i tot una imitació d'un Molt Honorable ja retirat: "voleu fer el favor de callar!" :-)

Vestits amb camises estampades de colls inacabables, malles i pantalons acampanats ens van donar una lliçó magistral de música disco feta amb tots els instruments, com es feia abans, i en directe, que va començar sota una una nit estrellada i va acabar amb les primeres llums del dia i la fresca de la matinada pallaresa acariciant els cossos xops de suor de tant ballar. Sens dubte, una de les millors tempestes d'estiu que he vist mai. Felicitats Pobla!

Divendres que ve arrenca la Festa Major de Salàs de Pallars amb un grup de versions, que els habituals de les festes majors ja coneixeu, perquè fa molts anys que toquen: "De Noche".

Us hi esperem a tots i a totes!

La nit que vaig cantar karaoke

2008-07-12T20:35:00.014+02:00

Ahir vam fer un sopar amb els companys de feina per acomiadar-ne un que plega després de 6 anys a l'empresa, un dels nostres: El Pablo.

Potser us sorprendrà que el defineixi com "un dels nostres", però crec que és una bona definició, perquè el Pablo formava part del nucli dur de l'empresa de "eCommerce" que vàrem fundar l'estiu del 2002 quinze persones amb moltes il·lusions i molta incertesa. Aquesta empresa ja no existeix, perquè la vàrem vendre el 2006 a una empresa americana, i en aquests moments només quedem 7 dels antics accionistes. En les empreses grans, les altes i baixes de personal passen més desapercebudes, però en la nostra sempre es noten, especialment quan qui se'n va és un dels nostres. Per això vàrem muntar un gran sopar per acomiadar-lo com es mereixia.

Després del sopar, el Pablo ens va portar a un local a cantar karaoke. El Pablo és un enamorat de la música i ha cantat en varis grups amateurs (entre ells el mític ASEDIO, del qual jo en vaig ser el teclista en 2 assajos). Jo penso que canta prou bé i sens dubte té el registre de veu més semblant a Jon Bon Jovi que jo he sentit mai. El local on ens va portar es diu "Pub Seba*s" (Plaça Maragall, 9). I encara que no ho sembli, ho he escrit bé: "Seba*s" enlloc de "Seba's", com seria d'esperar. El per què de l'asterisc, enlloc de l'apòstrof, és una incògnita sense resoldre.

En Pablo i jo cantant

M'havien parlat d'aquest local, però no hi havia estat, perquè mai m'ha tirat gaire això del karaoke. Pero sempre hi ha una primera vegada, i va ser ahir. Quan entres al Pub et fiques en un túnel del temps i apareixes a l'any 1973 (l'any en què es va inaugurar). Tot just entrar et trobes amb la barra i més endins 2 taules de billar americà, envoltades de sofàs vermells per seure, amb taules de ferro clavades a terra. La paret està decorada amb fotografies antigues del Barça: Kubala, Ramallets, etc. L'impacte és important, però quan baixes l'escala caragolada cap al soterrani, on hi ha el karaoke, sí que tens la sensació de tornar al passat. La barra està tapissada de vermell, però de tanta gent que s'hi ha repenjat, la pell està molt desgastada i és d'un color indefinit, a mig camí entre el grana i el negre. A les parets hi ha cristalls de neu nadalencs, que sembla que estan penjats allà des del Nadal del 73. Entre més sofàs vermells i taules de ferro arribem al karaoke, on 2 micros ens esperen. L'encarregat de posar els discos és el doble de Javier Bardem a "No es país para viejos", però és capaç de localitzar la majoria dels temes del catàleg de memòria (en tenen un munt, i en varis idiomes).

L'Adrià i jo cantant

En aquell moment està cantant un home d'uns 55 anys (en italià, malgrat que és espanyol), que està en un grupet de gent d'aquesta edat. Després prèn el torn un altre, una mica més jove, en alemany. Jo començo a flipar. En una altra banda del local hi ha un grup de joves de poc més de 20 anys, d'estètica "qué pasa neeeng!". Acaba la cançó tradicional alemanya i un dels nengs es fot a cantar David Bisbal i després Estopa. La veritat és que ho fan bé, però jo ja no puc més i li dic al Pablo que demani una cançó. Ell en demana 2: "Angels" de Robbie Williams i "El límite" de La Frontera. Abans que ens toqui encara canten 2 persones més del grup senior: "Gavilán o Paloma" i "El hombre del piano". Sense comentaris.

I arriba el moment més esperat de la nit. En Bardem ens passa els micros i comencem. "Angels" no és una cançó fàcil, però el Pablo se la sap i ens en sortim prou bé. Ovació i aplaudiments per part del respectable (i la meva dignitat al fons del pou). Finalment cantem plegats "El límite" i allò s'ensorra. Fins i tot els nengs es rendeixen a la nostra interpretació i un grup de noies que ha arribat fa poc ens xiula i ens criden "toreros, toreros". A mi se me'n va l'olla i els deixo anar el clàssic: "Gracias por este sueño!" de OT. Cachondeo general :-)

Eber, Fabri, Adrià, Àngel i jo, cantant, per variar

A les 3 tanca el Pub i hem de marxar, però abans parlem amb l'amo: El Sebas. Té 59 anys i en fa 40 que treballa i 35 que serveix copes darrera de la barra tapissada de vermell. Ens explica que el negoci cada cop dóna menys i que aviat el vendrà, perquè es vol jubilar abans dels 65. També ens fa una crítica ferotge a l'Ajuntament de Barcelona (el del "ViscA Barcelona!") que s'està carregant tots els locals nocturns de la ciutat a base de taxes, permisos i impostos abusius. En la Barcelona del disseny no hi ha lloc pels "antros" i sí pels restaurants de la guia Michelin.

Al pub Seba*s li queden 2 anys de vida. Quan tanqui, desapareixerà un dels locals més "freaks" que he conegut, on vaig cantar karaoke per primer cop i vàrem acomiadar a un dels nostres.

Al partir, un beso y una flor...

Avui toca "Good Times" ?

2008-07-09T20:38:00.009+02:00

Aquesta tarda m’ha trucat el meu amic Albert i m’ha preguntat: “Avui toca Good Times?”

Abans d’explicar-vos què significa aquesta enigmàtica pregunta per mi, i de respondre-la, us he de dir que l’Albert és un d’aquests amics que coneixes a través d’un amic del teu cercle habitual d’amistats (escola, universitat, feina, etc.), però que acabes veient més que a qui te’l va presentar. És curiós, perquè tenim caràcters i maneres de pensar molt diferents, però hi ha una cosa que ens uneix: el “funk”.

Disco Inferno a Luz de Gas

I què és el “funk” o la música “funky"? Si busqueu a la Wikipedia hi trobareu aquesta definició: “El funk és un estil musical que sorgí als Estats Units durant els anys 70 com a resultat de l'evolució d'alguns elements del soul i del jazz (…) El funk es pot reconèixer amb facilitat pel seu ritme sincopat, les línies del baix molt marcades, una percussió molt destacada i un èmfasi quasi sexual en la interpretació vocal”. Crec que és una bona definició, però si realment voleu saber què és la música “funky”, heu d’escoltar “Good Times”, del grup CHIC:

CHIC - GOOD TIMES

Musicalment no és una cançó molt treballada. De fet és força senzilla i repetitiva, i la lletra no diu res especial, però quan la sento se me’n van els peus, igual que amb altres cançons d’aquest grup (“Le freak”, “Everybody dance”, “I want your love”, “He is the greatest dancer”, etc.), del qual ja només queda el guitarrista en actiu. I és que l’únic objectiu de la música “funky” és fer ballar al personal i res més, tal com es veu en el video (no us perdeu el paio amb les malles fucsia :-)

Disco Inferno a Luz de Gas

Doncs bé, quan l’Albert em pregunta “Avui toca Good Times?” això vol dir que aquesta nit anirem a la discoteca Luz de Gas de Barcelona. Suposo que us preguntareu què foten 2 tios de 37 tacos a Luz de Gas un dimecres a la nit. La resposta és ben senzilla: escoltar el grup “Disco Inferno”, que versiona temes “funky” dels 70, entre ells la mítica “Good Times”, i no parar de ballar. Durant l’hora justa que dura el concert, el temps s’atura i els problemes quotidians desapareixen entre la música i les copes. És aquest petit moment de desconnexió total, en el qual es podria dir que somio despert i m’imagino com seria la meva vida si, enlloc d’estar ballant entre el públic, estigués tocant amb els músics. Seria més feliç? (potser sí) Podria pagar la hipoteca? (potser no). I em torno a dir que d’aquest any no passa que recupero les classes de piano, com els qui es proposen deixar de fumar cada 1er de Gener.

Quan s’acaba el concert, els 10 membres de la banda (8 músics i 2 cantants) s’agafen tots i saluden plegats a un públic normalment reduït, però rendit a la magia de la música en viu. Llavors comença la sessió de Discoteca. S’acaba la ficció i torna la realitat: “Són les 2 de la matinada. M’he fotut 3 cubates i demà he d’anar a treballar”.

Disco Inferno Saludant

Ah! M’oblidava de respondre la pregunta: “Avui toca Good Times?”. La resposta és que no, perquè la van tocar la setmana passada, però avui toca “Le Freak”!

Tot és començar...

2008-07-07T23:13:00.007+02:00

Avui, 7 de Juliol, és un dia especial per mi (tot i que no em dic Fermín), perquè he decidit crear el meu blog personal i començar a escriure-hi. No és la primera vegada que se m'havia passat pel cap fer-ho, però mai trobava el moment. Però avui, després de llegir el blog d'una bona amiga (L'Eva) i publicar-hi un comentari, ella m'ha animat a escriure. M'ha donat doncs l'empenta que necessitava per començar-lo i li estic agraït.

El primer que he fet és donar un nom al blog, i com podeu veure he escollit "Veles e Vents", el títol d'un magnífic poema d'Ausiàs March, que va musicar Raimon i que comença així:

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, levant los deuen subvenir
ab lurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
qu'en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

RAIMON - VELES E VENTS

Per què he escollit aquest títol? No soc un fan de Raimon ni conec massa l'obra d'Ausiàs March, més enllà del que em van explicar a Literatura Catalana al batxillerat, però he sentit aquesta cançó un munt de vegades a casa, perquè a la meva mare li encanta i francament la trobo genial. Si busqueu el poema sencer, trobareu que parla de la vida, de l'amor, de la mort, dels amics, etc. I de tot això és del que us intentaré parlar en el meu blog, sempre que trobi el temps i la inspiració per escriure, com ha passat avui, 7 de Juliol del 2008.